Q

uan la Lucía Garrido (Madrid, 1988) tenia setze anys, va topar un professor de biologia que li va obrir tot un món: el mar. Tot i que el fons marí quedava lluny de la vida madrilenya, aquell professor, Juan Carlos Álvarez, es va emportar la Lucía i deu companys més de l’institut a fer la seva primera campanya de cerca de cetacis. De Barcelona a Menorca, estarien deu dies en un vaixell, fent guàrdies nocturnes, per albirar catxalots. No en van veure cap, però, durant aquell viatge, la Lucía es va enamorar del mar. Veterinària i responsable de l’Àrea de Clínica i Rescat de la Fundació CRAM, l’acompanyem tot un matí per conèixer la seva feina.

Al Prat de Llobregat, entre l’aeroport i el mar, hi ha la Fundació per a la Conservació i Recuperació d’Animals Marins, el CRAM. Els seus pacients més habituals són les tortugues marines, tot i que també ajuden dofins, taurons o qualsevol animal marí protegit que ho necessiti. A banda de la Lucía, ens acompanya també l’Àlex Peñaranda, del departament de comunicació del centre. És ell qui, mentre donem una primera ullada a les tortugues que descansen a la sala de recuperació, ens explica com han arribat totes elles al centre.

“De mitjana a l’any, podem atendre unes seixanta o setanta tortugues, però hi ha hagut algun any que hem arribat a les noranta”

“De novembre a març és quan les aigües estan més fredes, i és quan les tortugues queden en un estat molt més letàrgic, molt més quietes, i són més fàcilment pescables. A la primavera comencen a baixar les captures de tortugues per interacció pesquera i comencen a pujar les captures per entortolligament, o perquè queden atrapades a les xarxes. Les pesquen de manera accidental. De mitjana a l’any, podem atendre unes seixanta o setanta tortugues, però hi ha hagut algun any que hem arribat a les noranta”, explica l’Àlex.

“A Catalunya es treballa molt amb pesca d’arrossegament, i és un art de pesca que no és selectiva. Al final, són els pescadors els que es troben aquests casos cada dia. I, per tal de crear bones sinergies i que siguin part de la solució, els donem l’oportunitat que ells mateixos posin el nom a les tortugues i que siguin partícips de l’alliberament, que creïn consciència, també. De fet, molt sovint, són els fills dels pescadors els que acaben triant el nom.”

“El primer cop que els pescadors van pescar aquesta tortuga, li van posar Sam; el segon, Lira; el tercer, Sambim, i el quart, Samba. Sense saber que era la mateixa!”

Una d’elles, la Samba, ens mira des de dins l’aigua. “És la quarta vegada que l’han capturat, és un cas una mica particular”, diu la Lucía. La Samba va ser capturada el 2019, el 2020, el 2022 i el 2023. Mala sort? No del tot. “Vam estudiar la possibilitat que tingués algun problema, perquè no és habitual que entrin tantes vegades. Hem vist que té un problema a les aletes dretes, que es mouen menys que les esquerres, i té pèrdua d’os a les dues”, explica. “L’anècdota amb ella és que, el primer cop que els pescadors la van pescar, li van posar Sam; el segon, Lira; el tercer, Sambim, i el quart, Samba. Sense saber que era la mateixa tortuga. Coincidències!”, comenten.      

“Quan noten les onades del mar, és com: «Me’n vull anar!». Tenen molt instint. Són rèptils, animals molt primitius, amb un instint molt afinat, i mai haurien d’estar fora l’aigua”

Deixem la Samba a la seva piscina, ella encara en té per alguns dies. Avui la protagonista es diu Laia, una tortuga ja recuperada que aquest matí tornarà, per fi, a nedar en llibertat. “Quan noten les onades del mar, és com: «Me’n vull anar!». Tenen molt instint. Són rèptils, animals molt primitius, amb un instint molt afinat, i mai haurien d’estar fora l’aigua.” Què li va passar a la Laia? “Tenia una ferida força profunda i, d’entrada, no se’n sabia el causant, però semblava d’una hèlix lleugera o alguna cosa semblant… No n’estem segurs, ens agrada fer hipòtesis”, explica amb mig somriure la Lucía.

Abans de tornar al mar, però, protocol de sortida: mesurar-la, pesar-la i comprovar que el seu microxip funciona bé. Ara sí, posem la Laia dins una caixa i anem xino-xano cap a casa seva, el mar. “En principi, entrarà a l’aigua des de la sorra, però hem de valorar in situ les condicions meteorològiques. Si hi hagués molt onatge i vent, podríem plantejar de deixar-la una mica més a prop de l’aigua o, fins i tot, deixar-ho per a un altre dia. Però la previsió d’avui és bona”, comenta la Lucía.  

La Laia es converteix en una silueta negra que travessa onades i es fon amb l’horitzó. Primer dia de retorn a la llibertat. A nosaltres ens regala l’emoció del moment, i ella, sense mirar enrere, torna a la vida que li pertany

I sí. Quan trepitgem la platja fa sol i l’onatge és bo, així que tot està llest per dir-li adeu. Aquest cop, esperem que sigui per sempre més. Amb l’equip del CRAM ens acostem a la vora de l’aigua. L’olor de sal, el so de les onades… Tot està a punt. Traiem de la caixa la Laia, que toca altre cop la sorra després d’unes setmanes. Queda quieta dos segons, suficients per saber cap on ha d’anar. Les ones rompen a la vora, les sent. Primera capbussada i empeny les aletes amb més força. En un instant, veiem com la Laia es converteix en una silueta negra que travessa onades i es fon amb l’horitzó. Primer dia de retorn a la llibertat. A nosaltres ens regala l’emoció del moment, i ella, sense mirar enrere, torna a la vida que li pertany. 

La Laia ja s’ha perdut en el petit però immens mar Mediterrani. Allà conviu amb moltes més espècies protegides, a les quals, des del CRAM, també donen un cop de mà. Cetacis, taurons o, fins i tot, aus, com la gavina riallera. Tot i que és el mar de casa nostra, i que el tenim ben a prop, coneixem poc de la vida que amaga sota l’aigua. Apropem-nos a un dels grans desconeguts, doncs: els taurons.

“La freqüència amb què ens trobem taurons és mínima, però acostumen a ser tintoreres. Justament ahir es van trobar un avarament d’un tauró bocadolça a Palamós, una espècie que pot arribar als quatre metres i mig. Quan ens van avisar encara estava viu, però un tauró fora de l’aigua… està condemnat. Li vam fer l’assistència i la necròpsia i vam veure que havia mort per interacció pesquera. Són taurons que es troben a grans profunditats i en aquella zona hi ha molta pesca de gamba”, comenta l’Àlex.

“La gent se sorprèn que hi hagi taurons als nostres mars. «Com que hi ha taurons? No em banyaré més!» I és un: «No, no! Al revés!». No són animals que busquin fer mal a l’ésser humà”

“Una de les línies en què treballa el CRAM és la sensibilització”, continua la Lucía. “Les tortugues marines o els cetacis són molt estimats per tots. Visualment, són bonics i no són perillosos, però amb els taurons és diferent. La gent se sorprèn que hi hagi taurons als nostres mars. «Com que hi ha taurons? No em banyaré més!» I és un: «No, no! Al revés!». La gran majoria de taurons no són agressius; a més, són espècies de mida petita, que si són a prop, òbviament no pots acostar-t’hi, però no són animals que busquin fer mal a l’ésser humà. Sobretot a la zona del Garraf comença a ser habitual veure-hi tintoreres, cries que estan nedant a la platja. Quan ens avisen sí que sovint recomanem tancar la platja, però per protegir el tauró. El tauró és molt estrany que faci res a una persona.”

“Tu pregunta a algú: «Menges tauró?». El 95% de la gent et dirà que no. Però si preguntes: «Menges mussola? I caçó?». Això sí. Doncs aquestes són espècies de taurons”

I tot i ser una espècie que caldria protegir amb dents i ungles al Mediterrani, encara ens la posem al plat. “Sí. Tu pregunta a algú: «Menges tauró?». El 95% de la gent et dirà que no. Però si preguntes: «Menges mussola? I caçó?». Això sí. Doncs aquestes són espècies de taurons. La venda encara està permesa i en supermercats en pots trobar fàcilment. Quin és el problema? Que no se sol posar el nom de tauró a l’envàs. Fins i tot hi ha aliments en què es posa el nom d’una altra espècie, perquè el control sobre la llotja a vegades és una mica complicat. A banda, a la majoria de gent els taurons no els causen una proximitat emocional.” Hollywood ha fet molt de mal, oi? “Sí, m’imagino que amb la pel·lícula Tauró l’Steven Spielberg no sabia la repercussió que tindria. Hi ha gent que està convençuda que si eliminem els taurons no és un problema, i sí que ho és.” 

Tornem a la superfície, amb les tortugues marines, i agafem una mica d’aire. La majoria arriba al CRAM a causa de la pesca i, sobretot, en època de fred, com ens explicava l’Àlex. I moltes venen del Delta. “S’hi ajunten molts factors”, respon la Lucía. “Un és que a la zona del delta de l’Ebre hi ha força tortuga marina perquè és una zona d’alimentació i de resguard. Per altra banda, és una zona amb una alta flota d’arrossegament; de fet, és la més gran de Catalunya. I es pesca a una profunditat diferent que en altres llocs, una mica més superficial, que és on es troben les tortugues. Si a tot això hi sumes que a l’hivern estan molt més inactives, fa que aquesta època sigui quan ens n’entren més per captura accidental o per pesca d’arrossegament.”

“Els cetacis o els taurons s’estressen molt més i l’assistència sempre es fa a l’aigua. Amb les tortugues, el primer que fem és una radiografia, sobretot per valora  la síndrome de descompressió”

I quan contacten amb vosaltres, què feu? “Si són espècies protegides hi anem nosaltres; si no, intentem que ens les portin al centre. En el cas dels cetacis o dels taurons, s’estressen molt més i l’assistència sempre es fa a l’aigua. Amb les tortugues, el primer que fem és una radiografia, sobretot per valorar la síndrome de descompressió, una patologia molt associada a l’arrossegament. Es valora si hi ha hams, fractures, o qualsevol mena de patologia, i se’ls aplica teràpia de fluids. Després de la primera nit, l’endemà, fem una revisió amb més tranquil·litat, en què es fan les mesures, el pes, les biometries, la presa de mostres per a diversos estudis, i els posem el xip.” 

“Són animals salvatges. Per molt que els cuidem bé, no podem equiparar-nos al mar en cap moment”

“La nostra màxima és que hi estiguin el menor temps possible. Són animals salvatges. Per molt que els cuidem bé, no podem equiparar-nos al mar en cap moment. A l’estar en un medi diferent del seu, s’estressen i es poden immunodeprimir. A més, moltes tortugues de les que ens arriben tenen malalties prèvies a la captura, o molt de plàstic dins, o pneumònies. Tenim una taxa de recuperació aproximada d’entre vint dies i un mes. Mentre són aquí, intentem reduir al màxim la interacció i el contacte entre elles i nosaltres. No els agradem i no tenim per què fer-ho. Ens basem en protocols de benestar animal, així que intentem reduir l’estrès el màxim possible.” 

“Hem alliberat la Laia i no sabem què li passarà després, però, al final, el que és bonic d’aquesta incògnita és que li estàs donant un altre cop l’oportunitat de ser capaç de sobreviure per si mateixa”

“En aquest sentit, la gent ha d’entendre que són animals salvatges i que el seu medi és el mar; no ens podem encapritxar amb ells, no són animals domèstics. Per exemple, avui hem alliberat la Laia i no sabem què li passarà després, però, al final, el que és bonic d’aquesta incògnita és que li estàs donant un altre cop l’oportunitat de ser capaç de sobreviure per si mateixa.” És a dir, si te’ls estimes, millor lliures. “Sí, en aquest cas sens dubte. La nostra finalitat és la conservació marina. Reintroduir al seu medi animals que han tingut un problema, aquest és un dels objectius principals.”

Suposo que, malgrat que s’intenta reduir la interacció, genereu una certa relació amb elles, o en noteu els caràcters... Com us comuniqueu? La Lucía ens il·lustra una mica. “Inevitablement, passes temps amb elles, malgrat que intentem no estar-hi massa i reduir tant com sigui possible la interacció. Sempre n’hi ha alguna de preferida, o algun animal que has anat a buscar, o una tortuga que té un nom que et recorda algú… Fas vincle. I sí, tenen caràcters diferents. Hi ha tortugues més actives i lluitadores, altres més tranquil·les… Generalment, les que tenen més caràcter són les més grosses, perquè porten més temps sent salvatges i s’adapten menys a la captivitat.”

I elles, com es comuniquen amb vosaltres? “A poc a poc vas entenent-les. Els rèptils no ploren, tenen aquesta característica. Els mamífers poden cridar, poden fer sons, que és més comprensible per a nosaltres. Però els rèptils no fan quasi cap so, i ho vas veient en les expressions de dolor, per falta de mobilitat o perquè quasi no mengen... La relació amb el menjar ja ens indica l’estat de la tortuga. O l’enfonsament dels ulls, o quan veus que estan molt nervioses...”

“És molt bonic perquè si l’animal està molt nerviós i el dia ho permet, parem, respirem tots plegats conscientment, i es transmet aquesta calma de l’equip a l’animal”

“A vegades, com tothom, tenim el dia accelerat. Hi ha dies que se suma tot, i és molt bonic perquè si l’animal està molt nerviós i el dia ho permet, parem, respirem tots plegats conscientment, i es transmet aquesta calma de l’equip a l’animal. S’aconsegueix relaxar, hi ha una connexió. Portem molts pacients a l’esquena. Una de les coses bones del CRAM és que els veterinaris treballem braç a braç amb els animals, tenim aquest vincle proper i aquesta connexió.” Hi ha algun cas del qual et recordis especialment?

“Sí, la veritat és que el 4x4, una de les dues tortugues que tenim en residència, és com el meu animal predilecte. Tenim un vincle molt positiu. Però em ve al cap un cas entranyable, el de la Bernarda. La vam alliberar l’any 2022 i venia de la zona de la Pineda, de Vila-seca. És l’única tortuga que hem capturat al mar. Tenia un aspecte horrible, estava com descamada, molt prima. La vam capturar amb ajuda de Salvament Marítim de Tarragona i era un animal excepcional, mai vam saber què li havia passat. Però tenim una hipòtesi: un vessament d’aigua bullent d’una central tèrmica propera. Creiem que ella va tenir la mala sort d’estar en repòs al lloc on va sortir el vessament. Venia amb la pell completament cremada. La seva recuperació va ser un esforç molt gran de tot l’equip durant un any.”

I vau establir un vincle positiu? “Intentava no establir-ne, però sí. Per exemple, recordo que va començar a menjar amb mi. Jo vaig agafar la baixa, i ella va deixar de menjar. I va tornar a menjar quan em vaig reincorporar. No sé si per vincle, paciència, més temps... Al final, conèixer-les, llegir-les. Sí que la meva feina té una part més d’ordinador, però el vincle amb elles no m’agradaria perdre’l. Per mi és una part principal i la més bonica de la meva feina”, conclou la Lucía.

“Aprens a viure la mort d’una altra manera. La separes una mica més emocionalment. L’eutanàsia per a mi és dels millors tractaments que hi ha per evitar el patiment”

I allà on hi ha vida, hi ha mort. Com s’afronten aquests moments? “Crec que a Veterinària t’entrenen molt en aquest sentit i crec que, al llarg de la trajectòria professional, aprens a viure la mort d’una altra manera. La separes una mica més emocionalment. Sí que hi ha morts molt doloroses, que no són esperades o que ho has intentat lluitar tot. Sobretot, en animals residents o que porten més temps en recuperació, són morts més sentides. Però, per exemple, l’eutanàsia per a mi és dels millors tractaments que hi ha per evitar el patiment, que al final és la màxima de la nostra feina. Te n’has de desvincular una mica emocionalment, perquè si no, t’arrossega la situació”, explica.

Què t’aporta treballar amb aquests animals? “Per a mi el CRAM no és feina, és vida. És molt dur moltes vegades, i la teva vida personal i professional estan lligades absolutament, la desconnexió és bastant reduïda. En qualsevol feina en què treballes amb vida, és molt difícil separar la part professional de la personal. A vegades ho oblidem, però la nostra feina i la finalitat que té són excepcionals. Poder transmetre a la gent la importància de la conservació marina i ajudar a protegir els mars, per a mi és un gran honor i una gran fita.”

Una última pregunta: si som nosaltres qui ens trobem un cetaci, un tauró, una tortuga marina o qualsevol altre animal, què hem de fer? “112 sempre. Sempre trucar al 112. Ells avisen directament el CRAM. Òbviament, depèn de la situació. Si veiem uns dofins nedant que estan passant tranquil·lament, sobretot si és més d’un, n’hem de gaudir. Si veiem un tauró, doncs també, tret que es trobi fora de l’aigua.”

“Abans de publicar un vídeo a les xarxes socials, centrem-nos a passar la informació als diferents professionals. Millor trucar al 112 i que els vídeos tinguin una finalitat informativa en comptes de viral” 

“Jo animo tothom que, davant de qualsevol dubte, truquin al 112. I s’ha de saber que per a nosaltres i per a qualsevol persona que treballi al 112, ajuda moltíssim una imatge, un vídeo o una foto, perquè pots veure què està passant. I, sobretot, i principalment, abans de publicar-ho a les xarxes socials o passar-ho per un grup de WhatsApp, centrem-nos a passar la informació als diferents professionals que hagin d’assumir el servei. Ens passa molt a l’estiu, de trobar-nos vídeos de tortugues emmallades, que els treuen la malla i les alliberen i potser l’animal pot acabar morint, perquè se li infecta la zona. O un dofí que ha avarat i el reintrodueixen directament a l’aigua. Millor trucar al 112 i que els vídeos tinguin una finalitat informativa en comptes de viral.” Penseu en la Laia, que ha pogut tornar al mar.