Obrim l’ordinador. Accedim al nostre navegador de preferència. Busquem un pis de lloguer a Barcelona, que no sigui gaire car. Potser a prop de casa els pares. O de la feina. O del veterinari de confiança. Preu màxim? 700. Zona? Eixample Dret. Resultat? “Pis de lloguer a excepcional zona d’Eixample Dret, en condicions de restauració i sense equipar. 675 euros al mes. Un pis amb dos dormitoris. Una quarta planta sense ascensor. 45 metres quadrats habitables. Sense calefacció. Segona mà, per a reformar. Certificació energètica en tràmit”. Com faria la cançó de The Hives: Tick-Tick-Tick-Tick-Tick-Tick-Tick-Tick... Boom. El detector d’eufemismes explota i fa volar l’ordinador. Després de reparar-lo, obrim el diccionari que escriurem amb veïnes, activistes, lingüistes, extreballadors de la Cambra del Comerç de Barcelona i immobiliàries per entendre el món del lloguer.

Fixem els ulls a la pantalla. “Excepcional zona d’Eixample Dret”. L’adjectiu “excepcional” grinyola. Per descodificar aquest llenguatge parlem amb Tecnocasa, agent immobiliari italià amb més de 70 establiments a la capital catalana. “L’Eixample sempre ha sigut un barri distingit”, contesta via correu electrònic una treballadora de Tecnocasa. Bé, podríem comprar que l’Esquerra Alta i Baixa de l’Eixample sí que són zones distingides. Arquitectes com Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí, entre d’altres, han fet del barri ideat per l’enginyer Ildefons Cerdà una festa per als ulls. Però potser no afirmaríem que la Dreta de l’Eixample, actualment, és el cau de la fortuna barcelonina. És un barri de classe mitjana i familiar. Ara bé, excepcional? Distingit? En què? Tecnocasa respon. “A Barcelona, el client valora molt la ubicació. És clau per vendre o llogar un immoble a la ciutat, per això, molts anuncis expliquen de manera detallada els serveis del barri (escoles, centres de salut, transport públic...)”, puntualitza la treballadora de Tecnocasa.

De 43 anuncis de lloguers a Barcelona, 35 en destaquen la ubicació; 20, la lluminositat; 18, el transport més proper i 16, els serveis dels voltants. Ara, 25 tenen la certificació energètica “en tràmit” o “no indicada”

Per comprovar-ho, agafem 43 anuncis d’Idealista de sis zones de Barcelona (Dreta de l’Eixample, Antiga Esquerra de l’Eixample, Gràcia, Sarrià-Sant Gervasi, Ciutat Vella i Nou Barris): 35 en destaquen la ubicació; 20, la lluminositat; 18, el transport més proper i 16, els serveis dels voltants. Sembla que té raó. Ara, 25 tenen la certificació energètica “en tràmit” o “no indicada”. Qüestió de prioritats. Per aprofundir en la recerca, ens fixem en un dels anuncis publicats a Idealista. És d’un pis del carrer Rosselló, que té 55 metres quadrats i costa 900 euros al mes. El text indica que l’immoble està “a prop de tota mena de comerços”. Si et vols comprar una balena, només has de creuar el carrer.

Continuem llegint. “Ideal parelles”, assenyala l’anunci. Arrufem el nas. Aquesta expressió ja l’hem vist abans, tant en anuncis d’Idealista com de Tecnocasa i Habitaclia. Agafem paper i boli. Segons un informe de Tecnocasa, el 52% dels arrendataris del 2017 són solters. El salari mínim està en 858 euros, i és una batalla campal trobar pisos de menys de 800 a Barcelona. És per això que s’utilitza “ideal parelles” en els pisos que valen menys de 1.000 euros? Per què saben que una persona sola no es pot permetre un lloguer a aquest preu? “El terme ‘pis ideal parelles i estudiants’ ve a definir pisos petits i és una terminologia que sempre s’ha utilitzat”, respon Tecnocasa. De fet, els anuncis no només els escriuen agències immobiliàries, sinó que també hi ha particulars que han imitat aquest llenguatge i repeteixen els termes més comuns, entre ells el d’“ideal parelles”.

Jordi López, oficial administratiu jubilat que va treballar en una administració de finques de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona des de 1994 fins a 2017, aixeca les celles, escèptic. Nascut a Barcelona el 1956, ara és membre del Sindicat de Llogaters. Després d’anys experiència en el sector immobiliari, discrepa amb l’argument de Tecnocasa. “La meva idea era senzillament informar de les condicions del pis, i de la forma més senzilla, i no pas explicar el que hi havia fora”, recorda l’activista que col·labora en l’àrea de continguts de l’organització, la qual amb un any de vida ja compta amb el suport 1.664 unitats domèstiques. “T’estan venent el pis pel que hi ha fora. Aquí és on comença a incrementar-se el preu del lloguer. Curiosament, tots els pisos que són de la zona de Fort Pienc i que valen més de 1.000 euros inclouen moltes fotos de la Sagrada Família, del passeig de Gràcia, de la Casa Batlló... i això vol dir que està dirigit al turista o a l’executiu que ve aquí, no pas a la gent que està vivint a Barcelona”, argumenta l’home discret de cabells grisos. La franquícia no hi està d’acord. “A Tecnocasa també tenim clients estrangers, en alguns casos inversors, però el nostre client majoritari és la persona que viu al barri, amb el qual el nostre llenguatge va dirigit a aquest públic”, replica el correu electrònic des de la pantalla.

“Els llogaters no busquen aquests apartaments “ideals” per estar a una zona “distingida” com l’Eixample. Aquestes maneres de presentar l’habitatge són una forma per justificar uns preus absolutament disparats”

Ara bé, si anem a zones com Sarrià-Sant Gervasi o l'Antiga Esquerra de l'Eixample, veiem una allau de superlatius i adjectius: “Es respira una atmosfera d'exclusivitat”, “màxima qualitat”, “fabulós apartament”, parlen del pis com un “oasi”, i fins i tot un anunci menciona la “preciosa mampara de cristall opac”. Els preus ronden entre 2.500 euros i 8.000 euros al mes. El text del pis de 8.000 euros està redactat en anglès. “A vegades m’he trobat anuncis en rus”, apunta Jordi López. Davant d’aquesta aparició salvatge d’adjectius, que destaca a Sarrià-Sant Gervasi però que també la trobem a la resta dels districtes, preguntem al portaveu del Sindicat de Llogaters, Jaime Palomera (Barcelona, 1982). “Els llogaters no busquen aquests apartaments “ideals” per estar a una zona “distingida” com l’Eixample. Totes aquestes maneres de presentar l’habitatge com una mercaderia única i que justifica aquests preus elevats no es fan realment perquè hi hagi una població o un veïnat que estigui buscant això, sinó que es fa per justificar uns preus absolutament disparats”, manifesta l’activista i antropòleg.

Davant del dubte, interroguem Tecnocasa. “Fins a quin punt l’ús dels adjectius pot distorsionar les qualitats reals del pis?”. La primera part de la resposta: “No creiem que l’ús dels adjectius pugui distorsionar la qualitat real del pis. Tot anunci de qualitat porta també imatges, que són el que finalment ajuda a vendre i llogar l’immoble”. La segona: “Nosaltres recomanem no utilitzar gaires adjectius ja que són molt subjectius i depenen de la percepció de cada persona. De fet, tenim una Escola de Formació pròpia, en la qual formem als agents de totes les nostres oficines, i en els cursos aconsellem no abusar dels adjectius. Aconsellem oferir una descripció ajustada a la realitat de l’immoble, amb un ús ajustat als adjectius”. Respostes confuses. “Adjectius. Sí” o “Adjectius. No?”. Deixem l’espai en blanc.

Un altre tòpic és que els habitatges estiguin “en condicions de restauració”. Aquesta és una expressió que podem trobar mutada en “pis amb moltes possibilitats”, “finca antiga” o “finca règia”. Allò vintage està de moda. Hauràs de reformar el pis, no tens calefacció, ni tan sols tens el certificat energètic, però tens rajoles cuquis. Al mateix barri, en concret al carrer Mallorca, per 750 euros al mes hi ha un immoble de 30 metres quadrats. “Molta llum. Té 1 DORMITORI SEPARAT DEL SALÓ. TOT FUNCIONA”. Ens ho posen en majúscules per no tenir cap dubte? Misteri. Això no ho descriuen les paraules, però una foto ens mostra que, per estalviar espai, la cuina es pot amagar si abaixeu una persiana de color blanc. Marxem del nostre cau particular, apaguem l’ordinador i sortim al carrer.

“La distorsió interessada del llenguatge és un dels signes del S. XXI, de la vida moderna. En aquest sentit, el maquillatge lingüístic relacionat amb l’urbanisme hi té molt a veure”

En un dels pocs locals de Gràcia que no et cobren més de dos euros per un cafè, un home d’ulls foscos, desconfiats i trapelles, somriu. És Pau Vidal (Barcelona, 1967), filòleg recreatiu. El seu primer llibre, Home les (2004), és un recull de contes contra l’especulació. La seva visió sobre la llengua tendeix a ser més lúdica que científica. Juga amb les paraules perquè sap que elles poden jugar amb nosaltres. “La distorsió interessada del llenguatge és un dels signes del s. XXI, de la vida moderna. De la mateixa manera que avui el nazi et diu nazi a tu, hem descobert que el llenguatge significa el que nosaltres volem que signifiqui. En aquest sentit, el maquillatge lingüístic relacionat amb l’urbanisme hi té molt a veure”, raona mentre se sent l’eco de les fitxes del dòmino, conduïdes per sis homes grans que juguen a l’altra banda del bar.

“De tirar cases a terra se’n deia ‘esponjar el barri’. Esponjar significava que a tu et cardaven a viure a la quinta forca, fotien hotels i ells podien fer el que volien”

De fet, Vidal coneix la manipulació lingüística en l’urbanisme des dels 90. Tot va començar amb la gran remodelació urbanística liderada per l’arquitecte Oriol Bohigas (Barcelona, 1925), que prepararia la capital catalana per als Jocs Olímpics (1992). El delegat d’Urbanisme del primer Ajuntament democràtic després del franquisme a Barcelona tenia tres premisses per a la transformació de la ciutat: recuperar el mar, monumentalitzar la perifèria i higienitzar el barri antic. Aquest últim concepte també es va aplicar al barri xino, l’actual Raval. “De tirar cases a terra se’n deia ‘esponjar el barri’. És un eufemisme que els de la meva generació vam descobrir amb dolor. El drama humà es podia camuflar de bé comú amb una simple paraula. Esponjar significava que a tu et cardaven a viure a la quinta forca, fotien hotels i ells podien fer el que volien. És el que continua passant des d’aleshores”, sentencia Vidal. Escrivim esponjar a la llista.

Segons el lingüista, hi ha altres discursos que han manipulat la realitat de Barcelona i que “han adormit la consciència col·lectiva a través de missatges publicitaris a l’engròs”. Un d’aquests és el que assegura que l’entrada massiva de turistes i pisos turístics beneficia l’economia i a la societat barcelonina. “Resulta que el 80% dels pisos d’AirBnB estan en mans de quatre empreses. Ja ho sabíem, però hem corroborat una vegada més que és mentida”, apunta amb una ironia seria. “A la gent se l’enganya i està convençuda que és realment bo que Barcelona sigui el primer port destinatari de creuers. Tots aquests titulars que amaguen molt de matís. I per descomptat molts hi sortim pendent”, lamenta.

Però hi ha gent que va més enllà dels titulars sense matisos. A un dels barris de l’Eixample, Sant Antoni, els veïns han format la plataforma Fem Sant Antoni. Dins d’aquesta organització hi ha la comissió d’habitatge, que elabora una guia de 7 punts per a enfrontar-se als habitatges d’ús turístic (HUT) amb paraules. Però els problemes amb l’habitatge, sobretot amb els lloguers, van a més. És llavors quan, amb l’ajuda d’una advocada experta, els veïns redacten el Manual de defensa del llogater. D'inici, el llenguatge sona bèl·lic. Però és un manual en tota regla. “Ens defensem contra la mala informació que circula i de la ignorància sobre els drets o falta de drets dels llogaters”, argumenta una de les membres del col·lectiu Elisa Martí (Barcelona, 1960). És amb aquesta premissa que el text explica la diferència entre els contractes de lloguer signats del 6 de juny de 2013 i aquells redactats entre 1 de gener de 1995 i 5 juny de 2013. Paraules tècniques i precises que ajuden a desxifrar contractes intel·ligibles.

“La gentrificació és un càncer per les nostres ciutats”

No és casual que escollissin aquest problema per fer-ne un manual. Cada vegada són més els veïns que van a les assemblees del Sindicat de Llogaters, o de Fem Sant Antoni, sense entendre per què el seu llogater els expulsa del pis, explica Martí. I és que quan camines pel barri, et trobes en una barreja estranya de botigues de pijames i tovalloles, forns i carnisseries de tota la vida, i restaurants de franquícies o botigues veganes amb rètols en anglès. Aquesta transformació recorda a la paraula esponjar. Busquem el seu sinònim actual: gentrificació. Tenim l’espai en blanc. L’Enciclopèdia Catalana ens porta cap a “ennobliment”, que vol dir “transformació socioeconòmica d’una àrea urbana degradada, fonamentalment a causa de l’arribada progressiva de grups socials de classe mitjana o alta”. Però Jaime Palomera és contundent: “La gentrificació és un càncer per les nostres ciutats. Transforma els barris en parcs temàtics. L’espai urbà, públic i els comerços comencen a ser un negoci per al turista. Sant Antoni és la nova frontera del que ja ha vist el Raval. L’Eixample va pel mateix camí”.

“Si parlem d’una guerra, Ciutat Vella és Kabul”

Continua: “Si parlem d’una guerra, Ciutat Vella és Kabul”. Tot i que l'informe d’Idealista assegura que Barcelona va tancar el tercer trimestre del 2018 amb una baixada del preu del lloguer del 0,5% respecte al tercer trimestre del 2017, el preu del lloguer a Ciutat Vella és de 19,1 euros per metre quadrat, mentre que la mitjana de la capital catalana està a 17,3 euros per metre quadrat. I les xifres tenen efectes reals: els desnonaments. “180 famílies són desnonades cada dia a escala estatal. A Catalunya són 44 al dia. Cada mitja hora hi ha una família que és desnonada de forma coercitiva a través d’un dispositiu judicial i policial. A l’Estat, cada 7 minuts, normalment per impagament de lloguer”, dispara Palomera.

Els desnonaments invisibles són aquells en els quals el llogater és expulsat de casa no per impagament, sinó perquè el propietari ha decidit augmentar el preu del lloguer. Pujada que, en moltes ocasions, l’inquilí no pot pagar. Per això marxa

En el cas de Sant Antoni, segons Elisa Martí, fins fa un any només tenien desnonaments invisibles. Invisibles? Preparem paper i boli. Els desnonaments invisibles són aquells en els quals el llogater és expulsat de casa no per impagament, sinó perquè el propietari li comunica via burofax que ha decidit augmentar el preu del lloguer. Pujada que, en moltes ocasions, l’inquilí no pot pagar. Per això marxa. Si decideix quedar-se, el desnonament és tan ràpid (acostuma a durar un màxim de tres mesos) que gairebé no es veu. Per això és invisible. A una veïna de Sant Antoni, recorda Martí, van augmentar-li el lloguer un 45%. “Quan va preguntar per què, li van respondre ‘perquè és Sant Antoni’”, puntualitza la dona d’ulls grisos. Però aquest és un fenomen que no només passa a l’Eixample, sinó que s’expandeix per tota la capital catalana.

Una de les desnonades (in) visibles és la Mercedes Castro. Té 61 anys i és de Barcelona. És osteòpata i activista de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Barcelona (PAH) des del 2010, quan va ser desnonada d’un pis del qual n’era propietària. “La PAH em va ajudar a poder parlar amb el banc sense sortir plorant de les entrevistes”, assegura amb un somriure dolç. Després del desnonament es va mudar a un pis de lloguer al barri de Sants, però el propietari va apujar el preu del lloguer de 500 a 1.000 euros. La Mercedes en cobra 1.200 cada mes, aproximadament. És autònoma i viu sola. Us surten els números? A ella tampoc. “No seré l’únic ximple de Barcelona que no es guanyarà la vida amb un lloguer”, li va argumentar el seu antic propietari. Després d’un intent de negociació que va fracassar, va tornar a buscar pis. Mentre cercava, va trobar-se de tot, fins i tot un intent d’estafa. “Vaig entrar a Idealista, vaig veure un pis, i vaig veure allà un número de telèfon per Whatsapp. Vaig enviar un missatge dient que estava interessada en aquell pis. En un principi estava bé, però a l’hora de la veritat em demanaven 1.800 euros només per poder veure’l”, recorda. Una altra de les joies se la va trobar quan estava l’estació de metro de plaça de Sants. Va ser sota terra que va descobrir un tresor: Badi, una aplicació per buscar pis.

A Badi, tothom és net, simpàtic, guapo, tranquil i divertit a la vegada. Tothom vol agradar. És com un Tinder del lloguer.

Fonèticament, “Buddy” sona com “Badi”,  que en anglès vol dir “company”. Fàcil. Accessible. Directe. Quan entres a la pàgina tens dues opcions: o buscar pis o posar un anunci en el qual tu busques company o companya per compartir habitatge. Fem la primera opció: buscar pis. Ens trobem amb un mapa de Barcelona, on hi ha puntets (habitacions) amb diferents preus, de 200 a 600 euros. Alguns especifiquen que poden ser contractes inferiors a un any d’estada. Si entrem als anuncis, la gran majoria estan escrits per persones d’entre 20 i 35 anys, i una bona part en anglès. Tots tenen una petita descripció i una foto de perfil. Tothom és net, simpàtic, guapo, tranquil i divertit a la vegada. Tothom vol agradar. És com un Tinder del lloguer. La Mercedes s’indigna. “Està explícit en la publicitat que noi i noia trobaran pis, compartiran, i ja veurem què passarà. Això és un puterío! Jo m'ho mirava i pensava ‘serà possible!’”, expressa entre riures.

Tot i això, la Mercedes no és l’única que se’n riu d’aquesta comercialització. Si remeneu per Twitter trobareu un compte que es diu “El Zulista”. Es dediquen a agafar anuncis d’Idealista o altres de plataformes de buscar pis i se’n mofen tant del vocabulari com de les condicions dels habitatges. Contactem amb ells per la xarxa social i ens contesten. En primer lloc ens revelen que les paraules que més s’utilitzen per camuflar els “caus” són “loft”, “bufó” i “acollidor”. Ens expliquen que la iniciativa va sorgir d’un grup de Whatsapp. “A una de les persones del grup, que vivia Madrid, li rescindien el contracte del pis en el qual estava de lloguer i va haver de començar a buscar-ne un altre”, relaten.

La cerca no va ser gens fàcil, perquè trobar quelcom decent a un preu raonable semblava una missió impossible. “Ens anava explicant les peripècies, els ‘caus’ amb els quals els trobava i els preus desorbitats que tenien. El cas és que a vegades era tan escandalós que semblava una broma”, explica. És d’aquí on neix la idea de crear un compte a les xarxes socials per tal de donar a conèixer una situació cada vegada més comuna. “Ens semblava una manera de poder arribar a molta gent i fer eco d’un problema que creiem que s’ha de frenar com més aviat millor”. Però en comptes d’optar per la denúncia clàssica van decidir continuar amb la clau satírica del grup. “Perquè nosaltres preferim riure que no pas plorar”, defensen.

Només crear el perfil de Twitter d’El Zulista, sense ni tan sols haver publicat gairebé cap contingut, el primer compte que els va blocar va ser el d'Idealista

Una anècdota còmica d’aquest grup d’amics de Whatsapp és que el primer compte que els va blocar a Twitter va ser el d’Idealista. Sense ni tan sols haver publicat gairebé cap contingut. “No entenem per què, si nosaltres no trolegem a ningú”, diuen irònics. Però, a més a més de fer-nos riure amb les publicacions, els d’El Zulista també han pensat en possibles solucions. Entre diverses propostes, consideren que qualsevol pis que entri en el mercat del lloguer hauria de complir uns mínims d’habitabilitat i salubritat, i que també cal protegir tant al propietari com a l’inquilí de possibles abusos per una part o l’altra. “D’aquesta forma ens evitem que els propietaris puguin exigir els mesos que vulguin de fiança i d’agència, però que alhora estiguin protegits enfront d’impagaments i destrosses que puguin tenir per part dels inquilins amb un sistema eficient i ràpid”, puntualitzen.

El baròmetre municipal del juliol del 2018 indica que el 75,4% dels barcelonins estan a favor de regular el lloguer

D’altra banda, els activistes Mercedes Castro i Jaime Palomera aposten per la regulació del lloguer. Els catalans van destinar la meitat del sou, el 50,5%, a pagar la renda del lloguer del pis durant el 2017, segons un estudi elaborat per la immobiliària Fotocasa i InfoJobs el juliol de 2018. De fet, el baròmetre municipal de Barcelona del juliol del 2018 indica que el 75,4% dels barcelonins estan a favor de regular el lloguer. Dubtes: si hi ha menys oferta de pisos, no apujarà el preu del lloguer? Palomera respon. “Fins i tot fonts poc sospitoses de defensar el dret a l’habitatge universal com la Reserva Federal dels Estats Units o el diari The Economist han dit recentment que no veuen una correlació entre la pujada de preus i la major o menor oferta. El que provoca que els pisos estiguin cada cop més cars té a veure amb què els mercats financers estan generant procés d’encariment en els mercats immobiliaris”.

Segons l’antropòleg, la demanda de lloguer es va doblar entre 2007 i 2013, però l’oferta pràcticament no va augmentar. Com a conseqüència, els preus a Barcelona van baixar de mitjana uns 160 euros. L’increment dels preus de lloguer (que ha marcat el mercat en els últims cinc anys) no es va notar fins als anys 2014 i 2015, quan comencen a tenir efecte una sèrie d’intervencions en el mercat per part del Govern del Partit Popular. Entre elles, la modificació dels contractes de lloguer, que es van reduir de 5 a 3 anys. Casualment, tres són els anys que els fons d’inversió estan obligats a tenir els seus habitatges en una Societat Anònima Cotitzada d’Inversió en el Mercat Immobiliari (SOCIMI) per no pagar alguns impostos, com ara l’impost de societats. “Intervenen el mercat des de la política. No hi ha cap mercat que estigui tan marcat per les polítiques com el de l’habitatge”, denuncia.

Tot i que els activistes opten per la regulació del preu del lloguer, Pau Vidal i Jordi López mostren els seus dubtes. “Un dels elements de la condició humana és la cobdícia”, sentencia el lingüista, qui creu que tot i que algunes persones s’organitzen per combatre la pujada de preus, n’hi ha d’altres que prefereixen seguir inflant la bombolla per enriquir-se. D’altra banda, López es mostra escèptic amb una possible intervenció per part de l'administració. “Com ho regules? Per què ha d’haver-hi un límit amb els pisos quan el propietari ho justifica amb les seves despeses? Seria ideal, però crec que és bastant difícil”, claudica.

Tanquem el diccionari. El manual, que havia començat en blanc, està ple de tinta, però encara té espais buits. Problemes? Molts. Solucions? Diverses. Certeses? Poques. Paraules? Desenes: “Finca règia”, “ideal parelles”, “zona excepcional”, “esponjar”, “ennobliment”... i darrere d’elles, amagades, realitats on hi costa viure.