Rafael Guastavino Moreno (València, 1842 – Asheville, Carolina del Nord, 1908) neix al carrer de la Punyaleria de València el 1842. Fill d’un fuster, també anomenat Rafael Guastavino, i cinquè de 14 germans, deu el seu primer cognom a l'avi genovès, constructor de pianos, que havia emigrat a Barcelona a finals del segle XVIII. La idea inicial era dedicar-se a la música tocant el violí, potser seguint la tradició de l’avi. Però tenir de veïna la Llotja de la Seda de València ha de ser necessàriament inspirador. El gòtic civil català marca la vida col·lectiva i també la vida individual d’en Rafael, que tampoc amaga la inspiració que rep del seu rebesavi, l’arquitecte Josep Nadal, amb la volta amb la qual ha bastit Sant Jaume de Vila-real.

El 1859, amb 17 anys, es trasllada a Barcelona per estudiar a l’Escola Especial de Mestres d’Obres de Barcelona, embrió de la futura Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona de la Universitat Politècnica de Catalunya, i viu amb el seu oncle Ramon Guastavino Buch, empresari d’èxit del ram del tèxtil, copropietari dels magatzems El Águila.

Com diu una dita valenciana “dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu” però és de suposar que a la família no caigués gaire bé que el jove Rafael deixés embarassada la filla adoptiva del seu oncle

Com s’ha dit, en Rafael neix al carrer de la Punyaleria. Sembla una predestinació. Aquí va la primera punyalada. Com diu una dita valenciana “dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu” però és de suposar que a la família no caigués gaire bé que el jove Rafael deixés embarassada la filla adoptiva del seu oncle, Pilar, salvada de l’hospici de l’Hospital de la Santa Creu com a Maria Francisca Buenaventura. Quan jo era petit i algú marcava un gol després d’haver patit una falta susceptible de convertir-se en penal, els de l’equip que marcava cridaven “penalti i gol és gol!”. I, és clar, parlem d’una època en la qual si feies Pasqua abans de Rams, calia fitxar a la casa del Senyor i en Rafael i la Pilar Guastavino Expósito es casen el 1864.

En cinc anys tenen tres fills però en Rafael segueix rient-se’n dels pecats del piu i el 1869 la Pilar el deixa durant un parell d’anys fins que mor l’oncle i es reconcilien. De la tornada en neix el quart i darrer fill, Rafael Guastavino Guastavino (Barcelona 1873 - Nova York 1950). Però el piu segueix amb el fiu-fiu i necessita anar fent la viu-viu. Arriba la segona punyalada. En Rafael s’entén amb la mainadera Paulina Roig i tot esclata, definitivament. El 1881 l’arquitecte de piu lleuger agafa al petit Rafael, i tots dos fan el gran salt a la Gran Poma acompanyats de la “mainadera” i les dues filles d’ella. La Pilar i els altres tres fills emprenen rumb cap a l’Argentina i en arribar als Estats Units, el petit Rafael passa a anomenar-se Rafael Guastavino Expósito per evitar comentaris sobre allò del com més cosins, més endins.

Però abans d’emprendre el camí definitiu i no tornar mai més a Catalunya ja té un primer contacte amb els Estats Units, però a distància, quan pot exposar part dels seus treballs a l’Exposició Universal de Filadèlfia de 1876. Mentrestant, Guastavino treballa al despatx d’arquitectura Granell i Robert i deixa obres importants al nostre país com ara la fàbrica de Can Batlló de Barcelona (1875), actual recinte de l’Escola Industrial, la fàbrica Asland de Castellar de n’Hug o el teatre de la Massa (1880) de Vilassar de Dalt.

La volta catalana de Guastavino ho aguanta tot menys la seva vida privada, un esfondrament constant

La volta catalana de Guastavino ho aguanta tot menys la seva vida privada, un esfondrament constant. La punyalada conjugal té uns efectes devastadors a la butxaca de Guastavino. En morir l’oncle Ramon, en Rafael ha quedat desheretat i abans de marxar als Estats Units, la Pilar li ha retirat tots els poders sobre els seus béns. L’arquitecte s’ha d’empescar una obra i fa tota l’arquitectura per la tercera punyalada quan fa signar a Madrid unes lletres a cobrar a Barcelona, més falses que els duros sevillans. Amb 40.000 dòlars i zero anglès posa rumb a Nova York via Marsella.

Guastavino la sap llarga i veu l’etapa de desenvolupament que viuen els Estats Units com una finestra d’oportunitat. Pare i fill travessen l’Atlàntic fins a l’illa de Manhattan, la que aixeca l’Estàtua de la Llibertat, la que aferma lligams construint el pont de Brooklyn, la que rep immigrants a cabassos després de la quarantena que tothom ha de passar a Ellis Island abans de trepitjar els carrers de la que va fent mèrits per convertir-se en capital del món.

Els inicis no són fàcils. Perd algun concurs però guanya el que li ha de permetre donar-se a conèixer fent el desaparegut Progress Club de Nova York. El més important, en qualsevol cas, és que té la sort d’arribar en el lloc adient en el moment adient. Es donen dues circumstàncies que són providencials. Una és pràctica; l’altra, estètica. La ciutat està, com se sol dir, on fire, però literalment.

Guastavino ho fa tot gros, celestial, acollidor, elegant i no per menys poètic menys important, fort, lleuger i eficaç contra el risc d’incendi

L’arribada de Guastavino a Nova York coincideix amb un moment de gran preocupació pels incendis. El 1871 el foc ha cremat pràcticament 20.000 edificis a Xicago. A la preocupació flamígera s’hi afegeix l’impuls del City Beautiful Movement amb gran prèdica durant la dècada dels 90 del segle XIX, que vol revitalitzar i fer emblemàtics espais públics de les grans ciutats nordamericanes i amb especial implantació a Nova York, Xicago, Detroit i Washington DC. I Guastavino té la clau de volta, i mai més ben dit. Ho fa tot gros, celestial, acollidor, elegant i no per menys poètic menys important, ho fa fort i lleuger gràcies a la incorporació d’estructures d’acer i ciment en comptes de morter de calç. Però sobretot ho fa eficaç contra el risc d’incendi i bé de preu, i això, valgui la redundància, no té preu. I cal assegurar el negoci. Patent que va, patent que ve. L’arquitecte valencià i el seu fill en registren 24 entre 1885 i 1937.

En un petit solar als afores de Manhattan construeix un edifici petit, convoca la premsa i com si fos una falla hi cala foc. Ja se sap que als Estats Units sense ‘show’ no hi ha ‘business’ i sense ‘business no hi ha ‘show’

Guastavino té clar que els fets valen més que les paraules i per vendre el producte tira de genialitat sorgida a parts iguals de seny i rauxa. En un petit solar als afores de Manhattan construeix un edifici petit, convoca la premsa i com si fos una falla hi cala foc. Ja se sap que als Estats Units sense show no hi ha business i sense business no hi ha show. De l’esglai a l’admiració en un no-res. L’edifici crema, sí, però l’invent aguanta. I qui està on fire, i ara sí metafòricament, és Guastavino. Pluja d’encàrrecs i de dòlars.

Ser generalista o ser especialista? Vet-t’ho aquí la qüestió. A partir de 1885 Guastavino sembla triar la segona opció i és “el bovedista”, el mag de la volta catalana que, en morir, la premsa reconeixerà com “l’arquitecte de Nova York”. Fins i tot al Massachusetts Institute of Technology, el mític MIT de Boston i on encara avui homenatgen Guastavino , se’l rifen per tal que hi faci unes proves de resistència el 1887. I resisteix, i tant que resisteix.

L’any 1895 és un any d’inflexió. El prestigiós despatx McKim, Mead & White li encarrega la biblioteca pública de Boston i ja és un no parar.

Arriben els primers encàrrecs importants i el 1888 funda amb altres socis la Phoenix Building Company i la Tile Fire-proof Building Company per comercialitzar el seu sistema antiincendis però que rebateja el 1890 com a Guastavino Fireproof Construction Company, més endavant Guastavino Company a seques. Tot en ordre, el negoci tira. Oficines a Nova York, Boston, Minneapolis, Xicago, Providence... i una nova participació a l’Exposició Universal de Xicago de 1893.

L’any 1895 és un any d’inflexió. El prestigiós despatx McKim, Mead & White li encarrega la Biblioteca Pública de Boston i ja és un no parar. El reguitzell d’obres és molt reguitzell. L’Oyster Bar de la Grand Central Terminal (1912) retratada del dret i del revés per Hollywood, The Register Room d'Ellis Island (1918), la capella de Saint Paul de la Universitat de Columbia (1907), la cúpula de la Catedral de Saint John The Divine (1909), l’estació de metro del City Hall, l’auditori del Carneggie Hall (1891), el Bridgemarket de Queensboro (1909) a Nova York, el Hearst Memorial Mining de la Universitat de Berkeley (1907), el Museu Nacional d’Història Natural (1909) de Washington DC. Prou. Parem. N’hi ha més, molt més, però ja és suficient per entendre la petjada dels Guastavino.

El patrimoni arquitectònic per on han deixat aquest llegat no pot deixar indiferent a ningú. I és que pare i fill esdevenen la nissaga de la volta catalana participant en edificis públics i privats a 41 estats, de la cinquantena que hi ha als Estats Units, i altres obres al Canadà.

En conèixer la mort de la Pilar a l’Argentina, Guastavino decideix casar-se amb Francisca Ramírez, la seva amant mexicana, tot i que mor pocs anys després, el 1908, en patir una afecció pulmonar a la seva residència de Black Mountains a Carolina del Nord amb només 66 anys. A casa s’hi havia fet gravar l’expressió en llatí labor prima virtus, “la feina és la primera virtut”. És evident que de feina en va fer molta però la virtut, mai va ser la primera de les seves prioritats.

Rafael Guastavino pare mor sense veure feta la cúpula de la catedral de Saint John The Divine de Nova York però deixa la planificació feta que executa el fill el 1909. L’èxit és clamorós. El diàmetre fa feredat. 30 metres i sense necessitat de cap cintra per construir-la a una velocitat d’una anella de tres rajoles per dia. Amb 14 setmanes en té prou. Rafael Guastavino Expósito continua al capdavant de la Guastavino Company i de fet ja és ell qui dissenya la nova fàbrica de rajoles que han construït a Woburn (Massachusetts) el 1900. La factoria es diu La Ceràmica i la premsa de l’època apunta que “sembla un museu i no una fàbrica”. Les fan de molts colors. Els seus treballs semblen un festival Holi. Rafael Guastavino Expósito gestiona l’empresa familiar fins al 1943 quan la ven. La Guastavino Company abaixa la persiana definitivament el 1962.

Ens hem passat anys veient pel·lícules que passen a Nova York i embadalits pel filtre del cel·luloide hem romàs inconscients que el mite de la ciutat dels gratacels també té un origen català

És gràcies a l’historiador nordamericà i especialista en Gaudí George Collins que molts dels documents, dibuixos, plànols i dissenys es conserven l’Avery Architectural and Fine Arts Library de la Universitat de Columbia. Ens hem passat anys veient pel·lícules que passen a Nova York i embadalits pel filtre del cel·luloide hem romàs inconscients que el mite de la ciutat dels gratacels també té un origen català. Ara ja ho sabem i si com a catalans no ho escampem a tort i a dret ja serà cosa nostra. Com diu la cançó... “it's up to you, New Yooork, Neeeew Yoooooooork!”.