“Em farà el favor?”, pregunta una noia que acaba d’arribar a una de les casetes de la Virreina, Rambla avall, on es troben els memorialistes, que es guanyen la vida escrivint cartes o documents per a altres. La jove entrega un paper luxós, embolicat amb un altre de seda. Som als feliços anys vint. “Digui”, assenteix l’home, recolzat sobre el seu escriptori. “Queridísimo Juan de mi corazón”, s’abranda la noia. Un redactor de La Publicitat n’evoca l’escena. L’escrivent de la Virreina escolta atentament, estoic, dibuixant les paraules amb parsimònia, en espera de la frase següent. “No puc resistir més aquest amor que et tinc i vindré al bar on dius que m’esperes per anar on vulguis”, dicta en castellà. “Digui”, prossegueix l’escrivent. “Prou”, diu ella. “I firma?” “Cap.” La noia paga dos rals per la feina.

L’any 26 les casetes dels memorialistes, que exerceixen l’ofici en quatre escriptoris públics al costat del Palau de la Virreina, perillen

L’any 26, l’amenaça de mort plana sobre les casetes dels memorialistes, que exerceixen l’ofici en quatre escriptoris públics adossats a la casa número 29, contigua a la del Palau de la Virreina, des de la dècada de 1859. El Noticiero Universal publica una carta dels escriptors de la Virreina, suplicant comprensió a les autoritats locals, les quals, finalment, els obliguen a restaurar l’establiment, i n’han de sufragar els costos amb els seus propis recursos econòmics.

Segons els memorialistes, els destins més freqüents de les seves cartes són l’Aragó, València i Múrcia. A Galícia i a Castella també n’hi adrecen moltes. A Catalunya, algunes, i vora un 10% van a parar a França i a l’Argentina.

“Tothom en aquest món ha escrit lletres d’amor; és un moment perillós i delicat de la vida, però convertir en l’ofici per guanyar el pa la invenció d’aquestes filigranes és un fet emocionant, d’un aplom que esgarrifa el més hàbil polític”, escriu Josep Maria de Sagarra

L’escriptor Josep Maria de Sagarra dedica a l’ofici un “Aperitiu” en el setmanari Mirador, tot recordant la seva experiència com a memorialista sentimental, quan va redactar una carta per a un amic que volia conquerir una dona, perquè ell la pogués copiar. “Tothom en aquest món ha escrit lletres d’amor; és un moment perillós i delicat de la vida, però convertir en l’ofici per guanyar el pa la invenció d’aquestes filigranes és un fet emocionant, d’un aplom que esgarrifa el més hàbil polític”, escriu.

El periodista Carles Soldevila lamenta que “la realitat és que entre els ocells i les flors de la Rambla circulen un nombre vergonyosament considerable de persones incultes que per escriure als pares o al promès han d’acudir als bons serveis d’un memorialista”. 

El 1930, la revista Barcelona Gráfica conversa amb l’escrivent Felipe Barrio, nascut a Sòria, que gestiona la caseta número 2 des de 1924. Barrio destaca que les relacions entre els quatre memorialistes són excel·lents. Funcionen amb un reglament professional imposat pel governador civil anterior, Joaquim Milans del Bosch, que va unificar-ne les tarifes. “Cobrem seixanta cèntims per carta. Instàncies corrents, dues pessetes”, exposa. Redacten i escriuen tota mena de documents, també contractes privats.

La seva clientela està formada, en general, per minyones o servents i obrers, més homes que dones. En els darrers cinc anys el nombre de clients ha caigut a la meitat. Abans, en canvi, no donaven l’abast a escriure

La mitjana mensual de cada escrivent és d’unes 40 instàncies i 300 cartes familiars i amoroses, a més d’una desena d’escrits de denúncia. La seva clientela està formada, en general, per minyones o servents i obrers, més homes que dones. En els darrers cinc anys el nombre de clients ha caigut a la meitat. Abans, en canvi, no donaven l’abast a escriure. El 60% de les cartes i documents es redacten en castellà. També en redacten en català, francès i anglès. 

Barrio comparteix anècdotes viscudes, com la vegada que una jove de l’Aragó, de la província d’Osca, va acudir al seu escriptori perquè li redactés una carta per a la seva família. Li va demanar que, sota la seva signatura, hi afegís una nota sol·licitant disculpes per la mala lletra, ja que anava amb presses. Tanmateix, l’escrivent tenia una lletra anglesa molt clara. Afortunadament, ara treballa amb màquina d’escriure i gairebé no escriu a mà. Barrio també destaca que les cabines s’han modernitzat: “Abans ens il·luminàvem amb espelmes; ara tenim llum elèctrica; per cert, que ens ha costat Déu i ajut que ens la instal·lessin”.

“D’analfabets n’hi ha molts, massa, per a una ciutat de les pretensions de la nostra, amb una Exposició que ha costat tants milions”

El mateix any 30, l’escriptora i periodista Rosa Maria Arquimbau entrevista el company memorialista Miquel Capdevila, de l’escriptori número 1, el més antic, el qual, amb 78 anys, fa cinc dècades que redacta lletres, i n’ha vistes de tots colors. Arquimbau pregunta si mai no li han demanat d’escriure cap anònim. “Ja ho crec. Això és precisament el que demanen més i fins sembla que s’hagi posat de moda. Però això ho hem de refusar sempre, amb tot i haver-hi ara tanta crisi…”, respon. I exposa que això és degut al fet que no hi ha diners: “Perquè d’analfabets n’hi ha molts, massa, per a una ciutat de les pretensions de la nostra, amb una Exposició que ha costat tants milions”.

Arquimbau recull que “el mateix senyor Capdevila diu que com a bon ciutadà se sent una mica avergonyit dins de la seva cabina en plena Rambla. I que per a ciutadania les cabines no haurien d’existir. I que un Ajuntament que vota tants milers de pessetes per unes lluminàries de més o menys bon gust, bé podria votar-ne unes quantes per combatre l’analfabetisme”. 

“Ràpidament, les flames van atrapar els papers i la meva roba. Amb por, em vaig treure l’americana i vaig començar a sacsejar-la sobre el foc; amb això vaig aconseguir que augmentés en lloc de suavitzar-se.” I les flames ho van arrassar tot

La nit del dimecres 17 de març de 1954, un incendi va destruir les casetes dels memorialistes de la Virreina. Després de trenta anys al capdavant de l’escriptori número 1, Felipe Barrio, de 56 anys, relata per a Solidaridad Nacional l’accident que va destruir el seu negoci: “Cap a dos quarts de deu del vespre vaig anar a tancar l’escriptori, on havia deixat el meu fill dues hores abans. Com que agafàvem la llum elèctrica d’una porteria propera, i en tancar-la ens tallava la llum, per fer uns tràmits petits vaig haver d’encendre una espelma. I ho vaig fer amb tan mala sort que em va caure sobre un pot de benzina. Ràpidament, les flames van atrapar els papers i la meva roba. Amb por, em vaig treure l’americana i vaig començar a sacsejar-la sobre el foc; amb això vaig aconseguir que augmentés en lloc de suavitzar-se”. I les flames ho van arrasar tot.

“Les màquines d’escriure mai les deixàvem allà, per por de robatoris. He perdut 4.000 pessetes que tenia a l’escriptori”

“Afortunadament, les màquines d’escriure mai les deixàvem allà, per por de robatoris. He perdut 4.000 pessetes que tenia a l’escriptori. I de la cartera que portava a l’americana, i que vaig abandonar allà, el meu fill n’ha pogut salvar, aquest matí, 1.500 pessetes. En portava 3.000 i se’n va cremar la meitat”, afirma. “No et preocupis més”, li diu el fill, veient com el pare plora de pena.

Quantes històries amagava aquell espai de la Virreina... Aquelles petites casetes que havien estat testimoni de la creació de tantes cartes i escrits, d’aquell “digui-li que...”, ara s’havien convertit en cendres, consumint un lloc de memòria popular a la ciutat. Consumint el record d’un ofici que, a poc a poc, també, s’anava apagant, en silenci.

Ara els seus millors clients són, diu, “homes de negocis que volen còpies ràpides de documents, gent que no sap redactar i noies que s’han fet parella de mariners nord-americans, als quals cal escriure en anglès”

Aquelles casetes van instal·lar-se al carrer de les Cabres de Barcelona. El 1966, el memorialista Felipe Barrio, amb 69 anys, observa que, d’ençà que ell va començar a exercir l’ofici, “les coses han canviat molt”. “En aquells temps, hi havia cua davant de les casetes, des de les vuit del matí fins a la una del migdia. Els millors clients eren els soldats i les criades. Les serventes volien escriure als seus familiars i a les seves parelles”, declara a El Noticiero Universal. Ara els seus millors clients són, diu, “homes de negocis que volen còpies ràpides de documents, gent que no sap redactar i noies que s’han fet parella de mariners nord-americans, als quals cal escriure en anglès”.