El riu Llobregat baixa amb força al seu pas pel Baix Llobregat. L'aigua que arrossega ha estat font de vida de generacions al llarg de la història i ha donat nom a la comarca que amaga la vall del seu últim tram. A la vora del riu, si seguim el seu curs pels diferents pobles i ciutats, apareixen, per sorpresa, horts i arbres fruiters que recorden el passat agrícola de la comarca. Pocs quilòmetres més avall ressona el soroll del trànsit i dels trens de rodalia. El Baix Llobregat és això: una comarca plena de contrastos.

Ramats d'ovelles, arbres florits i petits horts treballats amb suor i cura al costat del riu i de les seves diverses rieres conviuen amb autopistes, carreteres, línies elèctriques i vies de tren plenes en hores punta. Les fàbriques, les cues sense fi de cotxes o els alts edificis d'habitatges sense cap harmonia entre ells fan oblidar, sovint, que el Baix Llobregat era, no fa gaire, la comarca agrària per excel·lència del país, i avui encara produeix la meitat de la cirera de Catalunya o el vuitanta per cent de la carxofa. Però qui plantarà i collirà el futur?

Els pagesos són una espècie en extinció. No paren de descendir. El cens de l'Institut d’Estadística de Catalunya de 2009 apunta que en tota la comarca eren 905

Els pagesos són una espècie en extinció. No paren de descendir. El cens de l'Institut d’Estadística de Catalunya de 2009 apunta que en tota la comarca n’eren 905. Les dades del sindicat Unió de Pagesos de 2019 els redueixen a 385. Al primer terç del segle XX, pocs imaginaven el gir de 180 graus que faria aquesta comarca d'on venien les fruites i les verdures tirades per carros per vendre's als mercats de Barcelona, i on alguns privilegiats estiuejaven per buscar la tranquil·litat i el contacte amb la natura, fugint de la ciutat.

En aquella època, el riu Llobregat, nascut als Pirineus, regava una comarca rica i diversa tant en paisatge com en agricultura, que ja venia de les llavors de dècades. Un autèntic paradís d'arbres fruiters, vinyes i masies, que culminava amb un delta que feia de nexe natural amb la mar Mediterrània, amb platges llargues plenes d'aus i de fauna diversa. La comarca estava dividida en tres àrees agrícoles i a cadascuna es feien conreus diferents en funció de l'orografia del terreny, de l'aigua disponible per regar i del tipus de terres. Vegem-les.

Al delta (la zona litoral del Prat de Llobregat) hi havia sobretot cereals, llegums i hortalisses, però també espàrrecs, fruiters diversos, cítrics, arròs i blat de moro, que servia per alimentar les vaques de les nombroses vaqueries que abastien de llet el mercat barceloní. A principi del segle XX encara hi havia emparrats a les terres humides i planes, i vinya al samontà de muntanya dels pobles que rodegen el delta.

A la vall mitjana (Vallirana, Cervelló, Sant Feliu...), una gran diversitat de fruites: préssecs, mirabolans, peres i pomes, que durant les primeres dècades del segle XX s'exportaven a Europa, juntament amb les hortalisses que es conreaven arreu, com el famós enciam trocadero o enciam francès. També hi havia raïm de taula, fruit dels nombrosos emparrats de ceps sobre moreres o àlbers blancs, situats als camps humits; als vessants muntanyosos hi dominava la vinya.

Pagesos lleidatans i gironins anaven a la zona com una mena d'escola per aprendre tècniques i agafar varietats de conreus dels pagesos del Llobregat

A la part nord de la comarca (Olesa, Esparreguera, etc.), els conreus que hi predominaven eren també vinya per vinificar i oliveres, juntament amb plantes industrials com cànem o lli, que també es conreaven a la vall baixa.

Pagesos del Segrià i de comarques gironines freqüentaven aquesta zona com una mena d'escola per aprendre tècniques i agafar varietats de conreus de la mà dels pagesos del Baix Llobregat. Poca cosa en queda, avui dia, de tot això. La història, la guerra, la postguerra, la dictadura, el desarrollisme, el canibalisme urbanístic… van fer que tot aquest arxipèlag de pobles creixessin a "trossets" i arrasessin aquest paisatge.

Costa ara d’imaginar aquest Baix Llobregat, un autèntic edèn que es va anar conformant de mà en mà entre l'home i la natura

Costa ara d’imaginar aquest Baix Llobregat, un autèntic edèn que es va anar conformant de mà en mà entre l'home i la natura. La qualitat de les seves terres i l'accés abundant a l'aigua amb les diverses canalitzacions del riu i el descobriment de l'aigua artesiana van ser clau per ampliar el regadiu i millorar la varietat de productes durant les diferents transformacions naturals patides.

La més important va ser la fil·loxera originària de França, que va arribar a la comarca procedent del Vallès l'any 1886. Aquesta malaltia va matar tota la vinya i va canviar dràsticament el paisatge del moment, de manera que va conformar dues agricultures: la de secà o muntanya, basada en els cereals, l'olivera i la vinya —que parcialment es va replantar—, i la de regadiu, amb hortalisses de tota mena i conreus complexos organitzats en fruiters, cereals i hortalisses.

“Quan vaig arribar a casa, li vaig preguntar al pare on eren aquests préssecs que jo no veia ni ensumava per enlloc”

Poca gent en l'actualitat coneix el Baix Llobregat per la fama de les seves cireres, els seus préssecs o les seves carxofes, però la historiadora Gemma Tribó encara recorda aquell paisatge agrari quan els seus pares, mestres rurals tots dos a Planoles, un petit poble del Pirineu, van traslladar-se a Molins de Rei, el curs 1958-1959, perquè volien que tant ella com la seva germana poguessin estudiar a Barcelona. El seu pare, procedent de família pagesa, va escollir Molins perquè en aquesta zona es cultivaven els millors préssecs. 

La Gemma té gravat al cap la seva arribada a Molins, el gener de l'any 59. Tenia 7 anys. La transformació ja havia començat. Era ple hivern i, a les sis de la tarda, la nit ja envaïa l'estació de tren on va arribar de la mà de la mare i la germana gran. El pare les esperava a la seva nova llar: "Recordo aquell dia perfectament, vam estar hores per poder travessar la carretera nacional, que ja era plena de cotxes i llums. Quan vaig arribar a casa li vaig preguntar al pare on eren aquests préssecs que jo no veia ni ensumava per enlloc". On? Aleshores, molts ja havien desaparegut empassats pel trànsit, les primeres naus industrials o a causa de l'ampliació de la cimentera de Molins. "L'endemà vam anar als camps de presseguers i em vaig quedar tranquil·la, vaig descobrir una agricultura exuberant: maduixeres, tomaqueres, enciams... Em vaig quedar meravellada, però aleshores ja vaig intuir que alguna cosa passava en aquest indret". Dècades més tard, la Gemma ho va entendre tot.

“Tinc gravades les llàgrimes d'un home de la meva edat, del Prat de Llobregat, que m’explicava  frustrat que ell només volia ser pagès i no ho va poder fer. Els camps dels seus pares es van convertir en part de l'aeroport”

Va estudiar història a Barcelona i el 1989 va acabar la seva tesi sobre la pagesia al Baix Llobregat: Evolució de l'estructura agrària del Baix Llobregat (1860-1931). I ja avança: "En l'àmbit sociològic, aquesta transformació, per molts, va ser traumàtica. La seva vida es va dinamitar." Així és. La Gemma va parlar amb molts pagesos i la sensació era força compartida: "A molts els havien robat la vida; volien dedicar-se al camp, se l'estimaven, era el que havia fet sempre la seva família! La majoria no ho va poder fer. Tinc gravades les llàgrimes d'un home de la meva edat, del Prat de Llobregat, que m’explicava frustrat que ell només volia ser pagès i no ho va poder fer. Els camps dels seus pares es van convertir en part de l'aeroport".

La proximitat amb Barcelona i l'abundància de terra sense edificar va facilitar l'arribada de les primeres grans onades migratòries, als anys 60, d'arreu de l'Estat. La transformació de la comarca va ser sobtada i molts veïns no van tenir temps de pair-la, però no és estrany a hores d'ara sentir-los evocar amb to melancòlic com eren els camps que tenien davant de les seves masies, convertits ara en polígons industrials o en asfalt. I és que, el Baix Llobregat, en pocs anys va patir una transformació radical que va deixar sense el futur que imaginaven molts dels seus veïns.

De pagesos van passar a ser obrers de les fàbriques naixents dels voltants, i les aigües que portava el Llobregat per regar els horts es convertien en un dels rius més contaminats i bruts d'Europa. El vincle amb la terra i molts conreus que havien treballat i lluitat els seus pares, avis o besavis desapareixen per sempre, i les seves "vinyes" (horts) es convertien en edificis, autopistes i naus industrials sense planificació, fruit d'un urbanisme salvatge i un creixement poblacional desmesurat, en un temps rècord. La comarca agrícola que va saber reinventar-se amb fruiters després de la mort de les vinyes per la fil·loxera no va poder sobreviure al creixement demogràfic i industrial que començava als anys seixanta i que encara no s'ha aturat. Però encara hi ha persones que continuen sembrant el present per collir un demà.

S'han negat a viure d'esquena al seu passat i han mantingut el vincle amb la terra que els han transmès pares i avis mitjançant la feina al camp

El Pep Mas i la Montse Martí són pagesos a Torrelles i Martorell, respectivament. Autèntics supervivents que es van resistir al futur que el suposat progrés els oferia. Per fer-ho, han hagut de lluitar a contracorrent i reinventar-se constantment. S'han negat a viure d'esquena al seu passat i han mantingut el vincle amb la terra que els han transmès pares i avis mitjançant la feina al camp.

La Montse Martí té cinquanta-dos anys i va néixer a Torrelles, igual que el seu marit, Josep Montmany, amb qui des de fa més d'una dècada que porta un negoci dedicat a l'agricultura ecològica, amb camps a Torrelles i a Begues. El seu fort és la cirera, el conreu típic d'aquesta zona, a la qual es dediquen des de final de maig fins a l'agost, amb diferents varietats que li permeten recollir cireres durant gairebé quatre mesos. Els guanys de la cirera els permet viure amb més tranquil·litat la resta de l'any.

Quan mira enrere, la Montse recorda com era aquest poble quan ella era una nena: un dels més petits del Baix Llobregat. "Torrelles ha crescut molt; abans tot eren vinyes, com li diem per aquí als horts, plenes d'arbres fruiters —la majoria cirerers—, moltes masies escampades, i un petit nucli de cases conformava el poble. Gairebé tots els veïns es dedicaven al camp. Ara només vivim d'això dues famílies del poble".

Tot i que no ve de família pagesa, a la Montse el llenguatge del camp mai no li ha estat aliè. La majoria dels companys i amics de l'escola on va estudiar i conèixer el Josep provenien de famílies pageses. Els qui no vivien d'això tenien hort al costat de casa com a complement de l'economia i per ajudar a abastir el rebost familiar. Ella, però, va arribar a la pagesia fa tretze anys, animada pel Josep. "Els meus pares tenien cansaladeries aquí a Torrelles, i tots els germans van passar per elles. Jo vaig estar a la botiga fins que vaig fer els 40", recorda.

“Havia d'escollir si continuar amb el negoci familiar tota sola o bé començar de zero amb el meu marit, que s'havia engrescat amb la producció ecològica i necessitava algú per comercialitzar”

Aleshores, el seu pare va morir i la mare es feia gran. Comencen els dubtes i arriba la decisió: "Havia d'escollir si continuar amb el negoci familiar tota sola o bé començar de zero amb el meu marit, que s'havia engrescat amb la producció ecològica i necessitava algú per comercialitzar. Va ser una decisió complicada i encara avui dia penso si encertada, però m’hi vaig llançar. Vam vendre la botiga i em vaig endinsar en un món desconegut, tot i que molt pròxim: en pocs dies vaig passar de parlar d'embotit a intentar entendre la terra i els seus ritmes".

La fruita és el fort dels Montmany i treballar-la ecològicament és complicat, però no es van rendir. La Montse reflexiona: "El Josep sabia que el futur anava per aquí, ho tenia claríssim. Convèncer el meu sogre va ser molt dur. El primer any, parlo del 2006, només vam poder recollir el vint per cent de la cirera perquè vam tenir una primavera molt plujosa. Vam haver de sentir el meu sogre retreure'ns la decisió durant molt de temps. Ara et puc dir que no ens vam equivocar i realment no ens podem queixar de com ens va: fem cistelles setmanals, hem comprat més horts, fins i tot estudiants de l'Autònoma venen aquí a fer les parts pràctiques d'algunes assignatures!".

“En un món totalment masculinitzat com el que acabava d'entrar, i en el qual em sentia un bitxo raro, vaig descobrir que no estava sola. Ara puc dir que són una petita família”

La clau de tot, per a la Montse, va ser crear el Rebrot pagès, un grup amb cinc pagesos del Vallès i del Baix Llobregat que començaven l'aventura al sector de l'ecològic: "Ens reuníem cada setmana i fèiem planificacions, plantejàvem dubtes i ens ajudàvem. Decidíem el tipus de conreu que feia cadascú, segons el tipus de sòl que teníem, i així asseguràvem la producció màxima dels diferents productes. Això és inusual dins de la pagesia, perquè és molt competitiva i hi ha molts recels”. Per la Montse, el Rebrot va ser un regal: "En un món totalment masculinitzat com el que acabava d'entrar, i en el qual em sentia un bitxo raro, vaig descobrir que no estava sola, que hi havia més dones, més joves que jo. Ara puc dir que són una petita família", diu mentre encaixa la Brux, una de les primeres varietats de cirera que surt, i es queixa que la pluja ha fet que s'obrís. "Així oberta no la puc portar a les fires perquè no la compren. Les darreres pluges la van espatllar una mica, però el camp és així”, afirma sense perdre el somriure, que s’allarga més enllà de Torrelles.

“A casa dels meus pares guarden una fotografia en blanc i negre de casa nostra: estava rodejada d'arbres fruiters i molta vinya, on ja treballaven els meus besavis. D'això, ja no en queda res”

El Pep Mas és de Martorell, pagès de quarta generació i deu anys més jove que la Montse. Ell també va passar pel Rebrot pagès i també recorda com era casa seva fa unes dècades, tot i que, quan ell va néixer, Martorell ja estava força industrialitzat: “A casa dels meus pares guarden una fotografia en blanc i negre de casa nostra: estava rodejada d'arbres fruiters i molta vinya, on ja treballaven els meus besavis. D'això, ja no en queda res, no hi ha arbres, la casa està envoltada de més cases i d'edificis, davant hi ha una carretera i, més enllà, l'autopista". Va ser el seu avi qui va començar a vendre terrenys i, en aquell moment, ho va veure com una oportunitat per millorar: "Amb la venda de les primeres terres, va poder comprar un tractor". Ara, les vistes que té el Pep des dels camps que va heretar de la seva família són els cotxes i camions que creuen l'A-2.

Està convençut, però, que ni el seu pare ni els avis no van ser conscients del que va suposar la venda dels seus terrenys. "No els vaig sentir lamentar-se mai per com va canviar el poble. A ells els feia més mal una pedregada que s'emportés la collita sencera. A casa encara recorden com un parent meu va morir d'un atac de cor quan va arribar al camp i va veure que no quedava res d'allò que havia plantat", explica.

Tot i que la seva família sempre s'havia dedicat al camp, el Pep tenia clar des de ben petit que no faria de pagès: "Tota la vida vaig haver d'ajudar els avis i el pare a l'hort, i tenia molt clar que jo no volia fer això. La feina era molt dura. També recordo que em feia molta ràbia acompanyar el meu pare a Mercabarna i veure com ens abaixaven dia sí, dia també el preu de la fruita. La cara del meu pare suportant allò no se m'oblida. Vaig decidir estudiar disseny gràfic després d'un accident de moto, i em van oferir feina a Esplugues, a la Nestlé; deien que era bo".

“Em fan gràcia els amics que diuen que han de parar i fer meditació perquè estan estressats. Jo, només lligant tomaqueres, sentint la seva olor i els ocells, medito cada dia”

Però pocs dies abans de començar a treballar, en Pep es va adonar que realment li agradava molt el camp, que era allà on se sentia feliç i que volia intentar viure de pagès: "Vaig decidir que no aniria a l'última entrevista. Tenia 19 anys, i pels meus pares no va ser fàcil entomar-ho. Em van dir, crec que pensant que no duraria gaire, que, si volia, em deixaven un camp per intentar-ho. I des d'aquell dia fins avui. No hi ha res que m'agradi més que anar al camp: sempre surto de casa amb un somriure! L'olor de terra de bon matí i la llibertat que em dona...! Per a mi, és terapèutic. Em fan gràcia els amics que diuen que han de parar i fer meditació perquè estan estressats. Jo, només lligant tomaqueres, sentint la seva olor i els ocells, medito cada dia".

Igual que els Montmany, també va apostar per l'agricultura ecològica i va tenir els mateixos maldecaps. Enrere han quedat les eternes discussions amb el pare i amb l’avi: "Deia que me’n penediria, que sortiria malament. Al final ens vam partir les terres. Ara ha estat capaç de reconèixer que tenia raó: només quan va tastar els primers tomàquets, va dir que eren boníssims! Però el que ha costat només ho sé jo. Què li has de dir, a un home que ho ha fet sempre igual i li ha anat bé!?”. La manera de sobreviure sense anar a Mercabarna, decisió que va prendre quan feia pocs anys que treballava al camp, va ser amb un projecte d'escoles. Aquestes escoles començaven a apostar també per incloure productes de qualitat i fer del menjar un pilar educatiu. "Un dia ho vaig veure clar: començava la moda de l'ecològic i vaig decidir anar a visitar escoles per oferir les meves fruites i verdures. Vaig començar a treballar a dues, i ara en porto més de cinquanta. Tinc un conveni i els infants venen de visita als camps per saber com es conreen les verdures que cuinen al menjador", explica ell.

"No puc amb les bosses preparades d'amanida que són pur plàstic, però la gent i els restaurants les compren. Ara les faig jo. Si no pots amb ells, ho has de fer millor!”

El cap del Pep no para quiet. Entre els seus projectes, una parada al mercat de Sabadell i un obrador per fer bosses d'amanida. "És la meva última bogeria, per si algun dia s'acaben les escoles. M'he comprat una màquina i he contactat amb un enginyer italià. No puc amb les bosses preparades d'amanida que són pur plàstic, però la gent i els restaurants les compren. Ara les faig jo. Les bosses són fetes de blat de moro i l’enciam, ecològic i de proximitat. Si no pots amb ells, ho has de fer millor!”, riu. I el somriure s’allarga.

Sense aquest relleu necessari, els camps s'abandonen i es converteixen en bosc, amb els problemes que això comporta

El futur de la pagesia al Baix Llobregat és incert. Els pagesos no són optimistes, han vist perillar els seus projectes amb amenaces de tota mena i, els darreres anys, amb intents de macroprojectes com el Barça Parc o Eurovegas, per atraure més turisme a Barcelona. Trobar relleu generacional és complicat. El Pep espera que els seus fills petits no segueixin els seus passos, conscient de les dificultats que tindran si ho fan: "Quan venen al camp a veure'm i a veure els cavalls, jo ja no els explico gaire cosa, no vull que s'emocionin, tot i que a mi m'encanta. Si volen agafar l'empresa i vendre-la, perfecte, però treballar el camp, no! És molt complicat, viure d'això!". Els fills de la Montse, més grans que els del Pep, han decidit tirar per una altra banda: nutricionista, l’una, i enginyer, l'altre: tot i que els encanta la feina dels pares, no tenen pensat en un futur pròxim deixar les seves feines per llaurar els camps. Sense aquest relleu necessari, els camps s'abandonen i es converteixen en bosc, amb els problemes que comporta, com l'augment del risc d'incendis i les amenaces immobiliàries.

La Gemma Tribó, més optimista, assenyala que, si des de Barcelona s'aposta per una sobirania alimentària real com ho fan altres ciutats del món, no cal marxar lluny: el rebost és al costat de casa, com un segle enrere. Projectes com el Parc Agrari del Baix Llobregat, figura jurídica creada l'any 1998 que protegeix les àrees agrícoles actuals amb el fi d'evitar l'explotació urbanística, o l'accés, per part de gent jove que vol dedicar-se a l'agricultura, a un Banc de Terres públic dels pagesos que es jubilen, emmarcat dins el Pla Director de les Muntanyes del Baix del Consell Comarcal, i ara també convertit en projecte de llei del Parlament, són futures collites d'una comarca on el sector primari lluita per no desaparèixer.

I ja ho diuen, ho repeteixen, ho fan els pagesos des de sempre: “la pitjor collita és no sembrar”

Mentrestant, el Llobregat segueix el seu curs fins al delta. És un riu que ha viscut el pas del temps i ha estat protagonista dels canvis esdevinguts al llarg de la història. Les grans transformacions del país han transcorregut paral·leles al seu cabal, com les colònies tèxtils de final del segle XIX i inici del XX, o les grans infraestructures tècniques, econòmiques i demogràfiques que encara avui continuen. Fins i tot ha suportat el desviament del seu tram final per poder ampliar el port de Barcelona. Des de la falda de Montserrat fins a les platges del Delta s'hi amaguen els vestigis d'una essència que malda per sobreviure. I ja ho diuen, ho repeteixen, ho fan els pagesos des de sempre: “la pitjor collita és no sembrar”.