Deia l’escriptor i periodista ebrenc Artur Bladé que Benissanet fa una olor que ofega totes les altres: la del riu quan surt de mare. “El riu no s’acontenta d’impregnar d’olor fluvial tota la vila, sinó que hi deixa també la seva firma, de cap a cap.” Una empremta que ha dut sempre a dins Núria Grau, editora i correctora de textos nascuda en aquesta vila de la Ribera d’Ebre el 1978. Una vida en què l’amor per les lletres, els mots i les construccions de paraules sempre l’ha acompanyada, igual que els corrents del riu que voregen la seva terra.

“A mi el que realment m’agradava era l’anàlisi sintàctica.” Una passió que la va dur a estudiar Filologia Catalana

“De petita sempre veia llegir ma mare”, m’explica la Núria des del despatx de casa seva, a Móra d’Ebre, on fa anys que teletreballa. “Però a mi el que realment m’agradava era l’anàlisi sintàctica.” Una passió que la va dur a estudiar Filologia Catalana a la Universitat Rovira i Virgili i a fer un postgrau de Correcció i de Qualitat Lingüística a la Universitat Autònoma de Barcelona. Allà va acabar de reafirmar què era el que li movia el cor: corregir textos i el món editorial. I poc després d’acabar la carrera i fer una estada de pràctiques a l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona, va tornar a dirigir els passos cap al sud. Era el 2002 i havia aconseguit una plaça de correctora a Cossetània Edicions, a Valls. Van ser uns anys d’aprenentatge, de descoberta de tots els funcionaments d’una editorial des de dins. Aleshores vivia a Tarragona, però treballava al bressol dels castells. I sempre que podia, tornava a la Ribera d’Ebre. A les seves arrels.

La Núria va ser l’encarregada de coordinar l’obra completa de l’escriptor ebrenc Artur Bladé i Desumvila

“Sempre tenia al cap la idea de tornar cap aquí i participar en les activitats culturals de la comarca”, explica Grau, que des de fa anys està vinculada al Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre. Fins i tot el 2003 va participar en la creació de l’Associació Cultural Artur Bladé i Desumvila, el seu escriptor estimat. Nascut a Benissanet el 1907 i mort a Barcelona el 1995, Bladé va ser un escriptor republicà, catalanista i exiliat a França i Mèxic al final de la Guerra Civil, des d’on va escriure els seus records de la guerra i de l’exili. I també de “lo riu, els paisatges i la seva gent. “Era un escriptor una mica oblidat i els seus llibres gairebé no es trobaven”, explica la Núria, que va ser l’encarregada de coordinar l’obra completa d’Artur Bladé amb motiu del centenari del seu naixement el 2007: L’edat d’or i Benissanet: els treballs i els dies d’un poble de l’Ebre català. Tot un testimoni literari de país i de vida.

“Al principi de treballar a distància venien missatgers a casa que s’enduien paquets amb les correccions”

La Núria també va coordinar els llibres El brogit de l’Ebre, un recull de narracions de diversos autors que tenen com a fil conductor el riu Ebre, i Terres d’aigua, un poemari que aplega poesies inèdites de vint autors de la regió. Amb tota aquesta implicació i treball per fer ressorgir la cultura i literatura del lloc on va néixer, un dia la Núria va rebre una recompensa del tot inesperada: l’editorial li donava la possibilitat de treballar a distància. “Des de feia un temps havia començat a viure a Móra d’Ebre i cada dia feia una hora de cotxe per anar i tornar de la feina”, explica l’editora. De seguida va acceptar. “Al principi només treballava per a l’editorial i ho feia tot a distància, fins i tot venien missatgers a casa que s’enduien paquets amb les correccions”, recorda. Era el 2006 i l’editorial també havia ofert el teletreball a altres correctors que vivien repartits pel territori. Tot un avenç per a l’època.

I amb el temps, la Núria va començar a treballar de manera independent, sempre en l’àmbit de la producció, correcció i edició de textos. Una feina que descriu com a “minuciosa i precisa”, però que viu amb la passió de qui treballa per amor a la llengua i la cultura impresa. També s’ha sumat al món digital i està vinculada en projectes multimèdia, com l’aplicació per a mòbil Publicacions IRMU, que posa a l’abast de tothom les publicacions periòdiques de l’Institut Ramon Muntaner en format digital interactiu. “Hem creat un quiosc propi d’aquesta entitat i hi hem posat tres llibres que són tres aplicacions on també hi ha petits vídeos”, explica. Apostes de present i futur per poder desenvolupar vides professionals com les de la Núria.

“A les Terres de l’Ebre es promou la creació d’espectacles a partir de textos literaris i després es busca un canal per poder repetir aquells espectacles en altres petites poblacions”

Amb aquest canvi de vida, la Núria ha tingut la possibilitat d’implicar-se més activament a enfortir el llegat literari i cultural de la seva terra, un tresor amb olor de riu que es fa especialment visible a la Fira del Llibre Ebrenc i a Litterarum, la Fira d’Espectacles Literaris de Móra d’Ebre, que el 2019 va rebre el Premi Nacional de Cultura. Dos grans esdeveniments dels quals la Núria és membre fundadora. “Es promou la creació d'espectacles a partir de textos literaris i després es busca un canal per poder repetir aquells espectacles en altres petites poblacions”, explica Grau, que assegura que a les Terres de l’Ebre hi ha un moviment important d’escriptors que fan comunitat.

Uns escriptors que, sovint, mostren una clara influència del paisatge que els envolta. I del riu. Sobretot del riu. La Núria em parla del llibre amb què més s’identifica: Camí de sirga, escrit per Jesús Moncada i Estruga el 1988. Una novel·la que descriu tot un univers personal i mític situat a l’antiga vila de Mequinensa, que va quedar enfonsada sota les aigües del pantà de Riba-roja. La correctora també s’emociona en parlar de l’escriptor Sebastià Juan Arbó o del poeta Gerard Vergés, que va escriure:

Parlo d’un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d’ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.

(“Parlo d’un riu mític i remorós”, 1931)

Ja no es veu vivint en cap altre lloc. Li agrada viure en una terra “de gent amb molta empenta i molta força”. “Som poquets, però alegres”

El riu Ebre és un ésser viu que amb el seu serpenteig ha influït i influeix en la història, l’economia i sobretot el tarannà de les persones que viuen sota la seva protecció. Com la Núria Grau, que pot treballar-hi a la vora. Respirar-ne la brisa fluvial. “Poder viure on vaig néixer i treballar del que m’agrada era un somni i ara és un luxe”, li brilla la mirada. La seva és una feina solitària, sempre a casa, sempre en línia, excepte en casos molt puntuals, com quan queda amb un escriptor o ha de fer una revisió especial. Però a ella ja li està bé. Li agrada aquesta tranquil·litat. La solitud.

“Ja vaig fer la casa pensant en el meu despatx i vaig triar la zona on toca sempre la llum del sol”, explica. Ella ja no es veu vivint en cap altre lloc. Li agrada viure en una terra “de gent amb molta empenta i molta força”. “Som poquets, però alegres”, somriu. I d’entre aquestes persones, hi ha les que, com ella, lluiten per mantenir-ne vius la tradició literària i els records. Perquè, com deia Artur Bladé, “els records són l’única riquesa veritablement nostra, l’únic tresor que ningú no ens pot prendre”.