Diumenge de tardor. El Montseny ja deixa entreveure la vinguda del fred en els seus arbres caducs. Winter is coming. El fullatge de les fagedes de Santa Fe es muda i abandona el verd per lluir colors càlids, daurats i rogencs. El cap de setmana, centenars, milers de barcelonins destarotats per l’esclafit de tonalitats als brancams envaeixen la zona com formigues i trepitgen les fulles caigudes del terra. Jo no soc menys –també soc un pixapí– i enfilo cap a Santa Fe. Passat Sant Celoni, faig un cop d’ull per la finestreta de la dreta del cotxe. No pot ser.

Què fan unes alpaques, originàries dels altiplans del Perú, Bolívia i Xile, trepitjant unes pastures de Sant Celoni i nodrint-se’n?

Alpaques. Alpaques catalanes, a la falda del Montseny. Animals de peluix blancs i marrons, llanuts i exòtics, mengen herba darrere d’un tancat, al costat de la recta de la carretera, amb el turó de l’Home al fons. Què fan aquests animals domèstics forasters, originaris dels altiplans del Perú, Bolívia i Xile, trepitjant unes pastures de Sant Celoni i nodrint-se’n? Com han arribat a Catalunya? Com sobreviuen al Montseny, tan lluny del seu clima i hàbitat natural, de les altituds andines?

Dos mesos després, torno al Baix Montseny per esbrinar-ho. L’hivern ha arribat i la fulla caduca ja és tota a terra. Els rajos de sol reguen el peu del massís a primera hora del matí, i converteixen el gebre nocturn en rosada. Mentrestant, la boira s’esvaeix a mesura que el mercuri comença la seva tímida ascensió pel termòmetre. La nit ha estat gèlida, però el caliu del sol convida a encetar el dia. Sis alpaques, daurades per la llum matinal, mengen herba humida juntes a la mateixa parcel·la on les vaig veure per primer cop. Tenen metres i metres de pastura, però s’apleguen totes al mateix requadre.

“Són animals molt gregaris, no poden viure sols i sempre han d’estar en ramat. Individualment, es moririen en vida”, assegura la Mar Joaquín, artesana de la llana. Ella, juntament amb la seva parella, l’enginyer forestal Marc Fernàndez Bou, és responsable de la granja d’alpaques del Pertegàs. Quan els animals van arribar l’abril de 2022 a Sant Celoni, després de molts entrebancs i traves, tots dos van engegar aquesta petita explotació de ramaderia extensiva amb l’objectiu de produir la seva pròpia llana.

Aconseguir completar el cicle de la llana, incloent-hi la producció pròpia de la matèria, va ser l’oportunitat perfecta per adquirir un ramat propi

“Jo fa molt de temps que em dedico al tema tèxtil, al treball de la llana tradicional, des de l’origen fins al producte acabat. L’únic que ens faltava era tenir nosaltres la producció de la fibra”, explica la Mar. “Abans comprava la llana en brut, esquilada, i feia la resta del procés: la rentava, la cardava, la tenyia, la filava o en feia feltre, fins a transformar-la en un producte final. A mi sempre m’havien agradat els animals, i en volia tenir. De fet, soc enginyera agrònoma de formació, però mai m’hi havia dedicat.” Aconseguir completar el cicle de la llana, incloent-hi la producció pròpia de la matèria, va ser l’oportunitat perfecta per adquirir un ramat propi. Els inicis, però, acostumen a ser feixucs.

“El món rural té molts problemes. La primera dificultat és l’accés a la terra”

“El món rural té molts problemes. La primera dificultat és l’accés a la terra”, apunta la Mar. “Fa divuit anys que vivim a Sant Celoni, però no som d’aquí. Nosaltres no teníem res: no venim de família amb propietats ni amb granja”, afegeix. “Si comences en una família ramadera, sí que tens una mica la infraestructura preparada. Ja tens la parcel·la, un cobert, potser un tractor... Nosaltres hem començat de zero”, assenyala en Marc. “Com accedeixes a la terra, doncs? No hi ha cap immobiliària específica. La gent no es desprèn del patrimoni, encara que el tingui abandonat, o, en tot cas, ja el tenen arrendat a algú dels pocs que s’hi dediquen.”

L’única manera d’accedir a la terra, segons en Marc, és el boca-orella. “Preguntes a aquest, preguntes a aquell... Molts anys fent això, és una carambola. Molts propietaris són recelosos i no volen vendre; tampoc volen llogar per no tenir les mans lligades... És complicat”, afirma. En resum: la terra agrícola està infrautilitzada, però, en canvi, no se li faciliten les coses, a qui té la voluntat de començar un projecte nou. “Al final, vam convèncer un propietari i vam aconseguir aquesta parcel·la. Però aleshores tampoc pots triar, no? Tens només una opció i t’hi has de conformar.”

Pas següent: burocràcia, entrebancs i lentitud administrativa. “Vam haver de segregar aquesta parcel·la d’una altra finca. La segregació requereix un informe de l’Ajuntament, que va tardar un any a fer-lo. Llavors cal actualitzar el cadastre, que depèn de l’Estat... I tot plegat, amb la pandèmia pel mig. Amb la tanca que vam fer nosaltres, exactament el mateix. Permís d’obra a l’Ajuntament, que et cobra una taxa; després, permís a la Diputació de Barcelona, titular de la carretera, que et cobra una altra taxa i et posa unes condicions; finalment, la tramitació amb Acció Climàtica de la Generalitat per a l’explotació agrària, que et posa unes altres condicions diferents per a la tanca...” I així, fins a l’infinit i més enllà.

“Per què tantes traves? Si vols fer coses que van a favor de l’interès general, no hauries d’esperar dos o tres anys per tirar endavant una idea”

Temps, diners i esforços. Maldecaps. Un pas endavant i dos enrere. En un principi tot és inversió, sense rebre res més que paperassa a canvi. És descoratjador. El suport mutu i la il·lusió de bastir un projecte és el que fa avançar, vèncer la temptació de tirar la tovallola i superar els sobrers entrebancs administratius. “Per què tantes traves? Si vols fer coses que van a favor de l’interès general, no hauries d’esperar dos o tres anys per tirar endavant una idea”, es queixa en Marc, que també treballa per a una associació de propietaris forestals gestionant-los el bosc. Sort d’aquest coixí econòmic, celebren, i sort que tots dos són enginyers. “Gràcies als nostres estudis, tenim una certa capacitat per redactar projectes i fer tràmits en el sector agrícola i ramader. Si no, encara serien més despeses”, assegura la Mar.

Després d’anys de tempesta, arribava la calma. Ara calia anar fent a poc a poc. La idea de produir-se la llana, sorgida fa gairebé deu anys, es va acabar fent realitat l’abril de 2022, quan van arribar les primeres alpaques a tocar de la riera de Pertegàs, al peu del Montseny. Hom es podria pensar que els animals de la Mar i en Marc venen dels altiplans de l’hemisferi sud, de l’altra banda de l’Atlàntic, però no venen de tan lluny.

“A Europa, hi ha molta alpaca en relació amb Catalunya o Espanya. Aquí, al Principat, només n’hi ha quatre granges”

“A Europa, hi ha molta alpaca en relació amb Catalunya o Espanya. Aquí, al Principat, per exemple, només n’hi ha quatre granges: la Joana del Pallars, que va començar fa nou o deu anys; una altra al Berguedà; un celler de Tarragona, i la nostra. A la zona de Cantàbria, potser fa deu o quinze anys, sobretot gent d’altres països d’Europa que ja les coneixia, van començar a engegar algunes explotacions amb alpaques. Es va anar estenent i en van fer una associació i tot. Molts es dedicaven a treballar la llana, però d’altres també a la cria i venda d’animals. Quan vam haver decidit que volíem alpaques fa tres anys i mig, vam parlar amb diferents granges de Cantàbria i Catalunya perquè ens venguessin animals, però no hi va haver sort.”

A la primavera de 2022 arribaven tres alpaques embarassades a Sant Celoni, que posteriorment van parir dues femelles més i un mascle

Després de mesos i anys de cerca, la Mar i en Marc van anar a parar a una granja de Palència. “El noi no es dedicava a vendre-les, però tenia moltes alpaques, algunes de les quals prenyades. Al final el vam convèncer”, recorda la Mar. Així doncs, a la primavera de 2022 arribaven tres alpaques embarassades a Sant Celoni, que posteriorment van parir dues femelles més i un mascle. “Després vam portar un parell de mascles de França, on el sector de la cria i venda d’alpaques té més activitat, i també en tenim un altre d’última hora, que ha vingut de Cantàbria.”

Als inicis, però, la decisió de tenir alpaques no estava tan definida. “En un principi només volíem ovelles. Jo tan sols coneixia l’alpaca com a fibra, no sabia que se’n podien tenir aquí. Un dia la Joana, de la granja del Pallars, va venir a aprendre a treballar la llana i me’n va parlar. Les vaig conèixer i em va fer veure que també es podien tenir alpaques a Catalunya”, reconeix la Mar. Recentment, en aquests darrers tres anys i mig, molt després que sorgís la idea de muntar una granja per produir llana, ella i en Marc van començar a valorar comprar alpaques. “L’ovella sempre estava present. De fet, aquesta explotació està donada d’alta per a tots dos animals, però per diversos motius, com el Brexit, van arribar primer les alpaques. M’estic plantejant quedar-me només amb elles.” Ara són deu, però en vindran més.

Cada alpaca té les seves particularitats. “Més enllà del color, cadascuna té el seu caràcter, la seva cara i fins i tot el seu nom”

Tot i ser animals gregaris, cada alpaca té les seves particularitats. “Més enllà del color, cadascuna té el seu caràcter, la seva cara, fins i tot el seu nom... Les que han vingut de fora ja tenien el nom posat. A les que han nascut aquí, les hem anomenat nosaltres: Bombó, Asha i Cusco”, explica la Mar, que pot reconèixer a simple vista cada animal, tant per l’aspecte com pel caràcter. “Aquesta d’aquí és una femella i és molt independent, sempre va fent pel seu compte... Aquella, la marró fosc, és més distant i més poruga. En canvi, aquesta cria és la més manyaga. Es deixa tocar”, assenyala. Els mascles, segons la Mar, generalment tenen més bon caràcter que les femelles.

“Ens vam acabar decidint per les alpaques sobretot per la seva fibra. Està molt més valorada que no pas la d’ovella”

Tots plegats, però, tenen les seves peculiaritats individuals. Les alpaques viuen en ramat, però no són ramat. Tenen la seva identitat pròpia i són clarament distingibles de la resta. Aquesta és una de les grans diferències entre els camèlids sud-americans i les ovelles —ambdues espècies, productores de llana— que va fer que, en certa manera, la Mar i en Marc es decantessin per les alpaques. Però n’hi ha d’altres de molt més rellevants. “Valoràvem si triar ovella o algun altre animal llanut i ens vam acabar decidint per les alpaques sobretot per la seva fibra. Està molt més valorada globalment que no pas la d’ovella, perquè és més fina”, afirma l’artesana. 

En el rànquing de qualitat de fibres, la vicunya, l’avantpassat salvatge de l’alpaca, és la més valorada de totes, però no es comercialitza. “Com que no és domèstica, només s’agafa un cop cada dos anys. Hi ha un dia que les comunitats indígenes les capturen, les esquilen, i després les deixen anar. Aquesta fibra ni la veus, té un canal que va a boutiques molt exclusives”, observa la Mar. Pel que fa a les que es comercialitzen, la fibra d’alpaca, molt més accessible, està en segona posició, només superada pel caixmir, extret d’una cabra de la regió homònima d’entre el Pakistan i l’Índia.

“Les fibres es valoren per la seva finor. Com menys micres, més qualitat. La d’ovella merina la tenim entre 20 i 25 micres. La d’alpaca fa entre 16 i 20 micres”

“Les fibres es valoren per la seva finor, que es calcula mesurant-ne el diàmetre en micres. Com menys micres, de més qualitat és. En el cas de la fibra d’ovella merina, la més bona de l’espècie, la tenim entre 20 i 25 micres. La d’alpaca és força més fina, fa entre 16 i 20 micres”, explica la Mar. A més, la fibra del mamífer sud-americà és buida per dins, conté aire, i això la fa més aïllant i resistent al fred, fins a set vegades més que la fibra d’ovella. “Amb roba més fina, l’alpaca abriga més o igual. I, a part, no pica!”, afegeix en Marc.

“Quan toques una ovella, se’t queda la mà mig xopa i impregnada de lanolina. Això no ho té l’alpaca. La seva fibra és seca”

Un altre tret característic i diferenciador de la fibra d’alpaca és que no conté lanolina. “És el greix de l’ovella, una mena de lubricant que les fa més permeables quan plou”, il·lustra en Marc. “Quan toques una ovella, se’t queda la mà mig xopa i impregnada de lanolina; la llana està humida. A més, fa aquesta olor forta de llana. Això no ho té l’alpaca. La seva fibra és seca... La pots abraçar i no embruta, no fa olor; és com un peluix al tacte”, assegura la Mar.

“Quan la rentes, la fibra d’ovella se’t redueix al voltant del 50%. La resta és greix i brutícia. La pèrdua que tens quan esquiles i rentes la llana d’alpaca és molt menor”

La manca de lanolina en la fibra d’alpaca no és només una qüestió de comoditat per al tacte o l’olfacte, sinó que facilita molt les coses a l’hora de treballar la llana. “Quan esquiles una ovella, després l’has de rentar. Si no, el seu component greixós t’ho embruta tot: la cardadora, les mans, la filadora... ”, aconsella la Mar. “A més, quan la rentes, se’t redueix al voltant del 50%. La resta, en gran part, és aquest greix i més porqueria que s’ha enganxat a la llana.” Pel que fa a la llana d’alpaca, com que no té lanolina i no cal rentar-la per treballar-la, no acumula tanta brutícia perquè no s’hi adhereix. “La pèrdua que tens quan rentes la llana d’alpaca després d’esquilar-la és molt menor.”

La fibra d’alpaca comprèn fins a 22 tonalitats naturals diferents, des d’un blanc pur com la neu fins al negre atzabeja

Més enllà de la finor i la textura, la gamma de colors de la fibra d’alpaca també és particular. Comprèn fins a 22 tonalitats naturals diferents, des d’un blanc pur com la neu fins al negre atzabeja, amb tots els matisos intermedis: beix, marró clar, marró fosc, grisos... Un ventall de colors ben ampli, perquè, a diferència dels humans, en els quals els colors foscos dels cabells són gens dominants, predominen les alpaques de llana blanca i de tons marró clar per sobre de les brunes.

“El tema del color és molt aleatori, surt el que surt. Tu pots fer unes combinacions o altres en funció del que vulguis, però sortirà el que li doni la gana”, lamenta la Mar entre riallades. “En pots encreuar dos de marró clar i que te’n surti un de blanc... Mai ho saps, no és com una paleta de colors”, afegeix en Marc. Qualsevol càlcul de color és inútil. No és una ciència exacta. És cert, però, que encreuant dos exemplars foscos es pot mantenir el pelatge bru. La Mar assenyala una alpaca de color canyella: “Veus aquesta femella? La seva cria és blanca. El seu avi era negre pur. Hem passat d’un color carbó a un marró clar, i d’aquest marró al blanc, perquè es va encreuar amb un de clar. En dues generacions, hem perdut el negre”.

La pressió de la indústria de la moda, en què hi ha molta més demanda de llana blanca perquè es pot tenyir de qualsevol color, afavoreix els animals de colors clars

Per embolicar-ho tot encara més, cal afegir-hi dos factors més que afavoreixen els colors clars per sobre dels foscos: d’una banda, la pressió de la indústria de la moda, en què hi ha molta més demanda de llana blanca perquè es pot tenyir de qualsevol color, a diferència dels marrons o el negre; de l’altra, un component genètic que posa en risc els encreuaments entre alpaques grises —de les menys comunes que hi ha— i alpaques clares. En cas de fer-ho, les cries poden desenvolupar sordesa i malalties, com ara insuficiències renals, que n’entorpeixen la supervivència. Per prevenir-ho, s’evita encreuar les alpaques grises amb exemplars clars, la qual cosa contribueix a la davallada de les primeres.

“La nostra intenció és aprofitar el color natural de cada animal que tenim i estalviar-nos tenyir la llana”

La granja del Pertegàs, però, intenta esmunyir-se del que imposen tant la indústria de la moda com els gens dominants de les alpaques. Per això, en el ramat de la Mar i en Marc hi ha camèlids de gairebé totes les tonalitats: blancs, beix, marró clar i fosc, grisos i negres. “La nostra intenció és aprofitar el color natural de cada animal que tenim i estalviar-nos tenyir la llana. En cas de fer-ho, utilitzo tints naturals”, diu la Mar.

Per tal de mantenir la gamma tan heterogènia del ramat i intentar evitar que les cries neixin amb la fibra aclarida, cal controlar el bestiar i tenir els mascles i les femelles separats. “Així encreues qui vols i quan vols, de manera individual”, detalla en Marc, que també assegura que se’ls separa per evitar que els mascles les olorin i es barallin entre ells. “Els encreuaments són molt interessants, perquè les alpaques no tenen zel. L’ovulació és induïda pel cobriment. Si el mascle no munta la femella, no hi ha ovulació”, explica la Mar. I com ho feu?

Supervisant els encreuaments també es controlen les línies genètiques dels animals i s’evita que hi hagi còpules entre familiars

“Quan organitzem una còpula, portes el mascle un dia, munta la femella i passada una estona te l’emportes. Al cap de dos o tres dies, el tornes a portar, i així consecutivament fins que la femella ja no vol i li escup. Quan ella li diu prou, ja sabem que el dia anterior el mascle la va cobrir i ens ho apuntem.” Encreuant-ne els foscos amb d’altres de foscos i no pas amb clars és més fàcil mantenir descendència d’alpaques castanyes i negres, tot i que l’atzar sempre hi té un paper. A més, supervisant els encreuaments també es controlen les línies genètiques dels animals i s’evita que hi hagi còpules entre familiars, la qual cosa pot derivar en problemes de salut.

Les alpaques són per a llana i no per a carn. Necessitem tenir diferents línies genètiques per garantir-ne la supervivència i la reproducció

“Si tens un ramat per criar xais que van a l’escorxador, pots tenir tot d’ovelles femelles i un marrà i, per tant, que hi hagi endogàmia. I això rai, perquè no te les quedes i només són per a carn”, assegura en Marc. “En el nostre cas és diferent, les alpaques són per a la llana. Necessitem tenir diferents línies genètiques per garantir-ne la supervivència i la reproducció”, observa la Mar. “Jo tinc molt clar de qui són fills cadascun i sé si tenen algun parentiu en comú, perquè no s’encreuin. En aquest sentit, has de tenir la genètica molt per la mà, i és més fàcil en una explotació petita”, indica. Per aquest motiu, a la granja del Pertegàs hi ha gairebé la mateixa proporció de mascles que de femelles, a diferència d’altres ramats més convencionals.

Ja són passades les deu i els rajos de sol, que ja han fet esvair del tot la boira matinal, inunden el camp per on pasturen les alpaques. La nit ha estat freda i ha glaçat, però a mesura que avança el matí la temperatura esdevé més agradable i suau. De ben segur que als altiplans andins de l’Amèrica del Sud, a més de 3.000 metres d’altitud, tot és ben diferent, amb diferències tèrmiques molt més considerables. S’adapten bé les alpaques al clima mediterrani del prelitoral català?

“Les alpaques venen d’una zona on hi ha molta insolació, de manera que estan acostumades al sol d’aquí”

“Elles venen d’una zona on hi ha molta insolació, amb la qual cosa estan acostumades als nivells de sol d’aquí. En altres països europeus, o fins i tot al nord d’Espanya, on hi ha menys insolació, les han de punxar amb vitamines”, assegura la Mar, que destaca que aquest problema no el tenen al Montseny. “Als Andes també hi ha molt de canvi de temperatura i a la nit hi fa molt de fred. Si a l’hivern aquí en fa, no tenim cap problema; de fet, ens interessa que les temperatures siguin baixes perquè com més fred faci, més llana produeixen. Amb la calor, però, hem de vetllar perquè tinguin ombra i per refrescar-les amb aigua.”

És abans de l’estiu, quan les temperatures comencen a enfilar-se al termòmetre, que arriba el moment més significatiu i decisiu per al ramat d’alpaques. Al juny comença l’esquilada, l’època crucial en què es recull el fruit de tot un any de feina i esforços. Tot ha d’anar bé. En un món que no aprecia ni la ruralia ni l’artesania, però, l’obtenció de la matèria primera per a la Mar pot complicar-se.

“A Catalunya i a mig Europa tenim un problema, perquè la llana no es valora, és un residu. Es regala, es llença o fins i tot es crema”

“A Catalunya i a mig Europa tenim un problema, perquè la llana no es valora, és un residu”, lamenta en Marc. “El ramader esquila perquè ho ha de fer, perquè, si no, les ovelles no estan bé. Aquesta llana es regala, es llença o fins i tot es crema i, a més, es veu com una despesa, perquè ha de venir l’esquilador. Què fa, ell, que està tractant un residu? Anar ràpid, tan ràpid com sigui possible. Xu-xu-xu-xu, una; xu-xu-xu-xu, l’altra. I tant se val com quedi la llana, perquè és un residu que normalment es llença”, critica l’enginyer forestal. “No és que siguin mals professionals, sinó que simplement la tradició s’ha perdut.”

Aquest menyspreu cap a la llana, afegit a la manca de xolladors especialitzats en alpaques, pot desembocar en una degradació de la qualitat de la fibra ja esquilada. “El tonedor que ens va venir, que acostuma a esquilar cent ovelles en un matí, ens va esquilar només set animals en cinc hores, tot a màquina. De totes maneres, va anar molt per feina i ens va destrossar una mica la llana... Clar, si tu durant un any aconsegueixes una fibra que té tal longitud i el xollador fa tres passades, has perdut la feina d’un any. Se’t queda a un terç. A mi m’interessa la llana llarga, amb tota la longitud que ha crescut durant tot aquest temps”, explica la Mar.

A tot plegat cal afegir-hi les peculiaritats de l’alpaca, que fan que la xollada —durant la qual també s’aprofita per vacunar-les, desparasitar-les i tallar-los les ungles— sigui un moment encara més complex. “La llana d’alpaca és molt densa, molt llarga, i les fulles d’afaitar es gasten molt més ràpid que amb les ovelles. Cal esquilar-les només d’una passada per treure’n el màxim profit”, afirma la Mar. “A més, són animals més grossos i també cal esquilar-los el coll i les potes, tallar-los amb tisora el serrell i la zona de la cua, que tapa els genitals.”

El caràcter més individualista i menys de ramat dels animals andins també es deixa notar durant l’esquilada. El xollador ha d’adaptar-se a cada exemplar i emprar diferents estratègies per poder extreure’n la llana. “Tens alpaques que s’estiren i es deixen fer i d’altres que criden i es mouen...”, observa la Mar. “Conclusió? Val més que ho fem nosaltres. En Marc va anar a Cantàbria a fer un curs per aprendre a esquilar i aquest any ho farem nosaltres. Són els nostres animals, els coneixem, i anirem amb compte. Esperem fer-ho bé.” 

Mentre xerrem, les alpaques, pertanyents a la família dels camèlids, no deixen de menjar. Malgrat no pertànyer al subordre de mamífers remugants, sí que remuguen: digereixen l’aliment en dues fases, primer menjant-lo cru i després regurgitant-lo i mastegant-lo per segona vegada per digerir-lo. La diferència, però, és que en comptes de quatre compartiments estomacals, com tenen els remugants, tan sols en tenen tres.

“És veritat que escupen, però no tant com la gent es pensa. Han de tenir molta por per fer aquesta escopinada. És molt desagradable, com si fos vòmit”

De fet, és precisament aquesta substància regurgitada que prové del rumen, el primer compartiment de l’estómac, el que de vegades escupen les alpaques quan se senten amenaçades. “És veritat que ho fan, però no tant com la gent es pensa. Han de tenir molta, molta por per fer aquesta escopinada. És molt desagradable, com si fos vòmit. I ho fan com una mena de defensa personal”, adverteix la Mar. No obstant això, habitualment escupen saliva o el que tenen a la boca a altres —“No té res a veure, no fa tanta pudor”, diu en Marc— per marcar el territori, allunyar-les del seu tros de pastura i deixar clares les jerarquies dins del ramat.

“En comptes d’anar deixant excrements per tot arreu com fan les ovelles, les alpaques van fent latrines. Tenen punts on totes fan les seves necessitats després que alguna comenci”

“Mira, veus aquelles dues alpaques?”, assenyala en Marc amb el dit índex dos exemplars que defequen alhora. La cosa ara va de substàncies. “Aquesta és una altra particularitat de les alpaques. En comptes d’anar deixant excrements per tot arreu com fan les ovelles, van fent latrines. Diguem-ne que tenen punts en els quals totes fan les seves necessitats després que alguna comenci. A més, es contagien una mica i ho fan alhora”, exposa. “No et deixen la parcel·la plena de fems. I el cobert, el lloc on dormen, està net perquè ho fan tot fora”, afegeix la Mar. “D’altra banda, la legislació t’obliga a pavimentar-los perquè és on s’acumulen més excrements... Amb les alpaques és al contrari.”

Deixem enrere les pastures, que les alpaques freqüenten des de l’octubre de 2022, quan la Mar i en Marc van haver aconseguit tancar tot el camp al costat de la carretera. “El problema que tenim aquí, que som tan a la vista, és que de vegades la gent s’atura, les vol tocar, xiulen, intenten donar-los menjar... També la gent ja sap que hi som, i ja ens hi han entrat.” Ens dirigim a l’altra part de la parcel·la, molt més amagada, una zona boscosa i ombrívola a tocar de la riera de Pertegàs, on també hi ha el cobert per al bestiar.

Les alpaques, sorprenentment, també desbrossen el sotabosc i mengen arítjols o esbarzers

“Això és molt diferent del camp. Aquí han estat molt bé a l’estiu perquè tenien ombra, però ha estat dur pel que fa al menjar. Elles anaven menjant perquè tenien arítjol, esbarzers, roure, i tot això elles s’ho van menjant, no tenen cap problema. El problema és que n’hi ha molt poc, perquè fa cinc o sis anys ho van talar i no en van deixar gaires”, assenyala la Mar. Les alpaques, sorprenentment, també desbrossen el sotabosc. Ho fan a un ritme tan alt, però, que l’aliment és força escàs en aquesta àrea de la parcel·la.

Les latrines que creen les alpaques fomenten la regeneració de les pastures

Les latrines que creen les alpaques són l’esperança de la Mar i en Marc per proveir de més herba la zona boscosa: els excrements fomenten la regeneració de les pastures. “Aquí hi ha unes quantes latrines i, de tant en tant, les van abandonant. Allà, aleshores, comença a sortir herba, que durant un temps no mengen perquè és al mateix lloc on han defecat. Sembla una bestiesa, però són petits vivers de pastures que es van regenerant. Tot i que tingui tan bona pinta, no se la mengen fins molt més endavant”, riu la Mar.

La manera en què defequen les alpaques és una més de les nombroses peculiaritats d’aquests animals domèstics que tornen a diferenciar-les de les ovelles. La fibra fina, la manca de lanolina, el rang de colors naturals o el seu caràcter individual són altres característiques que expliquen per què la Mar i en Marc es van decidir per aquesta espècie tan exòtica. Ha valgut la pena decidir produir-se la seva pròpia llana mitjançant alpaques?

“Econòmicament, de moment no hem ingressat ni un cèntim, encara no surt rendible i és tot inversió, però esperem que a la llarga sí. Si fes números i em guiés pels diners, m’hauria quedat com estava, no hauria comprat les alpaques. Però sempre he intentat, laboralment, fer coses que m’agradessin i que m’aportessin alguna cosa. Treballar són moltes hores, és tota una vida, i val més estar-hi bé, no? Amb les alpaques cada dia venim i els dediquem molt de temps, són cada vegada més hores de feina. Però ho fem perquè volem. Viurem d’això? Doncs tant de bo. És la nostra intenció”, reflexiona la Mar.

“No podem ni volem competir per quantitat, però sí que podem fer un producte molt únic i diferenciat. El nostre repte és que cada producte especifiqui de quin animal està fet i que se sàpiga d’on ve”

“No hi ha tant una part empresarial de números, sinó més una idea romàntica de tancar el cercle productiu, no?”, afegeix en Marc. “Nosaltres al final no podem ni volem competir per quantitat, però sí que podem fer un producte molt únic i diferenciat. El nostre repte és que cada producte especifiqui de quin animal està fet i que se sàpiga d’on ve. Que l’etiqueta digui: «Això està fet de la llana de la Jeanine», per exemple. Això aporta un valor afegit, perquè tens la traçabilitat del producte i saps que aquests animals estan criats per mi, d’una manera que jo considero que està bé: intentem no estressar-los, no lligar-los, estan lliures, procurem tenir el terreny el millor possible per a elles i que no estiguin estabulades”, enumera la Mar, orgullosa.

Més enllà del romanticisme, la parella vol fer viable econòmicament l’explotació mitjançant altres vies, a banda de la producció amb llana d’alpaca. “Volem tenir una part de divulgació i de visites controlades. Que la gent pugui venir, que puguem explicar com són aquests animals, ensenyar-los el respecte que han de tenir... Crear una mica de consciència rural, de respectar l’entorn, i explicar tot el procés de la llana. Si això funciona, poder és el que ens donarà una mica de benefici econòmic”, pronostica la ramadera. De fet, afirma que ja hi ha escoles superiors tèxtils interessades a fer-los una visita.

“Estem envaïts per fibres sintètiques, plàstics i llanes que venen de l’altra punta del món. La d’aquí la cremem o la llencem. Des d’aquí volem fer prendre consciència a la gent de tot allò que és natural i de proximitat, el que ens queda a prop i no aprofitem, i que valorin la qualitat dels productes de l’artesania.” Des d’aquest racó del Montseny, la Mar i en Marc pretenen donar altaveu a dos mons que desapareixen engolits per la globalització i pels seus mercenaris, les grans multinacionals, i la seva inherent simplificació i homogeneïtzació de tot: la ramaderia extensiva i l’artesania. Ells dos van a contracorrent i han triat el camí difícil. Malgrat tots els entrebancs econòmics i administratius, decideixen resistir-hi.