Finals de l’any 98. Una jove enginyera forestal condueix el seu Nissan Micra per camins i pistes forestals que a vista d’ocell es deuen dibuixar clars i nets, però que estan envoltats d’un infern gris i erm. El petit ouet platejat i la seva pilot són com una nau espacial fràgil i inofensiva en un planeta inhòspit on l’amenaça no es veu, però se sent propera. Però amb la diferència que la nau és un cotxe de tot menys un quatre per quatre i que l’amenaça ja ha passat. I no ha deixat res. Res més que cendra. L’infern és una de les zones perimetrals d’un dels incendis forestals més grans i devastadors de la història de Catalunya, el doble foc que, en tan sols quatre dies, entre el 18 i el 22 de juliol d’aquell mateix 1998, va cremar 27.000 hectàrees a les comarques del Solsonès, el Bages, el Berguedà i la Segarra.

Sembla una tragicomèdia. Un intrús colorit en un espai en blanc i negre, que en el record de qui ho narra, la protagonista, posa una mica d’humor al trauma que perviu en la memòria. “Aquesta era jo”, diu Ester Blanco, assenyalant-se a si mateixa amb una rialla sorneguera. “Una urbanita” nascuda a Barcelona que havia estudiat la tècnica i la superior d’Enginyeria Forestal a la Universitat de Lleida i que, arran de l’incendi forestal, va començar a treballar al Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC), instal·lat a Solsona l’any 1996, dos anys després dels focs del 1994, els més greus de la història del país, que en tan sols quinze dies del mes de juliol van cremar 45.000 hectàrees també a la Catalunya Central.

A l’Ester li va tocar cobrir “la part fàcil” de la superfície cremada, entre els termes de Solsona i Olius

A l’Ester li va tocar cobrir “la part fàcil” de la superfície cremada, entre els termes de Solsona i Olius, on el foc es va quedar a les portes. Sembla que la comèdia en què es recorda conduint el Micra serveixi com a antídot per al record del que va sentir quan va començar a parlar amb els pagesos, propietaris i famílies afectades pel foc. Masos cremats, terres arrasades, collites consumides pel foc… Li tocava fer-los preguntes, conèixer i descriure l’abast concret de l’incendi. Fer la seva feina. Contribuir a treure conclusions.

“La gent normal estava superafectada per l’incendi, es posava a plorar. Hi havia molta gent gran vivint sola a pagès”

Però, com és possible fer només això després d’una catàstrofe, dins de la catàstrofe? “La gent normal estava superafectada per l’incendi, es posava a plorar. Hi havia molta gent gran vivint sola a pagès, gent forta i valenta, vivint en la realitat que havia tingut, trobant-la normalíssima, i això és el que més em va impactar”, recorda l’Ester. Sembla, per com ho explica, que se sentís bruta, insensible, incapaç de només fer la seva feina. “Ester, què has de preguntar?”, parafraseja reproduint les seves emocions. Escoltant les experiències, no tenia valor de preguntar res del que calia.

L’Ester ens ofereix aquesta narració autobiogràfica que comença a l’equador de la seva vida des d’un espai clau en la seva història vital, el mateix CTFC, situat al vessant d’un turonet des d’on s’atalaia Solsona, Castellvell d’Olius i les serres més septentrionals que dècades enrere van fer del cel l’infern. Nova feina, nova casa, nova vida. No va tornar a Barcelona després d’estudiar a Lleida. Es va quedar a mig camí, al centre del país, en aquest espai nuclear, culturalment i associativament ric, però buit com el forat d’un dònut arrebossat de sucre i deficient en serveis públics com l’atenció primària i el transport.

L’Ester venia d’una altra realitat i sentia intriga pel que es trobaria. Va començar compartint pis durant uns anys. El primer any, va cremar tots els enciams d’un hort que havia fet. Una cosa impossible, segons el seu amic Francisco Rovira. Recorda que li sobtava caminar pel carrer del Castell i que persones desconegudes la saludessin. Que per dir “sí”, diguessin “prou”. Però ràpidament es van fer conegudes, aquestes persones. Després de la reacció de sorpresa que descriu, expressa la naturalitat i el costum posteriorment immediats. L’adaptació va ser ràpida, tant dins com fora de la feina.

“Tot el que fos relacionat amb la natura m’estava bé”

El camí vital escollit, mig per aventura i mig per vocació, va ser el menys paradigmàtic. L’itinerari més contra corrent, aquell que sobtava els seus propers. Però “tot el que fos relacionat amb la natura m’estava bé”, diu l’Ester, com si fos un missatge senzill que en el fons és determinant. Això era la seva energia, el seu motor, la motivació per marxar fora de casa, i ho barrejava amb la dedicació desinteressada i la vocació de servei que la indueixen de manera espontània a voler cuidar les persones i l’entorn de vida treballant en equip. I en aquest sentit, ben aviat, més enllà de la feina, l’Ester va obrir un conducte a través del qual poder canalitzar la seva pulsió i donar-hi un sentit.

Un conducte social en què aportar i socialitzar-se. Primer, a la Creu Roja, on va conèixer les companyes amb qui temps després crearia la protectora d’animals amb quatre barraques en una finca de l’Ajuntament. “Era un drama”, recorda, però s’havien unit un grup de persones amb “una mateixa mirada, que vibràvem de la mateixa manera”, i que van engegar i consolidar un projecte que consideraven necessari al poble. Ara, ja és sota control del consistori, però la xarxa relacional perviu, i en circumstàncies familiars difícils, ha ajudat l’Ester. “Aquí, això és més fàcil”, considera.

L’Ester es va posar a treballar en el pla de restauració de la coberta vegetal que les flames havien cremat

Al Centre de Ciència i Tecnologia Forestal, un cop hi va ser reclutada, tal com en diu ella, l’Ester es va posar a treballar en el pla de restauració de la coberta vegetal que les flames, que comencen molt abans que l’espurna les encengui, havien cremat. Els primers anys del CTFC, la vocació i l’altruisme dels treballadors, que començaven a arribar a Solsona i a convertir el centre en la primera empresa amb més plantilla del poble, el van fer avançar. Ella i molts altres companys s’hi passaven hores i hores, fins i tot nits. Més tard, amb unes quantes companyes, l’Ester va formar la Unitat d’Ordenació de Boscos per elaborar els plans de gestió dels boscos públics propietat dels ajuntaments, concentrats al Prepirineu i al Pirineu.

Era un equip molt femení, tal com destaca l’Ester, amb molt bon ambient. S’ho passaven bé treballant; “era un luxe” treballar al bosc, tenir una retribució econòmica “per fer salut”. I per collir bolets! Rondaven els boscos del Solsonès, de l’Alt Urgell, d’Os de Civís o del Pont de Bar i hi feien inventari dels arbres, planificaven quants i quins es podien tallar per fer-ho d’una manera que no descapitalitzés el bosc, tal com en diu ella tècnicament, i planificaven els possibles aprofitaments forestals del bosc, no tan sols de la fusta.

El bosc també és feina activa de prevenció d’incendis amb animals, que no contaminen, adoben la terra i ofereixen al pastor una mínima viabilitat econòmica

Perquè el bosc no és només fusta. També són bolets, plantes aromàtiques i d’altres com el boix o el llentiscle, les tòfones, biomassa, mel, resina, pinyons, fruites del bosc… I també és feina activa de prevenció d’incendis amb animals, que no contaminen, adoben la terra i ofereixen al pastor una mínima viabilitat econòmica amb la seva producció càrnia o lletera. A diferència del que podem pensar les generacions que ja no hem tastat la vida lligada a l’agricultura i a l’aprofitament d’allò que ofereix el bosc, aquest ens pot proveir de molts recursos energètics, productius o alimentaris. I és qüestió tant d’aprofitar-ho com de permetre i facilitar, des de l’Administració, amb una actitud proactiva, que sigui així.

De fet, l’Ester es dedica a promoure això. Ara ha canviat caminar pel bosc per dinamitzar i valoritzar els productes del bosc, perquè des del 2014 és la responsable de transferència tecnològica, innovació i desenvolupament del centre a través de l’empresa satèl·lit Forest Bioengineering Solutions. O el que és el mateix: és la “corretja de transmissió” entre la recerca i el mercat, dona sortida a les solucions que ofereix la investigació per atendre i satisfer les necessitats del mercat. L’objectiu és que el que desenvolupa la recerca tingui un impacte real al territori. I cap dia és igual que l’anterior.

Els aprofitaments forestals no s’acaben i demostren que al bosc hi ha molt més que allò que veiem a simple vista

És tot un univers, tal com l’Ester explica, com si llegís una llista sense fi. Els aprofitaments forestals no s’acaben i demostren que al bosc hi ha molt més que allò que veiem a simple vista. Potser, els nostres avis i avantpassats ho sabien perquè encara hi dedicaven temps de la seva vida. Temps extractiu i productiu, temps que, en el fons, també era reproductiu, dedicat a la cura de casa i de l’economia domèstica. Temps que, de passada, servia per cuidar el bosc, per descarregar-ne la càrrega de combustible.

El bosc era una guardiola, tal com es deia aquí en el passat. El mosaic agroforestal no es volia, no es concebia; existia, i prou

El bosc era una guardiola, tal com es deia aquí en el passat. S’hi carbonejava, s’hi feia rama, se’n treia llenya… El mosaic agroforestal no es volia, no es concebia; existia, i prou. La investigació d’entitats i institucions com el CTFC acompanya l’aposta d’alguns productors particulars i d’empreses per rescatar aquest rastre i promocionar-lo. La intenció és convertir l’activitat forestal en una activitat econòmica, donar valor al bosc i fomentar l’extracció i la generació de recursos naturals.

Perquè, per exemple, la fusta del país té unes propietats fisicomecàniques que la fan aprofitable per a la construcció, amb un mètode, el CLT, que encreua la fusta per fer-la més resistent. I la recepta, per a l’Ester, així com amb les petites experiències que fan negoci cultivant plantes aromàtiques o tòfona, és donar-ne a conèixer els exemples, desplegar-los i normalitzar-los. Perquè cada cop en siguin més, i més diversos.

L’estat del bosc és l’altra cara de la moneda dels canvis econòmics, industrials, demogràfics i productius viscuts des de fa dècades

Perquè el bosc és un rebost. “Una infraestructura verda, el nostre gran recurs natural”, segons l’Ester. I a Catalunya, n’hi ha molt —més d’un milió d’hectàrees, en concret—, perquè és un organisme viu i dinàmic que, un cop els humans ens hi hem girat d’esquena i l’hem trepitjat fonamentalment per fer-hi activitats de lleure, ha evolucionat sol, sense la mateixa presència humana. I el seu estat és l’altra cara de la moneda dels canvis econòmics, industrials, demogràfics i productius viscuts des de fa dècades. És el símptoma que es manifesta amb més intensitat en el marc d’una crisi sistèmica, social, econòmica i mediambiental que fa reflexionar a moltes persones què hem estat fent tot aquest temps amb el rebost que tenim a l’angle mort de la nostra vista, i que demana solucions.

I si s’aprofités aquesta energia que acaba cremant descontroladament i s’usés per escalfar l’estufa de casa, d’un bar o d’una instal·lació pública?

El resultat d’aquest abandonament progressiu del bosc i del canvi dels usos ha estat l’acumulació de cada cop més energia, més combustible que crema, que és llumí per a possibles incendis a l’estiu. Però, i si s’aprofités aquesta energia que acaba cremant descontroladament i s’usés per escalfar l’estufa de casa, d’un bar o d’una instal·lació pública? Calderes i estufes de biomassa. Només és un exemple.

“El bosc servirà per a moltes coses els pròxims anys, veient el context de canvi climàtic en què ens trobem, així com els preus de l’energia i dels combustibles fòssils”

En termes econòmics i mediambientals, es poden aprofitar els recursos naturals que hi ha al bosc. Segons l’Ester, “el bosc servirà per a moltes coses els pròxims anys, veient el context de canvi climàtic en què ens trobem, així com els preus de l’energia i dels combustibles fòssils”. Ella proposa que les solucions, que no seran pas miraculoses, sí que han de ser compartides i generades des de vessants diferents, tenint molt present el polític. Perquè el bosc i què hi fem és una qüestió i un debat estructural, perquè travessa i afecta moltes realitats, necessitats vitals, debats, xifres macroeconòmiques…

I perquè les solucions siguin possibles, perquè tot això passi, d’entrada, calen persones, grups, empreses que les promoguin. La correlació és clara. Volem relleu generacional? Volem garantir la pervivència del saber fer que va quedant als llimbs intergeneracionals? Doncs necessitem que la feina de les persones que es dediquen a extreure i generar recursos forestals sigui una activitat digna que permeti guanyar-s’hi la vida.

Si no hi ha oferta, no hi haurà demanda; si no hi ha producció i aprofitament, no hi haurà consum

La pregunta sorgeix de manera espontània seguint aquest fil: “Quines coses concretes es poden fer perquè això passi?”, pregunto a l’Ester, que apunta alguns factors mesclant coneixement i opinió. D’entrada, l’oferta i la demanda i la indústria, testimonial, petita, atomitzada, que ha de créixer. Perquè si no hi ha oferta, no hi haurà demanda; si no hi ha producció i aprofitament, no hi haurà consum. I sense consum, tampoc hi ha viabilitat per als negocis.

“És una cadena”, diu l’Ester, que no oblida que un pas cabdal és sensibilitzar-nos com a societat. En aquest sentit, d’una banda, assenyala la responsabilitat dels mitjans de comunicació a l’hora d’informar i posar sobre la taula la qüestió, i de l’altra, prèn com a referència l’Estat francès o els països nòrdics. Al país veí, tant la producció com el consum de proximitat i ecològic, de productes com els elaborats, reben molta més promoció des de les polítiques públiques. La legislació facilita la transformació i la producció, sense tants intermediaris i això promou una relació més propera entre productors i consumidors finals. És un bon exemple per aprendre’n, també en termes de desburocratització de l’activitat agrícola, qüestió que ha arribat en forma de moció al Parlament. A Catalunya, es promouen experiències similars i projectes agroalimentaris i d’aprofitament forestal.  

Segons l’Ester, que explica aquests casos i lliçons forànies, és fonamental unir la contribució de tots els actors que intervenen a la cadena de valor forestal. Els propietaris, les administracions, els centres de rercerca i universitats i les poblacions, els veïns. Els objectius a assolir, diu, són els mateixos, són compartits: “fer del bosc una infraestructura verda reconeguda, una font de riquesa de recursos endògens, de bioproductes de base no fóssil i de generació de nous nínxols de mercat, de bens i serveis lligats al territori”.

La sensibilització, segons l’Ester, no només ha de resseguir aquest camí. També és necessària la consciència de la responsabilitat individual i de les conseqüències de l’activitat humana al medi natural; la noció, que de vegades sembla inexistent, que quan trepitgem el bosc no som a casa nostra, que és un ecosistema en què nosaltres ens introduïm, i que és una propietat privada on, sovint, hi ha alguna mena d’activitat productiva que cal respectar.

Hi ha passos a fer. Investigar, explicar, difondre i normalitzar les múltiples maneres de generar recursos del bosc. Però, sobretot, oferir les condicions perquè això sigui possible

Si volem tenir els boscos ben gestionats, si els volem convertir de nou en un espai de treball i de recursos, no pas en una amenaça i un lloc forà, aliè i preparat perquè a l’estiu es massifiqui, ja hi ha passos a fer, com aquests. Investigar, explicar, difondre i normalitzar les múltiples maneres de generar recursos del bosc i treure’n rendiment econòmic. Però, sobretot, oferir les condicions perquè això sigui possible, tant les econòmiques com les infraestructurals, amb polítiques públiques. Fer possibles i viables els negocis a tot arreu, siguin on siguin, amb bons serveis, bones comunicacions i un paper orientador, conciliador i diligent de l’Administració, que ha de ser-hi, en l’emergència i, sobretot, en la prevenció que l’evita.

El canvi climàtic és una realitat, i fa encara més reals, possibles i perillosos els incendis en uns boscos on s’acumulen anys de pèrdua de valor i activitat que es converteixen en combustible. La barreja és inflamable, els focs són inevitables, l’amenaça és més gran que fa 25 anys i els recursos d’extinció són limitats. Però els incendis sí que són mitigables. Hi podem conviure i, per fer-ho de la millor manera, l’objectiu es marca per si sol: aquest combustible que és la caixa negra de la història de l’últim segle de la societat i les seves transformacions, i que fa del bosc un polvorí amb un rellotge del temps instal·lat, que ens crida i ens demana que hi posem cap i mans per aturar el compte enrere.

En les circumstàncies caòtiques i regressives que fan incert el demà, la riquesa d’aquest demà també és tenir un rebost

Per saber què fer-hi, tal com diu l’Ester, un camí pot ser un tòpic d’aquests que repel·leix qualsevol mena de sensibilitat, però que, en aquest cas, la té tota: mirar enrere per saber com continuar endavant. Diuen que la riquesa d’un país es pot comptar amb l’educació. En direm educació pública, universal i gratuïta, que prepara i crea la riquesa del demà. Però en les circumstàncies caòtiques i regressives que fan incert el demà, la riquesa d’aquest demà també és tenir un rebost.