Aquesta història comença l’any 1917, quan va néixer Joan Carré, l’avi de l’Antònia. Enmig de la Primera Guerra Mundial es començaven a escriure els primers esbossos d’un trajecte que seria llarg i que ens porta avui fins a l’editorial Cal Carré. El Joan es va casar amb la Maria i van tenir tres fills. I des de Vallfogona de Balaguer, un petit poble de la comarca de la Noguera, es van traslladar a Terrassa, van llogar-hi una botiga i van obrir la carnisseria Cal Carré. Hi van treballar els avis, els pares i la germana de l’Antònia. Ella, en canvi, havia decidit traginar per altres dreceres. Hi va treballar mentre estudiava Filologia Catalana, dels 14 als 23 anys. Mirava l’obrador de reüll, però sentia sempre l’olor del mandongo, de les botifarres d’ou acabades de fer o dels fuets. La vida a la botiga familiar havia anat evolucionant de manera paral·lela a la seva dedicació al món de les lletres. I el 2016, després d’anys darrere el taulell, Cal Carré abaixa la persiana per últim cop.

Llavors l’Antònia, que seguia treballant de filòloga, no sabia que, quatre anys més tard, faria un gran homenatge als avis, pares i germana tot convertint aquell nom i llegat en un altre projecte: l’editorial Cal Carré. Diuen que ningú mor mentre hi hagi algú que encara el recorda. “Vaig decidir que convertiria la marca de la cansaladeria artesana en una editorial artesana que pogués oferir al públic llibres breus d’autors clàssics contemporanis i també de medievals”, explica l’Antònia. Cal Carré tornava a obrir la persiana. Aixequem-la i entrem a la botiga.

“Jo, que m’he dedicat tota la vida a la filologia, sabia què significava llegir molt profundament un text. I ara, com a editora, el que faig és justament això: enfrontar-me a un text. Agafar un original, mirar-lo emocionalment i professionalment”

“La vida és una aventura, també literària. I quan hi ha una parada has de pujar al tren. L’editorial no va ser una cosa projectada. Jo havia fet de filòloga i escriptora però amb la meva jubilació arriba Cal Carré. Això coincideix també amb un moment en què la meva germana, la Joana, estava molt malalta. I que tirés endavant aquest projecte la il·lusionava”, assegura. Tots els astres es van alinear. És com quan has de fer un bona botifarra i hi poses la mesura de sal i pebre justa, la que li donarà el gust desitjat. “Jo, que m’he dedicat tota la vida a la filologia, sabia què significava llegir molt profundament un llibre. I ara, com a editora, el que faig és justament això: enfrontar-me a un text. Agafar un original, mirar-lo emocionalment i professionalment. La feina universitària estava molt bé, però sempre tenia la sensació que no arribava a ningú. En canvi, ara puc acostar els clàssics a tothom, al públic generalista que, fins i tot, mai els llegeix perquè li fa por o respecte.”

“Em vaig llençar a la piscina i no hi ha res més agosarat que la ignorància”

Parla amb emoció, amb l’alegria de ser on una vol ser. Els ulls li brillen, traspuen satisfacció. “Em vaig llençar a la piscina i no hi ha res més agosarat que la ignorància”, afegeix. I, com si calgués replicar-la, dic: “La vida és aventura”. Repeteixo la seva frase i ens intercanviem un somriure que, malgrat que fa poc que ens coneixem, podríem dir que és sincer i còmplice. Aquell pressentiment d’estar parlant el mateix llenguatge. “Tinc molta feina però tota em fascina. La relació amb els traductors és espectacular. T’ajuden, s’engresquen amb cada projecte i hi pots discutir un text. És un procés molt enriquidor. Fent de filòloga medievalista he fet moltes edicions crítiques. Però m’enfrontava jo sola amb un manuscrit que sempre era mut. Ara, en canvi, quan rebo un original d’una traducció, puc dialogar amb el traductor i discutir-hi. Ho trobo molt gratificant i fascinant!”, comenta l’Antònia. I continua parlant del que gairebé sempre és la baula imprescindible: l’equip. “Volem que surtin llibres ben cuidats; per tant, tothom contribueix a aquesta artesania: qui en fa la coberta, qui en fa les correccions ortotipogràfiques o qui el tradueix.”

“Si són clàssics vol dir que tenen qualitat; per tant, com a editora no arrisco gens”

L’Antònia treballa seguint el criteri editorial adobat al llarg dels anys, i ho fa sense cap altra pretensió que poder recuperar alguns clàssics que, tot i el pas dels anys, ens continuen explicant. “La idea que em mou és descobrir petites joies que poden tenir el seu recorregut. Si són clàssics vol dir que tenen qualitat; per tant, com a editora no arrisco gens. I per què només publico clàssics? Perquè sé que són bons i perquè, com que jo també soc escriptora, no em veia amb la capacitat de dir a un autor contemporani: «Això no ho vull». El més significatiu dels clàssics és que són capaços d’interpel·lar-nos de la mateixa manera que ho feien quan van ser escrits. Probablement amb una altra intensitat, però encara amb molta força. Per això són clàssics, perquè són atemporals i continuen vigents.”

“No em crec aquelles persones que em diuen que no tenen temps de llegir. Sempre hi ha temps per fer allò que desitges perquè el busques, t’organitzes”

És difícil rebatre-la. De fet, parla de manera concloent i amb aquell aplom que et dona tenir la consciència tranquil·la, saber que ets coherent amb el que fas i el que penses. Però al taulell de l’editorial també s’ha de vendre. “Anar a les llibreries és magnífic. Sembla un tòpic però realment no et cansaries mai de veure com un lector agafa d’un prestatge un llibre que tu has editat per endur-se’l.” I, malgrat no ser-ho, sembla una escena romàntica. Per això, sense trencar aquesta imatge, l’Antònia afirma, amb un to que combina crítica i reflexió: “No em crec aquelles persones que em diuen que no tenen temps de llegir. Sempre hi ha temps per fer allò que desitges perquè el busques, t’organitzes”. I, gairebé inconscientment, assenteixo amb el cap. “L’edició és una feina absorbent. Descobreixes autors i obres que et poden aportar plaer, coneixement, o generar-te contradiccions. Però aquesta és la gran essència.”

“Jo sé quin catàleg vull però en cap cas veig com a competència meva altres editorials petites. Això crec que ho hem entès tots. El que fem és crear lectors i un públic”

En una carnisseria hi ha d’haver sempre molt fato per satisfer tots els clients, però en una editorial també. “Jo sé quin catàleg vull, però en cap cas veig com a competència meva altres editorials petites. Un lector de Cal Carré pot ser-ho també de «Petits Plaers», i a l’inrevés. Això crec que ho hem entès tots. El que fem és crear lectors i un públic”, assegura l’Antònia. Retornant a casa seva, li pregunto pels noms de les seves col·leccions. “«Menuts», «Llibrets» i «Llom Dos Colors». Totes tenen a veure amb la carnisseria, amb la casa mare. Veure el logo de la carnisseria a les cobertes m’emociona. De fet, a la vida tots busquem alguna cosa que ens ompli de sentit l’existència. I dels llibrets de llom he passat als llibres perquè tinc el convenciment que l’aliment del cos és tan important com el de l’ànima. Molt aprenentatge fet a la botiga s’imprimeix i es tradueix a l’editorial.” Sembla difícil aturar-la en aquest moment, comparteix la seva història per fer honor a la memòria.

“Hi ha editorials que si un llibre és curt hi posen palla; d’altres, pròlegs o textos. Això no ho faig. Si el llibre és curt, doncs així es queda. És un menut”

“Els meus avis, els meus pares i la meva germana treballaven amb material de primera qualitat. Jo, també. La manipulació del material era artesanal, sense additius ni conservants. Jo intento fer un treball acurat a l’obrador, analitzar a fons les traduccions, cuidar la llengua i, després, vendre-ho. I vendre vol dir acostar-te amb amabilitat als clients, o als lectors. El meu pare sempre em deia: «Si un client està content, tornarà». Doncs això és igual. Els llibres es venen d’un en un; per tant, cal anar salant de mica en mica. El que no es pot fer és allargar el trinxat posant-hi més greix. El trinxat s’ha de fer amb la carn més bona. Aquesta idea la tinc molt clara: no es pot enganyar. Hi ha editorials que si un llibre és curt hi posen palla; d’altres, pròlegs o textos. Això no ho faig. Si el llibre és curt, doncs així es queda. És un menut”, explica.

Certament, la comparació sembla la millor metàfora del seu trajecte personal i professional. Perquè res es construeix de zero, tot es va edificant a poc a poc. Créixer entre cansalades i sobrassades, respirar aquesta olor, veure passar la vida a través del taulell explica també la mirada editorial de l’Antònia. Som allò que hem viscut.

“Estic farta de pertànyer a un poble que tot el dia es queixa. Hem de treballar sempre com si l’èxit fos possible i, evidentment, edito en català perquè és la meva llengua”

Per això, en aquest cas, una pregunta és inevitable. No et fa por que l’editorial, en ser un projecte personal i vital, depengui tant de tu? “No em preocupa gens. Tinc ambició cultural, vull fer llibres bons. Estic farta de pertànyer a un poble que tot el dia es queixa. Hem de treballar sempre com si l’èxit fos possible i, evidentment, edito en català perquè és la meva llengua. Com va dir la Roig, «perquè és una llengua literària i perquè em dona la gana». I, alhora, sempre tinc també molt present el sonet del llibre Sol, i de dol, de J. V. Foix, que diu: «Cal risc en terra i mar, i en l’art novella, per a besar un cos xop sota canella i caure als trenta-tres, com Alexandre». Jo com que els trenta-tres ja els he passat de molt, no cauré”, diu amb un somriure serè, que no vol dir despreocupat.

L’Antònia continua, emocionalment, la història escrita a la carnisseria Cal Carré. I ho fa a través dels llibres. Per això, encara que la seva germana, la Joana, la penúltima generació que havia estat al capdavant de la botiga, no va poder veure el naixement de l’editorial, la seva absència l’ha transformat en el seu coratge, la confiança necessària per continuar avançant.

La mort va arribar, sense compassió, abans que el primer llibre. Però en tots els títols de Cal Carré hi ha imprès el record més viu: “A la memòria de Joana Carré Pons”. Totes les aventures tenen sentit quan hi imprimeixes passió i estima, esforç i complicitat. La vida és un camí fortuït que mereix diferents capítols. L’Antònia ho sap i hi transita tot madurant aventures vitals i literàries.