Escrivia silencis, nits, acotava l’inexpressable. Fixava vertígens.

A. Rimbaud  

Sovint les terres d’interior de Catalunya estan infrarepresentades, en el sentit més literal de la paraula. Com visibilitzar, doncs, la Terra Ferma? Com fer un mapa de la llum de Ponent?

Les fotografies de Jaume Benet (Anglesola, 1960) neixen d’aquestes qüestions. I la resposta que aconsegueix mitjançant la seva mirada contribueix a equilibrar el relat visual de què és Catalunya, amb el mèrit addicional de donar-hi una nova perspectiva poètica, d’una enorme qualitat tècnica i d’una bellesa tan intensa com emocionant.

La representació iconogràfica de llogarrets poc freqüentats, d’elements pretesament trivials, d’espais naturals imponents, o de moments màgics, crea una nova i potent memòria visual col·lectiva. Benet és, en aquest sentit, investigador, relator, reivindicador, capturador d’anècdotes. Cada foto és, literalment, una vivència.

El silenci i la solitud també formen part de la seva obra, compartint de nou l’esperit de les paraules de Rimbaud: “escrivia silencis...”. Benet també els escriu, fixant-los amb la seva mirada. Busca les postes de sol que només es poden copsar a Ponent i el seu peculiar horitzó: les imatges justifiquen el sentit etimològic de la paraula ponent amb tots els seus matisos i en tota la seva plenitud. 

Tot buscant l’equilibri territorial, també ha trobat una dimensió emocional i transcendent. La sensibilitat de la visió de Benet convida a repensar-nos: és una mirada espiritual del paisatge, que ens interpel·la i alimenta la nostra introspecció. Tot plegat, una visió que invita a reenamorar-se d’una Catalunya vista amb ulls nous.

Text del Dr. Víctor Curto Gordo, professor de Blanquerna URL