Som a l’edat mitjana, un període en què xais, dracs i unicorns conviuen amb tota naturalitat en l’imaginari quotidià. El món es construeix amb símbols, i qui millor que els animals, reals i fantàstics, per fer de missatgers, sobretot del fet religiós imperant del moment. Comportaments morals i conductes immorals. Virtuts i pecats. Bé i mal. Crist o Satanàs. Blanc o negre, perquè el missatge cal que sigui ben clar per guiar l’existència humana en el camí del cristianisme i l’ordre. Un dualisme que se serveix de multitud de bèsties que s’acaben plasmant en l’art medieval.

Els animals fantàstics, aleshores, són tan freqüents com els reals. La població de l’edat mitjana està avesada a pensar en coses sobrenaturals i accepta fàcilment tant les imatges del que veuen cada dia com del que no han vist mai. Centaures, basiliscs, mantícores, harpies, grius... I dracs, és clar. Als mapamundis de l’època sovint hi apareixia Hic sunt dracones, és a dir, “aquí hi ha dracs”. Llocs fronterers que no s’havien de traspassar. Monstres com aquests evocaven els perills del món, tant en el sentit físic com en l’espiritual. Només se’n salva l’unicorn, de connotacions positives perquè servia com a símbol de l’encarnació de Jesús al ventre de la Verge Maria.

Mirar i interioritzar els missatges d’aquestes obres d’art era bufar i fer ampolles, per a la població de l’època. A falta de llegir, sabien mirar, interpretar. Una habilitat que, en l’era digital, cada vegada ens costa més. Provem-ho: deixem espai a la imaginació i a allò no evident, però de sentit comú. Posem per cas una “grilla”, una mena de bèstia infrahumana, amb cara d’home, que apareix al costat d’una sirena, el símbol per excel·lència del pecat de la luxúria. Què hi llegia, una persona que vers l’any 1220 veia aquesta representació que trobem a la biga del baldaquí de Sant Martí de Tost? La sirena fa que els homes pensin amb els genitals i que, per tant, deixin de tenir un tronc superior i un cap racional. Advertència de pecat capital feta, punt per a l’Església i derrota per al sexe i el plaer, tan mal vist a l’època. I, de passada, sermó sobre les dones i el seu cos, que mantes vegades es feia servir per representar el diable, la temptació. De nou, el pecat.

Malgrat que l’art medieval va inspirar-se en aquestes bèsties per predicar el camí virtuós en una societat profundament religiosa, les figures monstruoses provenen de temps anteriors. De la tradició oral, però també de les cultures clàssiques i antigues, i de la mitologia. Representacions que, a l’edat mitjana, adopten un altre sentit, amb animals amb simbologia teològica que vivien lluny i, per tant, no amenaçaven la plebs en la seva quotidianitat, però que sí que servien per advertir. Compte, que, si agafes aquest camí, aquí hi regna el dimoni, el caos i la impuresa.

Totes aquestes històries les trobem al Museu d’Art Medieval de Vic (MEV), gràcies a un nou relat teixit amb les obres de la col·lecció de la institució en l’exposició “Bèsties”, una mostra que ens convida a aprendre a llegir les representacions del bestiari medieval amb ulls de l’època. Les obres exposades demanen ser mirades, tant per la vivacitat dels seus colors, que perduren brillants, com per l’originalitat d’algunes de les escenes que recreen i que es podien veure sobretot en esglésies.

Però, i avui? Quin paper tenen les bèsties? El fet és que continuem convivint amb animals fantàstics en el nostre dia a dia: als llibres, a les pel·lícules, fins i tot en marques comercials i en publicitat. Però, especialment, en trobem arreu de la cultura popular catalana, com el cas de l’àliga del bestiari popular de Vic. Se n’havia perdut la imatge i l’Ajuntament vigatà, amb voluntat de tornar-la a fer, va acudir al MEV per buscar inspiració d’una bèstia medieval. En van sortir amb una àliga bicèfala inspirada en un teixit de les àligues de sant Bernat Calbó. Ara, la bèstia surt cada any a ballar per la festa major. Directament de l’època medieval a avui. Bèsties fantàstiques i perennes, pels segles dels segles.