En un local de la Vila de Gràcia, al carrer de Joan Blanques, hi ha un home d’ulls enfonsats envoltat d’aproximadament 6.000 llibres. Tots seus. Però són només la meitat dels que té. La resta els guarda a casa. Els ven a contracor. De fet, li costa parlar dels que es queda. L'Alberto Costa (1938, Barcelona) és un home que es debat entre l’idealisme de Don Quixot i el pragmatisme de Sancho Panza. Mentre que encara col·lecciona edicions dels seus exemplars preferits, sap que, si continua així, potser acaba esclafat pel seu propi llegat. És així com s’ha convertit, una mica a la força, en l’encarregat de la llibreria Espíritus del Agua.

Una mare que ensenya l’amor als llibres

“M’importa molt més veure la biblioteca plena que no pas la nevera”

I com és que ha arribat fins als 12.000? Perquè recopila múltiples exemplars d’un mateix llibre. “Els guardo per tenir una reserva. M’importa molt més veure la biblioteca plena que no pas la nevera”, confessa entre riures l’home de cabells blancs i fins. Però quins llibres col·lecciona repetidament? Quins ha guardat a casa? Quins no vol vendre? No en vol parlar, d’això. De moment. És reservat. Necessitem més temps per saber-ho. El que sí que ens explica són els seus orígens.

Tot i que ve de família burgesa, l'Alberto neix en plena Guerra Civil. Pols, bombes, incertesa. Rebostos buits. I fam. Molta fam. Però la mare de l’Alberto, la Maria Teresa Romero, evita que la pateixi. Ella procura que sempre hi hagi un plat a taula. Però, més enllà d’omplir l’estómac del seu fill, també li omple la ment. I és que la Maria Teresa no té mai ni la nevera ni la biblioteca buida. “Jo vaig néixer amb els llibres!”, ressalta l’home de veu aguda.

“La meva mare tenia llibres de Hume i Kant a casa. És una cosa miraculosa perquè no conec ni mares ni pares de la meva generació que estiguessin en aquest tipus de nivell d’intensitat intel·lectual”

A casa dels Costa Romero, construïda a Sant Gervasi l’any 1928 pel seu avi matern, hi ha un pis-llibreria. Al principi hi ha una taula de billar enmig, encara que no dura gaire temps perquè ningú no la utilitza, segons l’Alberto. Ara bé: els papers tenyits de paraules es queden. Les parets estan plenes d’històries. “La meva mare tenia llibres de Hume i Kant a casa. És una cosa miraculosa perquè no conec ni mares ni pares de la meva generació que estiguessin en aquest tipus de nivell d’intensitat intel·lectual”, reconeix el llibreter. Ell, que ja és prim, ho sembla encara més assegut i envoltat de prestatgeries plenes de gom a gom. Seria així la llibreria que va teixir la seva mare?

La Maria Teresa, a més a més de ser una dona excepcional, és una excepció. Tot i pertànyer a una família benestant, ella i la seva germana estudien infermeria i es converteixen en les ajudants de recerca científica d’un doctor. “El doctor Armanguer”, puntualitza l’Alberto. Podrien no haver estudiat, però trenquen les normes. L’ànsia de saber es desplaça del cervell a les mans, i és per això que també fa ceràmica i enquaderna llibres. De fet, participa en una exposició sobre enquadernadors catalans, i l’única no-professional és ella. I aquesta curiositat constant la trasllada als fills.

La curiositat no té fronteres

Hereu indiscutible d’aquesta necessitat de saber, l’Alberto estudia dues carreres: enginyeria i antropologia. Pragmatisme i idealisme. Sancho Panza i El Quixot. Una dicotomia feta persona. “Jo recordo que quan estava fent l’ingrés a l’escola d’enginyers, tenia els llibres de càlcul i matemàtiques o de física, i a l’altra mà llegia a Somerset Maugham”, rememora. Però és precisament quan entra a l’Escola Tècnica d’Enginyers Industrials que deixa de consumir literatura. “Em vaig dedicar a llegir llibres d’antropologia, i de viatges, i filosofia, però sobretot d’antropologia“, explica.

Queda tan seduït per aquesta ciència social, que quan acaba enginyeria comença amb antropologia. I, a més a més, les ganes de conèixer troben noves formes d’expressió. És per això que, quan obre una oficina tècnica d’enginyeria, també instal·la un petit estudi i un laboratori de fotografia al mateix local. I què uneix l’antropologia i la fotografia? Una de les grans passions de l’Alberto: l’art africà. Es comença a interessar per ell entre els anys 68 o 69 perquè entra en contacte amb una Col·lecció Alberto Folch Rusiñol, que ara està al Museu Etnològic i de Cultures del món. “Allà hi ha peces que jo he recollit”, apunta amb orgull. Perquè el llibreter no només viu l’art d’Àfrica des dels llibres, sinó que hi vola per trepitjar-la i viure-la.

“La millor època de la meva vida era quan jo mirava les estrelles africanes, perquè aleshores no hi havia res d'infraestructures a Àfrica, i havies de dormir en pobles”

Amb la càmera a la mà, l’Alberto viatja per l’Àfrica Occidental durant 20 anys. Però no ho fa en companyia de llibres. “Els llibres tornen trinxats d’Àfrica”, adverteix. “Els viatges que jo feia eren de passar moltes nits sota les estrelles. La millor època de la meva vida era quan jo mirava les estrelles africanes, perquè aleshores no hi havia res d’infraestructures a Àfrica, i havies de dormir en pobles”, recorda amb una nostàlgia alegre. “La majoria de vegades dormia amb sac de dormir, però havia d’anar amb compte amb les serps, amb l’hepatitis. Ara bé, el més perillós és tenir un accident de cotxe. Si en tens un, estàs mort. Allà tens una cama trencada i tens un hospital a uns 100 quilòmetres”, lamenta.

Hi ha una habitació ocupada per uns 4.000 llibres que no vol vendre

Després d'anys viatjant arreu del món, en els quals cultiva experiència i coneixement, l’Alberto es converteix en comissaris de diverses exposicions. Una d’elles es va titular Espíritus del Agua, que reunia art d’Alaska i la Colúmbia Britànica. D’aquí ve el nom de la llibreria. Ara bé, tot i que acapara gran part de la seva fascinació, l’art africà conviu amb el precolombí i l’indonesi, ja que a casa seva té una habitació reservada només per a llibres d’art d’aquestes civilitzacions. Una habitació ocupada per uns 4.000 llibres que no vol vendre. Un d’ells és Las esculturas de África Negra de Denise Palume, un llibre petit escrit per una antropòloga que va viure a Mali molt de temps.

De fet, aquest és un dels pocs llibres amb els quals ha viatjat pel continent africà. “L’he portat molt de viatge i té afegits a dins, molts, escrits per mi, per tot arreu. Però no únicament d’Àfrica, sinó d’altres coses. Me n’adono fins a quin punt l’he portat de viatge perquè està ple de bitllets d’embarcament d’avions”, explica. “Els deixava allà, els devia fer servir de punt, i una vegada em vaig adonar de quants en tenia, doncs ja no els treia. Està ple de notes. Aquests són els llibres dels que no em despendria per res”, remarca.

A més a més del llibre de Denise Palume, l’Alberto enumera altres exemplars fonamentals per a la seva formació, entre ells la col·lecció Universo de las formas de Michel Leiris. Tot i això, recorda que en els anys 60 no hi ha literatura experta en l’art africà. Un dels autors que li descobreix parts del continent que no coneix és el Xavier Aldekoa. “Va a llocs difícils. És un noi jove, podria ser el meu fill, i ha estat a les mines de coltan del Congo”, assevera. “Jo no hi he anat mai, al Congo. És tan gran i és tan difícil moure’s per allà... una àrea tan muntanyosa i tan difícil de trobar. L’Àfrica Occidental, que és la que jo conec, és plana. Com a màxim té turonets i has de caminar, perquè les pistes no arriben a tot arreu, però amb un 4x4 es poden fer 2.000 quilòmetres en dos dies”, relata.

“Els llibres no cabien a casa, ja no hi havia manera de moure's i jo pensava: ‘Tu et pots morir en qualsevol moment i deixaràs aquest caos’. Llavors vam llogar aquest local”

Però la curiositat de l’Alberto no entén de muntanyes i travessa tots els continents. Això ha fet que acumulés fins a 12.000 llibres. “Els llibres no cabien a casa, ja no havia manera de moure's i jo pensava: ‘Tu et pots morir en qualsevol moment i deixaràs aquest caos’. Llavors vam llogar aquest local”, explica. Amb l’ajuda i assessorament del seu fill Nicolás, lloga aquest espai a Vila de Gràcia des del setembre de 2017. Però no és fins fa un any que posa en venda els llibres. Encara que no és un negoci fàcil, l’Alberto celebra que els veïns del barri estan molt interessats. “Hi ha gent que passa per davant i s’aturen perquè no havien vist mai una llibreria així”, apunta amb un somriure orgullós. Tot i això, necessita l’ajuda del seu fill per a la venda en línia. Analògic contra tecnològic. Quixot contra Sancho? Bé, no del tot.

Un fill que hereta l’amor pels llibres

De fet, al Nicolás també li costa vendre el llegat del seu pare, segons explica l’Alberto. A més a més dels llibres sobre art i antropologia, el Nicolás té molta estima als exemplars sobre ciència, ja que, tot i ser advocat, és una temàtica que li interessa molt. “És un advocat que treballa 14 hores al dia, però ve sovint aquí, fa una mica de feina d’ordinador per intentar catalogar els llibres, i està molt involucrat en tot això”, explica orgullós. Com el seu fill, l’Alberto és un gran apassionat de la ciència. “És el gran repte d’avui. Jo vaig estudiar la teoria de la relativitat d’Einstein, i podia fer de memòria algunes coses, però les matemàtiques que fan servir ara jo no les he estudiat mai. Ara no entendria res”, reconeix.

En aquest sentit, un dels llibres que pare i fill volen conservar és una edició de 1922 de La Teoria de la relatividad de Einstein y sus fundamentos físicos escrit per Niels Bohr. El té guardat en una habitació petita dins de la mateixa llibreria. Amb prou feines hi cabem els dos. Alçant el braç, treu aquest petit secret de l’estanteria. La portada és de color crema, i passa les pàgines groguenques amb delicadesa, com si li fes por que es trenquessin. “Niels Bohr va ser un dels físics que va fer la mecànica quàntica, i va tenir una importància decisiva en l’època de Heisenberg, Einstein... de tota aquesta gent en guardo tots els llibres antics que trobo, perquè són els que han fet la física contemporània. I si en trobo un dels anys 20, és clar, és un tresor!”, exclama amb els ulls cansats però brillants. El torna a deixar al mateix lloc i apaga el llum de la cambra secreta.

“He guardat coses que m'he llegit que m'havien divertit, per exemple Bukowski. Ara, segurament me'n faria menys, de gràcia, però en el seu moment me’n va fer molta”

Quins altres tresors guarda a casa, l’Alberto? Al principi, li costa molt parlar d’ells. És com si volgués protegir la seva identitat. Com si ells fossin els testimonis d’un judici capital, i dels quals la seva seguretat depengués tota una civilització. Però, finalment, després de minuts i minuts evitant-ho, aconsegueix nomenar-ne alguns. “He guardat coses que m’he llegit que m’havien divertit, per exemple Bukowski. Ara, segurament me’n faria menys, de gràcia,però en el seu moment me’n va fer molta”, revela. També guarda novel·les de l’Oest, entre elles El último mohicano de James Fenimore. “Les novel·les de l’Oest són insuperables”, defensa. Un altre indispensable? Moby Dick de Herman Melville. “L'he llegit amunt i avall”, confessa. També té la Divina Comèdia de Dante Alighieri, o El Paradís perdut John Milton. “Tinc alguns llibres repetits de Robert Graves. Era un escriptor meravellós que va viure a Mallorca durant molts anys; la seva filla, Lucia, parla català, i va escriure una biografia del seu pare”, rememora.

“És com si tingués por de perdre els llibres. No és tòxic, però tampoc et diria que és absolutament sa”

Entre els títols d’etnologia destaca Nuestros contemporáneos primitivos de Geroge Peter Murdock. D’història n’anomena dos títols: Historia verdadera de la conquista de la Nueva España de Bernal Díaz del Castillo i La conquista de México de Hugh Thomas. Del primer, l’Alberto revela que és un llibre escrit per un soldat de Cortés que “va escriure la història veritable de la conquesta de Mèxic”. “Cortés semblava l’únic que havia conquerit Mèxic, però Cortés no anava sol. A més a més, alguns indígenes també es van unir a les seves tropes”, remarca. Assegura que els tres llibres són fabulosos, i revela que de tots aquests en té tres o quatre exemplars.

Però el llibre que més col·lecciona és el del Quixot. “De fet, tenia tot aquest prestatge de Quixots. O obres que parlen de Quixot, com Martín de Riquer, d'Unamuno... d'aquests en puc tenir 20. De Quixots en tinc molts. És una obra extraordinària”, confessa. I per què en guarda tants? Què porta a un home a comprar tants exemplars d’un mateix llibre? “És com si tingués por de perdre’ls. No és tòxic, però tampoc et diria que és absolutament sa”, reflexiona. El llibreter defensa que, tot i que no es llegeix totes les edicions que es compra, sí que totes i cada una d’elles tenen una essència diferent: “Una la tinc molt guixada, una altra folrrada, una altra no, una altra ja està trencada”.

I quin va ser el primer llibre que el va fer addicte? “El que em va realment enganxar molt a la lectura era Emilio Salgari: Sandokan, el Corsario Negro, los Tigres de la Malasia... els tinc tots! L'edició de Calleja d'aleshores”, apunta. Els conserva pels seus néts. Mentre que la seva néta (Adriana) és pausada, lectora i molt bona amb les matemàtiques, el net (Gabriel) ha heretat el vessant enginyer del seu avi: “Té una habilitat extraordinària per muntar i desmuntar coses i té sis anys!”, exclama orgullós. En Gabriel encara no sap llegir del tot bé, però l’Adriana, que té 12 anys, sí. “Està llegint Harry Potter amb el seu germà. Ella s’asseu al sofà, ell s’estén al costat, i escolta el que li conta perquè el Gabriel no sap llegir bé del tot”, relata.

“Jo els estic guardant amb l'esperança que els nets aprofitin la meva biblioteca, però això és un misteri”

A més a més de la saga de J.K. Rowling, l'Adriana llegeix llibres que el seu avi ha conservat, com ara les històries de Los Cinco. “De moment llegeix això, i li guardo coses de qualitat literària: la Virgina Woolf, perquè llegeixi quan sigui gran. Però és un misteri el que llegiran els nens”, reflexiona. L’Alberto es pregunta si, en un món cada cop més tecnològic i menys analògic, els seus nets llegiran en paper. “Jo els estic guardant amb l’esperança que ells aprofitin la meva biblioteca, però això és un misteri”, conclou.