Són les cinc de la tarda i el sol s’amaga al port de Blanes. Una petita concentració de llops de mar, vells pescadors i joves enamorades esperen al moll que tornin les barques de pesca. És la seva hora de tornada; les veus arribar per darrere l’espigó, espurnejant sobre l’aigua i envoltades de gavines. I davant seu, com un far inalterable al temps, s’alça el castell de Sant Joan.

Un d’aquests vaixells s’atura davant d’una petita estació de gasolina del port. És el Marroi II. Abans d’arribar, m’han dit que el seu patró, en Marc Martínez (Mataró, 1978), combina la tradició del gremi amb l’última tecnologia, fent servir l’aplicació AIS, sistema automàtic d’identificació marina, i l’OLEX, un programa de navegació noruec que ofereix informació del fons marí en 3D. També fa servir sensors de xarxa per optimitzar tot el procés de la pesca i reduir l’impacte ambiental. Tot això em fa pensar en una persona tècnica i racional. Un matemàtic dins d’un vaixell. Un home de ciències en un mar immens. Aviat descobreixo que encara n’hi ha molt més.

“Jo, de casa meva a Canet de Mar, no hi sé anar caminant, però en canvi sé anar de Palamós a Barcelona per sota del mar”

En Marc treu el cap per la finestra de la cabina superior. Quan em veu, estén el braç per saludar-me efusivament amb un ampli somriure, com si ens coneguéssim de tota la vida. De seguida fa el gest perquè m’apropi a la barca i surt volant escaletes avall. “Puja!”, m’estira el braç i amb un bot em fa saltar a bord, davant la incredulitat dels qui passen el temps entre xarxes i olor de port. Entro al seu món, al seu vaixell, i em presenta els altres sis mariners que feinegen amb caixes plenes de gambes. Ell no és el propietari de la barca, però n’és el patró des del 2012.

M’ho explica mentre pugem cap a la cabina principal amb un to proper i familiar. És un home directe i extravertit, un “cul inquiet” que assegura que no necessita dormir més de tres o quatre hores al dia. “Soc molt nerviós”, riu mentre em comença a ensenyar el seu lloc d’operacions. “Mira, jo de casa meva a Canet de Mar, no hi sé anar caminant, però en canvi sé anar de Palamós a Barcelona per sota del mar”, i m’assenyala les pantalles que tenim al davant. Un munt de gràfics i mapes de fons marins que semblen indesxifrables.

La pesca no té res a veure amb com es feia fa vint anys, em comença a explicar mentre es recolza a la cadira del capità. Tot aquell romanticisme del mar, dels senyals marítims, ja ha passat a la història, em diu. “Hi ha gent que es queixa perquè es passa el dia asseguda davant de la pantalla, i mira jo com estic: assegut i amb una, dues tres, quatre..., vuit pantalles!”, esclata a riure. Resumeix que es tracta de saber processar les dades que es reben del fons marí, de càlculs geomètrics entre la llargada dels cables i l’amplitud de la xarxa i coses per l’estil. “No és res més que matemàtiques, i això que jo soc de lletres pures!”, riu.

“Em pensava que com que era el fill del patró tot seria pim-pam, i quan vaig arribar em vaig fotre una hòstia contra la realitat”

“No era ni mariner, ni un succedani de mariner. Em deien: «Amarra», i jo pensava: «Què vol dir ‘amarra’?»”

El seu avi matern i el seu pare eren pescadors. Els seus dos germans també ho són. Però de petit en Marc no ho volia ser. “M’agradava molt, però el meu pare em deia: «No siguis ruc i estudia»”. I ell anava estudiant i traient bones notes; pensava fer Ciències Polítiques, Periodisme o Sociologia. Fins que va arribar l’adolescència. “Veia que els meus germans tocaven calés fent de pescadors i jo volia comprar-me un cotxe”, recorda rient.

No va arribar a fer segon de batxillerat, estava decidit a treballar amb el seu pare. “El que passa és que jo em pensava que com que era el fill del patró tot seria pim-pam, i quan vaig arribar em vaig fotre una hòstia contra la realitat”, diu rient, “perquè jo no era ni mariner, ni un succedani de mariner. Em deien: «Amarra», i jo pensava: «Què vol dir amarra?»”. Va ser una època en què les seves tasques eren fregar els plats, i netejar el vaixell i el vàter. Sense calefacció a l’hivern, ni aire condicionat a l’estiu. “Pensava: «Què hi foto, jo, aquí?»”, torna a riure. I de mica en mica, amb les mans pelades de fred i els cabells ben embullats, va anar agafant el gust a la vida de mariner. I ara ja no s’hi pot resistir: “És com una droga, enganxa molt.”

“Era a terra i només pensava en el mar”

Un dia el seu pare va morir i els germans van veure que en un vaixell no hi pot haver dos patrons. “Vaig provar de treballar a terra”, explica el pescador. Va obrir un restaurant “d’alto copete” amb qui aleshores era la seva dona. Un local que va tenir molt èxit, “on venia la Carme Ruscalleda i tot”, assegura. “Però jo era a terra i només pensava en el mar. Aleshores va arribar la crisi econòmica i amb el restaurant perdíem els diners a punta pala”, resumeix. Per això, el 2008 va decidir tornar a embarcar-se, fent de patró per a diversos vaixells. Fins que el 2012 va pujar al Marroi II.

“A mi abans el que m’emprenyava molt és quan deien: «Ha canviat el corrent, ja no hi ha gamba». I jo sempre deia: «Però la gamba què? Ha agafat l’AVE i se n’ha anat a Sevilla?»”

La cabina del patró està gairebé a les fosques, però les llums de les pantalles amb els diferents mapes i estadístiques il·luminen l’estança. “Tots els vaixells porten els mateixos aparells, però cadascun en treu partit a la seva manera”, puntualitza. “Al final no deixa de ser un negoci i has de buscar la màxima rendibilitat. A mi abans el que m’emprenyava molt és quan deien: «Ha canviat el corrent, ja no hi ha gamba». I jo sempre deia: «Però la gamba, què? Ha agafat l’AVE i se n’ha anat a Sevilla?»”, esclata a riure. “No, és que no la sabem agafar. No és el mateix pescar a 50 metres de profunditat que a 800”, posa com a exemple.

Segons el pescador, hi ha milers de variables que s’han de saber analitzar i calcular. I per això s’ha adonat que aplicar coneixements matemàtics a la pesca fa que se’n tregui molts més rèdits. Tota una tècnica que ha après a còpia de prova i error, llegint i veient vídeos de YouTube. “És ficar-te una miqueta dintre la roda i anar descobrint per què passen les coses.” A més, forma part d’un petit grup de WhatsApp amb quatre pescadors més d’altres punts de Catalunya amb qui comparteix dubtes i dels quals aprèn cada dia. “Sempre ens escrivim quan som a alta mar i de tant en tant quedem per esmorzar”, somriu. I albiren el demà blau com a pioners a terra i mar. 

La pesca del futur és una pesca feta a partir de càlculs matemàtics, sensors i mapes en 3D

La pesca del futur és, doncs, una pesca feta a partir de càlculs matemàtics, sensors i mapes en 3D. “Això, si l’Administració ens deixa”, matisa el patró, “perquè més malament no ho poden fer”. Se li ombregen els ulls. Lamenta que, davant la societat, la pesca d’arrossegament no estigui ben vista. “Diuen que no és selectiva. Doncs mira: avui he agafat noranta quilos de gamba, deu quilos de lluç i quinze quilos de bròtoles, i només he tirat a l’aigua dos quilos de peix que no tenia valor comercial”, analitza. “Hi ha molta desinformació sobre aquest tipus de pesca. No dic que fa uns cinquanta anys no es fessin animalades, però ara està tot molt controlat”, lamenta el pescador, que adverteix que moltes de les imatges que solen arribar d’aquest tipus de pesca venen de vaixells factoria deu vegades més grans que el Marroi II i que operen al Pacífic, sobre zones de corall. “Nosaltres només pesquem sobre fang, i allà no hi ha res.” Per contra, el patró assegura que el sector pesquer està més controlat que mai: “Si qualsevol bar tingués les inspeccions que ens fan a nosaltres, el bar ja hauria tancat la porta fa temps”, ironitza.

“He estat pescant a 800 metres de profunditat, 50 quilòmetres endins. Et penses que allà no hi ha brossa? N’està ple! I qui ho anirà a netejar?”

De fet, assegura que els pescadors són els únics que estan capacitats per netejar el fons marí. “Els primers ecologistes som nosaltres. A mi no em passa pel cap tirar un cigarret o un paper a l’aigua, i he tingut dies de recollir tones de brossa”, s’accelera. “Avui he estat pescant a 800 metres de profunditat, 50 quilòmetres endins. Et penses que allà no hi ha brossa? N’està ple! I qui ho anirà a netejar? Abans arribarem a Mart que baixar fins a sota dels oceans, això és més clar que l’aigua”, es desfoga.

Fins i tot el jove pescador ha fet col·laboracions amb empreses com Sea2See, que es dedica a reciclar i fer ulleres utilitzant plàstics extrets del fons marí. “En una de les campanyes promocionals va pujar el Javier Bardem a la barca; un tio molt maco, encantador”, explica Martínez. “Només pujar em va dir que estava en contra de la pesca d’arrossegament i li vaig dir que al final del dia canviaria d’opinió. «Lo dudo», em va contestar. Però al final, quan va veure el munt de plàstics que trèiem en només una hora, em va donar la raó”, somriu triomfant.

“Cada matí he de preparar els ordinadors i enviar un correu a Madrid dient que sortiré, i si no hi ha wifi o se’t penja el sistema, no pots sortir”

Un dels mariners del Marroi II interromp la conversa i passa un document al patró. “Mira, avui hem facturat 3.200 euros, que està molt bé, és molt acceptable”, llegeix Martínez. Tot el peix s’ha venut a la llotja de Blanes i anirà a parar als establiments comercials locals. Una satisfacció que pot assaborir uns breus instants, després d’una llarga jornada en què s’ha llevat a les quatre de la matinada per arribar al port a les cinc i salpar a les sis. “Cada matí he de preparar els ordinadors i enviar un correu a Madrid dient que sortiré, i si no hi ha wifi o se’t penja el sistema, no pots sortir”, s’indigna. Aleshores el vaixell salpa i es decideix cap a on anar. El límit és l’horari: a les sis de la tarda tothom ha de ser a port. I un cop a alta mar, llança les xarxes i toca esperar. Un temps en què els mariners poden descansar a les lliteres, cuinar o deixar passar les hores entre la brisa humida. Però el patró no. A ell li toca estar concentrat a la cabina, analitzant les dades que rep del mar i els corrents marins. “Al final és una satisfacció personal que per a mi és incomparable”, somriu.

“Hi ha vegades que a les vuit del vespre encara som aquí, i després he d’anar a veure els meus fills a Arenys de Mar. Són moltes hores”

I això que és una feina molt dura. “M’he llevat a les quatre, són les sis de la tarda. Fa dotze hores que soc fora de casa i encara em queda estona de feina: s’ha de descarregar tot el peix, hem de tornar les caixes, fer una altra vegada un correu electrònic explicant als senyorets de Madrid què hem pescat, hem de fer el gel per demà i si hi ha una xarxa trencada, s’ha d’arreglar”, enumera. “Hi ha vegades que a les vuit del vespre encara som aquí, i després he d’anar a veure els meus fills a Arenys de Mar. Són moltes hores. Tu ara agafa un noi de divuit anys que està treballant en un taller vuit hores amb aire condicionat i calefacció, i fot-lo aquí. I perquè avui és un dia molt maco, però quan hi ha temporals...”, fa que no amb el cap.

“Si no surts, no cobres, i vas segons facturació: pots arribar a treballar i no cobrar”

El Marroi II no descansa ni quan hi ha tempesta: “Pensa que aquestes barques estan dissenyades per aguantar temporals, i aquí hi ha la gràcia. Vull dir que si fa mal temps tu intentaràs sortir perquè les altres barques no podran i vendràs més car. I si no surts, no cobres, i vas segons facturació: pots arribar a treballar i no cobrar. És més, pots deure diners a l’empresa perquè s’han gastat 500 litres de gasoil que no s’han pogut pagar. Això ho expliques a fora i et diran que vagi a treballar ta mare...”, riu burleta.

“Som un sector que molesta, ens volen exterminar i que tot el peix sigui de piscifactoria, que no val un duro”

Però l’amor pel mar és inevitable, es traspassa a través de les generacions. “El meu fill de quasi cinc anys em veu portar la barca i diu que voldria ser pescador. I jo penso: «No podràs ser pescador»”, somriu amb tristesa. “És per viure-ho i posar-te a plorar. La trava burocràtica està feta per gent que no en té ni idea, de pesca. Som un sector que molesta, ens volen exterminar i que tot el peix sigui de piscifactoria, que no val un duro”, lamenta. Un sector que cada vegada pot sortir a pescar menys vegades, “i això significa que he de rendibilitzar al màxim els dies de pesca”, remarca el patró, que espera poder-se dedicar tota la vida a la seva passió. “Si no, no sé com pagaré la hipoteca”, riu.

És hora de baixar del Marroi II, on s’estan acabant de descarregar les caixes de gambes. En Marc m’acompanya fins al petit pont que enllaça amb el moll mentre riu amb els altres mariners. Em fa pena deixar aquest món de sal i d’olor de mar, de persones senzilles però autèntiques. Un món que lluita per conservar la seva essència més analògica, però que, alhora, sap que la tecnologia és indispensable per a la seva supervivència.