Sempre ha estat una gran lectora. De petita passava llargues estones a la Biblioteca Central de Terrassa, la seva població natal. Es va fer gran entre contes i novel·les juvenils. I, malgrat el pas dels anys, els llibres la segueixen acompanyant. Mai s’ha desvinculat d’aquella literatura que va atrapar-la en plena infància i adolescència. No és nostàlgia ni una síndrome de Peter Pan, és una passió feta professió, és saber conjugar interessos i ofici. L’Alba Puig, al capdavant de l’Editorial Mediterrània, durant moltes dècades ha fet tasques de comunicació i promoció de llibres juvenils. Ella mateixa reconeix que és una gran “tastaolletes” i que ha protagonitzat molts papers de l’auca abans de ser editora. Però no ens precipitem, descobrim capítol a capítol el seu conte vital.

“Ens va analitzar els grans grups editorials. I el primer que vaig pensar va ser: «No has d’escollir entre ser llibretera o dedicar-te a la comunicació. Pots fer-ho tot»”

Hi havia una vegada... Doncs sí, totes les històries tenen un inici i el de l’Alba arrenca a la llibreria terrassenca El Cau Ple de Lletres, on va començar a treballar amb tan sols setze anys. Però, llançada i decidida com és, amb dinou anys va marxar uns mesos a Sevilla. Necessitava un canvi d’aires, un gir de guió. “Vaig començar a treballar a Círculo de Lectores fent de comercial. Però un dia vaig entrar a la llibreria Rayuela i vaig descobrir un espai dedicat als àlbums il·lustrats. En un primer moment vaig pensar: «Aquesta gent està boja, no en poden vendre tants». Tot i així, vaig quedar tan atrapada que els vaig dir: «Vull treballar aquí». I la propietària va acceptar la meva proposta”, comenta tot somrient. S’hi va quedar gairebé un any i, malgrat que estava ja del tot immersa en el món dels llibres, va seguir cursant els estudis de Publicitat i Relacions Públiques. I a quart de carrera, quan l’estada a la universitat ja arribava a la fi, un professor li va obrir els ulls, li va descobrir l’horitzó que volia perseguir. “Ens va analitzar els grans grups editorials i el primer que vaig pensar va ser: «No has d’escollir entre ser llibretera o dedicar-te a la comunicació. Pots fer-ho tot». I així vaig fer cap a La Butxaca, quan hi havia l’Eugènia Broggi; a Ediciones Maeva, o a Planeta.”

“Els anys que vaig estar a l’àrea d’infantil de Planeta vaig ser molt feliç. L’editorial sempre té una certa mala fama perquè és un grup molt gran i hi ha qui es pensa que això ho fa tot més impersonal. Però no és cert, hi ha treballadors vocacionals i de pedra picada”

D’un lloc cap a un altre perquè, vitalista com és, sempre té dreceres per descobrir, realitats per conèixer, històries per aprendre. “A tot arreu hi he treballat molt bé i sempre m’ha sabut greu marxar-ne. Els anys que vaig estar a l’àrea d’infantil de Planeta vaig ser molt feliç. Sempre té una certa mala fama perquè és un grup molt gran i hi ha qui es pensa que això ho fa tot més impersonal. Però no és cert, hi ha treballadors vocacionals i de pedra picada.” Queda clar que tot depèn de les ganes que s’hi posen, de la voluntat, de les prioritats, de les implicacions, dels desitjos, de les dèries, de les passions, dels objectius que cadascú projecta a la seva vida professional, convertida sovint també en la vida més íntima i personal.

“Ningú es dedica a aquest món per fer-se milionari; si hi ets és perquè t’agraden els llibres, la comunicació, l’edició”

La conversa flueix a bon ritme. L’Alba desprèn una energia contagiosa. Parla des del convenciment, des de l’enamorament cap als llibres, i no se n’amaga. “Ningú es dedica a aquest món per fer-se milionari; si hi ets és perquè t’agraden els llibres, la comunicació, l’edició”, diu taxativa i concloent. Va enllaçant ràpidament una idea amb una altra, com si tractés d’arrodonir un recull de contes, i és llavors quan explica per què la literatura infantil i juvenil sempre l’ha fascinat: “Quan un nen obre un llibre i l’entén, el seu cervell fa un clic. És meravellós! Però hem de ser conscients que ells actuen per imitació: si els pares són lectors, els petits també. Si no hi ha llibres a casa, el nen no podrà ser un superlector”. Reivindica així la necessitat d’introduir la lectura des de ben menuts, quan descobreixen les lletres, quan tot està per aprendre, quan es destapen les il·lusions, i els somnis són encara innocents.

“Des que decideixes que vols fer un llibre fins que surt pot passar un any i mig; en canvi, en comunicació tot és molt ràpid. Crec que s’explica poc la paciència de l’editor”

Tot i que l’edat pot no canviar els desitjos, l’Alba sempre troba motius per engrescar-se. Per això, quan al setembre del 2019 li van proposar encapçalar l’Editorial Mediterrània, res la va paralitzar. “Tenia moltes ganes de teixir en horitzontal amb els distribuïdors, els llibreters, els autors... No vull conduir un Lamborghini, prefereixo dirigir un totterreny. Com que havia fet feines de comunicació i màrqueting, jo havia treballat sempre a partir del moment en què un llibre ja està fet; mai havia entrat a la cuina de l’edició, i m’ho estic passant molt bé”, assegura, i es fa un silenci. Amb pocs segons ja notes una certa incomoditat, alguna reflexió la neguiteja i necessita verbalitzar-la. “Des que decideixes que vols fer un llibre fins que surt pot passar un any i mig; en canvi, en comunicació tot és molt ràpid. Crec que s’explica poc la paciència de l’editor.” Tinc la sensació que, inquieta com és, viu amb una certa impaciència haver d’esperar tants mesos per veure el resultat final d’un llibre, per ensenyar-lo als lectors, però intenta apaivagar-ho amb dosis de diligència i treball.

“Potser és molt naïf, però crec que amb els llibres es pot canviar el món”

I a mesura que avança la nostra conversa, l’Alba, sense voler, retorna als inicis. Quan una cosa deixa empremta, quan un llibre sacseja, es converteix inevitablement en un company de viatge, en una història feta explicació. “Tinc un record preciós. Va arribar un moment que jo ja havia acabat tots els llibres de la secció infantil de la biblioteca i els pares, amb dotze anys, em van portar a la sala d’adults perquè pogués escollir entre les col·leccions de narrativa. Vaig tenir la sensació d’entrar a la cova d’Alí Babà”, diu emocionada. I es reafirma en una idea que s’ha convertit, també, en la banda sonora de la conversa: “El que t’atrapa d’aquest univers és la màgia de les històries. Potser és molt naïf, però crec que amb els llibres es pot canviar el món. De vegades, ens oblidem del poder que té un llibre en les mans adequades”.

“Existeix la idea que l’editor és una persona que llegeix molt i té un criteri molt clar, com si no dubtéssim. Jo crec que, realment, som malabaristes”

Potser això justifica la imatge que s’ha creat dels editors, i que l’Alba intenta matisar: “Existeix la idea que l’editor és una persona que llegeix molt i té un criteri molt clar, com si no dubtéssim. Jo crec que, realment, som malabaristes”. Intentar no perdre mai l’equilibri tot movent milers de peces, això és el que intenten fer editores com ella. I cadascú conrea les eines que l’ajuden a fer totes les acrobàcies possibles: “Sempre intento posar-me a la pell del llibreter. Ell només tindrà un minut per recomanar un llibre i si no el sap explicar, malament. I, probablement, l’acabo descartant. Dir «no» és el que porto fatal. Les editorials petites publiquem poc, però aquesta és una reflexió que potser hauria de fer tot el sector: anar més a la qualitat que no a la quantitat. Un llibreter no pot tenir 300 novetats!”, diu amb veu crítica, però no resignada.

“Es valora poc o es té poc respecte a l’ofici d’escriptor. Els americans els veneren molt més, perquè són conscients que ells han de dedicar un any de la seva vida a escriure i que després arriba la promoció. Aquí sembla que tothom s’atreveixi a escriure i que tot s’hagi de publicar”

És fàcil entreveure que ella no abandona ràpid el terreny de joc. Que insisteix i persisteix. “Es valora poc o es té poc respecte a l’ofici d’escriptor. Els americans els veneren molt més, perquè són conscients que ells han de dedicar un any de la seva vida a escriure i que després arriba la promoció. Aquí sembla que tothom s’atreveixi a escriure i que tot s’hagi de publicar. Potser les editorials hi hem ajudat una mica, perquè a qualsevol persona mínimament famosa li hem encarregat un llibre. Potser és una bona estratègia de màrqueting, perquè aquesta gent té fans i així t’assegures unes vendes, però no tot és publicable. En canvi, hi ha grans escriptors del nostre país que han de tenir altres feines per poder sobreviure.”

“El mite de l’autor ermità ja no existeix. Les noves tecnologies et permeten acompanyar-lo i seguir-lo en tot el procés, i també és interessant veure les bambolines”

Queda clar que hi ha realitats que l’escriptura pot explicar, però no pot solucionar. Això està en mans d’altres. Per això, l’Alba segueix fent apunts en aquest sentit: “Jo crec que abans els autors es mitificaven molt més. En canvi, ara, si t’agrada un autor, és molt més fàcil seguir-li la pista. El trobes a Instagram, té el seu propi web, fa xerrades... S’han d’exposar molt més i el mite de l’autor ermità ja no existeix. Les noves tecnologies et permeten acompanyar-lo i seguir-lo en tot el procés, i també és interessant veure les bambolines”.

De la mateixa manera que les xarxes han ajudat a visibilitzar la feina dels autors, també han permès mostrar una mica més la tasca, sovint discreta i invisible, dels editors. “Jo, de joveneta, m’imaginava una editorial com una biblioteca, tothom en silenci i molts llibres. Hi ha gent que encara es pensa que aquest és un univers gairebé místic. Doncs no. Agafem telèfons, obrim portes, preparem caixes... És una feina de molta paciència i de picar pedra”, diu. I aquesta és una afirmació repetida, no és la primera vegada que fa referència a aquestes dues virtuts, això vol dir que són importants o, més ben dit, imprescindibles. “No només et sents editor quan decideixes si publicaràs un llibre. Ser editor és un cúmul de microdecisions que són les que acaben definint un catàleg i determinen l’essència d’una editorial.”

“El que no entenc és la competència entre editorials; l’única pretensió que tinc és crear lectors”

Decisions que poden ser encertades o no, però que s’han de prendre. Per això, arribats a aquest punt de la conversa, li demano que doni consells, que comparteixi els seus aprenentatges per si poden ajudar altres editors: “Puc donar consells, però sempre deixo clar que és el meu parer. Potser jo veig una cosa d’una manera i un altre editor ho sap capgirar. Un llibre pot no encaixar a la meva editorial i triomfar en una altra. I sempre cal opinar des del respecte a una creació. El que no entenc és la competència entre editorials; l’única pretensió que tinc és crear lectors”.

“Els autors tenen egos i els editors també. Aquesta és una feina complicada i exigent; per tant, hi has de ser per vocació”

Ella té aquesta aspiració i treballa per fer-la tangible, real. “Els autors tenen egos i els editors també. Aquesta és una feina complicada i exigent; per tant, hi has de ser per vocació. Ara vull gaudir d’aquesta etapa d’editora i si em puc jubilar en aquest sector, jo ja seré feliç”, comenta amb cara de satisfacció. I afegeix: “Quan els llibres formen part de tu esdevenen una forma d’oci, d’evasió... Jo crec que gran part del coneixement que tinc l’he tret dels llibres, perquè sé coses de Praga i no hi he estat mai, però he llegit llibres ambientats allà. La lectura t’obre la ment. No hi ha gaire gent que sigui gran lectora i de cop deixi de llegir. Potser en alguns moments poden reduir el ritme de lectura, però sempre tenen un llibre a la tauleta de nit perquè tard o d’hora tornen a llegir”.

Ella n’és un bon exemple. Va enamorar-se dels llibres de ben petita i mai més ha pogut desprendre-se’n. Perquè creu en el seu poder transformador, en la seva capacitat d’enamorar i comprendre, d’explicar i imaginar, de sorprendre i emocionar. Un somni innocent d’infantesa convertit en passió i ofici. La màgia en mans dels llibres, el talent i el compromís en mans d’editores com ella.