Mai fallen. Cada dia, a la plaça de Terenci Moix, grups de joves filipins surten a jugar a bàsquet. Després de tants anys, ja formen part d’aquest paisatge del Raval de Barcelona, a tocar de la Facultat de Comunicació Blanquerna i del CCCB. Entre grafits, estudiants i turistes, ells aconsegueixen passar-se la pilota, aliens a tot el que els envolta. Aquest és el seu pati de casa, l’espai d’esbarjo dins del seu petit món, que un dia, temps i potser generacions enrere, comença a les Filipines.

La plaça de Terenci Moix, juntament amb la dels Àngels, és un dels centres neuràlgics del “Filipinotown” o “Little Manila”, on viu una de les concentracions de filipins més gran de Barcelona

De fet, és aquesta plaça, juntament amb la dels Àngels, un dels centres neuràlgics d’aquest “Filipinotown” o “Little Manila”, on viu una de les concentracions de filipins més gran de Barcelona, amb més de 5.000 membres. És la zona del Raval Nord, entre el carrer Joaquín Costa i els adjacents, com Valldonzella, Tigre, Paloma, Peu de la Creu o Reina Amàlia, on molts comerços, perruqueries i restaurants van dirigits al públic filipí, encara que molts ja estiguin regentats per pakistanesos, l’altra gran comunitat del Raval.

“Des de temps molt antics, Barcelona ha estat una ciutat receptora de migrants filipins”, m’avança Salvador Alegret i Sanromà (Barcelona, 1947). Doctorat en ciències químiques i catedràtic de la Universitat de Barcelona, en un principi ningú diria que aquest perfil hagi de ser un expert en la història i la connexió entre Catalunya i les Filipines al llarg del temps. Però mai ens hauríem de quedar amb les primeres impressions. Ell no només és catedràtic honorari de química de la Universitat de Santo Tomas, a Manila, sinó que ha escrit dos llibres relacionats amb el país asiàtic: Filipines a la catalana i Patriotes filipins a Barcelona (1880-1898).

Són dos llibres on aboca tot el seu coneixement sobre la relació que s’ha establert entre ambdues cultures des de temps remots. Publicats el 2021 per Ushuaia Ediciones, el primer és una miscel·lània dels seus viatges i estades a l’arxipèlag filipí, mentre que en el segon aprofundeix en una petita finestra temporal en la qual uns joves patriotes filipins, molts dels quals estudiants a la Universitat de Barcelona, catalitzen indirectament l’esclat revolucionari per aconseguir la independència de l’imperi espanyol.

Tot aquest coneixement l’adquireix durant les seves nombroses estades a les universitats de les Filipines, amb el seu grup de recerca en química analítica, fora del laboratori. “Són països on els estudiants poden estar molt formats, però no tenen grans laboratoris hospitalaris”, resumeix. És durant aquests viatges que el Salvador comença a buscar els catalans que històricament havien anat a les Filipines: missioners, militars, funcionaris, comerciants. I, a poc a poc, també comença a establir relacions entre tots dos països. Amb cada troballa se sent més i més fascinat.

“Abans del canal de Suez, la connexió amb Manila es feia per Acapulco. És a dir, s’embarcava a Cadis en direcció a Veracruz, es travessava a peu Mèxic i s’agafava el vaixell a Acapulco amb destinació a Manila”

Per explicar-m’ho, em cita al claustre de l’Institut d’Estudis Catalans, del qual és membre de la Societat Catalana de Química. I és aquí, asseguts en un dels bancs de fusta massissa, que Alegret em transporta als primers viatges entre Manila i Barcelona. Un viatge que, abans de l’obertura del canal de Suez, podia durar tot un any. “Abans de la independència de Mèxic, la connexió amb Manila es feia per Acapulco. És a dir, les mercaderies, els funcionaris i els militars embarcaven a Cadis en direcció a Veracruz, travessaven a peu Mèxic i agafaven el vaixell a Acapulco amb destinació a Manila, sis mesos més”, explica Alegret.

“Filipines és mexicana, no espanyola”, em sorprèn Alegret. “Conec tot el sud-est asiàtic i a tot arreu et sents lluny de casa, però a les Filipines és diferent. Des del primer dia em va recordar Mèxic, on també he viatjat molt per feina. I això és perquè durant més de 300 anys han estat connectats amb Acapulco”, continua el catedràtic. Mèxic enmig del sud-est asiàtic, qui ho havia de dir. “Allà tot és de bambú i només queden de pedra les places principals dels pobles, que és on hi ha l’escola, l’església i l’ajuntament”, relata. El menjar, el substrat catòlic, l’ambient festiu... Mèxic. Ho té clar.

“Conec tot el sud-est asiàtic i a tot arreu et sents lluny de casa, però a les Filipines és diferent. Des del primer dia em va recordar Mèxic. Filipines és mexicana, no espanyola”

No és fins a l’obertura del canal de Suez el 1869 que el viatge s’escurça i Barcelona comença a rebre filipins de manera més habitual. Tal com apunta Alegret, en aquella època al port de Barcelona hi ha molts mariners filipins esperant-se per enrolar a les diferents companyies de transport marítim internacional. I a l’antiga platja de Pequín, on ara hi ha el Fòrum, hi viu una colònia permanent de mariners filipins, amb casetes que s’han construït ells mateixos.

Noms com Marcelo H. del Pilar o José Rizal formen part d’una burgesia autòctona que ve a la capital catalana a fer carreres de ciències per tornar al seu país en qualitat d’‘ilustrados’

Però de tots aquests filipins que arriben a terres catalanes, n’hi ha uns que destaquen especialment pel seu paper en la història. Es tracta d’una generació d’estudiants universitaris que s’autoanomenen propagandistes de la llibertat i que són alguns dels precursors de la independència de les Filipines. Noms com Marcelo H. del Pilar, Graciano López Jaena, Isabelo de los Reyes o José Rizal formen part d’una burgesia autòctona, sovint d’origen sinofilipí, que ve a la capital catalana a fer carreres de ciències per tornar al seu país en qualitat d’ilustrados, terme que encara avui s’utilitza al país asiàtic.

És des de la distància que comencen a repensar el futur del seu país i creen el periòdic quinzenal La Solidaridad, que entre 1889 i 1895 té la seu al número 5 de la plaça del Bonsuccés de Barcelona. Aquesta publicació reformista és molt decisiva en l’obtenció de la independència de les Filipines.

Molt a prop d’allà encara hi ha l’antic edifici de la Compañía General de Tabacos de Filipinas, a la Rambla, 109. Inaugurat el 1881 per cobrir el lliure comerç de tabac a la colònia asiàtica espanyola, és un dels darrers vestigis existents de la relació històrica de Catalunya amb les Filipines. Curiosament, ara l’edifici conté l’Hotel 1898, nom que fa una clara al·lusió a la data d’independència d’aquesta colònia llunyana.

Durant els anys seixanta moltes dones arriben a Barcelona per dedicar-se al servei domèstic i s’allotgen com a internes. “Les volien perquè sabien parlar anglès amb la canalla, però estaven explotades i molt invisibilitzades”

És amb aquesta derrota que comencen a arribar a Barcelona moltes famílies repatriades criolles i també mestisses que no estan d’acord amb el nou ordre estatunidenc que governa el país. Més endavant, és l’esclat de la Segona Guerra Mundial el que provoca que moltes famílies filipines amb llaços familiars a Catalunya hi arribin buscant-hi aixopluc.

Però si hi ha un moment clau en l’arribada de filipins a Barcelona, és durant els anys seixanta, quan moltes dones hi arriben per dedicar-se al servei domèstic i s’allotgen com a internes. “Les volien perquè sabien parlar anglès amb la canalla, però estaven explotades i molt invisibilitzades”, explica Alegret. No és fins anys més tard que comencen a treballar com a externes per a diferents cases i busquen maneres per compartir pisos amb altres expatriades. Comença l’etapa en què és possible també el reagrupament familiar.

A poc a poc, la comunitat filipina va creixent fins a formar una autèntica “Vila Filipina” al cor de Barcelona. És al nord del Raval on s’ajunten i comparteixen festes, costums, associacions i espais de culte on trobar-se. Fins i tot es creen diverses xarxes de negocis que fan que, al final, el seu dia a dia pugui transcórrer només utilitzant el tagal com a llengua de contacte.

“A les Filipines hi ha aquest ordre social dels clans familiars: hi ha els rics dels clans i els pobres, però tots formen part d’un mateix clan i s’ajuden. Per a ells, demanar ajut no és una cosa vergonyosa, perquè tots hem necessitat ajuda alguna vegada”

“Són una comunitat silent”, explica Alegret. “La seva presència no ens influencia, perquè treballen moltes hores i viuen dins del seu món, amb les seves festes i tradicions”, continua. La majoria dels nens d’origen filipí van a l’escola Sant Francesc d’Assís, a la plaça de la Universitat, o a l’escola Vedruna, a la plaça dels Àngels. I pràcticament totes les famílies estan relacionades amb alguna de les associacions filipines del barri, la majoria encapçalades per dones. “En un context de precarietat, és molt important formar part d’alguna entitat”, comenta el Salvador. “A les Filipines hi ha aquest ordre social dels clans familiars: hi ha els rics dels clans i els pobres, però tots formen part d’un mateix clan i s’ajuden. Per a ells, demanar ajut no és una cosa vergonyosa, perquè tots hem necessitat ajuda alguna vegada”, continua.

Moltes d’aquestes associacions van lligades a l’Església. A causa del seu passat colonial, la gran majoria de població de les Filipines és de religió catòlica. En la diàspora, molts dels filipins que arriben a Barcelona van a missa a la petita església del carrer de Sant Elies, al barri de Sant Gervasi. No és fins a l’arribada del pare filipí Avelino Sapida, el 1986, que es comencen a celebrar misses en tagal a l’església de Santa Mònica, al Raval. Un espai que també serveix per intercanviar notícies i informacions sobre ofertes de feina. Amb el temps, l’església de Sant Agustí, del carrer de l’Hospital, ja està regida per dos frares filipins.

“Com que allà les cases són molt precàries, la parròquia és un complement de la família i tot ho fan al seu voltant”, explica Alegret, que assegura que es tracta d’una comunitat molt festiva: “Són molt de cantar, ballar i expressar-se”. Tot i això, en poques situacions ho fan davant d’ulls externs a la comunitat. Tan sols el 12 de juny, dia en què celebren la independència del país, o durant les festes del Raval, el mes de juliol, sí que aprofiten per fer balls i àpats col·lectius a la plaça dels Àngels i a la de Terenci Moix.

Això sí, des de fa més de tres dècades, cada tercer diumenge de gener celebren a la plaça de Sant Agustí la processó de Sinulog. “És quasi com una Patum de Berga a l’illa de Cebu”, assegura Alegret. “Aquí fan una petita reproducció del festival, que no deixa de ser una mostra de la supervivència d’antigues creences d’abans de l’arribada del catolicisme”, continua.

“Hi ha filipins nacionalistes catalans. D’altres treballen en empreses catalanes, però viuen filipinament en català”

I mentrestant, en el dia a dia, aquesta quadrícula de carrers del Raval és testimoni de generacions de famílies unides per la cultura i els records del seu país llunyà. Records que també poden tastar-se en restaurants com Fil Manila, al carrer de les Ramelleres, inaugurat el 1994 i considerat el restaurant filipí més antic de Barcelona. Allà s’hi poden tastar plats com l’arroz caldo, la kaldereta, l’estofado o el crispy pata, noms que evoquen un evident passat colonial. I mexicà, no ho oblidem.

Ja han passat molts anys des que van arribar els primers filipins a Barcelona. Les noves fornades ja són joves amb estudis superiors i connectats al món i a les xarxes socials. Són conscients que es demanen professionals amb domini de l’anglès o del sector clínic i tecnològic. Igual que els que han nascut aquí i són terceres generacions. “Hi ha filipins nacionalistes catalans. D’altres treballen en empreses catalanes, però viuen filipinament en català”, matisa Alegret. Són, com ell diria, filipins a la catalana.