Lo Palmero és el més jove dels mestres artesans que queden fent palmes tot l’any a Catalunya. Besnet de la saga de la centenària Cistelleria Viaplana de Gràcia (Barcelona), de ben petit en Joan Vaqué ja en feia. Saltant-se l’escola, si calia. De gran, convertit en economista avorrit dels despatxos, ho va deixar tot per marxar a fer palmes (Palmes Viaplana) a la Vilella Baixa, al Priorat, d’on la fil·loxera havia fet fora els seus ancestres. Fins i tot trena i crea coses i cucs amb la mainada per fer entendre molt millor la geometria i els volums que un professor de matemàtiques a la pissarra.

El Diumenge de Rams és la celebració que inicia la Setmana Santa. Es recorda l’entrada de Jesucrist a Jerusalem, que va ser rebut amb palmes, branques d’olivera i llorer. I així, anar passant els segles, fent la benedicció de les palmes i els palmons, que després es pengen als balcons i a les finestres per protegir la casa i portar bonança. De fet, la tradició de trenar palmons és pagana. La palma rep la primavera i continua, simbòlicament, escudant cada llar dels mals esperits, o dels mals reals que ens envolten.

Així ho pretén fer aquesta palma catalana, d’essència modernista, que és més voluminosa i treballada que la seva cosina valenciana. Abans, cadascú es feia la seva. Ara, en canvi, els clients només valoren que sigui gran, ni l’ofici ni el detall. “L’àvia s’emprenyaria si veiés palmes ni la meitat de boniques que les seves. Però qui paga cent euros per una palma, avui?”, afirma en Joan. L’artesania no és rendible. 

La pandèmia posa en perill el que cap guerra havia aturat mai. Però lo Palmero es nega a desaparèixer i hi planta cara. Salva la tradició amb una botiga en línia, enviant palmes fresques arreu, a gent gran i a mainada. Per creença o per nostàlgia, traslladant art amb aquell perfum intens de primavera, amb aquella missió permanent de protegir la casa, de protegir-nos de tots els mals, de tots els virus de tots els temps.