“És un barri entre els turons i el mar, on cada dia, al capvespre,
es pot escoltar la cançó de la pobra gent: «Compra’m l’ànima, company».”

(‘L’atzar i les ombres’)

El dia és gris i ventós. Fred. Com petits tirabuixons, el vent escombra els carrers de records i històries que ja no existeixen. Bocins de vides esvaïdes per la memòria. Fa temps, aquests carrers eren plens de vida, de relats quotidians, alguns anodins, d’altres fantàstics, novel·lescs. Quan plovia, el fang adornava sabates i portals. I si feia sol, els venedors obrien de bat a bat els seus locals austers. Ara aquí ja només hi queda l’oblit. I un escriptor.

Ell és l’encarregat de reviure tot el que el pas del temps s’ha endut. Ho fa a través de les paraules, com en un impuls per rescatar els seus propis records. Ell mateix neix el 1942 dins d’aquestes quadrícules de carrers que formen el barri del Progrés, a Badalona. Tot aquest passat vital li serveix per fer una trilogia que publica sencera amb el títol L’atzar i les ombres (Comanegra). Tres novel·les d’aprenentatge en què un adolescent relata alguns dels temps més foscos viscuts en els barris industrials de la perifèria barcelonina.

Veurem què en queda, d’aquells records que l’acompanyen. Tot i que ell ja m’adverteix que el que farem és “un recorregut pels no-llocs”

Qui sap si aquest adolescent és un alter ego de l’autor. Això romandrà en el misteri. El que sí que se sap és que el qui escriu aquestes més de 800 pàgines és Julià de Jòdar. I és en aquest dia fred i ventós que em cita per recórrer els carrers del seu passat. Allà on comença tot, la seva pròpia vida i les històries de la seva trilogia. Veurem, doncs, què en queda, d’aquells records que l’acompanyen. Tot i que ell ja m’adverteix que el que farem és “un recorregut pels no-llocs”.

El viatge comença a la cantonada del carrer Guifré amb el carrer Cervantes, que l’autor descriu així a L’atzar i les ombres:

“El rovell de l’ou del barri es troba entre les cantonades que, en el sentit de les agulles del rellotge, ocupen el cafè de la Nelia, la botiga de l’Antoñito, els Quaranta Pisos i la fleca dels Font.”

Ja gairebé no en queda res, de tot això, només els vestigis del forn Catafal i un parell de locals que ara romanen tancats. És hora d’evocar els records: “El bar de la Nelia era l’àmbit social on la gent, sobretot els homes, es reunien, jugaven i bevien. Es deia Nelia perquè els patrocinadors de l’equip de futbol que hi havia aquí abans de la guerra eren comerciants d’unes galetes que es deien així”, relata Julià de Jòdar. I continua: “Allà al fons, al carrer Cervantes, on ara hi ha el senyal de circulació, hi havia un altre bar, que era el del Club Águila. Tenia aquest nom perquè hi ha un poble a Múrcia que es diu Águilas i també tenien el seu equip de futbol”.

Aquest barri popular de la perifèria era un punt de trobada entre treballadors de diferents procedències. Així es relata a L’atzar i les ombres:

“En aquesta retícula suburbana sense asfalt ni clavegueres ni aigua corrent ni ambulatori ni església ni comissaria, la gran tossa dels Quaranta Pisos regna damunt les rengleres de cases d’una o dues plantes amb badiu o sense, més una munió de soterranis atapeïts de famílies de canareus, i d’extremenys, murcianos, andalusos, aragonesos, o gallecs.”

“Tots aquests carrers eren molt grisos i foscos. En aquesta cantonada només hi havia un pal de llum, i tot això estava sense asfaltar. De la fàbrica de can Cros n’arribaven gasos sulfurosos”

Els anomenats “Quaranta Pisos” encara es poden veure en aquesta cruïlla entre Guifré i Cervantes. És un edifici ampli de tres pisos que data del 1916, al qual es puja a través d’unes escales. A dalt, un cartell on hi diu “Comunidad privada” resta sentit al que un dia va ser: “La gent del barri en deia «els pisos», i eren cases molt populars a l’època. Abans la façana era molt grisa, no tenia res a veure amb aquest color de crema de Pasqua que té ara”, ironitza Jòdar. “Tots aquests carrers eren molt grisos i foscos. En aquesta cantonada només hi havia un pal de llum, i tot això estava sense asfaltar. Quan plovia et pots imaginar el munt de fang que hi havia, i a l’estiu tot era pols. De la fàbrica de can Cros, que era al costat del mar, n’arribaven gasos sulfurosos.”

Ens posem en marxa en direcció al carrer Cervantes, un dels punts cardinals del barri, que es descriuen així a la trilogia:

“[...] limitat al sud-est pel Clot del Sorral; al sud-oest, pels esbarzers, hortets i jardins del Campecico; al nord-est, pel camp de futbol de mossèn Anton, i al nord-oest per la fàbrica del Cul del Mono i la Plaza de las Regiones (futura Plaza de las Escuelas Cristianas).”

“Era un barri bàsicament d’àcrates, de gent de la FAI que va perdre la guerra”

Caminant a pas lent, Jòdar continua evocant records: “Això era un barri deixat de la mà de Déu. No tenia clavegueres, no estava asfaltat, no tenia església ni comissaria. Has de pensar que era un barri bàsicament d’àcrates, de gent de la FAI que va perdre la guerra i es va escampar per tot el món. A alguns els van matar, altres van anar a França o a la presó. Aquest era un barri on totes les famílies obreres van perdre algun pare, fill... Per a la gent del centre de Badalona, aquesta era la zona dels «murcianos revolucionaris»”.

Parem davant d’una casa tapiada. L’escriptor explica que, “segurament, probablement”, ell va néixer aquí. “No ho puc certificar”, riu

Parem davant d’una casa tapiada. L’escriptor explica misteriós que, “segurament, probablement”, ell va néixer aquí. “No ho puc certificar”, riu. I continua evocant memòries: “Aquí al fons hi havia unes escales que donaven a un badiu amb tres casetes juntes. Ara està tot abandonat i convertit en una petita selva. Tot això ho enderrocaran no se sap quan”, lamenta.

Són moltes les hores que, de petit, passa en aquest carrer, envoltat d’històries i safareigs: “Aquí hi havia la Paca, la del sastre; el seu marit es va fugar al Brasil amb una dona i la va abandonar amb dues criatures. També hi havia la Lucía, una senyora que bevia anís i començava a cantar com una boja. Tot el barri s’assabentava que la pobra anava èbria”. I continua: “Els carrers no tenien voreres i només hi circulaven carros. De tant en tant, alguna camioneta. Els mateixos que duien els carros del molí eren els que després es vestien de cotxers i portaven la gent als bateigs i casaments”, somriu.

Avancem pels carrers, que es veuen buits i poc transitats. Molt diferent del que anys enrere va viure Jòdar: “Era un barri amb molt aiguabarreig: hi havia molta immigració, però els botiguers eren bàsicament catalans”. Així ho explica a L’atzar i les ombres:

“Terreny d’al·luvió de varietats regionals espanyoles, terra obrera de prometença. La població autòctona, que a tot estirar deu constituir una tercera part del total, té per representants eximis una peixatera, dos cansaladers, un farmacèutic, un pastisser, quatre dels sis adroguers, els taverners de cal Celler i de ca la Cecília, els bodeguers de cal Vives i cal Domènech, l’amo d’un dels dos cafès, un espardenyer i l’encarregat d’una corderia [...].”

“Els amos de la Nelia només parlaven català, i els del Cadafalch, també. La gent no només els entenia, sinó que s’hi adreçava en català amb normalitat”

“Els amos de la Nelia només parlaven català, i els del Cadafalch, també. La gent no només els entenia, sinó que s’hi adreçava en català amb normalitat”, recorda l’escriptor, que assegura que moltes famílies havien arribat molt abans de la guerra i de la República. “Es van catalanitzar. Encara que entre ells parlessin castellà, murciano o andalús, amb els catalans parlaven en català perquè sabien la llengua, com els meus pares”, continua.

Ara ja gairebé no hi viu ningú que provingui de les famílies d’aquella època. “Han desaparegut”, diu Jòdar, mentre continua vivint un esclat de records a mesura que anem avançant pels carrers: “Aquí, al costat de la Nelia, hi vivien les orxateres. Una d’elles, l’Antonia, tenia una llengua que no t’ho pots imaginar. Deia unes coses, uns insults... Era terrible”. És en el moment que m’ensenya la casa de les orxateres, quan una dona surt per la porta amb un pal de fregar. És d’origen llatinoamericà. “Ara aquí hi viu una altra immigració. És xinesa, sud-americana... Els xinesos van ocupar tot el que abans eren els marjals de la casa Cros. Allò sí que és un no-lloc”, continua.

Assegura que continua sent un barri deixat de la mà de Déu, “com si no hi visqués gent”

Assegura que continua sent un barri deixat de la mà de Déu, “com si no hi visqués gent”. “I mira, allà hi havia la bodega de la Cecília. Era una bodega fosca amb grans barrils de vi. A diferència de la Nelia, que era un lloc més de joc i de cartes, aquí hi anava la gent més gran i alcoholitzada”, relata.

Ens aproximem als entorns de la seva antiga escola, al carrer Lleida. “Això era una mena de carrer que no se’n podia dir ni carrer, perquè anava a parar als camps. Tot anava fent sots, pujades i baixades”, m’assenyala en direcció a Barcelona, als límits fronterers. Ara només es veuen construccions dels anys setanta. “Abans hi havia casetes baixes, amb badiu al darrere, i els nanos jugàvem al carrer a tota mena de coses. Els pagesos tenien trossos que conreaven i allà hi podies robar tomàquets, patates...”, somriu.

“Mira! En aquesta casa hi havia una merceria, i una de les merceres era la mare del dibuixant Eugenio Giner, creador dels tebeos de Scotland Yard, amb el personatge de l’inspector Dan. Eren fantàstics. Un dibuixant boníssim, que vivia aquí. Aquest hauria estat un dels aspirants a ser al museu del còmic, si l’haguessin fet, amb altres dibuixants d’aquí, com l’Enric Sió”, lamenta, en referència a l’intent fallit de fer un museu del còmic a l’antiga fàbrica CACI de Badalona.

Passem pel davant de l’antic ateneu, ara tapiat i mig en runes. Era la seva escola. “Abans de la República havia estat una casa de barrets, després els àcrates la van convertir en ateneu popular, i quan va acabar la guerra es va convertir en l’escola parroquial de l’església de Sant Josep, que és a vint minuts a peu, perquè aquí no teníem església”, relata. “Aquí enviaven els mestres. Recordo la senyoreta Carme, un encant de dona que era una mica coixa i vivia a prop de l’església. Era laica, però devia semblar una mica «mongil», perquè era soltera i tenia els cabells blancs. Ens va ensenyar a llegir i comptar”, continua.

“Els diumenges a la tarda ens oferien, a la canalla del barri, la possibilitat de veure una pel·lícula, a condició que al matí haguéssim anat a missa. Si hi anaves, et posaven un segell, com una mena de justificant”

Molt a prop de l’escola encara es veuen els vestigis del que era l’Oratorio Festivo Salesiano de María Auxiliadora. “Els diumenges a la tarda ens oferien, a la canalla del barri, la possibilitat de veure una pel·lícula, a condició que al matí haguéssim anat a missa. Si hi anaves, et posaven un segell, com una mena de justificant”, riu Jòdar. “També hi havia un espai per jugar a ping-pong, i a la dreta, un camp de futbol, el camp de mossèn Antón, que abans de la guerra es deia «de la Germanor», però clar, era una paraula massa comunitària”, continua, irònic.

“Les dones anaven a l’església estrictament pels funerals, i els homes generalment es quedaven a fora. No volien veure l’església ni en pintura”

La religió s’havia de posar amb calçador en un barri on la majoria pertanyien a la FAI. “Les dones anaven a l’església estrictament pels funerals, i els homes generalment es quedaven a fora. No volien veure l’església ni en pintura”, explica Jòdar, que encara recorda una història que el va marcar profundament: “Hi havia un nano que devia tenir setze anys, molt maco, encantador. Semblava que tingués una salut de ferro i un dia el van operar de no sé quina tonteria, i s’hi va quedar. Era fill d’un mestre que segurament era maçó i el seu nom era Helios, que vol dir «sol» en grec. Doncs no el van poder enterrar com a Helios, l’Església catòlica no els deixava. Li van haver de canviar el nom a Cayetano, un cop mort, per poder-lo enterrar”.

La realitat és que, en aquesta quadrícula de carrers, la policia mai hi entrava. No podia. “Durant el franquisme sí que hi havia un pàjaru, a qui li deien el Chato, que era un esbirro de comissari que venia a clavar panaderes als homes per donar lliçons d’ordre i disciplina, però mai vaig veure un gris per aquí”, reflexiona.

“Hi havia una vitalitat enorme, perquè la gent se n’anava d’hora a treballar, al migdia tornava a casa a dinar, i els nanos estàvem tot el dia jugant al carrer quan sortíem de l’escola”

I això que el barri era un riu de vida. “Hi havia una vitalitat enorme, perquè la gent se n’anava d’hora a treballar, al migdia tornava a casa a dinar, i els nanos estàvem tot el dia jugant al carrer quan sortíem de l’escola”, relata. “Moltes dones sortien de la feina, anaven a comprar per fer el dinar als nens, i després tornaven a la feina”, continua Jòdar, que recorda que la majoria de gent del barri treballava a la casa Cros, la fàbrica química que hi havia a tocar de mar, a can Blanch, als quatre cantons del Poblenou o a La Llauna. “El meu pare treballava al Poblenou, en una fàbrica on es tenyia fil de seda i de tota mena. Els veïns eren electricistes, mecànics, teixidors... Moltes dones eren teixidores, perquè hi havia un munt de fàbriques de teixits, com can Montal. Eren la mà d’obra barata. En deien «les xinxes»”, relata.

Ens comencem a dirigir cap a la zona més marítima del barri, passant pel carrer Indústria, on, tot i que ara hi ha molts blocs de pisos construïts durant els últims anys, encara queda, ben ferm, el que popularment es coneix com La Llauna. És un edifici industrial modernista construït entre el 1905 i el 1922, que va ser la seu de l’empresa italiana Gottardo de Andreis, dedicada a la fabricació i la litografia d’envasos metàl·lics. Encara es conserva el cartell on hi diu: “Litografía, hojalatería, embalaje”. “Per fora és molt bonic, però a dins la vida era cruel. Gairebé totes les treballadores eren dones i els encarregats eren homes que les tractaven com els amos a les esclaves”, lamenta. Ara l’edifici s’ha convertit en l’institut públic La Llauna. “Les criatures venen en substitució de les antigues obreres”, reflexiona.

“A La Llauna gairebé totes les treballadores eren dones i els encarregats eren homes que les tractaven com els amos a les esclaves”

De canalla, n’hi havia molta, al barri. A prop de La Llauna hi havia la casa de la llevadora. “Es deia Agustina Martínez. Era una senyora molt simpàtica, bastant rodanxona, amb unes galtes molt rosadetes i enormement dinàmica”, recorda Jòdar. Ella anava a les cases, on les dones parien. Encara quedava lluny el temps en què hi hauria hospitals i ambulatoris a prop.

“La gent jove anava al barri Xino a experimentar-se en el que es pot considerar la vida amb les dones de mal viure”

Tota la vida es feia al barri, excepte quan s’anava al centre de Badalona per passejar a la Rambla, jugar al futbolí, ballar sardanes, anar al cinema o per la festa major. Barcelona quedava més lluny, però també els era familiar: “La gent jove anava al barri Xino a experimentar-se en el que es pot considerar la vida amb les dones de mal viure. Els diumenges les parelles també anaven als balls, o al Salón Granada, a la Bodega Apolo, el Venus de Gràcia, el Bahia a Sants... Anaven a buscar el que no trobaven a Badalona”, relata.

A poc a poc ens apropem a les vies del tren, antiga zona de fàbriques, que així queda retratada a L’atzar i les ombres:

“El Gabriel ha travessat la via del tren pel pont de can Cros i guanya la platja del pont del Petroli. Trepitjant runa, envasos de vidre i pots de llauna, entre caixes de fusta rebentades i deixalles de cartrons a mig cremar, piles de draps fumejants i cagallons de resina pigmentada, arriba a la claveguera que, vora l’Anís del Mono, desguassa un riuet de sutge pudent que escagarrina l’aigua del mar entre flaires de matafaluga.”

“Totes aquestes fàbriques abocaven residus al mar i la platja estava infestada de merda de tota mena: colors, tints i tot el que et puguis imaginar”, assenyala a l’altra banda de les vies del tren. “Podies creuar la via sense problemes i ja eres a la platja. Amb els altres nens hi anàvem a jugar després de l’escola. I els diumenges hi anaven les famílies, encara que estigués tot ple de resines de fàbriques, i l’aigua era marró per les fàbriques. Una cosa bastant infecta”, recorda.

“Totes aquestes fàbriques abocaven residus al mar i la platja estava infestada de merda de tota mena: colors, tints i tot el que et puguis imaginar”

En aquell temps, el pont del Petroli no tenia res a veure amb l’obra que hi ha ara. Als anys cinquanta estava abandonat i en ruïnes. “Els nanos hi pujàvem perillosament, perquè tot allò estava rovellat, oxidat. Al final el van enderrocar i el que hi ha ara està cent metres més al nord”, explica.

Seguint els passos del protagonista, tornem barri endins:

“El Gabriel ha de creuar en diagonal el barri, cap al sud-est, per arribar al Clot del Sorral. A llevant, el pas dels trens i el rumor de les ones semblen incitar l’aurora a salvar la tàpia de les vies pel costat on dones de bates blaves entren a filar el cotó fluix de la Borra”.

“La fàbrica es deia així perquè aprofitaven el cotó de la borra per ficar-lo dins dels coixins o el que fos. Allà hi treballaven dones i cada dia, en plegar, les escorcollaven per veure si s’enduien borra amagada entre els pits, com si sortissin d’un camp de concentració i haguessin de controlar si portaven armes o queviures. Com si fessin tràfics il·lícits”, s’indigna.

El Clot del Sorral, on ara només hi ha edificis de nova construcció “sense cap mena d’ànima”, era on els pagesos conreaven els camps de panotxes. Arribaven fins al barri d’Artigues, a la frontera amb Sant Adrià de Besòs. “Els podies travessar caminant com si fossis en una zona rural enmig del camp. Ara tot allò són magatzems dels xinesos, una altra ciutat desconeguda on tenen els seus propis codis. És la seva Chinatown”, observa a l’horitzó.

“De cop i volta el cel es va tancar i va quedar tot fosc, com si vingués la nit a mitja tarda. No va parar de ploure fins l’endemà. Una cosa impensada”

Aquest és un espai fronterer on s’han esvaït de la memòria moments tan dramàtics com la riuada del Besòs de l’any 1962. Un moment en què Jòdar treballa en una fàbrica de pintures molt a prop del baixador de Sant Adrià. “Recordo que de cop i volta el cel es va tancar i va quedar tot fosc, com si vingués la nit a mitja tarda. No va parar de ploure fins l’endemà. Una cosa impensada”, recorda.

El barri del Progrés no en va quedar afectat, més enllà del fang habitual de quan plovia, però La Catalana sí que va patir els estralls de la proximitat amb el riu. Veient la catàstrofe, Jòdar i uns companys de feina demanen al director si poden col·laborar en la situació. “Vam anar a desenrunar les cases inundades i hi havia galliners amb tot l’aviram mort, una desolació...”, lamenta.

“El Camp de la Bota hauria merescut un altre tractament. Allà no només hi va morir gent per la riuada, sinó que també s’hi van afusellar gairebé 2.000 persones durant el franquisme”

Totes aquestes històries s’han anat perdent amb la pluja i el temps. I també amb projectes com el Fòrum. “Es van carregar tota una zona històrica com era el Camp de la Bota, que hauria merescut un altre tractament. Allà no només hi va morir gent per la riuada, sinó que també s’hi van afusellar gairebé 2.000 persones durant el franquisme. Persones de classes populars que precisament es van oposar al cop franquista del 18 de juliol. L’Ajuntament es va rentar massa les mans i no va prendre partit en una cosa que no és neutral”, s’indigna.

Els passos ens tornen un altre cop fins a la cruïlla del carrer Guifré amb Cervantes, a l’inici de tot. Lamenta no poder-me ensenyar “les vint cases”, que eren vint cases de caràcter popular construïdes cap al 1913 i d’estil modernista. “Tenien una mena d’ondulacions i florons a les portes. Semblaven cases com de conte de fades, pintades de color blau i rosa pastel, com una mona de Pasqua, amb una gràcia infantil i ingènua. Les van enderrocar sense cap mirament, segurament no sabien ni el que era... Ara, en canvi, hi ha totes aquestes cases horribles i grises”, assenyala tota una sèrie d’edificis de nova construcció.

“Aquest barri ha desaparegut, la seva història no existeix. Se n’ha anat amb la gent que va morir, i la gent de la meva generació ja no hi viu”

Quan arribem al punt d’inici, m’assegura que hem fet un recorregut “mínim” pel barri i per la seva història. Ell ja no hi viu, fa anys que es va mudar a Barcelona. Només la seva germana continua vivint al costat de l’antiga casa familiar. “Aquest barri ha desaparegut, la seva història no existeix. Se n’ha anat amb la gent que va morir, i la gent de la meva generació ja no hi viu, fet que vol dir que han progressat, en el sentit que probablement tenen una casa de propietat i un bon ofici”, reflexiona.

Ell ja no necessita tornar a aquests carrers, que ara ressonen entre el fred i el vent. “Ja està tot escrit, ja està superat. La novel·la ha estat una mena d’exorcisme amb tot això”, assegura l’escriptor. S’ha buidat. Per sort, tot ha quedat plasmat en la seva obra. Gràcies a la seva dedicació, el barri i la seva gent continuen vius. Al final, en aquest indret de la perifèria barcelonina, l’escriptura ha estat l’única arma que ha servit per lluitar contra l’oblit.