Asseguda amb el davantal de quadradets i un mocador rosa al cap, la Malika passa les hores compartint vida. O, més aviat, els petits fragments de vida de tots els veïns que passen pel seu davant. Cada dia els veu, els sent, els observa. També els veu créixer, madurar, envellir, morir. Des del taulell de la porteria, ella és un testimoni vital de moltes històries que es deixen entreveure en els pocs metres on treballa.

La seva presència, petita i enèrgica, recorda una d’aquelles matriarques sorgides de l’imaginari popular. Una figura que no t’esperes trobar quan entres a la porteria del número 116 del carrer Casanova, molt a prop del Mercat del Ninot i de l’Hospital Clínic. De fons, se sent alguna ambulància a tot drap. També el soroll dels cotxes entre els xamfrans de l’Eixample. Però a dins, on ella m’espera, em descobreix un petit espai ple de vida.

La porteria és estreta i allargada, amb el taulell de fusta massissa a un costat i una filera de bústies a l’altre. Al final, un petit ascensor que puja fins al setè pis. Abans l’edifici no en tenia, i en aquest espai hi havia unes elegants escales encatifades que es caragolaven cap amunt. Encara en queda una mica, d’aquella esplendor d’edifici centenari. I ella n’està orgullosa.

“Abans tenia penjades les fotos de tots els nens de l’escala, però alguns ja han crescut i els fa vergonya que les posi”

Asseguda darrere el taulell, la Malika m’ensenya un calendari escolar on surt l’Èric, un dels nens de l’edifici, igual com una àvia mostraria la imatge del seu net. “Abans tenia penjades les fotos de tots els nens de l’escala, però alguns ja han crescut i els fa vergonya que les posi”, riu. Al costat del calendari, un gran marc de fotos on es veuen imatges en blanc i negre dels seus tiets i de la seva àvia. Records d’una vida llunyana que ara m’explica.

“Vaig néixer a Safi, un poble del Marroc, però quasi sempre vaig viure a Casablanca. Allà treballava d’auxiliar d’infermeria amb una doctora. Fins que un dia, fa uns 36 anys, vaig venir a Barcelona de vacances amb una amiga”, em conta, com si fos una rondalla. És durant aquesta estada que, passejant per les Rambles, un noi de Breda les sent parlar àrab i, com que les entén, les convida a dinar.

Per casualitats de la vida, quan surten del local aquest noi es troba amb un conegut que li diu que està buscant una persona perquè cuidi la seva mare. “M’hi vaig oferir, volia canviar de vida. Vaig dimitir de la meva feina, em vaig vendre el cotxe i vaig tornar per cuidar durant sis anys la iaia Margarita, que ja ha mort”, continua relatant. Els anys següents els passa fent feines de cuidadora de persones grans. “Però, quan es moren, se’t trenca el cor”, s’entristeix. Per això, també fa feines de neteja i treballa al forn que hi ha just al costat de la porteria on ara ens trobem.

“Tens els dissabtes i els diumenges lliures, ets una mica el teu propi cap i no t’has de barallar amb ningú per agafar vacances”

“Sempre parlava amb la portera que hi havia aquí i veia que era una feina que estava molt bé: tens els dissabtes i els diumenges lliures, ets una mica el teu propi cap i no t’has de barallar amb ningú per agafar vacances”, resumeix. Així que el dia que la portera es va jubilar, la Malika va agafar el relleu.

“Al principi no parlava català, només castellà. Ho entenia tot, però per vergonya no el parlava. Però veia que aquí molta gent, que ara ja s’ha mort, em parlava en català i jo m’hi vaig esforçar. Ara soc independentista”, em somriu orgullosa. “Catalunya és la meva terra. No és que no em senti marroquina, però després de tants anys aquí... Fa sis anys que no trepitjo el Marroc.”

Cada dia agafa el tren des de Sant Celoni i comença a treballar a les vuit del matí. Una jornada que no finalitza fins a les set del vespre, amb un parell d’hores per dinar. Assegura que, principalment, la seva feina és vetllar per la seguretat de l’edifici. Saber cap a on va cada persona. Després, tracta de mantenir-ho tot net i es cuida dels veïns.

A la gent gran de l’edifici els compra les medicines a la farmàcia i els recorda quan se les han de prendre

Sobretot li agrada tenir cura de la gent gran. Ho fa gairebé com si fos una filla. Sovint els va a comprar les medicines a la farmàcia i els recorda quan se les han de prendre. “Moltes vegades em criden: «Nenaaa, pujaaa» i em demanen coses”, riu. Pot ser que tinguin una fuita d’aigua, problemes amb la caldera o que hagin caigut. Ella està al cas de tot. Els veïns més joves també li demanen coses, encara que a alguns la Malika els hagi de “posar a ratlla” de tant en tant.

“És que de vegades es passen amb les festes. Hi ha sis pisos amb gent jove i els he d’anar a dir que aquí també hi viu gent gran i famílies amb nens. Els dic: «Xxt, aquí no»”, i mou l’índex. D’alguna manera o altra, coneix totes les persones que viuen en els 28 habitatges de l’edifici. “I ja sé quin replà estarà brut i quin no”, admet.

Una de les feines que li roba més temps, i que no li agrada, és la de rebre els paquets de compres fetes per internet. “El problema és que m’arriben molts paquets i tinc un espai molt petit per guardar-los. A més, no és gens segur, perquè qualsevol persona pot obrir la porta”, s’indigna ensenyant-me una petita habitació situada sota l’escala. “I, és clar, vaig amb por, i depèn de l’hora ja no agafo els paquets. Llavors em ve la gent jove preguntant si han arribat els seus paquets... Al final, els dic que em deixin la clau del pis i ja els els deixo a dins”, conclou.

El cas és que en aquest edifici hi ha hagut alguns problemes amb robatoris. “Venen molt preparats i et diuen que van a tal pis. I tu: «Espera, espera, a quin pis van?». I llavors diuen que s’han equivocat i marxen. I això pot passar al mig del dia, eh... I no són tots de fora; també són d’aquí, i ben arreglats. I dones també!”, adverteix. “Alguns et planten cara, i al principi jo no sabia com fer-ho, però al final es tracta de preguntar on van”, continua.

“Els Mossos ja em coneixen i saben que, si veig algú estrany o fent coses rares, ja els aviso, a ells i a les botigues del voltant”

Sobretot té cura que no estafin els veïns més grans de l’escala. “Els enganyen molt. Sempre els dic que si han de venir a fer alguna revisió del gas, els diguin que només ho facin quan hi sigui jo. Així jo els puc preguntar qui són i què han de fer”, assegura.

Des de la porteria, la Malika també controla el carrer. “Els Mossos ja em coneixen i saben que, si veig algú estrany o fent coses rares, ja els aviso, a ells i a les botigues del voltant”, relata la portera, que creu que en els últims anys el carrer està més brut i hi ha més inseguretat. “Abans era un carrer més tranquil, però ara la gent gran va amb por”, lamenta.

La tarda és el moment més tranquil a la porteria. Moltes vegades la Malika llegeix un llibre mentre va saludant els veïns que arriben de l’escola i de la feina. “El que més m’agrada és el contacte amb la gent. Molts m’expliquen la seva vida, si han passat un mal dia a la feina, si tenen problemes amb els nens”, diu mentre s’acaricia la mà. “A molts els conec des que van néixer, com l’Èric, que té deu anys, o la Irene, que va venir amb pocs mesos i ara ja en té quinze”, s’entendreix.

“Intento que això sigui com una família. Als més grans els faig de filla; a les que tenen una edat semblant a la meva, els faig d’amiga, i als més joves, els faig de mare”

“Intento que això sigui com una família, i gràcies a Déu que tinc molt bona relació amb tots. Als més grans els faig de filla; a les que tenen una edat semblant a la meva, els faig d’amiga, i als més joves els faig de mare. Si estan malalts, els dic: «Fill meeeu, què et passa? Com et trobes? Vols un caldo?». Tinc una escala de veïns perfecta i el millor de tot és que el meu cap, abans d’agafar qualsevol llogater, sempre em consulta. Si els candidats no tenen el meu vistiplau, no els agafen”, assegura.

“Una persona gran sempre ajudarà un jove, però un jove entra aquí i es troba una persona gran i no...”

“I als nous llogaters sempre els dic quines normes hi ha aquí. Les normes són cuidar-se sempre de tots els veïns i que sàpiguen que aquí som com una família. El problema és que entre ells no tenen gaire relació: la gent jove no s’obre a la gent gran, no sé per què. Una persona gran sempre ajudarà un jove, però un jove entra aquí i es troba una persona gran i no...”, lamenta.

Després de passar tantes hores a la porteria del número 116, la Malika s’adona que hi ha molta soledat entre la gent gran. Alguns no tenen família; d’altres sí que tenen fills, però amb prou feines en reben trucades. Però no només els grans estan necessitats d’afecte. Els joves també. “Si sé que els ha deixat la parella o alguna altra cosa, intento donar-los amor, perquè en necessiten, igual que la gent gran. Abans això no era així. Crec que ara la gent jove i de la meva edat té moltes més preocupacions que abans”, reflexiona.

Moltes vegades la Malika es troba que ha de fer de psicòloga. És en aquells moments en què algun veí li comença a explicar els seus problemes i ella l’intenta aconsellar. “Fins i tot dono consells de parella”, riu la portera, que està casada. “Si em ve algú que té problemes amb la nòvia, li dic: «Posa una pel·lícula, demana una pizza i estigues per ella»”, somriu.

“Els joves se senten sols, però s’han construït una paret tan alta que després costa molt de traspassar”

“Però de vegades, quan se’n van, em fan plorar. M’abracen, i això a mi m’emociona”, diu amb ulls brillants. “El problema és que necessiten aquest amor. Els joves se senten sols, però s’han construït una paret tan alta que després costa molt de traspassar”, lamenta.

De porters no n’hi ha de bons o dolents, segons la Malika. “Hi ha una feina amb què s’ha de complir, però el tema emocional és important. Es tracta de fer bé la feina i servir la gent. Tu aquí estàs per servir”, remarca la portera, que creu que molts edificis haurien de tornar a tenir aquest servei.

“Hi ha moltes coses darrere de la feina d’un porter. Fins i tot he criat nens que han nascut aquí”

“Hi ha moltes coses darrere de la feina d’un porter. Pensa que fins i tot he criat nens que han nascut aquí. He ajudat les seves mares, si estaven soles i havien d’anar a comprar a fora, quedant-me els nens fins que tornaven. O me’ls he quedat a la porteria a l’hora de berenar, o els he donat menjar perquè a casa no ho volien fer. Aquí, a la porteria, també he fet festes d’aniversaris de nens. I tot perquè a mi m’agrada, eh! I a ells també; em tenen molt afecte”, s’emociona.

I és així com, asseguda amb el davantal de quadradets i un mocador rosa al cap, la Malika passa les hores compartint vida. Fent de testimoni dels petits fragments vitals. Compartint les alegries dels veïns que comencen a caminar i enyorant tots aquells que, en la seva vellesa, s’acomiaden del món. Però que ho fan sabent que, com a mínim, ella els recordarà.