Saraís, el poble mossegat per la natura
Entre la vida i la mort? Una pregunta de difícil resposta està clavada a Saraís (Alta Ribagorça). En aquest poble abandonat de la Vall de Boí, des dels anys setanta del segle passat, hi ha passat de tot. S’ha cremat tres cops: 1883, 1922 i 1955. Això ja va anar fent marxar els veïns de les onze cases que hi havia vives des del segle XIX. Sumeu-hi que la promesa-somni de la carretera no va arribar mai. És l’únic poble de la vall sense carretera i pujar-hi és un xino-xano per unes escales naturals zigzaguejants de pedres per on només poden passar cames. Xiquets i xiquetes, una hora bona per fer el cim: 1.337 metres d’alçària. Més?
Sí, és l’únic poble de la Vall de Boí que té una església que no és romànica. Bé, ja ho hem dit, tot és més complicat. A veure, anem onze segles endarrere. La referència més antiga de Saraís és de 1057: l’església romànica de Sant Llorenç de Saraís. Però d’aquell petit temple només en queda un tros d’absis, posat en una altra casa del poble. Per tant, l’església actual és posterior, tot i ser molt a la vora de la primera, i se’n desconeix la cronologia. Però, com tot el poble, no escapa a les mossades de l’heura, a les mandíbules de l’espai i el temps.
Les cases retallades per les tisores de la natura. Trossos. Bocins. Pedaços. Esquelets. Ningú. Res i tot alhora perquè la vida es menja el poble en silenci, amb parsimònia, sense pressa. No hi ha vida humana, però hi ha la vida dels segles, que com un bumerang va i torna per tota la vall. A baix de tot, als peus. Apareix el nou Saraís. A la vora del riu Noguera de Tor hi ha Casa Arnalló (que, a més, és una casa rural). La família de generacions va anar de dalt a baix. I des de baix miren a dalt. Saraís s’emmiralla. I entre els dos pobles, les dos vides, com sempre queda la memòria, que lluita per no deixar-se devorar. A LA MIRA no deixarem que se la mengin, no us abandonarem i us ho explicarem... Ara, mireu, mireu. Saraís us espera perquè el mireu, perquè, també, us hi veureu.
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
Jordi Borràs Abelló
Cap de fotografia
Comentaris
- Que bonic llegir això i veure aquestes fotografies. Jo vaig anar-hi aquest estiu a Saraís i vaig escriure això: "Encara no s'ha post el sol, resisteix a anar-se'n massa d'hora de la vall, però ja fa estona que el fred m'encaixa les mans. Arriba del verd que m'envolta i s'escola entre la pissarra i els murs de pedra, que tan bé lliguen. Tota la tarda observant el cel: ara tapant-se, ara gris del tot, ara amb una llum que escalfa, ara amb dibuixos de pluja a l'horitzó. Algun pardal que piula i les campanes d'aquí i d'allà recordant els quarts que passen i imposant el seu eco lànguid fins el silenci. Aquest matí n'he vist una d'església: conservava una de les dues campanes i estava tota ella recoberta d'arbres i flors i abelles. He pensat que quina bona manera d'aprofitar un santuari, deixant que la natura se'l mengi. L'única que hi seguia eixerida, coronant l'espadanya, era una creu rara, com una rosa dels vents. Està clar que no ho era, a no ser que en aquest poble el vent sempre bufés igual i es dirigís de terra a déu; però m'ha fet pensar en les últimes vacances a les Illes Eòlies i en la nit que vam aprendre la mnemotècnica més útil del món: els vents en italià: Tra-Gre-Le-Sci-Me-Li-Po-Ma. He provat d'imaginar els darrers habitants de les cases ara a terra, completament aïllats, i perdo el compte de la quantitat de tardes de cel que devien viure. Eren, potser, homes murris i dones atrafegades. O potser fades, follets i minairons. Quina meravella que ni l'incendi que va matar aquest poble acabés amb la seva màgia i la seva creu rebel. S'ha fet fosc. De camí al restaurant, a boca descoberta i amb el fred entre les dents, penso en les coses que desapareixen sense nosaltres voler-ho i en aquelles que se'ns imposen a cop d'incendi. I em dic i em perjuro que, fins i tot jo, a vegades, hi viuria al cul del món, múrria i atrafegada, només pel plaer de fer unes quantes botifarres i reconquerir la llibertat de respirar-ho tot." Abraçades i felicitats per la feina periodística que feu! Sílvia (@sgasetre)