Mireu-la bé. No en trobareu una altra així. L’Ubla d’Altron. A la vall d’Àssua. Us deveu preguntar què és. Som-hi. Ubles, llúpies o perxades són les paraules que es diuen al Pallars per anomenar el que seria un paller, un cobert tradicional. Però una ubla és molt més: és una skyline de la vida, de la memòria real del Pallars.

Les ubles són com el sismograma del Pallars: poden ser més grans, més petites, de diferents formes, dissenys, en funció del clima quan es fan, o a l’altura dels pobles, de la potència econòmica de la casa que la construeix... Les ubles són una radiografia, una fotografia que vol ser com un camaleó amb la natura. Les ubles imiten el paisatge o el paisatge imita les ubles? Ens duen a temps remots, immemorials. Són pissarres que veu tothom, de l’existència del Pirineu.

Ubles, obertes, com les valls, descapotables a la natura. A dalt i a baix; funcionals, pràctiques, rumiades, infal·libles, segures, amables, construccions humanes: de l’home, per a l’home, per a la vida. El pis de dalt servia per guardar-hi pastura, especialment el redall (la segona dallada de l’any), i també com a espai per assecar-hi panís, fesols... El rebost de l’hort, del camp. La planta baixa era bàsicament per als animals, el pàrquing, l’habitatge del bestiar a l’hivern, generalment les ovelles. També podíeu veure-hi reposar el carro, o després els primers tractors, la màquina de dallar. I clar, en una ubla hi havia de tot, amuntegat, emmagatzemat, endreçat, perquè l’ubla és la caixa d’eines de la vida del ramader, el pagès que lluita, precisament, per la vida. Una vida que ja marxa. 

En queden comptades amb els dits, d’ubles, al Pirineu. I la d’Altron (probablement de principis del segle XIX) és el símbol, el model, el paradigma, la catedral de les ubles: arquitectònicament, econòmicament, culturalment, socialment. És l’ubla que té les claus que obren la vall d’Àssua, i esbatanada, oberta de bat a bat, ens diu que està marxant: s’esmicola, s’esgruna, va caient a trossos. El futur és la ruïna, la mort. I la vall d’Àssua, el Pallars, fa una crida al país per salvar-la, curar-la, ressuscitar-la. Quantes vides ha fet néixer, créixer i reproduir aquesta ubla? I les de tot el Pirineu? Així, què no s’ha de fer perquè continuï vivint? Ella espera la resposta.