Un somni de conte. Un conte de fantasia, sí, però també d’amor i desamor recosit. Així en resum podria ser la història de Josep Paronella (La Vall de Santa Creu, 1887 – Innisfail, 1948), digne d’una novel·la de Mercè Rodoreda. La Vall es fa petita, en Josep és el petit de sis germans, a casa només hi ha dues habitacions i el que donen les oliveres del pare no arriba per a tantes boques. Toca buscar-se la vida per altres verals i en Josep ho fa primer de flequer prop de casa i més tard a Euskal Herria, a Iruña concretament, on veu un anunci per anar a treballar a Austràlia.

Ep, 1913. Ei, cal remarcar-ho. L’any 1913 no hi ha massa catalans que els passi pel magí emigrar a Austràlia. Es necessita un bon parell de bumerangs per embarcar-se i anar a les Antípodes cercant un món millor. Però en Pep de la Vall és tot ell un bumerang. Quan els altres van, ell ja torna. Pur coratge. La tramuntana envalentona i amb 26 anys està disposat a menjar-se fins al darrer dels continents. S'embarca a bord del “SMS Seydlitz” a Gènova i s’emporta somnis, il·lusions, ambicions i una promesa d’amor: s’ha compromès amb la Matilde Soler de la Vall de Santa Creu i quan torni d’Austràlia fet un home de fortuna, s’hi casarà.

Arriba a Sidney i s’embarca en un vapor cap al nord de l’estat de Queensland on es posa a treballar a les mines Mt Selwyn i mesos més tard, ara sí com a recol·lector de canya de sucre, bàsicament “la” feina que troben la majoria d'immigrants. Però no està per treballar per compte aliè i ell ho vol tot. Així que a la que estalvia prou compra una porció de bosc per talar-lo i fer-hi una plantació pròpia de canya de sucre. Més tard compra la mina Mt Garnet amb altres socis. En efecte, ho vol tot. No para de comprar i vendre finques. Pago, cobro, guanyo i així sant tonem-hi.

Una carta extorquidora de la banda italiana dels Black Hand “demana” 500 lliures a Josep Paronella. Mamma mia! Una fortuna

En Pep Paronella pensa en gran. Ho té clar. Però tenir-ho clar no vol dir que el camí ho hagi de ser, de clar. Hi ha entrebancs. Entrebancs italians. Uns altres que emigren fort i extorsionen fort. En Pep de la Vall rep una carta extorquidora de la banda dels Black Hand, originària d’immigrants de la Camorra i la Màfia que s’ha assentat des de finals del segle XIX als Estats Units i també té branques establertes a Sidney, Melbourne i Innisfail, que ja es coneix com a una nova Little Italy. La Mano Nera li “demana” 500 lliures. Mamma mia! Una fortuna. L‘efecte bumerang de quan fas calés. I el pati no està per dir “ho sento nois, ara no em va bé”. Les missives tenen molt de fato, sempre decorades amb algun ganivet ensangonat, un arma fumejant, una calavera i un “vés amb compte nit i dia”. La banda acumula més d’una desena d’assassinats i una trentena d’atemptats amb bomba. Només hi ha una solució. Toca el dos perquè no et cantin les quaranta en calabrès. I per acabar-ho d’adobar míster Paronella és acusat de frau fiscal. Per perdre de vista a uns i altres decideix tornar a la Vall de Santa Creu amb el sobrenom de Josep Buxeda, prenent el segon cognom i així burlar-los a tots.

S’ha arromangat hores i més hores. Pencar, suor, ni un segon per escriure la Matilde. És qüestió de prioritats. Diner crida diner. Sense diner no hi ha Matilde per molta lletra escrita que travessi oceans. Entre canya de sucre i canya de sucre el cap va maquinant. Somnis,  il·lusions, ambicions... i una promesa d'amor. Quan ha fet fortuna i ja s’ha nacionalitzat el 1921 a la terra dels cangurs és hora de començar a pensar en tornar a l’Empordà a buscar la seva promesa. El 1924 ja han passat 11 anys des que va deixar Catalunya. En Pep es passeja pels carrerons de la Vall de Santa Creu fet un pinxo amb l’armilla carregada de quartos. Truca a la porta de la Matilde. Ha arribat l’hora, Matilde! Però l’hora de la Matilde ja fa temps que ha passat. Cap carta dels Antípodes ha fet pensar que en Josep s’ha aferrat a Austràlia com un coala i mai més tornarà. La Matilde ja s’ha casat i té dues criatures. Fuetada cardíaca. La trencadissa la senten fins i tot els cangurs de Queensland. Salten de l’esglai.

Però parlem d’una època d’amor pràctic. I la sogra arranja que si no és la gran, sigui la petita. I en Josep es queda amb la Margarita. El triomfador de Queensland s’hi casa el 1925 amb una lluna de mel gens comú per l’època i, sobretot, molt inspiradora. Entre abraçades, petons i passejades arreu del Vell Continent, en Josep es fixa en els espais d’esbarjo i té present a la retina l’obra d’Antoni Gaudí. El 1926 trepitgen Austràlia, ara sí per sempre més després de set setmanes de viatge via Amèrica.

L’empordanès compra cinc hectàrees improductives per al cultiu de la canya de sucre per 120 lliures a Mena Creek per convertir-los en un món de fantasia

Els inspectors d’hisenda, mentrestant, no han perdut el temps i li han embargat 1.000 lliures dels comptes bancaris. Què hi farem. La vida continua. El 1929, mentre va criant descendència, Paronella compra cinc hectàrees improductives per al cultiu de la canya de sucre per 120 lliures a Mena Creek, al sud d’Innisfail. Les durícies acumulades li serveixen per posar-se a suar com mai i fer realitat tot allò que ha vist a Europa sempre amb ulls gaudinians, passats per un sedàs medieval. En total s’hi deixa més de 20.000 lliures sense comptar sous ja que al reguitzell de nous obrers immigrants que hi han posat les hores els ha pagat a canvi de sostre i un plat a taula.

El Paronella Park s’inaugura esplendorós el 1935 en un acte presidit pel governador, Sir Leslie Orme Wilson. La màxima autoritat de l’estat de Queensland declara que “Josep Paronella ha creat un indret bell que atraurà molts visitants en el futur. Les seves construccions són úniques i el parc acredita el nord de Queensland. És absolutament remarcable comprovar el que pot arribar a fer un home emprenedor.”

El castell del Paronella Park recorda massa la fortalesa empordanesa de Requesens. La inspiració en Gaudí i l'ideal dels espais d'esbarjo europeus d'inicis del segle XX fan la resta

El castell, que recorda massa la fortalesa empordanesa de Requesens, és el gran protagonista. Però no es tracta d’anar a badar entre merlets. El Paronella Park és, sobretot, una gran festa, tot fantasia. La gran diversió sempre hi és garantida. Teatre, cinema, sala de ball amb una esfera que depassa el miler de miralls repartint feixos de llums de colors. Hi ha colors per a tothom. A l’exterior, espais per nedar, jugar a tennis i jardins romàntics amb un palmar, un hivernacle i una avinguda de pins kanui alts com un Sant Pare que tomben d’esquena. Més de 7.000 arbres plantats expressament per buscar-se i dir-s’ho tot quan els nivells d’oxitocina es desborden.

En Josep fins i tot dissenya el “Túnel de l’amor” on els petons caducs a la Matilde els recull la Margarida. La tretzena d’acres que volten el riuet de Mena Creek, els salts d’aigua d’aigua Innsifail serveixen a Josep Paronella per bastir una selva que ja hauria volgut el director de Fitzcarraldo. Està tot pensat, fins i tot la central elèctrica que en Pep s’ha preocupat bé prou de construir aprofitant el salts d’aigua, la primera del nord de l’estat de Queensland.

Al sud-est del Pacífic, en el moment àlgid de la Segona Guerra Mundial, les tropes dels EUA arriben al mig milió d’efectius. Són els anys daurats del Paronella Park

Els primers anys del Paronella Park són feliços però gens rendibles. Sortosament la casa és forta i els altres negocis d’en Josep permeten finançar aquell epicentre de felicitat que no es trenca ni durant la Segona Guerra Mundial. Ans al contrari. L’aparcament del Paronella Park s’omple de vehicles militars dels aliats. Al sud-est del Pacífic, en el moment àlgid de la Segona Guerra Mundial, les tropes dels EUA arriben al mig milió d’efectius. Són els anys daurats del Paronella Park. Des del cataclisme japonès de Pearl Harbour, Austràlia és més teatre de guerra que mai i el nord de Queensland és en el punt de mira de l'imperi del Sol Ixent. Milers de soldats estan aquarterats a la regió de Cairns i van bojos per tenir unes hores de respir, amb permís del general MacArthur: oblidar el tronar de les bombes i deixar-se endur per la música, gastar molts diners en festa i mirar de guanyar la batalla a les trinxeres del festeig al qual es presten a la soldadesca les pubilles australianes fins ben entrada la matinada. L’objectiu: creuar el Túnel de l’Amor.

En Josep Paronella mor el 1948 a causa d’un càncer d’estómac. Els seus fills Teresa i Josep continuen l’aventura del parc fins als anys 70 quan se’l venen. El somni d’en Paronella acaba abandonat i fins a la dècada del 90 no és rescatat pels actuals propietaris. El parc d’en Paronella les ha vist de tots colors però encara segueix dempeus i obert al públic. Els diversos ciclons i inundacions que van afectant la zona sempre han provocat desperfectes al llarg de la seva història i fins i tot un incendi el 1979 va comprometre la viabilitat del somni austral maquinat a l'Empordà i que ha arribat a inspirar la novel·la Girl from Mena Creek de Grace Bogaert. Des de 1997 el Paronella Park forma part dels llocs d’interès del patrimoni nacional d’Austràlia i també hauria de ser d’interès per a tots els catalans.