Hi ha persones que passen les hores entre alicates i metalls preciosos. Entre la fusió del foc i la creació de la matèria. Entre la paciència de la concentració i l’esclat de donar vida. I ho fan en golfes, a dalt de tot de les cases, on els sostres s’inclinen i les finestres apunten a l’horitzó. Són persones de mirada tranquil·la i delicadesa en el gest. De mans lleugeres que ballen entre materials en una intuïció màgica i ancestral. Són persones com la Blanca Torà (Barcelona, 1987).

Les seves golfes són a Salàs de Pallars, un petit poble que no arriba als 400 habitants. Hi arriba després del confinament del 2020, quan decideix instal·lar-se al poble natal de la seva parella. Tot i haver nascut a la gran ciutat, la Blanca està acostumada a viure en un poble des dels nou anys, a Sant Martí de Tous. No és fins que estudia la carrera de Psicologia que viu a la voràgine de Barcelona. Però no li agrada.

Tampoc està convençuda del que estudia. “Segur que em vull dedicar a això?”, es pregunta. La joieria sempre li ha cridat l’atenció. Comença a estudiar el grau i de seguida s’enamora de la creació de joies. Quan acaba, treballa en un taller de Sant Cugat i, a poc a poc, aconsegueix vendre els seus propis dissenys. “Ha costat molt arribar fins aquí, i encara queda”, confessa la Blanca des de les seves golfes del Pallars.

“Encara que sembli que el Pallars sigui lluny, en el fons Catalunya és petita i mediterrània. A l’hivern hi fa molt fred, però a l’estiu es pot arribar als quaranta graus”

Més enllà de la finestra, un tros de poble i de natura. Serenitat. Un ingredient indispensable per fer la seva joieria artesanal. Sobretot treballa l’or i la plata, encara que sovint li arriben encàrrecs en què també s’afegeixen pedres. Com quan ha de fer aliances i anells de compromís. Però sobretot el que més li agrada és fer peces senzilles, gens figuratives, sinó minimalistes i jugant amb les textures. “M’agrada la inspiració de la llum del Mediterrani, i és el que intento plasmar. Encara que sembli que el Pallars sigui lluny, en el fons Catalunya és petita i mediterrània”, assegura. “A l’hivern hi fa molt fred, però a l’estiu es pot arribar als quaranta graus. I també hi ha oliveres, romaní, farigola...”, matisa.

Des d’aquest indret, a les nits d’estiu també brilla amb força l’estel Vega. Sobretot en un cel com el del Pallars, que forma part de la reserva Starlight. Això li dona la idea per posar aquest nom a un anell que du un diamant. “Intento que cada col·lecció estigui inspirada en diferents espais”, explica Torà. Com la sèrie “Olívia”, que descriu com “una tarda lenta de juliol” i que simbolitza “la plàcida sensació d’un passeig entre els arbres”; la sèrie “Tanit”, que imagina com una nit de solstici amb fogueres a la platja, o “Virgínia”, que té el lirisme d’una copa de vi en uns carrers de llambordes durant una vesprada.

“Soc bastant anàrquica”, confessa la jove. Enmig de tot el procés creatiu, li costa centrar-se en temes més terrenals, com el màrqueting o les vendes. Així que, mentre continua emplenant la seva llibreta amb dibuixos i idees per a noves col·leccions, també ha de centrar-se a cultivar la botiga en línia i la cerca de clients.

“Abans, a Barcelona, vivia en un pis de seixanta metres quadrats i treballava en una habitació que no tenia llum natural. Ara tinc llum natural i si m’angoixo surto a la natura”

Per sort, amb els anys s’ha anat guanyant tota una sèrie de persones que volen posar-se alguna de les seves creacions. Això li permet instal·lar-se en un indret com Salàs de Pallars i treballar a distància. I ben aviat descobreix que el canvi li aporta molts més avantatges del que s’imaginava: “Aquí tot és més econòmic. Abans, a Barcelona, vivia en un pis de seixanta metres quadrats i treballava en una habitació que no tenia llum natural. Ara tinc llum natural i si m’angoixo surto a la natura a passejar”, enumera.

“Encara que hi ha molta gent gran, el poble està rejovenint”

A Salàs de Pallars els dies són llargs, amb més hores per decidir quan es vol treballar i quan fer un descans. Pels carrers gairebé no es troba ningú. Hi ha bars, però si s’ha d’anar a comprar, cal anar fins a Tremp o la Pobla de Segur. Tot i això, la Blanca assegura que s’hi està fent un grup bastant gran de persones que hi han tornat després d’anys de viure a la gran ciutat. “Encara que hi ha molta gent gran, el poble està rejovenint”, assegura. Fins i tot s’ha tornat a obrir l’escola, amb una trentena de nens.

També s’hi estan obrint negocis diferents, que van més enllà dels de tota la vida. Part de l’èxit és, segons Torà, per l’ajuda que reben els projectes d’emprenedoria des del Consell Comarcal. “A Barcelona només ets un número, no saben ni que existeixes. En canvi, aquí saben qui ets, t’ofereixen contactes i ja hem fet una xarxa de dones emprenedores”, explica.

Però durant el camí també es troba alguns problemes. Sobretot en el moment en què cerca un local del poble per poder obrir el seu taller i botiga. “És una llàstima, perquè està ple de locals tancats que ningú vol llogar. Suposo que són de persones grans que no ho necessiten i no volen maldecaps”, lamenta. En un passat, tots aquells locals havien donat vida al poble. “Fa cent anys a Salàs hi havia carnisseria, peixateria, botiga de queviures, forn de pa... Ara no hi ha res. I jo no vull obrir la botiga a Tremp o la Pobla, jo vull poder anar a peu a la feina”, s’indigna. “Si volem que els pobles tinguin vida i que no només hi vingui la gent a estiuejar, s’han de canviar moltes coses”, continua.

“Salàs de Pallars està ple de locals tancats que ningú vol llogar. Fa cent anys hi havia carnisseria, peixateria, forn de pa...”

Mentre no troba local, la Blanca s’ho pren amb filosofia. La joieria la relaxa, fins i tot la hipnotitza, com quan ha de soldar o fondre el metall. “És com quan mires una llar de foc”, compara. Durant el procés, els seus ulls observen com un element sòlid es torna líquid i l’ha de concentrar en forma de lingot. I d’aquí en surt un laminatge en forma de fil. Tot un ritual pel qual passen els seus collarets, anells i arracades.

“Quan vaig començar a estudiar vaig entendre per què les joies artesanals valen el que valen. Són moltes hores i molta dedicació”, admet. Per començar, considera “prohibitius” els preus de l’or i la plata. A més, treballar amb aquests metalls és tota una responsabilitat. “A la Massana, on vaig estudiar, només treballàvem amb plata, coure o llautó. Quan vaig començar a treballar amb or tenia pànic”, somriu. Fins que un dia perd la por. “Al final vaig pensar que si ho feia malament no passava res, perquè podria fondre l’or i tornar a començar. El millor de tot és que no fas malbé el material, mai perd valor”, matisa.

“Quan vaig començar a treballar amb or tenia pànic. Al final vaig pensar que si ho feia malament no passava res, perquè el podria fondre i tornar a començar”

Tampoc perden valor moltes de les històries que hi ha darrere dels seus encàrrecs. Sovint són persones que volen fer un anell de compromís especial. Un dia rep un correu electrònic d’un noi que vol fer un regal a la seva parella. “Em va explicar amb molt detall com era ella, tant que fins i tot em vaig emocionar”, recorda. “Volia que entengués bé com era la noia, i li vaig acabar fent un anell trenat amb un diamant al mig. Quan l’hi va regalar, la noia em va escriure dient que li encantava”, somriu.

La joieria artesanal, precisament pel fet de no ser feta en sèrie, és molt personal. El contacte és directe, encara que sovint es faci a través d’internet. “Amb el client parlem, prenc les mides, ensenyo mostres...”, explica Torà, que ven les seves joies arreu de Catalunya i fins i tot en alguns indrets d’Espanya. “Sovint és gent que em segueix per Instagram i veu com treballo”, confessa.

Tot i això, no és fàcil viure de la joieria artesanal. “Sent autònoma, sempre hi ha pujades i baixades, i la joieria no és una necessitat bàsica”, remarca. Això fa que hagi dedicat molts esforços a fer-se veure i a tenir idees diferents. “Hi ha moltes coses al darrere que no són directament de joieria, però no és tan fàcil com obrir un compte a Instagram i penjar fotos”, admet.

Amb els anys, Torà creu que ja pot viure una mica més tranquil·la, encara que a final de mes hagi de pagar moltes coses. “La inversió inicial no és molt bèstia, perquè mira, aquesta màquina era del meu avi, que treballava en torns fent peces per a llums, i aquesta altra la vaig trobar tirada pel taller del meu pare i la vaig agafar”, m’explica mentre assenyala diferents màquines de ferro molt analògiques. “Això que té és una cadena. Així que, per molts anys que tingui, mentre no es trenqui la cadena, segueix funcionant”, continua.

“De vegades soc aquí dalt i miro al meu voltant i em dic: «Mira, tot això ho he aconseguit jo»”

Arribar fins a aquestes golfes del Pallars no ha estat fàcil, però la Blanca no s’ha volgut rendir. “De vegades soc aquí dalt i miro al meu voltant i em dic: «Mira, tot això ho he aconseguit jo»”, somriu. “Són moments en què, després d’haver tingut un mal dia, intentes valorar tot el que has fet. És important fer-ho perquè, si no, dius: «Mira, plego i ja està. Ja trobaré una altra feina on sàpiga cada mes el que cobraré»”, reflexiona.

Però no, ella en el fons sap que això no la faria feliç. Ella és feliç aquí dalt, en aquestes golfes plenes de llum i muntanya. I, entre les mans, tot un món de metalls preciosos que cobren vida.