Arribem a Sant Vicenç de Castellet, el municipi més poblat del sud del Bages. En recorrem alguns dels carrers fins a trobar el centre d’atenció primària. Allà ja ens hi espera la seva directora, la infermera Esther Baena. Ens recull a la porta principal i fem el recorregut “net” de covid. Tenen el centre dividit entre les zones on visiten pacients amb coronavirus i les que s’ocupen d’altres patologies. Entrem al seu despatx i ens diu: “Tinc una PCR negativa de fa dos dies”. Sembla un missatge tranquil·litzador en un moment d’incerteses. Fa la sensació que hem relegat a l’oblit el cordial “bon dia” per una informació ara més valuosa. Potser perquè un virus ens situa davant la fragilitat humana.

“Recordo que quan vaig començar a estudiar hi havia qui em deia: «Però si tu pots fer Medicina, tens la nota». Però jo volia ser infermera. Sempre m’ha agradat molt cuidar la gent”

Un cop ja assegudes amb la distància imposada pels protocols, el primer que explica és el que encara és força excepcional: que una infermera dirigeixi un CAP. “No era la meva intenció, però quan m’ho van proposar vaig decidir intentar-ho. Des del primer dia, i ara ja fa dos anys que ocupo aquest càrrec, el meu repte ha estat que tothom vingui content a treballar”, assegura. Pot semblar un desig, però realment és un objectiu pretensiós. Perquè coordinar un equip, intentar que tot funcioni i que cap imprevist desestabilitzi l’engranatge no sempre és fàcil. Però hi ha un element que ha guiat l’Esther i que és gairebé invencible: la passió. “Recordo que quan vaig començar a estudiar hi havia qui em deia: «Però si tu pots fer Medicina, tens la nota». Però jo volia ser infermera. Sempre m’ha agradat molt cuidar la gent. El metge fa una carrera de diagnosi, però la infermera és a prop del pacient”, assegura, i el to la delata. Sens dubte, va escollir el camí adequat.

Els anys de professió han reafirmat la seva passió i la feina li demostra cada dia que és al lloc on vol ser. “Un centre d’atenció primària ha de donar proximitat, la gent hi ha de poder anar ràpidament quan necessita alguna cosa. Alhora, fem una important feina de promoció de la salut i de prevenció de diferents malalties. Quan donem unes recomanacions, per exemple d’alimentació, l’objectiu final és que la població no emmalalteixi. Una tasca que fem, sobretot, el personal d’infermeria. Els metges també, però ells se centren més a diagnosticar”, explica.

“La infermera històricament ha estat darrere d’un metge. A poc a poc això està canviant”

Reivindica el paper essencial de les infermeres en els centres d’atenció primària perquè, segons critica, no sempre se’n reconeix la feina com s’hauria de fer. “La infermera històricament ha estat darrere d’un metge. A poc a poc això està canviant. Determinades patologies les podem resoldre nosaltres, amb coordinació si cal amb el metge. Però, en general, la població no sempre ho té clar. I això passa perquè sempre s’ha vist la nostra feina com una professió inferior. El que hem d’aconseguir són equips interdisciplinaris, cosa que requereix canvis. No només per a nosaltres, sinó també per als pacients.”

És evident que quan anem a un CAP són molts els professionals que ens poden donar solucions. No sempre cal recórrer a la visita d’un metge, tot depèn de les circumstàncies, els antecedents o els símptomes. “Hi ha persones que, quan els dius «T’atendrà la infermera», arrufen el nas. No pot ser que la gent no confiï en la figura de la infermera, això s’ha de canviar. I depèn de nosaltres, de demostrar dia rere dia que som capaces de respondre a determinades necessitats dels pacients”, explica, i tens la sensació que ha accelerat el discurs. Potser perquè és una cosa que la neguiteja i, per tant, no ha pogut evitar precipitar una paraula rere l’altra.

Tot i així, no perd els papers. La seva feina l’obliga sempre a mantenir la sang freda, a dominar situacions aparentment arriscades. “Ara combinem el seguiment presencial amb l’atenció telefònica i ens està funcionant molt bé. Introduir canvis sempre costa i genera reticències, però no per això s’han de bloquejar. Si una cosa bona traurem de la pandèmia és que ens ha obligat a instaurar nous paradigmes”, assegura. Sembla que sempre busca els dos costats de la moneda. Potser és pura supervivència, però de la manera com s’expressa una té la sensació que forma part de la seva manera d’enfrontar-se a la realitat. Com deien els llatins, nec mora nec requies, ni treva ni descans.

“Quan estàs malalt necessites confiar en una figura sanitària i esperes trobar algú que realment sigui empàtic i que t’escolti. Probablement en aquell moment per a tu allò és el més important del món”

De fet, és difícil conduir-la cap als marges. Segueix el seu propi guió, el que ella ha construït i que combina passió i experiència: “Els qui treballen en un hospital tenen un tracte més puntual amb el pacient, d’un dia o unes setmanes. En canvi, nosaltres coneixem la seva història i el seu entorn. Això és important per millorar l’atenció”. Certament, els pacients agraïm el tracte proper, cordial i empàtic. Perquè davant la debilitat o la ignorància, cal aferrar-se a la franquesa. De fet, és en aquest moment quan l’Esther recorda que ella alguns dies també és pacient: “Quan estàs malalt necessites confiar en una figura sanitària i esperes trobar algú que realment sigui empàtic i que t’escolti. Probablement en aquell moment per a tu allò és el més important del món i no et serveix que algú et digui: «No et preocupis, no passa res». No, vols que intenti donar-te una solució”. No tots els professionals fan aquest esforç i se situen a l’altre costat, però segur que aquest exercici ajuda a millorar la relació que estableix un professional amb el malalt.

“Per ser infermera cal una vocació de cuidadora. Has de pensar en els altres i ajudar-los si pateixen. No tothom pot fer-ho”

Tot i així, hi ha un valor que sura en l’ambient i que va reapareixent al llarg de la conversa. I gairebé de manera inconscient, l’Esther hi insisteix: “Es nota quan una persona no gaudeix amb la seva feina. Per ser infermera cal una vocació de cuidadora. Has de pensar en els altres i ajudar-los si pateixen. No tothom pot fer-ho”. Ho diu i saps que no és vanitat, parla des de la humilitat. I continua, com si volgués afegir un aclariment: “Quan et creus la teva feina és més fàcil també treballar en equip. I sense això, ni metges, ni infermeres, ni auxiliars no aconseguiríem res”.

Veus que la seva única voluntat és que la infermeria sigui reconeguda i valorada, entesa i respectada. I encara que el context, de vegades, sigui difícil o incert, t’adones que difícilment l’Esther abandonarà. Té el caràcter i la passió per ser-hi, per dirigir, per no defallir. La resiliència és una qualitat que comparteixen molts professionals sanitaris. Perquè no es tracta de resistir, sinó d’adaptar-se. I de fer-ho amb agilitat, eficàcia i cura.