Al número 1 del carrer Major de Pardines, un poblet de la vall de Ribes (Ripollès), s’hi amaga el taller d’un dels pocs ferrers artesans que queden a Catalunya. La casa on es troba és de pedra amb alguns tocs de fusta. La portalada i les peces i escultures de forja que pengen de la façana la fan inconfusible. Damunt la porta que dona accés al taller hi ha escrit amb ferro “Cal Ferrer” i, just per sobre, una forma abstracta del mateix material que simbolitza l’ofici. Franquejo l’entrada i em trobo Pep Hubach, el ferrer, que m’espera assegut sobre un tamboret enmig de la penombra de l’espai. “Que apartats que esteu”, li dic, jo que soc de poble i visc a pocs quilòmetres. “Massa poc”, em contesta. Em confessa que si pogués, viuria sol a la muntanya. “Soc una mica isard”, diu. Com els que ell mateix immortalitza amb la seva càmera a dalt de tot.  

Porta posada una gorra i roba esportiva. Hi fa fred i es disculpa per no tenir calefacció a l’espai on normalment treballa amb foc. Després de saludar-nos, sortim del taller i em convida a entrar al pis del costat, travessant la portalada de ferro, on té una petita exposició de peces amb mostres dels diferents estils que fa. Els clients, m’explica, els rep aquí per temptejar-los i saber una mica què els agrada. Des d’allà, pugem unes escales amples que comuniquen amb les golfes, una sala oberta amb sostre inclinat de fusta que desprèn aires de muntanya. Sobre una taula hi ha el Cerví (un cim de 4.478 metres situat als Alps) fet de ferro pel ferrer de Pardines i amb tocs de pintura blanca, que simbolitzen la neu. Un finestral amb vista a cal Ferreret i a altres cases veïnes permet l’entrada de la llum que inunda l’estança. “Abans, al poble, hi havia dos ferrers”, m’explica el de cal Ferrer.

Al centre de l’habitació, hi ha unes quantes butaques, on ens asseiem. El sostre està tot ple de fotografies de muntanya capturades per ell mateix. Igual que les parets, on també hi ha mapes i records de destins de viatges somiats i fets. Al fons, entre l’espai que deixa el pla inclinat del teulat quan es fusiona amb el terra, hi ha una lleixa llarga plena de trofeus, de molts i molts trofeus de quan el ferrer de Pardines competia corrent, escalant, esquiant o en bicicleta. En Pep mai ha deixat de fer esport, i se li nota, tant en l’aspecte físic com en la joventut que desprèn als seus 55 anys.

La paraula ‘art’ no li agrada.“Què és art? Què vol dir ser artista? No em considero artista. Soc creador”

Cal Ferrer data del 1891 i ell és la quarta generació de ferrers “Josep Hubach”. En Pep ha heretat els coneixements del pare, que els va heretar de l’avi, i aquest, del seu pare. I no només els coneixements, sinó també la casa, el taller... El que més ha canviat al llarg d’aquests 130 anys d’història familiar és la feina de la forja en si, que s’ha anat adaptant a l’època. El besavi i l’avi de l’actual ferrer es dedicaven a fer eines per al camp; el pare va començar a incorporar-hi aplics i baranes, “perquè van arribar al poble la gent de segona residència”, i ara, després d’haver après la tècnica dels seus predecessors, en Pep converteix el ferro en art. Tot i que a ell la paraula art no li agrada. “Què és art? Què vol dir ser artista? No em considero artista. Soc creador”, diu. I la seva especialitat és l’escultura aplicada. És a dir, donar un toc escultòric a peces funcionals, com portalades, baranes i reixes, perquè siguin úniques. “Al principi venien els clients i em deien: «Vull una barana, però posa-m’hi algun detall». Ara venen a buscar el toc diferent, la part escultòrica de la peça.”

La seva manera de preparar els encàrrecs és particular. “No planifico gaire l’obra; em poso a construir-la i faig el que em surt en aquell moment.” Hubach explica que a partir de la conversa amb els clients i d’ensenyar-los altres peces, entén el gust de la persona que té al davant i en fa un concepte. “Soc bastant resolutiu, no faig gaires projectes ni dibuixos i normalment tinc carta blanca per crear. Les planifico dins del cap mentre vaig construint. És el meu tarannà; crec que així es viu més intensament i cada dia et porta coses noves.”

“No és que no em deixi controlar, però quan no hi ha gaire ‘feeling’ amb un client, no agafo la feina”

Reconeix que no treballa completament sobre la marxa, “perquè si volen motius florals, no saben com seran, però saben que n’hi haurà”, explica a tall d’exemple. I diu que li agrada que el deixin fer. “Quan veus que confien en tu i estan contents amb la feina, és un plus.” Però també sap, per experiència, que això no sempre passa i admet que a vegades rebutja feines per falta de connexió. “No és que no em deixi controlar, però quan no hi ha gaire feeling amb un client, no agafo la feina. M’han vingut persones que no volen una peça per sentir-s’hi a gust, sinó per fardar que en tenen una, i ja no hi estic còmode. Com que treballo sol, tampoc puc agafar totes les feines.”

L’obra d’Hubach no només es limita al Ripollès. De fet, té peces repartides per tot Catalunya i a la Catalunya Nord

L’obra d’Hubach no només es limita al Ripollès. De fet, té peces repartides per tot Catalunya i a la Catalunya Nord. A Oliana (Alt Urgell), per exemple, el 2018 va fer-hi una façana modernista de 36 metres quadrats. L’estructura principal d’aquesta peça és un portal de ferro molt vistós, amb múltiples decoracions, com una orquestra de jazz, diferents animals o flors. “No em venien a buscar perquè fes una porta, volien una obra”, explica. Més al sud, als Guiamets (Priorat) li van encarregar posar el seu toc a l’hotel Cal Torner. “Vam treballar amb la temàtica del vi fent baranes, la recepció… Em van donar llibertat absoluta perquè fes el que considerés que hi havia d’anar.” Tot ho va construir al seu taller de Pardines. “Sempre faig les peces aquí. Vaig al lloc, miro què s’ha de fer i pujo a treballar. Quan ho tinc a punt, ho baixo amb la furgoneta i munto.”

Tot i que Hubach es defineix com una persona solitària i gaudeix del temps que passa amb si mateix, explica que amb alguns clients, a part de ferro, forja una amistat, “perquè et parlen de què volen i connecten amb les obres”. Dels de Cal Torner, en recorda especialment les emocions que les seves creacions generaven a la propietària. “Cada vegada que baixava amb la furgoneta carregada i em veia amb els ferros que anirien al seu hotel, plorava. El seu marit li deia: «No ploris. Mira, que ja tens aquí el ferrer»”, explica. I afegeix: “Omple molt entregar les peces i veure a les cares de la gent que és realment el que volien”.

Havent-ne vist unes quantes, les obres que emmotlla el foc de Pardines es reconeixen amb facilitat. “No som gaires ferrers escultòrics i tots tenim un estil propi. Quan coneixes quins ferrers hi ha i com treballem, és fàcil saber de qui són les peces.” Les seves es construeixen a partir de sumptuoses línies corbes plenes de detalls. “Suposo que la inspiració em ve de la natura; espero”, diu. Una natura que l’envolta a l’indret privilegiat on viu i té el taller.

“M’agrada molt la neu, el fred, l’esquí i l’alpinisme. Hi ha dies que a les vuit soc al taller, però hi ha dies que soc sobre un cim veient la sortida del sol”

El ferrer de Pardines no n’és només espectador. La viu, la natura; la respira, la treballa. Viu la muntanya, predominant al seu territori, en tota la seva essència, enfilant-se per tot el Pirineu oriental. Els cims als quals puja més sovint són el Taga, el Cerverís, o qualsevol de la zona de la Vall de Núria. Tots ronden els 2.000 metres d’altitud i Pardines és a 1.226. “Des de casa, amb un parell d’hores pujo i baixo”, diu. A l’estiu, ho fa corrent i a l’hivern, fent esquí de muntanya. “Hi ha setmanes que vaig més a la muntanya que al taller”, explica. Inclús algun cop, sobretot quan neva, no treballa. “M’agrada molt la neu, el fred, l’esquí i l’alpinisme. Hi ha dies que a les vuit soc al taller, però hi ha dies que soc sobre un cim veient la sortida del sol.” Com més avança la conversa, més penso que l’escultura del Cerví que reposa sobre la taula de l’estança és en Pep, perquè combina tota la seva essència: la forja i la muntanya. A baix i a dalt. Ferro i pedra. Foc i llum.

“M’agrada molt la llum; jugar amb la llum de la fotografia i de les muntanyes. A l’hivern, una sortida de sol sobre un cim nevat a ple mes de desembre és com viure un petit instant a l’Àrtic, per la llum”

Als punts més alts, diu, la sortida i la posta del sol són els moments que més li agraden “per la llum”. No només els captura amb les retines, sinó que els immortalitza amb una càmera. “M’agrada molt la llum; jugar amb la llum de la fotografia i de les muntanyes. A l’hivern, una sortida de sol sobre un cim nevat a ple mes de desembre és com viure un petit instant a l’Àrtic, per la llum”, comparteix. En fotografia, contràriament als plecs i detalls de la seva obra en ferro, manté el perfil minimalista que adopta quan és als cims. “Faig servir càmeres compactes i molt lleugeres, com la GoPro. Quan vaig començar, d’adolescent, anava amb càmeres molt més grosses.” Els instants que captura a través de l’objectiu, els comparteix al seu popular perfil a Instagram, Corriols de Llum, on publica quasi cada dia. També té Facebook i web. El ferro, en canvi, no és a Internet.

La necessitat de compartir el que viu a la muntanya, diu, va lligada a generar emocions. “Quan ets allà dalt, vius un instant al qual saps que molta gent no podrà accedir mai, perquè físicament no pot. A l’hivern, a vint sota zero amb vent fort… No tothom hi puja.” Cal Ferrer no és a Internet perquè “quan t’encarreguen una cosa, no tothom vol sentir el mateix. És molt personal”. En té prou de compartir la peça amb el client “perquè la crees explícitament per a algú. No trobo que tingui sentit exposar-la a la xarxa”. Sigui com sigui, quan publica fotos de les altures, amb les tonalitats que es creen al cel, la gent que el segueix ho agraeix i li ho fa saber. El reguitzell de fotografies que conté Corriols de Llum combina les tonalitats fredes de la muntanya amb la calidesa de la llum solar. Unes tonalitats fredes com el ferro eixut, que treballa quan és a baix, i unes tonalitats càlides com el foc, que escalfa les peces i li permet domar-les dins del taller, on abandona la claror dels cims i se submergeix en la foscor de l’espai.

“El meu pare està content veient que faig coses que no tenen res a veure amb ell, però que funcionen. Té 84 anys, però si ha de tallar un ferro, encara el vol tallar”

El seu taller és petit i artesanal: “Hi ha la fornal i quatre eines bàsiques”. El ferrer pare, que viu just a sobre, no hi ha dia que no hi tregui el cap. “El meu pare està content veient que faig coses que no tenen res a veure amb ell, però que funcionen. Té 84 anys, però si ha de tallar un ferro, encara el vol tallar.” Pel volum de feina, ha ampliat l’espai de treball i ha convertit el garatge de casa en un segon taller, però diu que viure en un poble petit li permet treballar, si cal, al mig del carrer. “Sort que el carrer és ample, i si he de muntar una peça gran, ho faig a fora.”

I en fa, de peces de gran format, perquè al ferrer de Pardines no l’espanta cap encàrrec, i diu que a l’hora de construir, res és impossible. “No em poso límits a l’hora de crear, tot es pot fer. La tècnica és superable en qualsevol moment. He fet un drac de sis metres de llarg per a un client, i se li mouen les ales, treu fum per la boca…” Doblega les formes amb ajuda de maquinària i les talla gràcies al plasma. Si no disposa d’alguna eina concreta, la busca. “Per fer un drac vaig haver d’anar a prop de Barcelona, per poder utilitzar una màquina amb uns rodets i doblegar la peça, perquè era massa gran per a les eines que tinc.”

La indumentària clàssica del ferrer, quan forja, són sabates amb punta de ferro, careta i roba vella. Tot i això, diu que les cremades són inevitables

La indumentària clàssica del ferrer, quan forja, són sabates amb punta de ferro, careta i roba vella. Tot i això, diu que les cremades són inevitables. “És normal que em cremi, sempre me’n faig alguna. És part de la feina.” Una feina que no para d’evolucionar “gràcies als clients que et demanen una cosa o una altra”. El 2019, va començar a fer peces asiàtiques, que no tenen res a veure amb les modernistes a què està acostumat, gràcies als encàrrecs d’una parella catalanotaiwanesa. “Han vingut a retirar-se aquí i volen que el jardí representi la seva vida; tot amb ferro.” Els ha construït un tòtem japonès, una pagoda o un pont taiwanès, entre d’altres.

“El ferro és un material molt dur i fred. El vidre li dona molta vida, llum i color, i als clients els agrada molt”

Per explicar els canvis que han sofert les creacions durant la trajectòria pròpia com a ferrer, Hubach fa al·lusió a un dels seus primers clients: té una casa a Vilallonga de Ter (Ripollès) que no para de farcir de ferro. “Fa trenta anys que treballo per a ell i allà hi és tot. Les primeres coses que em va fer fer eren detalls de forja clàssica en una barana o en una reixa, i ara, hi té un drac que es mou. Hem evolucionat molt.” El portal d’entrada a la finca és una escultura sobre un rail, també de ferro, que es mou automàticament per permetre-hi l’accés. Aquesta peça combina forja amb vidre, una tècnica que el ferrer ha incorporat no fa gaire; des que va conèixer un olotí que treballa el material. “No hi ha gaires artesans que treballin el vidre a Catalunya.” Amb aquesta descoberta, ha pogut incorporar la llum —que tant l’obsessiona i que l’estira de la foscor del seu taller a la claror dels punts més alts de l’orografia del Ripollès— en la seva obra, la qual cosa la connecta, encara més si es pot, amb la muntanya. “El ferro és un material molt dur i fred. El vidre li dona molta vida, llum i color, i als clients els agrada molt”, diu.

“Quan acabes la peça sents el que desprèn aquella peça, no el material en si. Crec que els materials es complementen”

Hubach, que desprèn de manera intrínseca la resistència i la duresa de les seves creacions, confessa que es dedica a la forja per tradició familiar, però que no ha sentit mai cap connexió especial amb el ferro. “De fet, he tocat altres materials, com fusta o pedra. Canviar de material és només canviar de tècnica.” Per això, diu que quan dona forma al ferro, no és el material qui transmet res, sinó l’obra. “Quan acabes la peça sents el que desprèn aquella peça, no el material en si. Crec que els materials es complementen.” De la mateixa manera, potser, que el ferrer complementa la seva professió embolcallada en foc amb les dues grans aficions de llum que també treballa: la muntanya i la fotografia. Dalt és baix i baix és dalt. Un ferro que és a la natura. Una natura que és al ferro.