L’avi Joaquim va obrir camí. Va ser el metge d’Organyà durant molts anys. Estimava l’ofici i s’hi entregava per ajudar els altres. I la neta, sense ser-ne del tot conscient, va seguir els seus passos. La Meritxell Sánchez-Amat, guiada pel pressentiment o per l’impuls, va decidir, també, ser metgessa de família. “Jo no vaig conèixer l’avi, però la seva figura sempre l’he tingut present. La seva dedicació era total: vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana.” I com que hi ha coses que, potser sense voler-ho, sense pretendre-ho, s’acaben heretant, la Meritxell també es lliura a la feina i als pacients. “En realitat, el que m’agrada més són els malalts, no les malalties. M’interessa estudiar les malalties, però per poder ajudar; gaudeixo del contacte i de la relació amb els pacients”, comenta. Queda clar que va escollir aquesta especialitat amb convenciment i que mai se n’ha penedit.

“Sembla que qui et pot resoldre els problemes de salut són els hospitals i que a l’atenció primària només fem receptes, baixes i informes. Però, realment, som la porta d’entrada, l’eix vertebrador, el pal de paller del nostre sistema de salut”

Ella no treballa a Organyà, sinó al CAP Besòs de Barcelona, però ens acull amb aquella amabilitat i cordialitat més característica dels pobles. La conversa promet des del minut zero. Parla amb impetuositat, els seus ulls desprenen passió. Amb aquest context, com a entrevistadora no puc fer res més que entusiasmar-me. Tot i així, de seguida intueixo que és molt autoexigent. No esquiva les crítiques però també exterioritza tots els neguits. “L’atenció primària, en general, està molt poc valorada. Les facultats estan inserides als hospitals i la majoria de professors són metges hospitalaris. Per tant, ens formem amb aquesta visió de la medicina. Sembla que qui et pot resoldre els problemes de salut són els hospitals i que a l’atenció primària només fem receptes, baixes i informes. Però, realment, som la porta d’entrada, l’eix vertebrador, el pal de paller del nostre sistema de salut”, diu en un to que barreja enuig per un context que voldria canviar i orgull de ser on creu que més pot aportar. “La nostra feina és molt important en la vida de la gent, però també per garantir la sostenibilitat i l’eficàcia global del sistema de salut”, afegeix.

Diu que és una metgessa de família militant, activista i combativa. Per això, també presideix el Fòrum Català d’Atenció Primària, per reivindicar el seu paper. I ho fa sense cap altra pretensió que ajudar els altres o amb la gran aspiració d’acompanyar els seus pacients, segons com es miri. Fa poca estona que ens coneixem, però ha aconseguit crear un clima proper i còmplice. Ella defensa que aquests són valors importants en l’atenció primària, i sense adonar-se’n, gairebé per defecte professional, ha teixit una connexió franca. “El vincle entre els professionals i els pacients és una de les coses més apreciades de l’atenció primària. Però s’ha d’anar construint a poc a poc, a cada visita i al llarg del temps. Acompanyes una persona en moments difícils i aquest vincle afectiu i el coneixement que acumules és el que et permet atendre-la millor quan té un problema de salut. Tenim informació sobre la seva manera de viure; sabem com es relaciona, on viu; coneixem la família i la seva comunitat. Això també ens ajuda a prendre decisions molt més adaptades i precises. De fet, quan fem una derivació a l’especialista, hi ha pacients que tornen per explicar-te què li han dit i perquè tu els donis la teva opinió. Ells perceben que hi ha una bona relació i que poden confiar en tu.” 

Aquest lligam proper amb un metge no és fàcil d’aconseguir. Necessita que totes dues parts parlin un llenguatge entenedor i sincer i que el compromís sigui recíproc. Perquè la distància existeix i hi ha de ser per actuar amb professionalitat, però les persones necessitem sentir-nos compreses, acompanyades i respectades en els moments més delicats: quan ens sentim vulnerables i febles, quan ens sembla que el món s’esfondra, quan ens pot passar pel cap dimitir.

“La nostra especialitat és, per antonomàsia, més psicosocial. Per això, m’agrada parlar amb els pacients, perquè crec que és important no medicalitzar en excés la vida de la gent”

“Hi ha gent que és més tècnica, més biomèdica, però la nostra especialitat és, per antonomàsia, més psicosocial. Per això, m’agrada parlar amb els pacients, perquè crec que és important no medicalitzar en excés la vida de la gent. Per exemple, tinc una noia de vint anys que em consulta molt, i en aquesta edat no és el més habitual. Però ha tingut sempre una relació molt difícil amb els seus pares i això fa que se senti molt insegura. Per tant, quan presenta qualsevol símptoma, per insignificant que sigui, em ve a veure. Cal entendre’n el context, malgrat saber que sempre tothom pot tenir una cosa greu i que l’ombra de dubte o d’alarma s’ha d’engegar”, explica.

Els metges sempre han d’identificar els detalls, cap els pot passar desapercebut. Han de ser capaços de reconèixer els elements, per insignificants que puguin semblar, que poden acabar determinant un diagnòstic. “M’he trobat pacients que et diuen que pateixen insomni i ansietat i que, alhora, t’expliquen que estan a punt de desnonar-los. El que de vegades he de dir és: «Tot això que et passa és normal i comprensible. Et puc donar un tractament que t’ajudi a calmar-te, però el teu problema és fruit del context». Hem d’acollir el patiment i buscar-ne la causa. En aquest cas la medicació hi pot ajudar, però no és la solució”, explica la Meritxell. Conèixer les circumstàncies personals i emocionals, de vegades, també pot ajudar una metgessa de família a prendre les decisions mèdiques més apropiades. Un element valuós que s’aconsegueix quan s’estableix un tracte proper amb els pacients.

“Si bé és cert que ser metge implica un reconeixement de partida, l’autoritat de veritat no ve donada, te la confereixen els pacients”

Parla sense pressa, tinc la sensació que vol que tot s’entengui. Enllaça les paraules amb delicadesa. Sense buscar-ho s’adreça a mi com si ara fos la seva pacient i volgués transmetre’m tota la informació amb serenitat i calma. Dedueixo que és així com afronta sempre la primera visita. I sense preguntar-li-ho directament, ella parla de com el coronavirus ha canviat dinàmiques de treball i de comunicació. “La pandèmia és un cop molt dur, però també m’he trobat trucant a pacients i que el primer que et deien era: «Com esteu, doctora? I els vostres fills? Tots esteu bé?». T’ho diuen a tu, no tu a ells. Per tant, jo els ho agraïa també des de la confiança. S’interessen per tu com a persona, més enllà de la professional”, diu. És conscient que els metges són vulnerables, com tots, perquè són humans. I que això mai es pot perdre de vista.

“L’ajuda entre diferents companys és molt important. Necessito compartir emocions, sensacions i malestars. Perquè, de vegades, tota la paciència que tinc al CAP la puc perdre quan arribo a casa. En algun moment, necessito exterioritzar vivències i preocupacions, com tothom”, comenta. Es fa un petit silenci i ella mateixa reprèn el diàleg: “Treballo en un barri on hi ha gent amb situacions socioeconòmiques difícils. I, sovint, veuen la metgessa com una referent. Realment, jo em sento una privilegiada perquè puc conèixer i ajudar persones que conviuen amb unes circumstàncies molt diferents de les meves”.

La Meritxell, malgrat la seva modèstia, accepta que és una referent per a molts dels seus pacients, una veu autoritzada a qui atorguen confiança i criteri. Potser té el reconeixement que durant molt de temps havien tingut els metges de poble, com el seu avi Joaquim. És una dona senzilla, humil, o això delaten la seva manera de fer i les paraules que escull: “Si bé és cert que ser metge implica un reconeixement de partida, l’autoritat de veritat no ve donada, te la confereixen els pacients. A mi m’agrada que la gent que ve a la consulta estigui informada i vull que m’expliqui què sap perquè li pugui dir què és cert i què no. I també comento les coses que no se saben. Com a metgessa, he de dir: «Això és així, però això no és clar». Jo sé quin paper tinc, però he de respectar molt l’autonomia del pacient. La relació ha de ser d’igual a igual. Jo sé unes coses i ells, unes altres. I intento no oblidar mai que també soc pacient”. Sorprèn la seva franquesa. La gent, de vegades, es pensa que els metges ho tenen tot clar i que no s’equivoquen. Però alguns metges tampoc accepten la seva debilitat. La Meritxell sí. Reconeix els seus dubtes i les seves llacunes. Tots tenim límits i el més important no és amagar-los, sinó reconèixer-los.

“M’agrada molt una frase formulada el 1976 al Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, que defineix la salut com una manera de viure autònoma, solidària i joiosa”

Ella, que vetlla per la salut dels altres, potser em sabrà respondre un interrogant que, malgrat que pot semblar obvi, no sempre és fàcil de resoldre. “Què és la salut?”, pregunto. “M’agrada molt una frase formulada el 1976 al Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, que defineix la salut com una manera de viure autònoma, solidària i joiosa. Això vol dir que tu pots tenir una malaltia i viure saludablement. Pots tenir una discapacitat i viure joiosament. És allò que es diu popularment de posar salut als anys i no anys a la vida”, somriu, i m’atreviria a dir que fa cara de bona salut, si em cenyeixo a la definició que m’acaba de donar. I, partint d’aquesta afirmació, hi ha una reflexió que sembla inevitable: “Què esperen els pacients de tu?”. “Coses diferents, depèn de cada persona. Tants caps, tants barrets. I aquesta és una idea que m’he d’anar repetint, perquè jo tinc una manera de veure les coses, de creure i de pensar, però els meus pacients poden no compartir aquesta visió o aquests valors. Per tant, he de fer l’esforç d’escoltar què necessiten o què volen. Si no ho faig, cadascun circula pel seu camí, que poden ser paral·lels o divergents, i el que hem de fer és que conflueixin.”

“Els metges de família, si som especialistes en alguna cosa és a gestionar la incertesa. I contínuament busquem estratègies i mecanismes de defensa, d’adaptació”

Quan tot desemboca en un mateix lloc és quan metges i pacients poden remar cap a un objectiu comú i compartit. Però assumint els riscos, que sempre hi són i que, de vegades, no es poden evitar. “Els metges de família, si som especialistes en alguna cosa és a gestionar la incertesa. I contínuament busquem estratègies i mecanismes de defensa, d’adaptació. Rebem pacients amb un ventall molt ampli de problemes. Et pot venir algú amb un mareig que pot ser un tumor cerebral, un trastorn d’ansietat o vertigen. Tu saps que darrere de determinats símptomes hi pot haver de tot. Has de saber molt de medicina per reconèixer els signes d’alarma, has de fer un bon interrogatori, has d’escoltar i has de fer una bona exploració física perquè pot ser determinant abans de realitzar algunes proves. Tot això és molt important per poder tranquil·litzar el pacient. I després d’aquests passos, de vegades, cal esperar i veure si allò es manté o si desapareix amb el temps. I hi ha una cosa que sempre dic: «Si tu veus que estàs bé, doncs perfecte; però si no ho estàs, vine’m a veure. No t’estiguis de tornar». Han de saber que tu hi ets per al que sigui necessari.”

“Nosaltres sabem manejar la incertesa, però de vegades ens equivoquem i l’error pot acabar tenint conseqüències greus. Llavors és quan cal revisar molt què ha passat i per què. Hi ha molt pocs metges que acceptin que dubten. Esperem que el metge ens doni sempre certeses, però és un exercici de franquesa dir: «Això és així, però en això dubto». De la mateixa manera que quan m’equivoco, demano disculpes”

Queda clar que la Meritxell compleix algunes de les coses que potser esperem com a pacients: comprensió i acompanyament. Necessitem que algú que ens coneix pugui dir-nos quan cal actuar, quan cal que ens preocupem i quan podem tornar a casa sense amoïnar-nos més del que és necessari o desitjable per viure saludablement. “La relació que els metges de l’atenció primària establim amb els pacients cal reivindicar-la, perquè es demostra que és efectiva, eficaç i eficient. Sabem que dona resultats”, afirma.

I ho fa criticant que la societat es guia, sovint, per xifres d’èxit o fracàs, sense tenir en compte altres coses, potser immesurables, que influencien o determinen el marcador final. Fa crítica però també autocrítica, no s’escapoleix de res: “Nosaltres sabem manejar la incertesa, però de vegades ens equivoquem i l’error pot acabar tenint conseqüències greus. Llavors és quan cal revisar molt què ha passat i per què. Hi ha molt pocs metges que acceptin que dubten. Jo, als pacients, els ho dic, quan una cosa no la tinc clara. Esperem que el metge ens doni sempre certeses, però és un exercici de franquesa dir: «Això és així, però en això dubto». De la mateixa manera que quan m’equivoco, demano disculpes. Crec que aquest és un canvi de xip que ha de fer la medicina en general. Baixar del pedestal i ser més humil. De fet, la ciència és precisament això: posar-se en dubte constantment. Doncs exercim així. No existeix la medicina superheroica. El que farà que nosaltres seguim existint és la nostra qualitat humana, la resta potser ho podrà fer un robot seguint uns protocols. Desenganyem-nos, la nostra funció és acompanyar, cuidar i, a vegades, curar”. 

No sé si he quedat estupefacta o admirada per les seves paraules. No és habitual que, malgrat reconèixer les virtuts, una metgessa parli tan obertament de les seves equivocacions. Potser perquè, com diu la Meritxell, com a pacients només esperem veritats, certeses, seguretats. I, en algunes ocasions, oblidem que un diagnòstic també pot ser desencertat. Potser perquè els metges, algun dia, també desatenen aquesta reflexió. Però si és així, el millor és prendre’n consciència per poder seguir acompanyant, cuidant i curant. La Meritxell m’ha deixat clar que ho fa i que ho continuarà fent. En algun lloc ressona sempre la veu de l’avi, aquell que ella no va arribar a conèixer però que va deixar empremta. Ens acomiadem i espontàniament totes dues ens diem un “cuida’t”. Totes som pacients. Però abandono el CAP pensant que si emmalaltim, esperem trobar una metgessa de família com ella. Aquella que desenreda les incerteses o que, si més no, ho intenta.