Cremaànimes és un dels noms de casa més bonics que he sentit mai. I així és com s’anomena el mas de Riudoms on es reuneixen una quarantena d’amics per transformar un porc en aliment. Un dels hereus de la família que organitza el sarau m’explica que el bateig poètic del maset es remunta a la generació dels seus rebesavis, que eren tan pobres que no en tenien ni per abastir-se de llenya per escalfar-se i fer anar la cuina. Per això feien servir de combustible les ànimes del panís, és a dir, el sobrant de la panotxa del blat de moro després de desgranar-la. I d’aquella història de fam i reaprofitament, el veïnat en va fer la resta: un malnom per batejar una casa.

Tot això m’ho explica en Vibri, el sobrenom d’en Marc Ferré Llauradó, criat al Serrallo de Tarragona, on els seus pares tenien una cansaladeria fins que el patriarca, fa quasi vint anys, va abaixar la persiana per jubilar-se. En Marc és un dels quatre germans que avui són a Cremaànimes. L’acompanyen en Marcel, en Miquel i en Maurici. A la cita només hi falta la Montserrat, l’única germana. I sí, que tots els germans tinguin un nom que comença per la lletra m no és pas cap casualitat. O, més ben dit, del que va començar sent casualitat amb els dos primers germans —la Montserrat i en Maurici— en va acabar sortint una altra història de reaprofitament, perquè si tots cinc feien servir les mateixes inicials, les bates d’escola i els llibres eren molt més fàcils de reutilitzar entre els cinc germans. No calia ni cosir una veta nova a la roba.

I d’aprofitar i transformar, va precisament la cosa. Els germans del mas Cremaànimes es van criar amb uns pares cansaladers que feien el millor mandongo del Serrallo. En Vibri m’explica, entre cofoi i melangiós, que el seu mandongo era l’aliment preferit dels pescadors, que barrejaven amb fesols i s’enduien a la mar. Però, ep, que aquí el mandongo no és el que es coneix en altres contrades —la barreja de carn, greix i sang per a embotir—, sinó el nom d’un dels embotits estrella que feien a l’obrador de la cansaladeria de casa: una botifarra negra ben especiada, de gust fort i que es menjava només a l’hivern.

El record enyorat dels anys en què els pares dels germans Ferré tenien la botiga oberta va ser el que va empènyer aquesta família a recuperar la tradicional matança ara fa cosa d’uns cinc anys. I d’aquesta tradició, que en tantes llars ha anat passant de pares a fills, especialment a pagès, en van voler fer una festa —com tota la vida havia estat el dia de matar porc, de fet— i van començar a convidar-hi amics i els amics dels amics. I així és com arribem fins avui, amb una matança del segle XXI, amb el porc mort a l’escorxador, tal com marca la normativa, però fent l’embotit a la manera antiga.

Una festa comunitària en què tothom fa la seva i que dura des de primera hora del matí fins als darrers rajos de sol. Els grans ensenyen la canalla, que, encuriosida i entre joc i joc, vol donar un cop de mà en cadascuna de les tasques que requereix la jornada, i a poc a poc entre tots es va fent tot. Qui no desossa un costellam, passa la carn i el greix per la picadora; d’altres comencen a embotir, mentre algú altre bull els menuts i els pulmons, alhora que un parell de voluntaris més preparen primer l’esmorzar —la careta i la cansalada a la brasa— i després el dinar, durant el qual ja tastem les primeres llangonisses i les delicioses botifarres de ceba i arròs, el que més cap al sud, a l’Ebre, es coneix com a baldanes. I del porc en surt tot això i més: culanes, sobrassada, llangonisses de tots els calibres, xoriços, mandongos... Unes viandes celestials que cada participant s’endú en acabar la festa al mòdic preu de les despeses del preu del porc dividit entre tots els participants. Una tradició ancestral que, si Déu vol, i si no vol també, l’any vinent tornarà a reunir tota la colla a Cremaànimes. I que sigui per molts anys més, si us plau.