Veure o no veure. Aquesta és sempre la qüestió. Mireu, a Balaguer, des de 1922 tothom podia veure cinema. Primer es feien sessions públiques a Cal Pau, o al Teatre Principal, però el 1936 neix el Cinema Comtal, a la plaça Mercadal, on hi havia l’antic Teatre Comtal. L’edifici, construït a mitjans dels anys trenta, es va fer amb mans i suors populars: “a jova”. Els balaguerins hi van posar els lloms per enlairar construcció i art popular. I així el van batejar, amb el nom de la nova cultura pop: “casal del poble”. La pel·li que inaugura el Comtal sembla un presagi... El fantasma va al Oeste (1936). I, efectivament, el fantasma de la dictadura va ocupar Catalunya entrant per l’oest català el 1938; clar, per Ponent. 

A partir d’aleshores el fos a negre va ser real i metafòric. Passos de cinema negre... Tres persones inscriuen al registre el local del Cine Comtal al seu nom. Més passos. Després el venen a Acción Católica. De popular a privat. De tots a un. La dictadura és una altra pel·lícula de la realitat: espolis, robatoris, exilis de cineastes, d’actors, control econòmic, ideològic, lingüístic del règim sobre la indústria del cinema... La censura total: de petó de primer pla al pla general de pel·lis, històries i gèneres de tot el món que no es podien veure. El Comtal va arribar als primers fils de llum de la Transició tremolant. Massa tard. Ja no té força. El 1981... The end. Fi. O no... 

Per això LA MIRA entra al Cine Comtal, moribund, sotsobrant, esquelètic, però per ensenyar-vos, certificar, que no està mort. Ho diu ell mateix. El cos i l’ànima volen tornar. El Comtal retorna perquè tothom el pugui veure de nou. La Paeria de Balaguer vol que es vegi aquí el Centre Municipal d’Estudis Artístics. És a dir, que hi hagi les actuals escoles de dansa i música, però que també es puguin aprendre altres arts: fotografia, disseny, cinema... Art per a tots. Que torni a veure’s el “casal del poble”. Com sempre la qüestió és poder veure o no veure: aquesta és l’única pel·li de la vida.