Emili Mira i López (Santiago de Cuba, 1896 – Petrópolis, 1964) anirà de corcoll pràcticament tota la seva vida víctima de les malvestats imperials espanyoles. Neix a Cuba el 1896, ja que el seu pare, Rafael Mira, és metge militar, però dos anys després, quan la metròpoli espanyola perd la nació caribenya, la família se'n va a viure a La Corunya per, finalment, establir-se a Barcelona a partir de 1902.

L’Emili esdevé clarament allò que en diríem un coco. El 1911, títol de batxiller amb premi extraordinari de ciències; el 1917, llicenciatura en Medicina per la Universitat de Barcelona amb premi extraordinari, i el 1922, doctorat a la Universitat de Madrid —com no podia ser d’altra manera, amb premi extraordinari. A banda de parlar català i castellà es preocupa d’aprendre anglès, francès i alemany. Tot extraordinari. Sembla que ho porti a la sang. O al cap, més ben dit. I no és estrany, per tant, que deu anys més tard sigui escollit per unanimitat del claustre per fer-se càrrec de la primera càtedra de psiquiatria a la recentment creada Universitat Autònoma de Barcelona.

El psicòleg advoca per mesurar tres intel·ligències i no una sola de general. Cal prendre nota de la intel·ligència mecànica o espacial, de la verbal i de l’abstracta de cadascú per treure’n una conclusió fiable

Casat el 1919 amb Pilar Campins, de qui es divorcia el 1945 per casar-se amb la infermera uruguaiana d’origen suís Alice Galland, serà pare de sis fills, tres i tres, respectivament. Ateu però amb una ànima més cristiana que molts cristians, Emili Mira té de base pencar per la justícia social. El 1923 és un dels membres fundadors de la Unió Socialista de Catalunya i imparteix cursos de franc per a treballadors de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. El 1926 comença a dirigir l’Institut d’Orientació Professional de Barcelona, dependent de la Diputació, que amb l’adveniment de la República passa a ser competència del Govern de la Generalitat i es converteix en Institut Psicotècnic de la Generalitat.

Mira s’esmerça a distingir orientació de selecció professional: la primera, buscant la millor feina per a cada home, i la segona, afavorint el rendiment econòmic, trobant el millor home per a cada feina

Mira és precursor de l’orientació professional entesa com “una actuació científica complexa i persistent, destinada a aconseguir que cada subjecte practiqui un tipus de feina en què pugui, amb menys esforç, obtenir el màxim profit i satisfacció per a si i per a la societat”. Sàvies paraules que posarien fi a tanta incompetència i principis de Peter. El psicòleg advoca per mesurar tres intel·ligències i no una sola de general. Cal prendre nota de la intel·ligència mecànica o espacial, de la verbal i de l’abstracta de cadascú per treure’n una conclusió fiable. I alerta amb l’aportació, perquè a partir de 1965 les descripcions de les anàlisis del treball promogudes per l’Organització Internacional del Treball se centraran en aquesta triple diferenciació.

El 1935, quan publica el seu Manual de psicologia jurídica (1935), un dels primers en la matèria a Europa, és nomenat director mèdic del “manicomi de senyores” de Sant Boi de Llobregat. L’inici de la Guerra Civil l’enganxa en un congrés a Zuric. En torna immediatament i es posa a les ordres del president Lluís Companys, amb qui l’uneix l’amistat però també el fet de ser el metge del seu fill Lluïset, que pateix esquizofrènia. Se li obren molts fronts, i mai més ben dit. Durant la Guerra Civil, també per encàrrec del Govern de la República Espanyola, distribueix equips de psiquiatres a tots els fronts, amb hospitals específics que li serveixen per fer el seguiment d’un centenar de casos d’un tipus d’ansietat maligna d’evolució fatal, les conclusions del qual publicarà el 1939 al British Medical Journal. Emili Mira no para, i també dirigeix l’Institut d’Adaptació Professional de la Dona, dependent de la Generalitat de Catalunya; acull a Barcelona psicoanalistes que s’escapen de l’Alemanya nazi, i facilita la fugida de les germanes hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús del manicomi de Sant Boi, amenaçades pels anarquistes. Abans de passar a França, i d’aquí a Anglaterra, amb la derrota republicana, Mira veu com el personal del manicomi fuig esparverat i observa, atònit i meravellat, com els mateixos malalts mentals s’autoorganitzen i s’ajuden entre ells.

La tasca acadèmica i científica és i serà ingent durant tota la seva vida. Fer una llista de la quantitat de conferències, classes universitàries i congressos que ha fet, fa i farà arreu del món és de guia telefònica. Els seus manuals de psicologia jurídica i de psiquiatria són referents, però el seu gran hit és l’anomenat “test psicodiagnòstic miokinètic” (PMK), o test de Mira, que presenta per primera vegada el 1939 a Anglaterra, on s’ha exiliat gràcies a una beca de la British Society for Protection of Science and Learning per treballar al Maudsley Hospital i al Mill Hospital de Londres.

La base del PMK té per objectiu l’orientació professional, però s’anirà perfeccionant fins a esdevenir un test de personalitat. El test de Mira parteix d’un encàrrec durant la República Espanyola per trobar un mètode de selecció de pilots d’avió en situacions de poca visió però acabarà servint per a molt més. El 1936 crea l’“axiestereòmetre”, una prova que obliga els candidats a dibuixar unes línies sense visió que recorda la prova que tots els qui tenen carnet de conduir passen durant el control mèdic. Mira s’esmerça a fer distingir entre orientació i selecció professional: la primera, afavorint l’individu, buscant la millor feina per a cada home, i la segona, afavorint el rendiment econòmic, trobant el millor home per a cada feina. “No n’hi ha prou amb el progrés del maquinisme industrial, també és necessari l’avenç de l’humanisme.”

Quan tu hi vas, el test de Mira ja hi ha anat i n’ha tornat deu vegades. No el fotràs, no l’enganyaràs, no l’engaliparàs. El test et té calat. No valen caretes, no valen martingales, no valen puteries

A la Royal Academy of Medicine de Londres hi exposa els beneficis i els avantatges del PMK desenvolupat. Mira troba l’autèntica màquina de la veritat. Es tracta d’una prova d’expressió gràfica, dibuixant diverses figures de múltiples formes tant amb la mà dreta com amb l’esquerra. A vegades, a la vista i a vegades, no, de manera que cadascun dels gràfics aporti informació sobre algun aspecte de la personalitat, sense que l’individu sigui conscient que és això, el que realment mesura. Així és com el test permet detectar l’actitud real de l’individu davant de les situacions que obliguen a reaccionar i determinar-ne el temperament i caràcter, colgat en la zona més profunda del psiquisme. Quan tu hi vas, el test de Mira ja hi ha anat i n’ha tornat deu vegades. No el fotràs, no l’enganyaràs, no l’engaliparàs. El test et té calat. No valen caretes, no valen martingales, no valen puteries. Que vas de xaiet però ets un llop ganut? Que vols fer veure que ets l’ànima de la festa però en realitat ets un tímid que no saludaries ni la teva ombra? Test de Mira que te crío. Res. El PMK atrapa abans els mentiders que els coixos. Bàsic per decidir si es concedeix un permís penitenciari. El psicodiagnòstic miokinètic sembla que és “el test”. I certament alguna cosa de fermesa absoluta deu tenir si encara ara es fa servir arreu del món i segueix sent estudiat a bastament. Parlem d’una de les claus mestres de les proves psicodiagnòstiques. Parlem de l’NBA dels tests de la ciència psicològica, al costat del de Rorschach, del test d’apercepció temàtica (TAT) o del de Jung.

“No hi pot haver individu sa en una societat malalta”, conclou, convençut que la base és procurar que la mainada tingui una educació de qualitat, forçant-la a un ferm compromís amb l’ètica i la moral

Però Mira té clar que fer un test infal·lible per detectar gent que no rutlla bé del magí està molt bé però no és suficient. Cal prevenció. Cal una “medicina social” a tall d’higiene mental. Si ens rentem les mans per evitar infeccions, bé que hem d’aclarir el terrat per evitar intoxicacions mentals. “No hi pot haver individu sa en una societat malalta”, conclou, convençut que la base és procurar que la mainada tingui una educació de qualitat, forçant-la a un ferm compromís amb l’ètica i la moral. Si camines bé però et patinen les neurones no arribaràs enlloc. Tot és un encadellat, un còctel psicològic, bioquímic, fisiològic... Mens sana in corpore sano, sí... Però en una societat sana. El dualisme entre cos i ment ha mort. Per a Emili Mira allò que és psicològic emergeix d’allò que és fisiològic i arriba a la seva plenitud en allò que és social. Mira pica alt. Molt alt. Un incansable enemic del desencís.

Sovint les persones necessitem que algú ens digui una obvietat de manera lúcida. “Un malalt és tot aquell individu que pateix o fa patir.” Mira dixit. Quina és, si no, la missió real de la medicina? Què és, si no, la felicitat sinó una cosa tan simple com l’absència de patiment i de dolor? I ell entén, a més, que el món dels humans és una dansa entre quatre gegants, quatre emocions principals, com explica en el seu llibre més popular, especialment a Sud-amèrica, titulat Los cuatro gigantes del alma. El gegant rosa, l’amor; el gegant negre, la por; el gegant roig, la ira, i el darrer, el gegant transparent, el deure. Cadascú, dominat per un gegant, tresca per la vida com pot, i Mira voldria que cadascú pogués anar pel món no com pugui, sinó com vulgui.

L’estada a Londres serà breu. Tot i moure’s arreu del món, el seu marc habitual és l’Amèrica llatina. El 1940 s’estableix a l’Argentina fins al 1943, on combina l’exercici professional amb les classes que imparteix a la Universitat de Buenos Aires i la direcció dels serveis psiquiàtrics i d’higiene mental de la província de Santa Fe, entre altres. També funda a Uruguai l’Instituto de Orientación Profesional de Montevideo. Durant aquest període, el 1942 és elegit per la Medical Academy de Nova York com a científic de l’any per les majors aportacions que ha fet a la psiquiatria en l’àmbit mundial. De les seves xerrades acadèmiques en surt el llibre Psychiatry in war, publicat el 1943 a Nova York, en uns Estats Units empantanegats a la Segona Guerra Mundial, i és nomenat membre de l’American Psychiatric Association. L’experiència psiquiàtrica de la Guerra Civil no ha estat en va.

El periple professional de Mira prossegueix pel Brasil, com a formador d’orientadors professionals a São Paulo i director fundador de l’Instituto de Seleção e Orientação Profissional de Rio de Janeiro, que dirigirà fins a la seva mort. De fet, el Govern del Brasil li confia la selecció de conductors del transport públic de tot el país i la dels aspirants a entrar a la carrera diplomàtica. Emili Mira, que té una plaça al barri de Pedralbes de Barcelona, mor al Brasil el febrer de 1964 a causa d’un atac de cor. El seu cor s’atura però la sístole-diàstole de la seva obra segueix bategant arreu del món entre ànimes negres, roses, roges i transparents.