És ben sabut que Monneypenny, la secretària de ”M”, cap de l'MI6 dels serveis secrets britànics sempre s'ha sentit atreta –secretament i mai més ben dit– per James Bond, l’agent 007. I Bond ho sap. Ho sap tot, ho ha de saber tot. És la seva feina. Què li atreu de Bond? Que és un Don Joan? Un gentleman charmant? Quant se sent més regalada Monneypenny? Per quin dels cinc sentits entra l'estela glamurosa de l'agent més al servei de Sa Majestat dels que es fan i desfan? Segurament per tots però n'hi ha un, el de l'olfacte, que li entra per Londres, sí, però via Menorca.

Ian Fleming, l'autor de tota la saga de novel·les de 007, va decidir que Bond utilitzaria un dels seus perfums preferits: Floris No.89

I és que Ian Fleming, l'autor de tota la saga de novel·les de 007, va decidir quan construïa el personatge, que Bond utilitzaria un dels seus perfums preferits: Floris No.89. L'esmòquing de l'agent queda amarat d'un aire de taronja amarga amb oli essencial de neroli, bergamota, espígol amb notes de nou moscada picant, fusta de sàndal, cedre i de planta de vetiver. Una composició de matèries primeres tan internacional com les missions que li encarrega l'MI6.

Fins aquí semblaria que la revelació no té més substància. Però pràcticament ningú al nostre país sap que Floris és el llinatge de Joan Femenies Floris. Som a Ciutadella, 1730. Menorca és en aquells moments una colònia britànica. Felip V de Borbó ha accedit a perdre bous i esquelles amb el Tractat d'Utrecht (1713) a canvi de retenir i aixafar els catalans que se li han rebel·lat amb la guerra de Successió.

Madrid ja no és capital. El somni de triomfar a la gran ciutat s'encara a Londres, autèntica capital del món. En Joan i la seva dona Elizabeth, per tant, no són uns simples estrangers a la metròpoli britànica. La intenció inicial és vendre paraigües. Un negoci massa fàcil. És com intentar vendre guillotines a París o aires condicionats a Qatar. Cal diferenciar-se. Aportar valor afegit i sobretot coneixement, know-how com en diuen ara. En Joan s'ha estat una època a Occitània aprenent sobre plantes aromàtiques a Montpeller i Grassa. A les fosses nassals de la memòria hi reté totes les olors mediterrànies, començant per l'espígol de la seva Menorca natal. Per això la parella decideix finalment, el 1730, muntar botiga al número 89 de Jeremy Street, Floris London, al barri de Saint James, entramat de gentlemen i luxe ben entès, on venen perfums, pintes, raspalls i articles d’afaitar.

En Joan i l'Elizabeth exploten el negoci en ple apogeu de l'Imperi britànic que a finals del segle XVIII ha guanyat milers i milers de milles quadrades encanonant qui faci falta des de les seves flotes. El propi almirall Nelson aprofita els instants que no ordena foc per baixar del pont de comandament i escriure una carta al seu cambrot per ordenar al 89 Jeremy Street que enviïn perfum a la seva amant lady Hamilton. Les tropes de Napoleó fan tuf de pólvora quan lady Hamilton s'acarona el coll amb els dits humits de Floris.

La llista de clientela dels Floris és mítica: Marylin Monroe, Winston Churchill, Mery Shelley, l'almirall Nelson, Errol Flynn, David Bowie...

Generació rere generació els Floris guanyen prestigi. Per ubicació i l’infal·lible boca-orella engrandeixen la nòmina de clients selectes. Mery Shellley, l’autora de Frankenstein, mentre és de viatge demana a un amic l’any 1818 si li pot fer enviar raspalls de Floris. Dos anys després el rei Jordi IV els atorga el segell de proveïdor de la casa reial. Nogensmenys –com encara recorda avui a Jeremy Street l’estàtua que li dediquen– Beau Brummell, el dandi de dandis criat al mateix barri de Saint James i que marcaria tot el discurs de la moda londinenca durant el regnat del rei Jordi IV, no s'està d'opinar sobre les obres olfactives que surten del taller dels Floris.

Del segle XIX al XX i del poder representatiu a l'executiu. El primer ministre Winston Churchill és un habitual dels perfums de la casa. I la seva figura arriba a protagonitzar anuncis publicitaris de la marca amb l’eslògan “It’s the smell of power! gents.” (És la flaire del poder! senyors.) L'olor de socarrim que deixa la Segona Guerra Mundial fa de més bon passar si hom té un flascó d'Special No.127 o Stephanotis que encara avui formen part del catàleg clàssic de Floris London. Com si fos una tradició més de partit que no pas personal, un altre torie, Margaret Thatcher solia perfumar-se amb fragàncies Floris quan es treia la careta de Dama de Ferro. No se sap si fer olor de Floris fa guanyar eleccions; però categoria, segur.

Parlant de mites reals, més enllà de la ficció bondiana i la política, hi ha la subcategoria dels mites-icones. Les fragàncies Floris perfumen el cel·luloide tant de Hollywood com del Regne Unit fins als nostres dies. D'Errol Flynn a Vivien Leigh passant per Emma Thompson o Michael Caine i la més icona de totes: Marylin Monroe. La rossa de rosses solia dir que abans d’anar a dormir, de pijama tan sols es posava quatre gotes de Chanel nº 5. I res més, deia. Però no explicava que per fruir encara més del tacte de llençols de seda abans s'havia banyat amb oli Rose Geranium dels menorquins d'origen.

Els efluvis que surten de la rebotiga de Jeremy Street també ennobleixen l'aire d'escenaris i estudis de gravació. Mick Jagger, David Bowie alternen interpretacions amb flitades de Floris. Aspecte provocador, cutis conservador.

Nou generacions després, tot i haver perdut el cognom pel camí, els descendents segueixen rere el taulell de caoba adquirit a l'Exposició Universal de Londres de 1851, tot esperant, com a proveïdors reials que encara són, les comandes de Buckingham Palace i Clarence House.