S’acaba tot. S’acaba el menjar. Cada cop són més els qui compren aliments als de fora. Als qui els assetgen. Als qui els ataquen. Als qui volen exterminar-los. El menjar com un rèquiem anunciat. Com si els estómacs cantessin les absoltes del dia de demà. Margarida, la mare, la marassa, la súper mare, diu que no. No i no. Que abans de tastar res que vingui dels enemics del seu fill menjarà ratolins, gats o qualsevol bestiola. La família Comtal està a les últimes. Però resisteixen, resisteixen... Tots tancats a la ciutat emmurallada, al castell. Malgrat el que diu la mare. Un dia a la nit, sol, anònim, el seu fill Jaume surt del castell per anar a buscar pa. Darrere les muralles fa dos dies que no hi ha farina. No poden fer pa. No poden fer res. Hi són tots: la mare, la dona —embarassada—, tres filles, i dues germanes. I desenes de soldats. I a la ciutat, centenars de persones. Tot s’acaba.

Plouen bombes nit i dia. Tres mesos de setge: de juliol a octubre de 1413. Fora, una tecnologia nova: les bombardes. Els protocanons. Dins, nit i dia, el melodrama augmenta

El Castell Formós de Balaguer tremola. Plouen bombes nit i dia. Tres mesos de setge: de juliol a octubre de 1413. Fora, una tecnologia nova: les bombardes. Els protocanons. Dins, nit i dia, el melodrama augmenta. Forats. Esquerdes. Gana. Desesperació. Tristesa. Llàgrimes. El castell també plora. La fortificació és el símbol de la reconquesta als musulmans el 1105. Ara és la casa dels Comtes d’Urgell. Dalt de tot. Al tossal. Des del castell es veuen les estovalles de la gran plana del Ponent coca de recapte. Des d‘aquest uptown, el Comtat d’Urgell (785-1413) controla l’espai i el temps. Balaguer, capital Comtal. Entremig. Frontissa. Terra de pas. Cruïlla de cultures. Porta esbatanada sempre a totes bandes. I el pare, el pare d’en Jaume, el Comte Pere, obre les portes com mai.

Pere d’Urgell (1340?-1408) reconstrueix, redecora el Castell Formós. El capgira com un mitjó, mantenint el mitjó que no sembla mitjó. Des d’aquell primer fil àrab del 897. Pere, fascinat per la seva estètica andalusa, la conserva. Li suma pinzellades de guixeries gòtiques fetes per artistes singulars. Si mireu a dalt, veureu sostres de fusta embigats i pintats. Camineu entre pinacles i retaules d’alabastres únics al planeta. Pòrfir per aquells costats de sala: no en veureu enlloc. Tot és de boca oberta: arquitectura, escultura, pintura, literatura, joieria, tapisseria, orfebreria... El Castell de Balaguer té biblioteques de gormand: des de Plató fins a Francesc Eiximenis. Passa la mà pels llibres envoltat de tapissos, cordovans, joiells d’or i plata amb perles, esmalts amb pedres precioses i ceràmiques riquíssimes. I et graten el cos la música zigzaguejant, els versos dels trobadors, l’espurneig dels jocs de miralls dels objectes d’art... Castell, capital de la cultura de la Corona. Castell, passarel·la prêt-à-porter d’art, luxe, coneixement. Pere té diners i gust. Tots els projectes artístics els associa a la seva persona. El futur en dirà: branding. Marca personal. Això ho he pagat jo. És el gran mecenes. Això és meu. I vull que ho vegis. Comunica. Tot signat amb el seu escut de neó: el del Comtat d’Urgell. Partit: a una banda, el senyal reial d’or i dos pals de gules. A l’altra, les armes d’Urgell, escacat d’or i sable. Sí, el Comtat és el gran escacat. Un gran tauler d’escacs. Sempre en moviment. La vida dual. Or i negre. Castell, dins i fora, aparador del poder del Comte, del Comtat d’Urgell. Després del rei, després del monarca que guia la corona catalanoaragonesa, després d’ell, l’home més ric i poderós és el Comte d’Urgell. I això hereta el seu fill Jaume, el Comte Jaume d’Urgell (1380-1433). Bunqueritzat el 1413 en aquest Castell caixa rectangular irregular que s’adapta al terreny: de fesomia seriosa, recta, de pedra picada, una gran declaració física i espiritual de barana de ferro: d’agafar-se fort, d’aguantar, de no deixar-se anar. Ara que tot tremola dins. La culpa, diuen, és de la mare.

I es revolta. I així es produeix el gir més bestial de la història de Catalunya. Aquí neix un altre ADN, un altre Carboni 14. Aquí neix el caixa o faixa, l’ara o mai. Aquí neix el moviment antisistema de Catalunya

Ella. Ella el canvia: Margarida de Montferrat (1360-1420). La segona esposa del Comte Pere d’Urgell. Italiana. De la branca dels emperadors paleòlegs. D’il·lustre família bizantina. Els darrers que gaudeixen del tron de l’imperi bizantí de 1295 a 1453. Una nissaga de nissagues enterenyinades. Però Margarida també és Corona: filla de Joan II Paleòleg, marquès de Montferrat, i d'Elisabet de Mallorca, filla de Jaume III. Els Paleòleg són sinònim d’il·lustració. Ella xucla, tuteja l’art, la cultura. I xiuxiueja a l’oïda del seu marit Pere. I també del seu fill Jaume. Ella és una central nuclear de matriarcat. Ella sola és un comtat d’ascendència. Ella és hipnòtica. Ella va més enllà. Molt més. Porta un altre món al món. Margarida —i també Pere—creu, defensa, practica, té a l’abast un estoig de supersticions i pràctiques magicocuratives: banyes d’unicorn amb —suposadament— propietats profilàctiques; pedres meravelloses per curar les infertilitats... Bufet lliure fantàstic, embruixat. Ella, captivadora, encisadora, resol, també, l’encanteri, el malefici, el dubte de la metafísica existencial del seu fill Jaume, que no el deixa dormir. I li diu unes paraules màgiques: “Fill, o rei, o res”. I així, amb aquest abracadabra canvia, per sempre més, la història de Catalunya i la de la pell de brau que esdevé frau. El Comte Jaume diu ‘no’. No accepta que Ferran d’Antequera sigui el nou rei de la Corona catalanoaragonesa. És una injustícia. Qui ha de ser de manera justa, real, natural, racional, veritable, és ell: el Comte d’Urgell. I es revolta. I així es produeix el gir més bestial de la història de Catalunya. Aquí neix un altre ADN, un altre Carboni 14. Aquí neix el caixa o faixa, l’ara o mai. Aquí neix el moviment antisistema de Catalunya. I el qui tenia el destí marcat, el destí li fa pam i pipa.

Des d’aquí pot dirigir, manar, reflexionar, somiar, passejar, caçar, llegir, veure-ho tot. Perquè des d’aquí també està connectat a l’internet reial: el Joc de Trons català

Jaume, el xiquet d’una vida daurada, casolana, melindrosa, endiumenjada al Castell Formós de Balaguer. Jaume, l’hereu, mentre Pere i Margarida el veuen jugar a cuit i amagar pel laberint del castell. Ell és el nen de les joguines solitàries. L’existència per a en Jaume és passejar sense destí a la vora de l’antic Sícoris. El riu Segre és un mirall. Mira, s’emmiralla en tot el Comtat d’Urgell. Ell és un balaguerí total que a la bultra de Balaguer caça garses reials amb els seus súper falcons reactors. Ell agafa el seu cavall Fórmula I i arriba al Monestir de Nostra Senyora de Bellpuig de les Avellanes, panteó dels Comtes d’Urgell. Parla amb la primera nissaga genètica, els Comtes Ermengol VII i Dolça de Foix, que funden aquest monestir el 1166. Després, Jaume tira més amunt. S’enfila al Montsec: la tisora que esporga cel i terra, que retalla Catalunya i Aragó. La serralada màgica on caça a la tardor conills i llebres. Puja més amunt, fins a la Serra del Cadí, a empaitar isards. Baixa, baixa fins a la gran planúria de l’Urgell. L’horitzó esbatanat on persegueix fins a un mai més guatlles i perdius. És la seva geografia anímica. És el seu país. El seu Comtat. El Comtat d’Urgell: embrió d’un nou món nascut el 785 i de cos moribund, mort dins la Corona catalanoaragonesa, el 1413. Comtat i estat i ésser rítmic, dinàmic, fort, poderós, orgullós, reflexiu, culte, imaginatiu, original, singular, diferent. De nord a sud: del Pirineu d’Andorra fins a la gran plana de Ponent. D’oest a est: des del Berguedà fins a l’Aragó. La terra ferma és el Comtat d’Urgell. I la capital del Comtat és Balaguer. I aquí és casa seva. D’aquí no vol marxar. Des d’aquí pot dirigir, manar, reflexionar, somiar, passejar, caçar, llegir, veure-ho tot. Perquè des d’aquí també està connectat a l’internet reial: el Joc de Trons català. 

L’oftalmologia de Catalunya en temps comtals és de tuteig en xarxa. El poderós Comtat de Barcelona xateja, parla, es relaciona, col·labora, negocia de tu a tu amb el poderós Comtat d’Urgell. Barcelona i Balaguer estan connectades, enxarxades. És el reequilibri territorial, emocional, real i reial. Mireu el rei. El rei de la Corona catalanoaragonesa Martí I de Catalunya-Aragó (Martí, l’Humà), del casal de Barcelona, s’emmiralla amb el seu nebot valencià, Jaume d’Urgell. La sang. El pare d’en Jaume, Pere d’Urgell, i Martí són cosins. I va, ho podem fer més enrevessadament sanguinari: el Comte Jaume també és cunyat del rei Martí, ja que es casa amb Isabel d’Aragó i de Fortià, germana de Martí. Espereu, perquè, a més, és filla d’un altre de la família, i balaguerí, l’exrei Pere el Cerimoniós, i de la seva quarta dona, Sibil·la de Fortià. I el Rei d’ara el vol. Martí l’Humà, magnètic, vol arrossegar Jaume d’Urgell a la cort de Barcelona. “Au, vine”, però Jaume passa. Ell vol ser a casa. I vol caçar. Per això, el rei li envia falcons. Per seduir-lo. Per atreure’l. Però res. Ell vol ser a Balaguer. Al Castell Formós. On fa xup-xup una vida de melindro casolà, costumista, de dolce vita. De la vida culta, injectada pels pares comtes de la cultura. Jaume, l’heroi bon jan. Bondadós. Te’l menjaries. Quietet. Calladet. Pacient. Resistent. Sofert. Té la balança existencial de sèrie. Però Jaume no ha sortit de l’armari de la vida. Tanca el seu caràcter, la seva espontaneïtat, la seva llibertat. El seu jo assilvestrat, lliure. Jaume imantat per Margarida de Montferrat. La mare, la mamma, la super woman, la dominant, controladora, imperativa, superlativa.... Fins que un dia algú truca a la porta. Vindrà la mort i durà, gairebé, el teu nom. Toc-toc.

El 31 de maig de 1410 mor el rei Martí l’Humà. Un regnat de 14 anys, però un regnat interromput, sense descendència. Torna el clàssic melodrama de la corona catalanoaragonesa. A totes les pantalles. I, aquest cop, mundials. I en 3D. I en dolby surround. I en tot de tot. Tragèdia al quadrat. Perquè la catàstrofe havia començat abans. La família. La genètica. La biologia. La tómbola de la vida. El rei Martí l’Huma i Maria de Luna tenen quatre fills. Tots moren menys l’hereu: Martí, el Jove. Bé, bé. Fins que toca la rifa. El 25 de juliol de 1409, Martí, el Jove, mor treballant, batallant a Sardenya. I la mort truca de nou perquè Martí, el Jove, tampoc no té descendència. Bé, a pams. Es casa dos cops. El primer matrimoni, amb Maria de Sicília, té un fill, Pere de Sicília, mort amb sis anys. Es casa de nou, amb Blanca de Navarra. Tenen Martí d’Aragó... que mor amb quatre anys. Però, però, Martí, el Jove, com no pot ser de cap altra manera, és una central nuclear. Tèrmic. Calent. Ardorós. Tòrrid. Febrós. Resultat: té dos fills il·legítims. Violant d’Aragó, fruit d’una de les seves amants oficials, la noble Àgata de Guzman. I l’altre, Frederic de Luna, producte de la seva altra amant professional, Tarsia Rizzani. Ja tenim súper pollastre genètic.

El futur de la corona catalanoaragonesa tremola, trontolla. Sacseig al Comtat de Barcelona i al Comtat d’Urgell. Tot es pot esfumar per culpa d’un espermatozou.

Destriem el cos. Arribats aquí, ens hi va el menjar, la casa, la vida: tot. El futur de la corona catalanoaragonesa tremola, trontolla. Sacseig al Comtat de Barcelona i al Comtat d’Urgell. Tot es pot esfumar per culpa d’un espermatozou. Bé, a veure: Martí, el Jove pacta amb el seu pare, Martí, l’Humà que el bord Frederic hereti la Corona. Però és clar, mort Martí, el Jove, el pare, el rei, es queda aplanat, deprimit, entotsolat. Ja no fa res de bo. Els deu darrers mesos de la vida de Martí, l’Humà, són plens d’angoixes, maquinacions, confusions. Vegem-los.

Primer pla: casem el rei de nou a veure si ens dona un hereu. Matrimoni amb Margarida de Prades. Res. Aquí no surt res. Està ben sec. Segon pla que ja anava fent xup-xup: el Rei es conxorxa amb el Vaticà. Negocia amb el Papa Benet XIII perquè declari legítim a l’il·legítim Frederic, fill del seu fill. Vaja, al net bastard. No se’n surt. Tercer pla: muntar una reunió. Una assemblea de delegats de totes les terres de la corona catalanoaragonesa perquè examinin jurídicament qui hauria de ser el seu successor. No hi ha temps. Però tots els plans no deixen ser plantofades, clatellots, hòsties de mà de pam a un home: Jaume d’Urgell. I, és clar, al comtat amic: el Comtat d’Urgell. El que des del temps de la reconquesta cristiana és una societat anònima beneficiosa amb el Comtat de Barcelona. I a la rifa de la vida, el que és segur, i no és atzar, és que tot pot empitjorar.

Un Martí, l’Humà, dubtós, malfiat, caòtic, vegetatiu, moribund, envoltat de criatures que, a les ombres, es reparteixen el futur de la corona, ho està dinamitant tot. Perquè el Comte Jaume és l’hereu natural, normal, coherent, raonat, legítim. Familiarment és el nebot valencià i el cunyat del rei. Des de petit, el rei està fascinat per Jaume: el vol imantar a la cort, el veu com una mena de fill. Però és que fa anys que li asfalta una carretera de confiança reial total: el 1407, nomena Jaume lloctinent de Catalunya. Traduït: virrei. Vaja, el segon del rei. I quan mor Martí, el Jove (1409), a més, li dona el càrrec de procurador i governador general de la corona. Per tant, tot s’interpreta com el reconeixement de la seva virtual condició d’hereu a la corona. Però així què passa, si sembla tot dat i beneït?

Doncs que tot és molt més complex. Que tot és multidimensional. Polièdric. Tot és un cub de Rubik de geopolítica. La corona catalanoaragonesa és pur funambulisme. Sempre a la sirga. Equilibris. No només entre els dos grans funàmbuls confederals, el Comtat de Barcelona i el Regne d’Aragó, sinó entre tot el mosaic de lobbys que hi ha a cada territori. I, en aquests moments, del gran xou d’entreteniment en directe: qui serà el futur rei? A l’escenografia de la corona apareixen les bandositats. Sí, les guerres privades entre nobles. Entre bàndols. Guerres per terres, propietats o per honor, venjança... I Aragó i València són un camp de mines de bandositats. I, és clar, els bàndols... també prenen posicions. Els bàndols són fàcilment manipulables i estan fàcilment en venda. Els bàndols són peces del tauler d’escacs. Se’n mou una, o dues, i canvia tot. El pas de l’amor a l’odi és una peça. El pas de la victòria a la derrota és una peça. I hi ha un home que mou peons. S’està treballant alguns bàndols. Un foraster. Un estranger que s’apropa a cavall: Ferran d’Antequera. Castella. Fill del rei de Castella Joan I. Ferran és home de darrere. A les palpentes, a les fosques. El rei serà el seu germà gran, Enric III. Però, però... quan mor, el 1406, el Regne de Castella passa al fill, Joan II. Però, però... qui de veritat regna és Ferran. Així és: realment i virtualment. De 1406 a 1416. I abans, amb el seu germà, perquè qui rasca i executa és Ferran. El rei a les tenebres. L’ombra de l’home que s’apropa amb les seves tropes a la frontera del regne d’Aragó. I també de València. A punt per mossegar la Corona. Provocant-la. Entrant, sortint, seduint als bàndols de nobles assedegats de diners i de fama.... Movent fitxa. I Jaume, als núvols mirant falcons. La situació és explosiva. I fa bum.

Estem en uns moments en què qualsevol pot ser el futur rei. Certament, són dies, hores, d’una confusió, d’una boira, d’unes ombres molt clares. Fins avui. La crònica més detallada té com a font el bufó del rei, mossèn Borra

El rei Martí l’Humà moribund. I tot és un bufet lliure. Els darrers dies de maig de 1410 pel llit del rei desfila més gent in extremis que a les Rambles. Estem en uns moments en què qualsevol pot ser el futur rei. Certament, són dies, hores d’una confusió, d’una boira, d’unes ombres molt clares. Fins avui. La crònica més detallada té com a font el bufó del rei, mossèn Borra. Però tot és tan paradoxalment letal que fins i tot hi ha altres fonts que diuen que el rei mor finalment d’un atac de riure provocat. Sí, increïble, un assassinat premeditat a cops de bromes del bufó. Però la versió del joglar és la que queda. I es veu que el còmic es queda amb el somriure glaçat quan, el 31 de maig de 1410, apareix un dels assessors reials, Ferrer de Gualbes. Tenebrós. Empresari. Poderós. Conseller del Consell de Cent. Ambiciós. De presència acaronant una bola de cristall de futur virtual, xiuxiuejant a l’orella al rei: “Senyor, plau-vos que la successió dels dits vostres regnes e terres, aprés obté vostre pervinga a aquell que per justícia deurà pervenir?”. I el rei Martí es veu que respon un confús: “Hoc”. Vaja, sí. Què vol dir, això?

Sí, traduïm el monosíl·lab: que la justícia decideixi qui l’ha de succeir. Perquè, és clar, la resposta és en la pregunta. I la pregunta està formulada d’una manera diabòlicament neutra, ja que busca que el rei no digui cap nom. Perquè busca que “nosaltres”, els interessats, ja decidirem, ja remenarem l’olla de la successió i cuinarem a qui ens interessi. Ah! Ens oblidem d’un petit detall: Ferran de Gualbes és totalment contrari al fet que Jaume d’Urgell sigui el futur rei. No té importància, oi? Doncs ja està tot dit. No hi ha res a fer. Ni la fatigant, carregosa, pesada Margarida de Montferrat no aconsegueix convèncer el rei perquè nomeni hereu a Jaume. A més, qualsevol que implica l’habitació de zombi reial s’endú alguna llegenda empegada als morros. A la Comtessa Margarida de Montferrat, el sindicat dels rumors intencionats li atorga l’assassinat del rei amb verí marca de la casa de les supersticions del Comtat d’Urgell. Es diu de tot. Però ja està tot dit. La veritat és el mort i que, amb ell, desapareix l’últim sobirà del Comtat de Barcelona. Dinastia que governa la protoCatalunya durant sis segles: des del genètic Guifré el Pilós. I que, en aquest moment, pot morir tot: el Comtat de Barcelona, el Comtat d’Urgell, i la Corona catalanoaragonesa. I ara? A esquarterar i a espellar el cos.

La veritat és que el Compromís de Casp és una lluita de fang entre antiurgellistes i urgellistes. La veritat és que el Compromís és la una lluita entre Castella i Catalunya. La veritat és que està tot decidit

Dos anys terratrèmol. De la mort, el 1410, a la resurrecció programada de 1412. Gairebé dos anys de confusió, caos, bandositats, conspiracions, dubtes, incerteses i molta violència, física i psicològica. Castella ensenya les dents i mossega la Corona: invasions. I el Papa Luna (Benet XIII) ho beneeix. El líder del catolicisme és un aragonès que dona suport espiritual i material a Castella i a Ferran d’Antequera. El Papa Luna eclipsa amb el seu suggeriment per resoldre el conflicte de la successió de la Corona. Proposa fer un compromís: el Compromís de Casp (1412). Una mena de Gran germà. Tancar una habitació nou notables de la Corona catalanoaragonesa. Una reunió de representants dels diferents estats de la Corona que decideixin qui succeirà al Rei Martí, l’Humà. Apareixen al plató set candidats. Però la veritat és que només n’hi ha dos: Ferran d’Antequera i Jaume d’Urgell. La veritat és que el Compromís de Casp és una lluita de fang entre antiurgellistes i urgellistes. La veritat és que el Compromís és la una lluita entre Castella i Catalunya. La veritat és que està tot decidit. I la rifa, sense atzar, li toca a... Ferran d’Antequera. El nou rei de la Corona catalanoaragonesa. Els Trastàmara. La nissaga castellana entra a sac. Castella ho capgira tot. El gir de la història és únic i definitiu. Mai més res no serà igual. Tot per culpa d’un espermatozou. Sí, és clar, per més coses. Però el rei Martí va suar poc i només li calia fer això: suar i anar suant, fins a la criatura final. Si Martí va fer poc llit, a Jaume d’Urgell li fan el llit. Anem al menjador de casa.

Neix Hamlet abans que Shakespeare l’inventi. Neix el dubte. El dubte català. Neix el seny i la rauxa. O caixa o faixa. O ara o mai. Jaume d’Urgell, l’antisistema. I Margarida el desdubditza: “Fill, o rei, o res”

Fem la interpretació estirats al sofà, postressaca. Resultat final del Compromís de Casp: celebradíssim a Aragó. Mig-mig a València. Molt poc a Catalunya. Tot dit. La corona catalanoaragonesa es desnivella, descarrila i corre veloç a les mans de Castella amb l’ajuda d’una part important d’Aragó i fragments de València i Catalunya. El cub de Rubik de la corona ja té uns colors que no són els seus. Uns altres explicaran la corona. I la corona es queda sense explicació i sense colors propis. I el Comte Jaume d’Urgell? Neix Hamlet abans que Shakespeare l’inventi. Neix el dubte. El dubte català. Neix el seny i la rauxa. O caixa o faixa. O ara o mai. Jaume d’Urgell, l’antisistema. I Margarida el desdubditza: “Fill, o rei, o res”. Sí, mare. I comença la guerra.

Primer pinta bé. L’urgellisme avança, resisteix. Però a final de juny de 1413, s’ensorra davant la Lleida que feia prop de tres segles havien conquerit junts els seus avantpassats del Comtat d’Urgell i de Barcelona. Enrere, enrere, enrere... Com sempre, cap a casa. El Comte Jaume creu que casa el salvarà. Creu que Balaguer, el Castell, és inexpugnable físicament, espiritualment. Creu. Jaume i tota la família tancats al búnquer barana de ferro. Resistint. Aguantant. Tres mesos de setge. Cada dia és un adeu. El Castell de Balaguer passa de palau de luxe a palau de la runa. Adeu. Adeu a unes persones, uns sentiments, un paisatge, un castell, una ciutat, un comtat, una corona, un món. La mort truca a la porta i ara du el nom del Comte Jaume. I ell no li obre. Escull, abans, obrir ell. Abans de l’assalt imminent de les tropes de Ferran d’Antequera, Jaume decideix rendir-se. Diu adeu a la mare, a la dona, als fills, als seus. Obre la porta. Surt pel portal del Torrent. 31 d’octubre de 1413.

Neix un mite: Jaume d’Urgell, el dissortat. El desafortunat. El desventurat. L’infeliç. Però també Jaume d’Urgell l’antisistema. Els dels pebrots. El lluitador. El de l’honor. L’home bo. La història és tristíssima. És de les històries més tristes de tots els planetes i totes les galàxies. Una història que ni els segles han pogut eixugar les llàgrimes. Cap Hollywood mai no podria imaginar això. Mai. Però no acaba. Mireu com continua.... Tota la família del Comte obligada a assistir al judici.

Castell de Lleida. Judici. Tot molt sentenciat, però uns quants dies de comèdia. Siguem seriosos. Els capítols de càrrecs estan basats en el concepte de rebel·lió

Castell de Lleida. Judici. Tot molt sentenciat, però uns quants dies de comèdia. Siguem seriosos. Els capítols de càrrecs estan basats en el concepte de rebel·lió. Per? Per negociar amb Tomàs, fill del Rei d’Anglaterra i el duc de Clarence, per tal de fer-se proclamar rei enfront de Ferran d’Antequera. Per pagar capitans estrangers perquè portessin els seus exèrcits a Catalunya i als altres dominis de Ferran perquè fos desposseït. Perquè Jaume passés a ser rei i Ferran, infant de Castella. Per les accions d’ocupació militar de castells durant la Guerra. Per l’organització de la resistència de Balaguer. De tot això és acusat el comte. Les proves?

Es preparen, es busquen i es presenten 45 testimonis contra el comte: des de capitans, soldats, a ciutadans de Balaguer i pobles veïns. Cap testimoni  no li és favorable. Tot, cada paraula, cada testimoni, va contra ell. Tot va cap a una mateixa direcció: provar la rebel·lió. I ell quiet, immòbil, silenciós. Assumint un tot. Ell sol. Com si el tot fos ell. Com si no volgués que ningú, que ningú més que ell no assumís la culpa. Ell és la culpa, ell és la derrota. Passa el novembre així. Acusant-lo, assumint, o esperant. Fins que, després d’entrar i sortir per anar al judici de les torres del Castell de Lleida, on està empresonat, arriba el darrer dia.

“Només a precs de la vostra muller us vaig perdonar la pena de mort, que teníeu ben merescuda, però dicto contra vós la sentència que tot seguit escoltareu”

La mare, la dona, les filles veuen en directe com el 29 de novembre de 1413 el tribunal dicta sentència. I Ferran d’Antequera se salta els jutges, parla a la cara a Jaume: “Déu, a qui res no és desconegut, sap bé que jo desitjaria no veure’m obligat a ésser vingut aquí pel motiu que m’hi ha portat, ja que a tothom són palesos els errors que envers mi i la meva corona haveu comès i que, malgrat que jo vos doni l’avinentesa de rectificar la vostra actitud, amb els vostres actes no vàreu lloc a obtenir perdó... Només a precs de la vostra muller us vaig perdonar la pena de mort, que teníeu ben merescuda, però dicto contra vós la sentència que tot seguit escoltareu”. No el maten, però el sentencien a presó eterna. El condemnen perpètuament, infinitament, eternament. I quan Jaume ho escolta, parla: “Senyor, misericòrdia demano, que confiant en la vostra misericòrdia em vaig posar sota el vostre poder”. Però Ferran no el mira. Emocionat. No respon. Surt de la sala. Marxa del castell. Comença una nova Corona nacional i judicial. Comença una nova pell de brau-frau. Comença el futur.

Encadenat. Escopit. Humiliat. Menyspreat. Insultat. Fins al final. Fins a la seva mort, Jaume, passa per sis presons. Els seus ja no el tornen a veure mai més. Els seus, en paral·lel, s’esmicolen, s’enfonsen i els trossegen a cops de destral. Elles, elles, elles... Ni plorant, ni agenollant-se, ni suplicant, ni res de res de res. Res no serveix perquè el rei Ferran d’Antequera canviï el destí de Jaume d’Urgell. Totes les dones d’en Jaume fan l’impossible perquè sigui possible. Ploren tants cops que ja no tenen llàgrimes. Demanen ‘si us plau’ tants cops que ja no tenen paraules. I el rei també les condemna a totes. Primer: confiscació total, absoluta, plena, de tots els béns del Comtat d’Urgell. L’espoli és sideral, espectacular: terres, castells, objectes, obres d’art... La capital de la cultura, del luxe, de l’art que és Balaguer i el Castell Formós s’esfuma. El castell mai més no l’ocupa ni cap noble, ni cap monarca, ni cap ésser humà o animal. Càstig. Ordre de desnonament no només física sinó espiritual. Després del robatori, del pillatge de tot el que hi ha dins, el castell, viu, moribund, com un fantasma. Com una ànima amb pena fins al mai més. És l’altra sentència del rei: això no existeix. Això esteu condemnats a veure-ho així: no oblideu mai el que podem fer. Més.

L’11 de setembre de 1414, Ferran d’Antequera és coronat rei a Saragossa. Obliga tota la família d’Urgell a anar-hi. Una condemna d’escarni públic. Insults, burles

La bancarrota de la família d’Urgell és total. Una plantofada quilomètrica i veloç sense retorn. Es queden sense res, materialment i anímicament. Desesperació. Anul·lació. Evaporació. Enfonsament. Humiliació. L’11 de febrer de 1414, Ferran d’Antequera és coronat rei a Saragossa. Obliga tota la família d’Urgell a anar-hi. Una condemna d’escarni públic. Insults, burles. Més. Després estira per la força totes les dones i les arrossega als carrers de la ciutat. Mireu. El rei ho té tot a punt: representació teatral, pública, d’una obra per animar les masses: el Setge de Balaguer. Escenificació de la derrota del Comte Jaume. De la família. De Balaguer. Del comtat. De Catalunya. De la corona. Perquè ho vegin. Perquè ho vegi tothom. Però sobretot perquè se’n riguin. Perquè se’n fotin del fill, del marit, del pare, del germà, de l’home, de l’ésser. Pot haver-hi més vexació?

Comença l’embogiment. La mare, genèticament obsedida, turmentada, s’accelera. Margarida de Montferrat obre el seu permanent calaix mental de les supersticions. De la bruixeria. Invoca. Clama. Resa. A les bruixes, esperits, a les banyes d’unicorn... al que sigui. Res. Ni cas. Després es torna terrenal i maquina per alliberar el seu fill de la presó. Des de les ombres, les conspiracions. Està, naturalment, lògicament, raonadament, fora de control. La detenen a Lleida. Amb les filles, els servents. L’acusen de tot: de preparar un pla per fer fugir el seu fill. De voler enverinar el rei. De planificar una guerra civil. Condemnada. Condemnades. Empresonades. Però abans, el rei els hi té preparades a totes un presidi únic: Sixena.

El Monestir de Sixena passa a ser una presó. Ferran d'Antequera tancat totes les dones d'Urgell a allò que era el símbol espiritual de la Corona

Quan, el 10 de juliol de 1413, l’exèrcit de Jaume d’Urgell s’ensorra a la batalla d’Alcolea de Cinca, s’enfonsa també una obra celestial. La baronia d’Alcolea és propietat del Comtat d’Urgell. És la terra de Sixena. La pell de la frontera s’espella. Comença el procés de substitució. De tuneig. De lobotomia. De desmemòria. Comença una altra croada. D’aquell monestir, símbol de la corona catalanoaragonesa, a la Sixena de la corona abduïda per Castella. Del símbol del cel a la terra, fet palau d’obres d’art espiritual, a l’infern fet epicentre de les flames de la destrucció. De Sixena a Sijena, o Sigena. Perquè Sixena era urgellista. El monestir respirava l’esperit del Comte Jaume durant tots aquests anys de confusió terrenal i successòria. Clar: lsabel, la monja, la germana de Jaume, és dins. Ella també queda condemnada. Reclosa dins d’una nova reclusió. Nou règim. El monestir passa a ser una presó. Des de la mort del rei Martí fins al programat rei Ferran d’Antequera, Sixena és una guerra civil de conspiracions, mentides, traïcions amb punyals de silenci. Passa dins el mateix que fora: urgellistes i antiurgellistes. Catalunya-Aragó i Castella. Isabel, capitana espiritual urgellista, es va veient atacada, amenaçada, arraconada pel nou imperi espiritual de les monges filles de les cases de Luna i Cornel. Són les noves ‘dueñas’. Les noves propietàries. Les carcelleres de l’Alcatraz anímic. Són l’Aragó que, venut a Castella, l’elevarà materialment i espiritualment a canvi d’ell esborrar la seva identitat.

El rei confina les dones d’Urgell al monestir. Garjola per a elles. Entre la llum i la foscor. La paradoxa esdevé una mena de miracle enclaustrat. Mireu com brillen dins l’obscuritat. Hi ha un moment, a partir de 1414, que a Sixena hi conviuen nou princeses de sang reial: Margarida de Montferrat, la mare d’en Jaume; Isabel d’Aragó, esposa d’en Jaume; les filles d’en Jaume, Isabel, Catalina, Elionor i Joana, que neix al monestir, i les germanes d’en Jaume, Elionor, Cecília i Isabel, la monja. Tot parla sol. La vida del Comtat d’Urgell. L’esperit de la corona catalanoaragonesa original. La realitat de la Catalunya comtal. Tot això, i més, tancat a Sixena.

Margarida de Montferrat compra unes “camises voladores” perquè treguin volant el seu fill Jaume de la presó de Xàtiva

Elles, les mares, germanes, esposes, filles, els éssers fecundadors, reproductors, engendradors... condemnades a un coitus interruptus. Ja no hi ha més. Sixena és un naixement i una mort d’ells i de tot un món. Una comèdia que es converteix en tragèdia i, a partir d’aquest moment, de laboratori de la destrucció. D’aquest empresonament per injectar esterilitat. A partir d’aquí, l’esperit mort i els cossos s’esfumen. Les dones, ara sense memòria, van marxant de Sixena amenaçades per la pesta. Però també forçades per la crueltat d’un rei que separa les filles de la mare. La petita Caterina mor, de seguida, en el viatge obligat cap a Castella. És un senyal: totes les dones van caient ràpidament. L’àvia, la mare, Margarida de Montferrat, la rebel obsessiva esotèrica, la passegen per les presons i finalment mor al Castell de Morella el 1420. Abans, embogida, compra unes “camises voladores” perquè treguin volant el seu fill Jaume de la presó de Xàtiva. Després, la dona, Isabel d’Aragó i Fortià, mor a prop de Sixena, a Alcolea de Cinca, el 1424. Només la petita Joana allarga la vida fins al 1445. No hi ha fecundació possible. No hi ha més vida. Gairebé totes les dones d’Urgell cauen abans que Jaume: mor a la presó del Castell de Xàtiva l’1 de juny de 1433. El primer pres polític. I l’home, l’esperit, que marca el destí de Catalunya fins al segle XXI.