Parlar, enraonar, xerrar, clacar, rallar, garlar... Als catalans ens agrada fer anar la llengua amunt i avall. Xerrem pels colzes, pels descosits, per les butxaques, més que setze, més que una mallerenga, més que un sac de nous, fins i tot, més que un cul de vinyòvol. La mateixa llengua ens ho permet de fa molts segles, pintant tonalitats diferents a cada indret, malgrat guerres perdudes i gràcies, en bona part, a la resistència dels seus parlants. Josep Maria Nadal (1949) en coneix molt bé la història. Catedràtic emèrit d’història de la llengua a la Universitat de Girona i apassionat de la llengua catalana, és un home de llengua de cap a peus, que ens farà de guia per una de les vessants menys conegudes, però a la vegada més essencials, de la (nostra) llengua, la dels sentiments lingüístics, en què emocions i parlants marquen el nord en un camí ple de reptes.

La història del mateix Nadal avança en paral·lel al seu creixent interès pel món de la llengua i les emocions. En els seus inicis de docència universitària, cap a l’any 71, Nadal impartia classes al Col·legi Universitari de Girona i a l’Autònoma de Barcelona, just quan el lingüista Noam Chomsky ja havia publicat els seus primers llibres. Juntament amb altres professors, com Joan Mascaró, Gemma Rigau, Lluïsa Hernanz o Joan Argenter, formava part d’una generació pionera en un camp d’estudi verge a l’Estat espanyol, la lingüística teòrica. Però aquest àmbit no li acabava de fer el pes, a Nadal, ja que era molt teòric, quasi matemàtic, allunyat del batec de la llengua i del context social i polític dels parlants.

La lingüística teòrica no sadollava la set més social i política de Nadal, que necessitava contacte amb els parlants i amb els aspectes més vius de la llengua, amb els quals ell se sentia més còmode. I just va aparèixer l’oportunitat que esperava: impartir història de la llengua a l’Autònoma de Barcelona i al Col·legi Universitari de Girona. Aquelles classes van obrir la porta a un nou paisatge: va deixar enrere l’acostament formal a la llengua per entrar en contacte amb la part més viva; va sortir, per primera vegada, més enllà de les fronteres de la lingüística per aventurar-se a indagar altres disciplines, com la psicologia o l’antropologia, la qual cosa suposava una reflexió més interdisciplinària.

En aquest encreuament de noves disciplines Josep Maria Nadal va poder començar a ubicar-hi de manera més transversal el fet lingüístic. Com hem utilitzat la llengua al llarg de l’evolució? Com la utilitzem els humans? Preguntes que li n’obrien d’altres de noves i que l’empenyien sempre a cercar en altres camps. Era un tipus d’estudi que encaixava molt més amb les seves inquietuds i el seu tarannà obert, un tarannà que es feia evident també dins la mateixa institució universitària. Cap a l’any 82, Nadal va acceptar la subdirecció del Col·legi Universitari de Girona i, més tard, va passar a ser-ne el director. I allà va ser on va veure clar que un col·legi universitari difícilment podia ser-ho si no era independent. I, d’aquest esperit, en va sortir l’espurna per crear l’any 1991 la Universitat de Girona, institució impulsada per Nadal, entre d’altres, i de la qual va ser el primer rector, on va seguir impartint història de la llengua.

“Tot el coneixement que hem anat elaborant al llarg dels últims 100.000 anys, cada comunitat l’ha dipositat en la seva llengua”

Per què és tan important la història de la llengua?, li pregunto mirant d’esbrinar el motiu de tants anys de passió. “No es tracta de la història de la llengua, és la història de tot!”, respon deixant entreveure mig somriure. “Demà m’arriba un llibre que he escrit; és una edició privada, de pocs exemplars, un llibre sobre una història de l’evolució que dedico als meus nets. Per què explico això? Doncs perquè penso que la memòria de qui som és absolutament fonamental. El llibre l’acabo amb una pàgina que em penso que ho explica molt bé. Dic als meus nets: «M’agradaria que quan us miréssiu al mirall, veiéssiu que, en el vostre rostre, aquella piga, aquella arruga, aquell color, no són només vostres. Són també dels vostres avis, dels vostres besavis, de les vostres rebesàvies, les vostres besàvies de quart grau, de cinquè, de sisè...». I, al final, són de l’Homo sapiens des de fa 80.000 anys. Nosaltres som una espècie que hem anat acumulant història i coneixement i, en aquestes coses que hem acumulat, la llengua és un element absolutament fonamental. Tot el coneixement que hem anat elaborant al llarg dels últims 100.000 anys, cada comunitat l’ha dipositat en la seva llengua”, conclou. 

“Volia que els meus nets entenguessin que la llengua és un resum de tot, del que som i del que hem sigut. Perquè som el que hem sigut; si no, no entendríem res”

De la mateixa manera que les pigues, les arrugues i el color dels ulls delaten els nostres avantpassats, la nostra llengua ens connecta amb la nostra comunitat, com un gran arbre d’arrels profundes que ens uneix a una mateixa identitat i ens omple de significat. “D’una manera extraordinàriament eficaç, unes coses que, per arribar-hi, els homes han tardat centenars d’anys, jo les ensenyo en una hora. Simplement transmetent la llengua. I, per tant, volia que els meus nets entenguessin que la llengua és un resum de tot, del que som i del que hem sigut. Perquè som el que hem sigut; si no, no entendríem res. I un altre et dirà el mateix: «És que nosaltres, els espanyols, som...», o «Els francesos som...». Sí, el resum de la vostra llengua. I és clar que sí! Els sentiments que un sent sobre aquestes coses és un producte d’això!”, exclama.

“Els que venen darrere heretaran aquest buit, heretaran que jo no els he transmès la meva llengua. I potser me’n demanaran comptes”

Som el resum de la nostra llengua, em repeteixo endins mentre seguim conversant. Parlar de llengua amb Josep Maria Nadal és una pràctica de reflexió constant, en què transmet la seva passió per aquest món que viu en primera persona. La llengua és la història del tot, i nosaltres som uns transmissors d’aquest coneixement acumulat. Què passa llavors quan es perd una llengua? Nadal explica que és molt interessant llegir alguns dels escriptors jueus, com Kafka o Freud, que no utilitzaven l’hebreu, sinó l’ídix, una llengua molt abandonada a mitjan segle passat. “És impressionant com senten. I ells diuen: «No és només el sentit d’absència, sinó que aquesta absència s’hereta». Els que venen darrere heretaran aquest buit, heretaran que jo no els he transmès la meva llengua. I potser me’n demanaran comptes.” En un món interconnectat i globalitzat, on tot ha de tenir una utilitat per justificar-ne l’existència, moltes llengües petites lliuren les seves batalles per la supervivència. Diu Nadal que el català, fins ara, és de les llengües que ha resistit més, però que això no vol dir que ho continuï fent. Quin és l’encaix entre llengües i aquesta societat globalitzada?

“A través de la llengua es transmet la cultura per sobreviure. Però el concepte «cultura global» és una contradicció. Les cultures són maneres d’adaptar-se al món, i els entorns són molt diferents; per tant, cada llengua s’acorda amb una cultura. Té a veure amb la manera com nosaltres afrontem el món i amb la visió que en tenim. No és la mateixa que els altres perquè cada cultura té la seva visió del món i cada llengua en reflecteix una. Com vols que un inuit s’adapti al món igual que un senegalès o un català?”, pregunta sense deixar anar el fil.

“La cultura no és universal. No existeix això! La cultura és sempre local, és un element d’adaptació a un medi específic”

“Això no vol dir que després no hàgim de saber que, a part de la nostra, n’hi ha d’altres, i que les hem de respectar, que les hem d’aprendre si pot ser... Però el dia que desaparegui el català voldrà dir que ha desaparegut una cultura i, per tant, que els catalans (o excatalans) ja no poden viure en un entorn com aquell. Amb la globalització, tot això es veu amenaçat i és un gran problema, perquè la cultura no és universal. No existeix això! La cultura és sempre local, és un element d’adaptació a un medi específic. Per tant, la d’aquí no pot ser la dels inuits i, per això, la llengua la vivim com la vivim. L’actitud d’una persona que no se n’adona, o que quan s’emmiralla el que voldria veure no és la seva cara, sinó la de l’altre, és absolutament provinciana, una negació de tu mateix”, afirma convençut.

“L’essència d’aquest camp es basa a investigar i analitzar com sent i com viu la llengua el parlant, una vessant molt essencial, però poc estudiada a casa nostra”

Nadal és un home compromès amb la seva llengua i cultura. Va ser un dels fundadors del Grup de Defensa de la Llengua als anys vuitanta i té una consciència lingüística molt forta. Les seves paraules estan embriagades d’intensitat; la llengua l’apassiona, però també el remou ben endins com a parlant. Anem entrant, doncs, en els sentiments lingüístics. És un tema que l’ha obsessionat, en el bon sentit de la paraula, al llarg dels últims anys, i que l’ha portat a indagar aquest apassionant món de les emocions en la llengua. L’essència d’aquest camp es basa a investigar i analitzar com sent i com viu la llengua el parlant, una vessant molt essencial, però poc estudiada a casa nostra. De fet, el mateix Nadal comenta que a Catalunya, fins fa pocs anys, ho havia estudiat principalment Enric Larreula, escriptor i professor universitari i autor del llibre Dolor de llengua, on posa negre sobre blanc els efectes emocionals i socials que provoca la substitució lingüística a la comunitat catalanoparlant.

El mateix Nadal es reconeix en aquest “dolor de llengua”, un concepte que posa nom a sensacions i emocions que havia sentit de jove, just quan començava a prendre’n consciència. La seva joventut va avançar en paral·lel a la dictadura franquista, i això el va fer “despertar ràpidament”, tal com ell mateix explica. “En determinats moments veia que no podia utilitzar la meva llengua amb normalitat. Anava al cinema i no podies tenir pel·lícules en català; anava a la universitat i no et parlaven en català, i anaves a les assemblees d’estudiants progressistes, d’esquerres, i parlàvem, jo mateix també, en castellà. Allà vaig començar a sentir una certa incomoditat, en el sentit que no podia viure amb normalitat amb la meva llengua, i vaig començar a tenir un cert sentiment lingüístic”, comenta rememorant els anys setanta.

“L’associació de llengua amb la meva manera de ser i, per tant, amb la manera de ser de la meva comunitat l’he tingut molt clara des del començament”

Aquest sentiment lingüístic incipient convergia a poc a poc amb una consciència ferma envers la seva parla i la comunitat de la qual formava part. “Que la meva llengua és el català, jo crec que n’he sigut conscient sempre, des que era molt petit. A Girona pràcticament tothom parlava en català i els pocs que no ho feien eren considerats forasters. L’associació de llengua amb la meva manera de ser i, per tant, amb la manera de ser de la meva comunitat l’he tingut molt clara des del començament”, apunta. Però també recorda que, a mesura que avançaven els anys, la societat gironina anava canviant, i passava de tenir un entorn pràcticament monolingüe a veure com hi entrava en joc el castellà.

“El nombre de gent que parlava castellà era molt més gran i, per tant, el conflicte (que no vol dir violència) comença a emergir. Comences a viure i a sentir la teva llengua d’una altra manera, cal jugar en un camp de joc en el qual la teva llengua no està sola. Jugues a veure si fas gols, però també si l’altre te’n fa a tu. I, per tant, l’escenari de la reflexió lingüística o dels sentiments lingüístics passa a ser un altre”, comenta. La seva consciència lingüística es forjava entre el franquisme, el “dolor de llengua” i una realitat que canviava a poc a poc i s’anava fent evident. I del passat i la seva vivència, tornem al present i anem cap al col·lectiu. Aquest cop és ell qui llança una pregunta: “És possible viure sense el castellà a Catalunya?”.

“A partir del moment en què tothom sap una llengua i no tothom sap l’altra, l’equilibri ja no hi és”

“No”, respon ràpidament ell mateix. I segueix: “És possible viure sense el català? Sí. Per què?”. Primer de tot, m’assenyala un tema merament numèric: cada vegada hi ha més persones que viuen a Catalunya i utilitzen el castellà com a llengua; però no és l’únic factor. “La quantitat és molt important, molt; però podria haver-hi una política que ajudés que les coses fossin diferents. Per exemple, la llei diu que a Catalunya s’ha de saber català i castellà. A Catalunya no hi ha ningú que no sàpiga castellà, ningú. Però hi ha molta gent que no sap català. Per tant, a partir del moment en què tothom sap una llengua i no tothom sap l’altra, l’equilibri ja no hi és”, recalca amb una certa indignació. I, per arrodonir-ho, hi afegeix una reflexió final.

“No tenim dret a parlar català, els catalans? Sí. Doncs com puc parlar català a persones que no en saben?”

“No tenim dret a parlar català, els catalans? Sí. Doncs com puc parlar català a persones que no en saben? Si algú em parla en castellà o em demana una cosa en castellà, jo li contestaré en català si puc, però jo l’entendré i l’hi faré. Però si vaig al metge i el metge no m’entén en català, què faig? Doncs parlar en castellà. Què has de fer, si no? Dir-li: «Miri, doncs no em curi»? No, parles castellà. Per tant, que quedi clar, no només hi ha un tema de números, que també, sinó que hi ha un tema de polítiques”, comenta. I acaba: “Si jo et parlo en català, tu m’has d’entendre, i si tu em parles en castellà, jo t’he d’entendre. I ara estem veient que només n’hi ha una, de cosa. Jo tinc dret a parlar la meva llengua, si vostè vota que jo tinc dret a parlar en la meva llengua, però no que els altres han de saber la meva; aleshores m’està enganyant. Perquè vostè no m’està donant el dret a parlar la meva llengua; si no la saben, no la puc parlar!”, conclou. I, en tot aquest paisatge de drets i deures lligats a l’emocionalitat de la llengua, els parlants també hi tenen el seu paper. Quina part de responsabilitat poden tenir en un context de substitució lingüística?

“El català desapareixerà perquè els catalans no han fet el que calia perquè es mantingués. És un tema dels catalans, no dels altres”

Amb to reflexiu i rebaixant l’emoció, respon: “Fixa’t, la gent parla castellà i diu «Oh, és que això perjudica el català» o «No, si el català rai, no té cap problema!». És a dir, ho compensem, amagant el problema real, i és que el català cada vegada està més enfonsat. A les escoles de Barcelona més de la meitat no et faran servir mai una paraula en català. Tothom ho sap, això, i ningú diu res... És a dir, el català no desapareixerà perquè els castellans siguin més, ni perquè els castellans acabin predominant sobre els catalans. El català desapareixerà perquè els catalans no han fet el que calia perquè es mantingués. És un tema dels catalans, no dels altres”, conclou. Així doncs, què pot fer el parlant per la seva llengua?, pregunto intentant trobar un punt d’acció positiva. “Parlar-la. Parlar-la sempre. I només en una situació molt extrema, molt clara, canviar. Però, en principi, parlar-la sempre, sense cap complex perquè hi té tot el dret!”, afirma rotundament.

Mentre nosaltres xerrem a l’estudi de Josep Maria Nadal, a Aiguaviva, a fora comença a enfosquir. Ens envolta un mar de llibres en català, en francès, en castellà, en anglès... Companys de viatge que han acompanyat Nadal al llarg de la seva vida. Entro en un terreny més personal i li demano com definiria el seu vincle emocional amb el català. De mirada tranquil·la i paraules ben rumiades, respon: “No sabria viure sense el català. Hauria perdut l’anella, la baula que permet passar del passat al futur. Sense el català jo no podria ensenyar als meus nets el que ve darrere meu, el que jo he acumulat”, expressa amb una certesa implacable. Nadal sent la llengua ben endins, forma part d’ell i explica en bona part qui és. Però les emocions en la llengua també són presents dins la comunitat, un element que defineix el col·lectiu de manera essencial i que denota un cert estat. L’emoció dels parlants de català ha canviat massa en les últimes dècades?

“Jo no he vist a la Generalitat cap preocupació especial per la llengua. Des de fa uns anys, es fan les campanyes de normalització lingüística, però allò de dir «Seguem i vegem què hem de fer» no ho veig enlloc”

Nadal no té clar com ha evolucionat aquesta càrrega emocional. Té la percepció que entre les persones de setanta o seixanta anys el component emocional continua sent molt fort, però entre les generacions més joves ja no ho té tan clar. “És una situació molt fotuda. Ara, el que és preocupant de veritat és que la gent no se’n preocupi. Quan jo dic que no sé què passa o que no sé què s’hauria de fer, no estic dient: «No s’ha de fer res». Estic dient: «S’han de fer coses, no sé quines. Asseguem-nos, mirem-ho, estudiem-ho, mirem com podem fer una política que funcioni». Jo no he vist a la Generalitat cap preocupació especial per la llengua. Des de fa uns anys, es fan les campanyes de normalització lingüística, però allò de dir «Seguem i vegem què hem de fer» no ho veig enlloc. I això és el que és preocupant. És a dir, que ni els que governen tenen consciència del problema”, explica amb malestar. Potser el vincle emocional es genera més fàcilment amb el castellà?, li plantejo.

“El català era una llengua que obria camins, fins i tot als que no eren catalanoparlants. Això ho podem aconseguir?”

“Per què ha de ser més fàcil? Alguna cosa ha de tenir. És possible que amb el català estiguem expressant una cultura excessivament tradicional, poc creativa? És possible. Per exemple, fa quaranta anys, si volies llegir Sartre a Espanya, havies de fer-ho en català, perquè en castellà no es traduïa. Per tant, el català era una llengua que obria camins, fins i tot als que no eren catalanoparlants. Això ho podem aconseguir? Jo crec que sí. Però hi ha d’haver una política que es plantegi fer això.” I sense marge per dir res, em torna a llançar una pregunta, seguint el fil del sector editorial: “És una limitació escriure en català?”.

“És una limitació escriure en català? És clar que és una limitació! El que escriu en català només ven a Catalunya si no el tradueixen”

“És clar que és una limitació”, respon convençut. “El que escriu en català només ven a Catalunya si no el tradueixen. Però, per exemple, si fas una política d’expansió del català traduint, de manera que una persona que escriu en català sap que els seus llibres sortiran en anglès, en suec, en francès, en italià... En aquest cas, ser un escriptor català no implicaria ser un escriptor del grup i prou.” També planteja que, en sentit contrari, de cara als lectors, es poden fer polítiques per tal que la gent pugui viure la cultura moderna en català i tenir-hi accés. “Que els catalans que escriuen en català puguin sortir a fora amb els llibres traduïts i que els de fora puguin ser incorporats a dintre amb llibres traduïts al català”, resumeix.

Justament des de la Fundació Ramon Llull impulsen uns programes en què professors de català van a universitats d’arreu del món per ensenyar la llengua i la cultura catalanes, i des de la Universitat de Girona cada any hi participen. Nadal explica amb satisfacció que, cada curs, els arriben uns estudiants polonesos parlant un català perfecte perquè allà hi tenen un lector. “Això és molt important per a un català. Perquè saber que hi ha polonesos que parlen la teva llengua, que l’estudien o que coneixen els teus autors literaris vol dir que som una cultura que està oberta a l’exterior, que no és una tribu tancada”, comenta.

“No som una raça diferent de les altres, ni una religió diferent; aquí l’únic que ens diferencia és que tenim la nostra pròpia cultura, que la tenim des de fa molt de temps i que la volem mantenir”

L’autoestima i l’orgull de la comunitat parlant són un factor important, tot i que Nadal matisa que el terme autoestima a vegades no l’acaba de convèncer perquè es pot confondre amb xovinisme. Diu que s’ha d’entendre com el valor que donem nosaltres mateixos a la llengua i que, per tant, entenem el valor que els altres atorguen a la seva. “Abans tu estaves orgullós de parlar català perquè sabies que això et feia millor. Perquè aquí a Catalunya escoltàvem Brassens, Jacques Brel; llegíem Albert Camus; llegíem Sartre... Érem una cultura molt més internacional, molt més oberta, més que ara. La meva literatura quan jo era jove era literatura francesa; de fet, havia llegit molt més literatura francesa que espanyola. Penso que hi ha un tipus de fer política o de polítiques a fer que s’han deixat de fer i que serien importantíssimes, tenint en compte que, és clar, la nostra és una identitat, una nació fonamentalment cultural. No som una raça diferent de les altres, ni una religió diferent; aquí l’únic que ens diferencia és que tenim la nostra pròpia cultura, que la tenim des de fa molt de temps i que la volem mantenir.”

“Si hi hem de dedicar molts diners, n’hi dediquem; la cultura és molt cara i mantenir una cultura minoritària és molt car”

En aquest sentit, Nadal intueix que, en certa manera, estem massa tancats culturalment, i ho enllaça amb el seu argument sobre la manca de polítiques que fomentin la creativitat. “L’any 2019 el 50% de les pel·lícules fetes a Espanya eren catalanes (que no vol dir en català) i l’any 2020, un 20%. Com ho hem perdut, això? Vol dir que aquí la política d’estimular la creativitat ha desaparegut o s’ha promogut molt menys. Doncs s’ha de continuar fent, i estimular que sigui en català. Però, primer, hi ha d’haver política de creativitat. Si un director de cinema català sap que es morirà de gana o que no podrà fer res creatiu en la seva llengua, se n’anirà, és lògic. Fem, doncs, una política arriscada per afavorir que sigui al revés, que un castellanoparlant digui «Jo vull fer-ho en català perquè allà hi trobaré unes oportunitats que aquí no trobo». Aquest objectiu ambiciós és fonamental. I si hi hem de dedicar molts diners, n’hi dediquem; la cultura és molt cara i mantenir una cultura minoritària és molt car.”

A fora ja fa estona que és fosc. Josep Maria Nadal ens ha guiat per un recorregut ple d’història, llengua, emocions, parlants... En definitiva, un camí ple de vida. Optimista de mena, creu que el català arribarà a bon port o, dit d’una altra manera, necessita creure-ho així. Nadal viu i sent la llengua però, sobretot, l’estima. Per acabar aquest viatge li demano una última cosa, més concretament, un adjectiu. Quin faria servir per definir la llengua catalana? Medita uns segons fins que diu: “Primordial, ‘previ a tot’. És l’element primordial de la vida d’un conjunt de persones que són les que parlem en català”.