“BON DIA!!”, em saluda el Toni mentre frega les rajoles blanques de la porteria. Cada matí és el mateix ritual. Amb la camisa ben ficada per dins dels pantalons, el Toni està fregant. Al vestíbul, un cartell groc adverteix que una part del terra és molla. Però un no té temps de fixar-s’hi, perquè la seva figura, alta i imponent, està centrada a dir-te bon dia amb energia. I si et queixes que estàs cansat, o que la setmana s’està fent massa llarga, ell ja té la seva resposta: “Dilluns, llegums! Dimecres, croquetes! I dijous... toca’t els ous!!”.

Ell és Toni Pérez, el conserge del número 25 del carrer Alí Bei, un petit edifici d’oficines ubicat a l’Eixample, a prop de l’Arc de Triomf. Situat discretament entre dues entrades de pàrquing, és el mateix edifici on hi ha la redacció de LA MIRA. La seva és una porteria, una entrada, a un dels milers de formiguers de Barcelona.

Nascut a Vic el 1966, el Toni no només és el conserge, també és el guardià, els ulls, el batec d’aquest conglomerat de portes i escales. Ell tot ho veu, tot ho sent. Sempre al servei de qui passa per davant del taulell, cada matí informa de l’actualitat, del que va mirar la nit anterior per la tele, del que ha vist o ha sentit durant el cap de setmana. Ell és la veu, la pulsació, el vigilant d’aquest ranxo. Coneguem-lo i escoltem-lo durant un matí qualsevol:

“Que sàpigues que jo només he estat una setmana de baixa en els vint anys que porto aquí. Una setmana! Vaig agafar la varicel·la”

“Que sàpigues que jo només he estat una setmana de baixa en els vint anys que porto aquí. Una setmana! Vaig agafar la varicel·la. Em penso que me la va contagiar algun paleta quan es va reformar el vestíbul. Jo volia treballar igual, però el metge no em va deixar, perquè s’encomana. És que jo soc una persona molt activa, saps? Jo abans era vigilant de seguretat, a Prosegur. Però, és clar, tenia un fill de cinc anys que no podia veure mai. Feia jornades de dotze hores, que si Nadal, Sant Esteve, caps de setmana... No era vida”.

“Un dia el meu cunyat em va proposar la feina de conserge. Vaig venir aquí i el president, el Lluís, em va fer l’entrevista, i sembla que li va agradar el fet que havia treballat en seguretat, perquè jo coneixia totes aquestes coses que s’han de fer de vigilància, com actuar si passa alguna cosa. I quan em va preguntar per què volia aquesta feina i li vaig dir que tenia un fill que no podia veure, sembla que el va motivar. Quan ens vam acomiadar em va dir que ja em diria alguna cosa, i no vaig tenir temps ni d’arribar al metro d’Urquinaona que ja m’estava trucant per oferir-me la feina. Va ser ràpid, eh! Vaig avisar a Prosegur pels quinze dies, perquè això sempre... S’ha de quedar bé a tot arreu! Mai saps què pot passar, no?”

“Mai havia fet de conserge i el primer dia em vaig posar a l’entrada i cada vegada que entrava algú li preguntava: «¡¿A DÓNDE VA USTED?!»”

“Vaig començar aquí i, és clar, jo venia de seguretat, de les fàbriques. Mai havia fet de conserge i el primer dia tenia una mica de respecte. Em vaig posar a l’entrada, al costat dels intèrfons, i cada vegada que entrava algú li preguntava: «¡¿A DÓNDE VA USTED?!». I l’antic conserge, que m’estava ensenyant, em va dir que allò no ho havia de fer, que no havia de fer de vigilant. La gent devia pensar: «Collons, quin control, no?». Es veu que un dels que vaig saludar era l’administrador, i va comentar: «Ostras, este hombre... Vamos a estar tranquilos, ¿no?».”

“Al principi em va costar una mica, perquè jo soc molt actiu i estava acostumat a fer coses. I aquí no en fas tantes, de coses. Hi ha moments que estàs mort, saps? Abans hi havia molt correu, però molt, eh! S’havia de repartir tres o quatre cops cada matí. Ara ha baixat molt, quatre cartes i ja està, amb els correus electrònics... Quan entro a les nou del matí netejo una mica el vestíbul, l’ascensor, i entrego el correu, els paquets, que és el que més valora la gent. Em deixen sobres, els entrego; em deixen claus... Al matí és anar dient bon dia; a la tarda, bona tarda... També dono informació d’actualitat, perquè jo m’informo. Per Google, per Facebook... He detectat algunes pàgines de què no pots fer cas; t’has de fixar en si són fiables o no; de vegades exageren molt en els titulars i després res.”

“Jo soc molt actiu i estava acostumat a fer coses. I aquí no en fas tantes, de coses. Hi ha moments que estàs mort, saps? Abans hi havia molt correu, però molt, eh! Ara ha baixat molt, quatre cartes i ja està”

“També engego la ràdio, Los 40 Principales Classic. I com que soc fumador, surto a fumar. Però aquí dins faig moltes coses. Frego l’escala dos cops al mes, perquè la gent va amb ascensor i no s’embruta gaire. En canvi, el terra blanc d’aquí a l’entrada sí que s’embruta molt. Ja ho veus, no? I quan plou, fua... Mare de Déu! Hi ha molts conserges que quan plou no freguen, perquè com que la gent va entrant i sortint... Jo no. Jo faig una banda, deixo el cartell, i després l’altra; així es va mantenint una mica. Ara, ja et dic, això ho faig perquè vull.”

“Que què s’ha de tenir per ser un bon conserge? Primer, has de tenir paciència i psicologia. Si no, malament”

“Que què s’ha de tenir per ser un bon conserge? Primer, has de tenir paciència i psicologia. Si no, malament. El conserge d’abans em deia: «Algunos te van a decir que si una luz está fundida, que si hay que arreglar esto». I ell em deia que sempre els digués que sí, però que un cop sortissin per la porta... [fa el gest de botifarra].Oju!, que això també és la realitat, eh! Hi ha coses que no em toquen, però que faig per distreure’m, com cuidar-me del pàrquing de sota l’edifici. Però hi ha conserges que van a la llei. I jo els tinc respecte, eh... Fan molt bé.”

“Hi ha conserges que ho passen malament, que van a per ells. I també n’hi ha que estan grillats i es pensen que l’edifici és seu”

“Gràcies a Déu, no he tingut cap problema amb ningú. A mi mai m’han esbroncat. L’administrador sempre em diu: «Usted ya sabe lo que tiene que hacer». I això jo ho valoro molt, perquè hi ha conserges i porters que ho passen malament, que van a per ells. I també hi ha conserges que es passen, que estan grillats i es pensen que l’edifici és seu. Si algú vol pujar alguna cosa per l’ascensor, jo no soc ningú per dir-li que no ho faci perquè embrutarà. Però n’hi ha que sí, que et diuen: «¡NO! ¡ESTO POR LA ESCALERA!».”

“També he après que amb dues paraules ja faig, no amb cinquanta. Hi ha gent que no vol que t’enrotllis. Al principi, explicava molt les coses al president i a l’administrador, però després ja vaig veure que no calia. Ara, per exemple, si es trenca una porta, doncs jo directament dic: «¡SEÑOR RICARDO [l’administrador], SE HA ROTO LA PUERTA!», i ja està. No cal allò d’«Oiga, que se ha roto la puerta del vestíbulo y no cierra...». No, amb dues paraules ja està. Això he après: si passa alguna cosa, al gra!”

“Tinc clar que si a mi se’m queda una persona atrapada a l’ascensor, jo la tranquil·litzaré i no em mouré d’allà fins que arribi el tècnic”

“I, guaita, que aquí se m’ha quedat gent atrapada a l’ascensor. No passa cada dia, però se m’han quedat així [descriu un ascensor encallat a mitja porta]. L’ascensorista ja em va dir que si passava això no fes res i li truqués, perquè hi ha persones que en sortir han caigut pel forat. Però hi ha gent que té pànic als ascensors. A mi un dia se’m va quedar una senyora atrapada al sisè pis i tenia claustrofòbia, i jo vaig pujar les escales corrent i cridant: «¡TRANQUILA, SEÑORA!». I fuuuu, cap amunt! Perquè el que tinc clar és que si a mi se’m queda una persona allà a l’ascensor, jo la tranquil·litzaré i no em mouré d’allà fins que arribi el tècnic.”

“Hi ha conserges que estan de baixa per depressió”

“Hi ha gent que diu: «Hòstia, conserge. Que bé, no?», com si no féssim res. Però compte: hi ha conserges que estan de baixa per depressió. Aquí no, però hi ha comunitats que els fan la vida impossible, que els diuen que la porteria està bruta i coses així. Al principi, aquí, hi havia un senyor al sobreàtic que tenia una assistenta que, cada vegada que travessava per aquí, passava la mà pel taulell per veure si hi havia pols. Un dia, el senyor la va veure i li va dir: «¡EMILIA! ¿QUÉ HACE? Usted no se meta con el conserje, ¡eh! ¡Que sea la última vez!». Em va defensar! He tingut molta sort aquí.”

“Això sí, m’emprenya molt que una persona entri per la porta i no em digui res”

“Això sí, m’emprenya molt que una persona entri per la porta i no em digui res. N’hi ha, eh? Va entrar una noia que no em va dir res, va agafar l’ascensor i va tornar a baixar perquè no trobava el pis. És aleshores quan els hi torno, amb diplomàcia, però ho faig. Li vaig dir: «Escolta, si m’haguessis dit bon dia, t’hauries estalviat el viatge, només hauries hagut de pujar un cop». També hi ha gent que entra i està pensant en les seves coses i després et diuen adeu. Llavors sí, però que entrin i no diguin res... N’hi ha pocs, però és que... Hosti, que soc aquí, eh!”

“Només veure la cara d’una persona en entrar ja noto el seu estat d’ànim. Només amb el seu bon dia ja veig si li ha passat alguna cosa”

“Des d’aquí es veuen moltes coses de la gent. De vegades només veure la cara d’una persona en entrar ja noto el seu estat d’ànim. Només amb el seu bon dia i la cara ja veig si va baixa d’ànims o si li ha passat alguna cosa. O si sempre saluda i un dia no, ja ho veig. Llavors la deixo tranquil·la. En aquesta feina he conegut molta gent. Si ets molt vergonyós o ets molt tancat i et fas conserge, malament, perquè has de saber si a una persona li pots fer una broma o no. És tenir psicologia. I com a conserge, t’enfrontes a dues menes de persona: les d’aquí i les de fora el carrer.”

“Jo sempre vaig observant i detecto ràpidament si una persona de fora entra amb bona fe o és un mangante. Jo soc com un vigilant, veus?” Es posa el dit índex a l’ull, amb cara d’atenció. “S’ha de tenir vista i psicologia, però he de tenir clar que no puc actuar com a vigilant. Quan m’entra un rodamon o un tipus amb males pintes, vaig i li dic: «¡Hola, buenos días! ¿Qué tal? ¡¿A QUIÉN BUSCA USTED?!», així, amb vista.” Es torna a assenyalar l’ull. “I ja el treus sense haver de fer allò de «¡TÚ! ¡FUERA!». Però aquest no és un carrer complicat. És molt de pas.”

“Que si hi ha hagut robatoris? Fa uns anys, al primer segona, hi havia un gestor que portava el Consolat d’Armènia i venia molta gent d’allà a fer tràmits. Durant aquell temps va haver-hi molts robatoris. El mateix gestor es va trobar un dia la seva porta rebentada i van robar a diverses oficines de l’edifici. Quan es va morir el pobre home i van tancar, es van acabar els robatoris i no n’hi ha hagut més... A mi em van trencar la porta aquesta del quarto, m’ho vaig trobar tot remenat. Després, a l’antic despatx del gestor, s’hi va posar el sindicat dels Mossos durant un temps, i més tard us hi vau posar vosaltres, els de LA MIRA.”

I mentre m’assenyala el túper de callos, que és sobre el refrigerador, m’adono que el Toni, aquest home que canta melodies de Frank Sinatra mentre neteja l’ascensor i que cada matí m’informa de l’última actualitat, seria capaç de salvar tots i cadascun dels habitants d’aquest edifici si hi hagués un perill. Ell és conserge, psicòleg, vigilant i superheroi. Però des del carrer, des de l’entrada del formiguer, tan sols és l’home de la porteria número 25 del carrer Alí Bei.

BON DIA, Toni!