“Les dones a les quals se’ls apropa una serp, per foragitar-la o deixar-la quieta, s’han de retorçar el davantal, el mocador, la faldilla o qualque cosa que es pugui retorçar. La serp quedarà quieta o fugirà.”

‘Diccionari català-valència-balear’ (Alcover-Moll)

Tot va començar en una llarga conversa de sobretaula. Com en aquelles velles trobades a la vora del foc, carregades de mites i llegendes en què la màgia es barreja amb la realitat, en aquella sobretaula es va començar a parlar de serps. Un dels comensals va explicar una anècdota que li havia passat cap a l’any 1972, quan devia tenir uns deu o dotze anys. Es trobava a la riera de Torrelles de Llobregat quan de sobte va veure una serp molt estranya: era grossa, de gairebé dos metres de llargària, de color verd i amb el cap molt gran, com el d’un gos. En sentir aquesta història, Jesús Avilés (1957), un altre dels comensals, va pensar que li estaven aixecant la camisa. Però aleshores li va venir al cap un vell record dels seus estius d’adolescència, quan els passava als afores de Sant Vicenç dels Horts. Una senzilla terra envoltada de casetes i vinyes.

Un dia, el seu veí, el senyor Parra, va baixar al pou a collir aigua i va veure una mànega entre l’herba. Com que en aquell terreny no hi havia electricitat, va pensar que devia ser un cable dels veïns. Però quan s’hi va apropar, aquella mànega se li va alçar. Era una serp! Una serp gruixuda com un braç i amb una cabellera com de pèl de lleó. La serp li va bufar i l’home, espantat, va tirar el càntir a terra i va fugir corrents cap a la casa on estiuejava en Jesús, que mai no havia vist un home tan esverat i pàl·lid. Era com si se li hagués aparegut el dimoni. El seu pare, en veure la situació, va agafar un pal i una destral i va baixar amb l’home a caçar la serp, però quan van arribar-hi només van trobar el càntir trencat. El veí, bocabadat, va jurar i perjurar que havia vist aquella bèstia tan estranya.

Des d’aquell dia en Jesús va començar a preguntar, prendre notes i documentar-se sobre aquestes serps fantàstiques que molts pagesos asseguraven haver vist

Aquella mateixa tarda d’estiu en Jesús va anar a buscar el seu company d’aventures, Feliu Torrents (1956), i, fascinats per la història, es van passar la resta de la setmana armats amb canyes punxegudes buscant la misteriosa serp pel torrent que va a parar a la riera de Torrelles. No van tenir èxit en la cerca, però aquest record d’estiu i d’amistat va ser una de les llavors que van germinar després d’aquesta intensa conversa de sobretaula, dècades després dels fets. Des d’aquell dia en Jesús va començar a preguntar, prendre notes i documentar-se sobre aquestes serps fantàstiques que molts pagesos asseguraven haver vist. Aviat el seu vell amic Feliu Torrents, filòleg i més hàbil en l’escriptura, es va sumar a la recerca fins que van treure a la llum el llibre Les serps impossibles. Històries d’una verinosa seducció. Tot plegat, una intensa travessia que em vol explicar amb detall en Feliu, amb qui ens trobem al jardí de l’Ateneu Barcelonès entre plantes i sons d’ocells. Un home despert i completament apassionat per aquest món reptilià. I hi ha una pregunta clara...

—Hi ha proves sòlides de l’existència d’aquestes criatures? Se’ls ha pogut arribar a fer una fotografia?

—No hi ha fotografies perquè ningú va a segar amb una càmera, i si et trobes una serp així el que fas és marxar corrents. El que sí que tenim són dibuixos dels mateixos pagesos. El senyor Mixerris (1923), de Torrelles, ens va dibuixar el que havia vist. Diu que un dia estava segant i de sobte se li va alçar una serp negra amb uns pèls com de gat. La va matar i la va poder observar una bona estona, i assegura que allò eren pèls.

—Recolliu moltes històries de serps peludes...

—Sí, com la de la Griselda Marcer (1950), també de Torrelles, que assegura que quan tenia nou anys el seu avi va matar una serp peluda i la va tenir un parell de dies estirada al pedrís del mas. Diu que la va observar durant hores i que allò tenia bigotis com els dels gats i una crinera com la de cavall retallada. Eren pèls! I no era una anguila, perquè tenia escates com les serps.

—A les Terres de l’Ebre també hi ha moltes històries de serps estranyes.

—Fa molt temps circulava la història d’una serp gegant que es trobava a la conca de l’Ebre i es deia que el seu cos era més gruixut que un home. En el Fabulari Amades (1995) també s’explica que a una diligència que feia el trajecte de Móra d’Ebre a Gandesa se’ls va entravessar al mig del camí una serp molt gran. Tan gran que quan la diligència va passar-hi pel damunt va bolcar i va haver-hi un munt de morts. Tots els pobles del voltant van tocar a sometent i van fer una batuda d’armes de foc per matar la bèstia, però no la van trobar, i, seguint-ne el rastre, van descobrir que la serp s’havia llançat al mar.

—Aquestes serps només s’han vist a Catalunya?

—No! Quan vam començar a investigar, ens vam adonar que ja fa més de 2.000 anys que es registren aquesta mena d’aparicions. Hi ha una escultura antiga que simbolitza el déu de la serp Glycon i s’hi veu una serp amb cabellera. Quan vam ensenyar al senyor Mixerris la imatge de l’escultura, que data del segle I després de Crist, va fer un bot i va assegurar que allò era exactament el que havia vist.

—No podria ser que s’hagués confós amb algun altre animal?

—Això és el que ens va dir Manel Aresté, conservador del terrari del zoològic de Barcelona. Ell creu que totes aquestes històries són confusions amb anguiles o altres animals. Podria ser que en el moment que les serps muden la pell necessitin arrossegar-se entre canyes i herbes per treure-se-la, i si se’ls enganxen, es pot pensar que tenen una cabellera rossa. També creu que les anguiles poden produir confusió, perquè tenen la facultat d’aguantar molta estona fora de l’aigua. Són unes serps llargues i amb crestes. Però vam explicar això al senyor Mixerris i va dir que no, que ja havia vist anguiles abans i que ell havia vist pèls.

—També es diu que a les serps els agrada la llet...

“Abans era freqüent advertir les mares lactants que no s’adormissin perquè podria venir una serp i mamar del pit”

—Exacte. Hi ha moltes creences populars que asseguren que a les serps els agrada la llet, sigui de vaques, de cabres, d’ovelles o de dones. Abans era freqüent advertir les mares lactants que no s’adormissin perquè podria venir una serp i mamar del pit i, perquè el nadó no se n’adonés, li posaria la cua a la boca. La meva iaia de Miravet sempre em deia que si tens una serp a casa i no saps on és, posa un bol de llet i espera-la amb l’escombra, perquè en algun moment o altre s’hi aproparà.

—N’hi ha algun testimoni?

—Tenim la història d’en Pepito, un pastor de cabres de l’Aleixar, al Baix Camp, que assegura que deu fer uns quaranta anys va veure una serp amorrada a la teta d’una cabra del ramat de la seva família, i no perquè s’hi hagués quedat enganxada. Ell creu que li estava xuclant la llet!

—I què passa amb els nadons?

—De fet, jo tinc una història personal. Un dia quan era petit em van posar dins del bressol al porxo de la nostra caseta a Sant Vicenç dels Horts, a fora de la qual hi havia vinyes i animals. La meva àvia es va posar “farruca” dient que si el nen estava al bressol, havia d’estar vigilat, perquè les serps s’hi podien enfilar, enroscar-se sobre l’estómac del nadó i estrènyer perquè al nen se li regurgités la llet fins a morir asfixiat. El meu pare li va dir que allò eren coses de bruixes i no li va fer cas. Però al cap d’una estona el gos es va posar a bordar i ningú sabia per què, fins que van veure que en un angle del porxo hi havia una serp xiulant. No se sap si anava cap a mi, però a partir d’aquell dia el meu pare, l’incrèdul, va serrar les potes del bressol i hi va posar uns ganxos per enlairar-lo des de les bigues del sostre.

—Què en diuen els científics, de tot això?

—En Manel Aresté se sabia totes aquestes llegendes, però era molt escèptic. Deia que les serps no són mamífers i que no tenen llavis per fer la succió; per tant, no pot ser veritat que a les serps els agradi la llet. El més curiós és que quan vam fer l’entrevista estàvem envoltats de gàbies amb serps i li vam demanar si podíem fer la prova de posar un platet de llet, a veure què passava. I ens va fer un no rotund una mica nerviós. Ens va dir que ell no era investigador, sinó conservacionista. Aleshores jo li vaig dir que si una serp menja cries de rata, que són com esponges plenes de llet, pot voler dir que la serp té els enzims per digerir la llet, els productes làctics. Però ell es va tancar en banda. Em penso que potser un dia ho va provar i la serp no se li va morir. Una altra cosa és que es pugui amorrar a un mugró i pugui xuclar...

—No deixa de ser curiós que la llet també es doni com a ofrena a les serps en diferents cultures.

—A l’Índia posen un bol de llet a les cobres perquè les consideren sagrades, i a l’Àfrica hi ha una tribu que muny les seves vaques i també els ofereixen la llet com a ofrena. En altres llocs, com a Suïssa o als països bàltics, posen bols de llet a l’entrada de casa quan saben que ha entrat una serp a la seva finca com a agraïment, perquè ajuden a fer desaparèixer els rosegadors. Fins i tot creuen que amb la seva presència l’economia i la salut de la família millorarà. Al Japó, en canvi, no els ofereixen llet, però fan el mateix amb un bol de cervesa.

“En la tradició cristiana la serp és considerada com el dimoni [...]. Però si llegeixes la Bíblia amb atenció, veuràs que en cap moment la serp s’identifica com una cosa maligna”

—Aquí no les venerem tant...

—A casa nostra, si se t’apareix una serp, poses un bol amb verí per matar-la. Això ens ve de la tradició cristiana, en què la serp és considerada com el dimoni, la que ens va treure del paradís. Però si llegeixes la Bíblia amb atenció, veuràs que en cap moment la serp s’identifica com una cosa maligna. Al contrari, durant molt temps la serp ha estat símbol de fertilitat; la seva muda de la pell és símbol de renovació, de primavera, i el seu verí, tot i que pot ser letal, en poques dosis pot ser medicinal. Penso que si la religió cristiana no hagués anat a la caça de serps i gats, que són els que cacen les rates i les seves cries, potser no hi hauria hagut el brot de pesta tan violent que hi va haver a l’edat mitjana.

—La serp també és el símbol de la medicina.

—Això està heretat del déu grec Asclepi, que és el déu de la medicina. Unes llegendes diuen que va aprendre medicina amb el centaure Quiró i gràcies a dues serps que li havien ensenyat les propietats de les plantes. Més tard, la seva filla, Higiea (que ve d’higiene), li feia les proporcions dels remeis assessorada per una serp. La creença era tan forta que a totes les entrades del temple d’Asclepi hi havia una gruta artificial amb una serp de metall esculpida en què els feligresos dipositaven ofrenes i agraïments.

—Alguna vegada s’han venerat les serps a Catalunya?

—Tot i ser considerada com el dimoni pel cristianisme, durant el procés de documentació del llibre vam veure que hi havia un rerefons, una mena de religió en l’àmbit del poble, com si hi hagués hagut un culte a les serps de molt antic. Són reminiscències que han arribat fins avui amb dites, refranys o receptes tradicionals. Hi ha zones de l’Empordà on el dia de Nadal els padrins regalen als seus fillols una mena de tortell de Reis amb forma de serp anomenat “rabassa”. Però es veu que a Gandia, al País Valencià, i en zones del nord d’Itàlia també es fa un pastís semblant. A Manlleu se celebra una festa dedicada a la serp i es fan unes galetes tradicionals que tenen la seva forma.

—I suposo que també deu haver-hi diverses creences.

“Al Montseny arrancaven la llengua d’una serp viva per fer-la servir d’amulet i després la mataven”

—N’hi ha moltes que encara desconeixem i que a poc a poc van aflorant. Hem vist que durant molt temps les parts del seu cos s’han fet servir per donar sort: al Montseny arrancaven la llengua d’una serp viva per fer-la servir d’amulet i després la mataven. També hi ha la creença que si portes un tros de pell de serp al damunt sense saber-ho et durà sort durant tot un any. De fet, fa uns mesos vaig regalar a unes alumnes una capseta amb un tros de pell de serp a dins i els vaig demanar que sempre la portessin al damunt, però que no obrissin la capsa. Espero que els estigui portant molta sort. (Somriu.)

—El diccionari Alcover-Moll diu que les dones a les quals s’apropa una serp han de retorçar el davantal o el mocador per fer-la fora o deixar-la quieta. Què hi ha de cert en tot això?

—Fins fa poc jo em pensava que era només un mite i una creença precristiana. Fins que vaig sentir la història de la Maika González (1977). Ella va explicar que un dia, quan era petita, estava passejant amb la seva àvia per uns camins de muntanya que hi ha a Santa Creu d’Olorda, entre Sant Feliu de Llobregat i Sant Just Desvern. De sobte pel camí va sortir una serp que els venia de cara. Prima, llarga i d’un verd grisós claret. L’àvia va tranquil·litzar la neta i va fer una cosa que la Maika mai oblidaria: es va plantar al mig del camí, amb les cames obertes, i amb la mà esquerra es va agafar els cabells com si es volgués fer una cua i se’ls va retorçar. Mentre feia això, la dona es va mirar la serp sense dir cap paraula ni fer cap crit. La serp es va aturar a l’instant, rígida com una estàtua. Després la dona la va poder matar amb un cop de bastó. Estava petrificada.

“Veig serps per tot arreu, en forma d’escultures, gravats, referències... I em fascinen, com la creença que si poses un tros de pèl en un bassal d’aigua una nit de lluna plena es convertirà en una colobra”

—Amb tots aquests testimonis, al final quina versió et creus, la dels pagesos o la dels científics?

—Bona pregunta. La veritat és que no em puc decantar, perquè penso que les dues bandes tenen part de raó. Hi ha moltes coses que desconeixem. Això sí, ara les serps me les miro d’una altra manera. Veig serps per tot arreu, en forma d’escultures, gravats, referències... I em fascinen, com la creença que si poses un tros de pèl en un bassal d’aigua una nit de lluna plena es convertirà en una colobra. Potser això ve de la mitologia, de Medusa, que tenia serps en comptes de cabells.

—M’imagino que la serp deu ser el teu animal predilecte.

—En realitat no. Jo les serps me les miro amb curiositat i respecte, però no són el meu animal preferit. En canvi, sí que he de dir que el que més m’ha emocionat d’escriure aquest llibre ha estat haver pogut donar veu a tots els testimonis que hi surten. Ja als catorze anys ens agradava anar amb en Jesús a parlar amb la gent gran perquè ens expliquessin les seves històries. Era com fer un viatge cultural en el temps. Les persones que han viscut molt són com màquines del temps. T’obren el cor, t’expliquen mil històries, des de la Guerra Civil fins a un poema de la iaia, i t’adones que és una llàstima que tota aquesta saviesa popular es perdi. El meu pare, que és de Lleó, sempre deia: “¿Quién hablará de nosotros cuando ya no estemos?”. Quan vaig publicar el llibre li vaig dir que no sé si algú parlarà de les persones que hi surten, però com a mínim en aquestes pàgines hi ha les seves fotos i les seves històries.

—Deuen estar ben contents, els testimonis.

—Això ha estat el més emocionant de tot. Recordo en Juanito, un dels testimonis. Era un caçador de Tivissa que un dia va baixar a caçar sol en un torrent feréstec que dona al riu Ebre. Allà va sentir un soroll, una fressa molt forta entre un canyissar, i quan s’hi va apropar va veure una serp grossa com una cama i d’uns sis metres de llarg, amb la cabellera rossa. No es va atrevir a disparar i va tornar a casa, on va explicar aquesta història durant més de cinquanta anys. Amb el llibre publicat, en Juanito, que té uns ulls blaus increïbles, es va mirar la seva foto i la seva història, es va alçar, ens va abraçar i ens va dir: “Vosaltres sou forasters i heu cregut el que la meva família no ha cregut mai”. (A en Feliu se li trenca la veu i s’emociona.) És així com t’adones que tot l’esforç ha valgut la pena. Igual que quan vam anar a l’enterrament del senyor Mixerris. Els seus fills ens van venir a abraçar i ens van dir que els últims mesos de la seva vida havia estat molt feliç, amb el llibre sempre enganxat a les mans.

A Feliu Torrents se li il·lumina el rostre amb cada nou testimoni a qui posa nom i història. Sap que es perden els contes, es perden les rondalles i les trobades a la vora del foc, però ell se sent afortunat d’haver pogut rescatar algunes memòries personals. Tant se val si com a lector es veuen com a certes o no, l’important és que són unes històries que, si no es recullen, es perden. Unes històries que, sovint, zigzaguegen igual que les serps o les llargues converses de sobretaula.