Hi ha certes flaques que et fan víctima, diuen. Als malalts de la moda —en termes anglosaxons, allò que en diuen fashion victims—, rendir-se a l’estètica els pot. Afició, addicció... Passió? N’hi ha de moltes menes, i moltes fílies han de ser beneïdes per tothom i totdon que estimi la llengua catalana, la seva història i la manera de ser d’aquest poble. És el cas de la “debilitat” d’Albert Roqué i Isalguer Almenara, dos bibliòfils emmalaltits pel llibre de vell, dos llibreferits autèntics, buscadors de tresors impresos nostrats.

I del grup de malalties, potser parlaríem de les rares. Perquè aquest binomi no és que estigui interessat en tot llibre de vell, no. Ni tan sols en tot llibre de vell en català, tampoc. El que busquen arreu, com els buscadors d’or del Far West, són publicacions clandestines de vell o publicades a l’exili i molt difícils de trobar sobre política, erotisme, escatologia i anticlericalisme, que incorporen a la particularíssima Biblioteca Clandestina Catalana per posar llum a la foscor de l’ostracisme de la història clandestina i de l’exili del país.

“Com més anys passen i més experiència tens (jo vaig començar el 1976), més difícil és, i moltes vegades és atzar. I també tenir molt de nas i haver tocat molts papers”, relata l’Albert

Albert Roqué m’explica que editen “textos que siguin difícils de trobar, coses que sabem trobar, però que no són tan fàcils de trobar”. Demano que precisin què vol dir “difícils de trobar”. I Isalguer Almenara m’apunta que parlem de “llibres que fins i tot són difícils de trobar per a un col·leccionista i que a internet segurament no trobaràs”.

Tot i així, les cerques recurrents a la xarxa o estar pendent d’alguna subhasta formen part de les seves rutines. I els pregunto si cal trepitjar carrer. “Cal trepitjar carrer, i tant”, diu l’Albert, “perquè internet està molt esgotat. I has de trepitjar carrer perquè busquem unes cosetes que molta gent no perd ni el temps per posar a internet, perquè a vegades costen de descriure si no tenen peu d’impremta, ni autor. Coses que molta gent no sap ni què són o són tan poca-soltes que els llibreters no en fan ni cas”.

Dedueixo que troben joies. “Home, és clar. Com més anys passen i més experiència tens (jo vaig començar el 1976), més difícil és, i moltes vegades és atzar. I també tenir molt de nas i haver tocat molts papers”, relata l’Albert. Aquest parell de llibreferits són conscients que cada vegada els costarà més trobar obres d’aquestes característiques perquè ja han fet molta feina en aquest sentit.

Voldria que em destaquessin algunes obres del catàleg de la Biblioteca Clandestina Catalana pel motiu que sigui. Salta l’Isalguer i, de la branca eròtica, em parla d’un “llibre rar”, dels primers que varen recuperar, com és La musa lleminera (1837), el primer llibre pornogràfic en català, amb peu d’impremta fals de París, tot i haver estat editat a Barcelona.

De l’àmbit anticlerical, l’Albert cita obres del lliurepensador Josep Llunas, de qui noto que parla amb admiració, ja no sols per les publicacions, sinó com a víctima de la censura. Del catàleg observo el títol Lo cólera, los capellans y’l gobern. Estudi popular de tres microbis (Barcelona, 1886), textos sorgits a la revista La Tramontana que dirigia Josep Llunas. Em fa l’efecte que ja només amb aquest títol fins i tot tindria problemes en ple segle XXI.

Si ens endinsem en l’àrea política, Albert Roqué em fa parar atenció en una obra titulada La ciudadania adoptiva, del polític, assagista i poeta montblanquí Josep Conangla, editada a l’Havana el 1916. L’Albert s’hi recrea. “El trobo interessantíssim i el vaig trobar allà tirat al Mercat de Sant Antoni. Hi explica per què els catalans de Cuba s’han de nacionalitzar cubans. Defensa que per responsabilitzar-te del país d’adopció te n’has de fer ciutadà, perquè, d’una banda, deixaràs de ser espanyol i, en canvi, de català, ho seràs sempre.”

Moltes obres són editades a l’estranger tot i ser en català. Però no és el que sembla, ja que moltes es varen editar amb peus d’impremta falsos, “i t’hi pot posar Nova York, però en realitat és Barcelona”, precisa l’Isalguer

I per rematar les recomanacions, l’Isalguer —que filtra les obres pornogràfiques i escatològiques pel sedàs de l’humor i, si no el fan riure, les desestima— em cita l’Himne a la K. K. (1879) en el camp català per antonomàsia, el de l’escatologia, que la Biblioteca Clandestina Catalana publica conjuntament amb El pet exaltat (1823), ja que sovint s’agrupen dues o tres obres en un mateix volum tenint en compte que solen ser publicacions breus.

L’Albert argumenta que, per engegar la Biblioteca Clandestina Catalana, a banda que hi pugui haver la voluntat de “fer una petita aportació al país”, també hi ha raons més prosaiques. “És una manera d’autojustificar-se després de portar anys i panys comprant llibres, i així els posem a l’abast de tothom”.

Per fer-ho, opten per un sistema gairebé perenne, com és facilitar l’adquisició per internet a demanda de l’obra impresa de bell nou i rebre’n a casa una edició de qualitat, de manera que el llibre de vell fa olor de nou. L’Albert escaneja les obres, l’Isalguer en fa la composició i la penja a la botiga en línia.

L’Albert diu que, d’aquesta manera, sempre es trobaran i ja no tornarà a passar el que els passa a ells. “És una manera que tenim de donar-los una immortalitat”, conclou. I, ampliant l’argumentari que justifica l’existència de la Biblioteca Clandestina Catalana, assegura que és una manera de combatre la dictadura dels estocs i com les novetats poden desaparèixer dels prestatges dels llibreters, si el llibre no acaba d’agafar la volada comercial que se n’espera, en tan sols quinze dies o un mes. “És un tema minoritari i té una demanda minoritària; és normal”, indica l’Albert. “Cal distingir entre la gent que hi ha està interessada i la gent que hi està interessada, però que està disposada a comprar-los”, rebla l’Isalguer.

La Biblioteca Clandestina Catalana reflecteix un país i la seva manera de ser, i en aquest camp, com no pot ser d’altra manera, hi excel·leix l’escatologia

Em crida l’atenció que moltes obres són editades a l’estranger, tot i ser en català. Però no és el que sembla. Algunes sí, però moltes, precisa l’Isalguer, ja es varen editar amb peus d’impremta falsos, “i t’hi pot posar Nova York, però en realitat és Barcelona”. L’Albert també hi diu la seva. “L’exili català de la Guerra Civil va publicar entre 700 i 750 llibres i opuscles, i anteriorment, en època de Primo de Rivera, uns 200, i normalment fets per casals catalans. I amb peus d’impremta falsos, molts fets a Barcelona, però que no tenien caire polític.”

La Biblioteca Clandestina Catalana reflecteix un país i la seva manera de ser, i en aquest camp, com no pot ser d’altra manera, hi excel·leix l’escatologia. L’Isalguer, per exemple, es troba que, en un projecte personal al marge de la Biblioteca Clandestina, està aplegant plecs de cordill d’arreu de l’Estat espanyol i la majoria són editats a Catalunya. L’escatologia espanyola escasseja. “A França també hi ha coses editades sobre el pet, però són més de bibliòfil i no en format popular, com aquí”, afegeix l’Albert.

“Teniu mig cervell al present i mig cervell al passat”, deixo anar. “Les neurones van amunt i avall, però és molt divertit i gratificant. Trobes coses curioses, a vegades coses que no sabies que existien”, salta l’Albert. I m’ensenya un llibre: “Aquest el vaig comprar per internet i és l’únic cop a la vida que l’he vist en quaranta anys”. Es tracta de La salvación de Cataluña está en su independencia, de José Abril Llinés, a partir d’una conferència impartida al Centre Català de Xile l’11 de setembre de 1925.

La Biblioteca Clandestina Catalana és un projecte de nínxol, de llibres que semblaven morts i enterrats, però que, paradoxalment, ressusciten la memòria de la cultura catalana

A banda de les recomanacions que em fan, dono un cop d’ull a tot el catàleg per veure què em crida l’atenció. Sobre política veig dos títols publicats a l’exili català de Xile: Queremos a Cataluña libre y soberana, no colonia de Castilla, de 1924, també editat per José Abril Llinés, i Cataluña y el imperialismo castellano, de Domènec Guansé, editat el 1944. Títols de vigència esfereïdora.

Per aixecar l’ànim, dirigeixo l’esguard cap a les publicacions de caràcter eròtic, perquè els títols són una delícia. Em fixo en Na Manuela s’alcabota, editada pels volts de 1900, la primera obra d’aquest estil publicada a Mallorca i una autèntica relíquia lingüística. Després passo pel Coloqui & Rahonament fét entre dues dames (Barcelona, 1905). Verge santa, què es deuen dir aquestes dues?, em pregunto. Després veig El virgo de Visanteta y el alcalde de Favara ó el parlar bé no costa un pacho, un sainet eròtic valencià escrit el 1845 per Josep Bernat i Baldoví, una de les primeres mostres del teatre valencià profà del segle XIX.

Parlant de publicacions pecaminoses, és impossible que els ulls no quedin clavats com dues estaques en aquest parell de títols: Lo Baró de Pixa Grossa (1899) —literalment una “lleterada poètica”, segons assenyala la portada— i La batalla del pix-nabo, que l’Isalguer situa pels volts dels anys trenta del segle XX. Es tracta de dues obres anònimes sobre barons ambientades “en lo temps del feudalisme, época en que los nobles cardaban molt y trempaban mes”.

Quan llegeixo això em ve al cap “Els miracles del doctor Trempera”, el tema que ja vàrem publicar a LA MIRA sobre l’Erotyl del mític doctor Dutrem, que, en principi, facilitava ereccions republicanes. Hi penso perquè potser no calien tants beuratges i només llegint alguna de les publicacions que ha rescatat Biblioteca Clandestina Catalana ja n’hi havia prou.

La Biblioteca Clandestina Catalana és un projecte de nínxol, de llibres que semblaven morts i enterrats, de fet, però que paradoxalment ressusciten i donen molta vida a la memòria de la cultura catalana. Ja tenia raó, ja, el filòsof Francesc Pujols, quan deia que “el pensament català rebrota i sempre sobreviu als seus il·lusos enterradors”. I, en part, gràcies als desenterradors de la Biblioteca Clandestina Catalana, per fer trobable l’introbable pels segles dels segles. Amén.