Matí feiner. L’efluvi de sal es barreja amb el de fritada i pixum. Tovalloles, jerseis i calces s’oregen i guaiten els carrers angostos des dels estenedors dels balcons. La humitat i el pas del temps esculpeixen les parets, en desgasten la pintura i rovellen les reixes de les finestres. Onegen banderes blaves i grogues: són el mar i la sorra, allò que flanqueja aquesta quadrícula de rectangles infinits a vista d’ocell. A la plaça del mercat, on l’atapeïment urbanístic respira una mica, la gent gran s’hi aplega, se saluda, xerra, explica. Hi ha coses que no canvien. L’apèndix de Barcelona encara destil·la autenticitat. Encara és barri, encara és viu, però s’esllangueix. A l’estiu directament agonitza.

Pisos turístics, gentrificació, lloguers pels núvols. Resultat: expulsió dels veïns i del seu teixit comercial. És la història de sempre, també a la Barceloneta

Pisos turístics, gentrificació, lloguers pels núvols. Resultat: expulsió dels veïns i del seu teixit comercial. És la història de sempre. S’acarnissa amb les diferents Barcelones i s’escampa com una taca d’oli. Botigues de queviures amb horaris inversemblants, restaurants amb paelles congelades anunciades en anglès, botigues de lloguer de bicis, establiments de menjar ràpid... Tots han anat substituint lentament els comerços de la Barceloneta, gairebé tocada de mort. És la zona zero. Però hi ha algú amb memòria que vol deixar constància d’un passat gloriós esvaït.

Fermí Puig ha decidit catalogar tot el teixit comercial del barri mariner des d’inicis del segle XX. El seu inventari supera els 2.000 negocis registrats, la gran majoria desapareguts

Fermí Puig (col·leccionista de vida i de música!) ha decidit catalogar tot el teixit comercial del barri mariner des d’inicis del segle XX amb l’exposició “Un segle de comerç al barri”. Li dic el nom d’un carrer, mira la seva llista, i recita. “Carrer Escuder? Hi havia la perfumeria Elisa, Instalaciones Jerónimo Torner, la croissanteria La Gavina, el colmado del senyor Pere, la papereria Sol, la botiga d’alimentació de la Josefa Mestres als anys cinquanta...” Per a cada carrer, per a cada número, per a cada any. Ell ho té tot, amb tota mena de detalls. Custodia un inventari que supera els 2.000 negocis registrats, la gran majoria desapareguts.

“Era una pena que tota la història d’aquests comerços, que han estat referents al barri, quedés en l’oblit”, explica Puig, fill d’un quart de pis típic de la Barceloneta, mentre passegem per Joan de Borbó (passeig Nacional per als veïns). Ara, nostàlgic, vol recordar tots els negocis barcelonetencs que s’han esfumat. Recopila els establiments d’abans de la Guerra Civil, quan abundaven els sabaters, les lleteries i els carboners. Construeix la història del barri, de la seva gent, a través dels seus establiments comercials, i n’homenatja els que encara hi romanen, malgrat tot.

Dels 2.000 negocis de la Barceloneta catalogats meticulosament, en Fermí n’ha comptat prop de quaranta que superen la cinquantena d’anys d’història

“Vaig estar rascant i hi havia poquíssima informació sobre això. Vaig començar amb programes de festa major antics, on trobava informació sobre els comerços que s’hi publicitaven, que eren els que tenien més calés: restaurants i farmàcies. Gratant una mica la memòria de la gent i mirant arxius, vaig aconseguir completar-ho i fer-me’n un bon mapa”, apunta. “Les persones anònimes, del carrer, m’han ajudat molt i s’hi han bolcat quan hi he parlat. De l’Ajuntament, però, no n’he tret res. Només hi he trobat entrebancs.” Dels dos milers de negocis catalogats meticulosament, alguns dels quals es remunten fins i tot al segle XIX, en Fermí n’ha comptat prop de quaranta que superen la cinquantena d’anys d’història al barri. Restaurants, tavernes, farmàcies i alguna excepció més. Són els últims supervivents d’un vaixell que naufraga en el mar de la globalització.

A Joan de Borbó, la Barceloneta-aparador més visible als turistes internacionals, el teixit comercial històric ja no ho és, de visible. Can Manel, el restaurant més antic del passeig, va abaixar la persiana el 2016 després que li multipliquessin per sis el lloguer

“Des de la parada de metro fins aquí, l’inici del carrer de la Maquinista, no hi ha cap comerç històric. Només Casa Jaume, que més o menys conserva el cartell i el lloc, tot i que no té res a veure amb com era. De la resta no en queda res”, destaca en Fermí. A Joan de Borbó, la Barceloneta-aparador més visible als turistes internacionals, el teixit comercial històric ja no ho és, de visible. Ha estat una sagnia. Can Manel, el restaurant més antic del passeig (1870), va abaixar la persiana el 2016 després que li multipliquessin per sis el lloguer que pagaven. “Un crim per als veïns i per al barri”, admet Puig.

Cal allunyar-se de Joan de Borbó i el passeig Marítim i capbussar-se en els carrerons estrets d’aquest barri-annex de la Ciutat Comtal per reconèixer-hi algun dels negocis històrics. “El carrer de la Maquinista és un dels més comercials de la Barceloneta. Per aquí al costat hi passava el tramvia, i al final del carrer hi havia la fàbrica metal·lúrgica, on treballaven més de mil obrers. Tots els que anaven a la feina passaven per aquí, i això estava ple de botigues de tota mena”, il·lustra en Fermí. Al naixement del carrer topem amb el primer establiment antic, La Bombeta, un bar de tapes de batalla que manté una estètica força kitsch.

“Aquest és l’edifici típic de la Barceloneta: dos nivells i planta quadrada, de més o menys vuit metres per vuit metres. Totes les cases eren així, i van anar-hi afegint plantes a sobre”

“La rellotgeria Cánovas també és històrica, té més de noranta anys. El seu amo va ser tinent d’alcalde de Barcelona i regidor durant molts anys de la Barceloneta.” En el mateix sector del carrer, comptem fins a cinc establiments tradicionals, entre els quals Cafès Salvador, del 1956, o el restaurant Can Ramonet, que explica la història patrimonial del barri. “Aquest és l’edifici típic de la Barceloneta: dos nivells i planta quadrada, de més o menys vuit metres per vuit metres. Totes les cases eren així, i van anar-hi afegint plantes a sobre. Si l’obres en canal i el divideixes en dos, tens la divisió típica dels pisos d’aquí.”

El que a mitjan segle XVIII, quan es va fundar el barri, eren cases unifamiliars de dues plantes d’entre 100 i 120 metres quadrats, més endavant es va separar en dos pisos, un per planta, i després en dos habitatges per nivell. Aquest procés històric va donar com a resultat els quarts de casa, l’immoble més comú a la Barceloneta, de menys de trenta metres quadrats. Llaunes de sardines. Els edificis, a més, van anar creixent en alçària, la qual cosa anava donant forma al barri que coneixem actualment, durant molts anys un polvorí de densitat demogràfica. En un habitatge com aquest, en un quart de casa, hi va néixer en Fermí l’any 1959.

“En un quart de casa hi vivíem els meus pares, els meus avis, el meu oncle, un gosset i jo. Sis persones en un pis de 27 metres quadrats”

“Hi vivíem els meus pares, els meus avis, el meu oncle, un gosset i jo. Sis persones en un pis de 27 metres quadrats”, recorda. “Al menjador hi teníem una mena de moble que es desplegava en un llit, on dormien els meus avis. En una habitació hi dormíem els meus pares i jo, i a l’altra, el meu oncle. Avui, pensa en la intimitat de tots plegats, no? El lavabo eren quatre rajoles, amb el vàter i un platet de dutxa, que molts altres pisos ni tenien.” Devia ser dur, oi? “No ho recordo gens tràgic, perquè tampoc coneixia cap altra cosa. Vivíem al carrer, gairebé mai érem a casa.”

Treure les cadires al carrer al vespre per prendre la fresca, jugar a bales aprofitant els espais entre les llambordes, fer petar la xerrada amb qualsevol comerciant del barri, anar a rentar la roba i a dutxar-se als safarejos públics... Tot això era possible a la Barceloneta pre Jocs Olímpics de no fa gaires anys, aïllada de la resta de la ciutat per unes vies del tren. És precisament aquesta nostàlgia, la memòria d’un barri popular del qual encara queden traces però que està esvaint-se lentament, el que va dur en Fermí a recopilar tota la informació possible dels comerços antics del barri mariner.

“Recordo que al meu carrer, a les tardes, hi havia llums de comerços, com a mínim vuit botigues. De tots aquests, fa molts anys que no n’hi ha ni un. Ara són baixos d’habitatges”

“Jo vivia al carrer Sant Miquel. Jugàvem tot el dia al carrer, no hi passaven els cotxes. Recordo que en aquell tros de passatge típic de la Barceloneta, a les tardes, hi havia llums de comerços. Una perruqueria, un home que venia persianes i joguines, una bodega, una bugaderia, un colmado, una herboristeria, una lleteria i un fuster. Com a mínim hi havia vuit botigues. De totes aquestes, fa molts anys que no n’hi ha ni una. Tots els comerços van desaparèixer. Ara són baixos d’habitatges, alguns potser pisos turístics”, lamenta Puig.

“El context històric m’és igual, ja hi ha mil llibres sobre això, però veure el logotip d’una botiga que ja ha desaparegut no ho ha fet ningú mai. I caldria fer-ho a més barris”

Amb el seu projecte en Fermí intenta recuperar la memòria col·lectiva de tots aquests comerços del barri i, alhora, “activar la part sentimental dels veïns”, traslladar-los a la seva infantesa. “Per la gent del barri, que és a qui està adreçada l’exposició, veure el Chincheta, que és on compràvem les revistes i els tebeos, o veure la Casa Leo, que és on canviàvem els cromos... Segur que els emociona. El context històric m’és igual, ja hi ha mil llibres sobre això, però veure el logotip d’una botiga que ja ha desaparegut no ho ha fet ningú mai. I caldria fer-ho a més barris.”

Continuem amb la passejada, encara al carrer de la Maquinista, un dels més comercials. Totes les artèries com aquesta, que es dirigeixen al passeig de Joan de Borbó o a la plaça del mercat, són les que acumulen més negocis, segons apunta en Fermí. “Aquí hi havia el Santos Jeans, un històric que va tancar fa poc. Arriba un moment que tenint el Zara i totes les cadenes multinacionals, és impossible que sobrevisquin. L’amo ha de pagar autònoms, seguretat social, llum, aigua, i treballa com un tonto perquè li surtin nets una mica més de 2.000 euros. Si abaixa la persiana i lloga o ven el local li sortiran igual i serà a casa tocant-se els nassos. M’entens?”

El teixit comercial es manté gràcies a petites resistències, que alhora són grans esforços individuals contra la turistificació i la gentrificació

El teixit comercial es manté gràcies a petites resistències, que alhora són grans esforços individuals contra la turistificació i la gentrificació. En Fermí ho sap de primera mà. Quan va morir el seu pare, que regentava la Bodega Fermín des de feia mig segle, molta gent volia llogar el local per obrir-hi altres negocis: locutoris, supermercats... “Imagina’t que tots aquests que volen muntar qualsevol cosa et paguen una barbaritat cada mes. A l’altre costat, hi tens algú del barri que diu que continuarà amb el nom, amb el teu negoci, però te n’ofereix menys diners. Encara que sigui temptador, nosaltres ho vam tenir clar. Ma mare no volia que la bodega es convertís en un locutori. No tot és el valor monetari.”

La Bodega Fermín, un dels quaranta comerços que conserven l’ànima de la Barceloneta des de fa més de cinquanta anys, ara està regentada per dos joves del barri. Han decidit preservar els barrils del local, el rètol original —per al qual en Fermí va haver de fer una instància a l’Ajuntament— i el negoci en si, però afegint-hi un toc contemporani. “Hi tenen tiradors de cervesa i alguna cosa de menjar... Però en conserva l’autenticitat. Quan hi havia el meu pare, només era una bodega on venies amb la garrafa a omplir-la o on es venia algun refresc. Ara s’han hagut d’adaptar”, explica.

“Abans hi havia cinc o sis bodegues a tot el barri. Què passa? Que ara tothom ven de tot. Ara tens un Caprabo, un Lidl, un Spar i catorze badulaques que venen de tot i estan oberts a totes hores...”

“Abans hi havia cinc o sis bodegues a tot el barri. Vi a granel, licors a granel, cava, cerveses, coca-cola... Cadascuna tenia els seus clients fidels de la seva zona. Què passa? Que ara tothom ven de tot. El meu pare només tenia quatre bodegues que li feien competència, i li anava molt bé. Ara tens un Caprabo, un Lidl, un Spar, catorze badulaques que venen de tot i estan oberts a totes hores... Et posaré un exemple. El meu pare va haver de demanar autorització a l’Ajuntament per poder tancar els dimecres i obrir els matins de diumenge, perquè venia més. Paral·lelament, hi havia un tio que obria fins a les dotze i ningú no li deia res... Les institucions tampoc han fet per protegir el comerç de proximitat.”

Gairebé a tocar de la Bodega Fermín, a la plaça del mercat, hi ha molts altres negocis amb història. Desprenen essència de Barceloneta. La botiga de roba Les Ocasions, el bar L’Electricitat, els Calzados Cubedo o La Cova Fumada, una taverna de tapes inaugurada el 1944 que actualment és gestionada per la tercera generació de restauradors. Unes portes de fusta d’estil mariner, sense cap rètol, reben esbatanades qualsevol client que vulgui endinsar-se en aquesta càpsula del temps.

Neveres de fusta, barra i taules de marbre, tràfec de plats, fotografies del Barça penjades a les parets pàl·lides, ritme frenètic, una pissarra gairebé centenària amb els preus de les tapes... i la bomba. Això és La Cova Fumada

Neveres de fusta, barra i taules de marbre, tràfec de plats, fotografies del Barça penjades a les parets pàl·lides, ritme frenètic, una pissarra gairebé centenària amb els preus de les tapes... I la bomba, la reina de la Barceloneta, de patata i carn picada, creada a La Cova Fumada per l’àvia dels actuals propietaris. “Abans, quan en prenien nota els cambrers, et preguntaven si volies la de «macho», la de «maricona» o la d’«hembra», segons el picant que duia. Jo sempre demanava l’última, que era només amb allioli.”

Al costat, testimoni d’un passat mariner ja gairebé apaivagat al barri, Hilados Donado, fundat l’any 1942, aguanta estoicament els embats per convertir la Barceloneta en un aparador – parc temàtic. Potser el fet de no tenir rètol i ser als baixos d’un edifici ennegrit i atrotinat és el que permet a aquest comerç octogenari i atapeït romandre invisible als ulls dels inversors forasters. “De cases com aquesta, que venen cordills, xarxes i cordes per a la pesca i els vaixells, n’hi havia moltes, abans, a la Barceloneta. També hi havia molts comerços al passeig Nacional de pintures per a vaixells, fusters, drassanes... Gairebé tots els pescadors vivien aquí. Ara ja gairebé no en queden.”

L’únic vestigi comercial que evoca l’ahir salat de la Barceloneta, a banda d’Hilados Donado, és al paladar. Tavernes i restaurants històrics ofereixen plats amb gust de mar

L’únic vestigi comercial que evoca l’ahir salat de la Barceloneta, a banda d’Hilados Donado, és al paladar. Tavernes i restaurants històrics ofereixen tapes de marisc, peix i arrossos i fideus amb gust de mar. El Paco Alcalde, un establiment familiar de tres generacions i 102 anys d’història, destaca per les paelles que serveix al seu espai enrajolat i embigat amb fusta, curull de fotografies a les parets i engalanat amb vaixells, timons i diversos motius mariners. Can Ros, del 1908; Can Solé, del 1903, o Can Majó, amb més de cinquanta anys, en són altres exemples.

A cada carrer comercial, segons en Fermí, hi ha tres o quatre negocis històrics que es conserven. “Això, multiplicat pels set carrers amb més teixit i sumant-hi els negocis que hi ha amagats, dona la xifra de quaranta”

“De comerços històrics, aquí al carrer Pepe Rubianes, tenim el Salamanca, que té vora cinquanta anys; la Bodega Jordi, que es va canviar de vorera però és gairebé centenària, i la Farmàcia Miró, que sempre l’ha portat la mateixa família des del 1903. També hi havia el Bar Santi, que va tancar fa poc i ara es diu Bar Sardi. El nou propietari, molt matusser, ha repintat el cartell històric per sobre per canviar-ne el nom.” A cada carrer comercial, segons matisa en Fermí, hi ha tres o quatre negocis històrics que es conserven. “Això, multiplicat pels set carrers amb més teixit i sumant-hi els negocis que hi ha amagats, dona la xifra de quaranta.”

En un d’aquests carrerons estrets i sense gairebé voreres, arraulit del trànsit de passos i de l’enrenou, hi ha els Gèneres de Punt Pascual, una botiga de pijames i roba interior fundada l’any 1957. “Soc el fill de la Pepita i el Fermín, de la bodega”, etziba Puig mentre hi entra. Els dos propietaris el reconeixen i assenteixen amb el cap. “Aquí som família gairebé, la gent del barri ens coneixem de tota la vida”, em comenta en Fermí.

“Abans érem al carrer Escuder, hi vam estar durant seixanta anys... Però ens va enxampar la llei Boyer i ens van triplicar el lloguer, com si fóssim al passeig de Gràcia!”

Entre piles de capses de sostenidors, calçotets i pijames, marit i muller ens expliquen el periple del seu negoci. “Abans érem al carrer Escuder, hi vam estar durant seixanta anys... Però ens va enxampar la llei Boyer i ens van triplicar el lloguer, com si fóssim al passeig de Gràcia!”, asseguren. “Sort que els meus pares tenien aquest local de propietat i ens hi vam poder moure... I aquí estem, aguantant com podem. Sobrevivint. La proximitat s’acabarà perdent.”

Mentrestant, en aquest local sobri i amagat, en Fermí intenta fer reviscolar la memòria de tots dos. Els pregunta carrers, ells van cantant els comerços que en recorden i Puig els comprova, els apunta i els matisa en la seva llista. Alguns negocis se li havien esmunyit. Alhora, tots tres se submergeixen en la nostàlgia. Evoquen detalls de la seva Barceloneta pretèrita i esmorteïda, d’infantesa, aquella que lluita per no evaporar-se en les dinàmiques globals homogeneïtzadores.

En sortim i en Fermí em mena al carrer Ginebra, la frontera urbanística al nord de la Barceloneta, on hi ha dos clàssics de la restauració: el bar Jai-ca i el restaurant Cheriff. Aquí s’acabarà el nostre viatge al passat-present comercial del barri. De camí, topem amb una porta d’alumini desmodada, flanquejada per dues finestres amb porticons de fusta. En un dels finestrons s’hi llegeix “Can Maño” sobre un fons groc desgastat. “Entrem-hi. Preguntaré si tenen més de cinquanta anys”, m’avisa en Fermí.

La taverna ocupa els baixos de tot un edifici, i té porta a banda i banda. Al cantó esquerre, que formen la paret i la barra, un jove llegeix el diari mentre beu vi amb porró. El cambrer, una mica desmanegat, és com un pèndol efervescent que va i torna de la cuina amb patates fregides, calamars a la romana, peixets i tota mena de fritada. Les taules —o més aviat els pupitres de conglomerat passats de moda, acompanyats de cadires escolars—, sobre rajoles carrinclones, acullen clients locals que cerquen menjar de batalla.

Can Maño és un dels quaranta bocins que queden de la Barceloneta passada. Ens trasllada al barri popular, preolímpic, mariner, autèntic, aliè a la globalització i l’homogeneïtzació, de fa cinquanta anys

Potser aquesta taverna, amb retalls de diari a les parets i baf de peix fregit, no és la més sofisticada del barri. No hi ha luxe ni glamur en la decoració del local. Tampoc hi ha elaboració als fogons. Però és un dels quaranta bocins que queden de la Barceloneta passada. Una de les portes d’entrada al barri popular, preolímpic, mariner, autèntic, aliè a la globalització i l’homogeneïtzació, que ens traslladen cinquanta anys enrere. Quan els turistes de pell rogenca radioactiva i sandàlies amb mitjons encara no hi passejaven. Negocis així ho sostenen tot: la història, la memòria i la seva gent. L’esperit de la Barceloneta encara és viu. Amb ells hi ha un bri d’esperança.