Sota cinc plantes de balcons de ferro forjat i finestrals amb porticons verds de fusta, envoltada de motius neoclàssics que engalanen els baixos de l’edifici i acompanyada d’un portal modernista. Pintures Jordi roman desafiadora al bell mig de l’Antiga Esquerra de l’Eixample, aliena als canvis de l’entorn que l’estrenyen. Entrar per la porta del local és com un viatge en el temps. Un viatge, no obstant, que no perd de vista la modernitat.

Els calaixos on es guardaven antany els pigments per barrejar colors de manera manual cohabiten amb l’aparell que avui els mescla. El negoci és només ancià en aparença

La fusta centenària del local es barreja amb la tecnologia més recent del sector. Centenars i centenars de pots i cubells contemporanis de pintura s’acumulen a sobre de prestatges envernissats amb un segle d’història. Una caixa enregistradora daurada de col·leccionista, amb 160 anys de vida, conviu amb el datàfon de la botiga. Els calaixos on es guardaven els pigments que servien antany per barrejar colors de manera manual cohabiten amb l’aparell d’última generació que avui els mescla. Sobre el taulell veterà, cicatritzat i treballat, que dibuixa una lletra U, hi descansen catàlegs moderns amb milers de combinacions de colors. El negoci és jove d’esperit, però ancià en aparença i història.

“Aquí, en aquesta zona de l’Eixample, antics com nosaltres, amb gairebé cent anys? Cap ni un”

“Aquí, en aquesta zona de l’Eixample, antics com nosaltres, amb gairebé cent anys? Cap ni un!”, exclama Joan Jordi Romeu, tercera generació al capdavant del mateix negoci. Ell n’és el propietari i únic treballador. El seu avi, Joan Jordi Ferrer, va fundar-lo quasi un segle enrere. S’hi venien esmalts i tints, però també altres articles de drogueria com detergents i colònies fetes artesanalment o, fins i tot, productes alimentaris. Amb els anys, la botiga es va especialitzar en l’elaboració de pintures, primer manualment i més tard amb maquinària, i en la seva venda. Fins avui. Tres generacions acolorint pisos, cases, vaixells, façanes, obres artístiques. Pintant projectes. Donant color a la vida.

Pintures Jordi és una botiga genuïna, de les de tota la vida, que sobreviu a l’epicentre de la gentrificació aixamfranada, capbussada en un mar d’oci i hostaleria

Actualment, Pintures Jordi pot aconseguir qualsevol tonalitat del sistema Pantone. Ja ho diu el rètol: “Més de 250.000 colors a l’instant”. Només entrar-hi, un se n’adona. Els prestatges, curulls de pots de pintura, repeteixen la paraula Titan fins a la sacietat, amb tots els seus derivats: Titanlux, Titantech, Titanpro... “Assessorament tècnic des de 1923”, continua el rètol. Un bagatge centenari que aporta valor afegit al negoci. “Som l’establiment de pintures més antic de tot Barcelona”, reconeix amb orgull en Joan. Una botiga genuïna, de les de tota la vida, que sobreviu a l’epicentre de la gentrificació aixamfranada, capbussada en un mar d’oci i hostaleria.

Pintures Jordi resisteix i aguanta els embats de la ciutat-aparador, envoltada de cocteleries i bars de copes

Al carrer paral·lel, Enric Granados, les terrasses de bars i restaurants, més nombroses que els blocs de veïns, han engolit la major part del comerç tradicional. L’augment dels lloguers els expulsa per acontentar els estómacs forans. L’última víctima han estat els seus veïns més pròxims, un laboratori antic de productes químics. Però Pintures Jordi resisteix, envoltada de cocteleries i bars de copes. Aguanta els embats de la ciutat-aparador, en gran mesura perquè en Joan té la sort de ser el propietari del local. Però tornem al passat. Quan va començar el negoci familiar?

Remuntem-nos cent anys enrere. Gener de 1924. Els primers Jocs Olímpics d’hivern mai celebrats tenen lloc a Chamonix. Ramsay MacDonald esdevé el primer primer ministre laborista de la història del Regne Unit. Vladímir Lenin mor d’un ictus cerebral després d’anys de malaltia i Sant Petersburg passa a anomenar-se Leningrad. La primera retransmissió de radioteatre del món s’emet des dels estudis de la BBC. A l’Estat espanyol, des de fa quatre mesos, Miguel Primo de Rivera imposa una dictadura militar antiobrera i anticatalanista. A Barcelona, les obres de la primera línia de metro s’estan acabant.

Mirem La Vanguardia. 13 de gener de 1924. Aquell diumenge el diari obre la portada curulla de necrològiques, atapeïda de creus i de noms en tinta negra, fins a la tercera pàgina. Després, notícies locals: reunió dels diputats provincials catalans al Palau de la Generalitat per tractar del decret que substituirà els representants de la Mancomunitat de Catalunya, que està tocada de mort. Notícies nacionals: el problema de Tànger, ciutat vital per a les comunicacions de la metròpoli amb el protectorat del Marroc. Informació estrangera: “Se desiste de salvar a los tripulantes del submarino británico hundido”. Als esports, dia de futbol al Principat amb dos plats forts: Barça contra Espanyol, al camp de les Corts, recentment inaugurat, i l’Europa, campió de Catalunya, contra el Sabadell.

A partir de la quarta plana, el diari atabala el lector amb un reguitzell d’anuncis que omplen gairebé totes les pàgines, alternant-se amb informacions-pamflets de fonts oficials. Medicaments contra les hemorroides, la tuberculosi o la sarna; Duran y Compañía: venda d’oli d’oliva a l’engròs; termòstats Preckler per escalfar les aigües de lavabos; Vulcain, “reloj pulsera de moda”; magatzems Alemanes, Damians, Belen i Santa Eulàlia, on comprar roba d’oferta; el model 1924 Rugby, “el automóvil más barato del mundo”, en venda a Garage Cubano, a Consell de Cent.

Amb tota mena de probabilitat, de tots aquests productes i establiments ja no en queda res més que el record ocult, esmorteït pel pas dels anys, a l’hemeroteca digital de La Vanguardia. Són anuncis perduts, esvaïts entre rius de tinta, mars de lletres i diaris en blanc i negre. Objectes, comerços i botigues que s’han diluït en el poti-poti de la capital catalana, com la sal a l’aigua, durant aquests cent anys de Barcelona líquida i canviant, exponencialment camaleònica. Ja no existeixen. Ja no hi són. Hi ha un anunci, però, que no és un simple record desaparegut i dissolt en el temps. Podem sentir-ne l’eco avui.

“Colores a precios sin competencia. Esmaltes de calidad superior. Todo esto lo encontraréis visitando la antigua Casa Anónima Martorell Vidal Quadras de la calle de Aribau, 88”

Cinquena pàgina de l’edició del 13 de gener de 1924. Aquí hi trobem les arrels de Pintures Jordi. Màrqueting desfasat dels anys vint que encara ressona amb eco avui. “¡¡ALTO AQUÍ!! Perfumería de las mejores marcas. Drogas de todas clases. Comestibles finos, inmenso surtido. Colores a precios sin competencia. Esmaltes de calidad superior. Brochería, grandes existencias. Todo esto lo encontraréis visitando la antigua Casa Anónima Martorell Vidal Quadras de la calle de Aribau, 88. Servicio a domicilio. Probad una sola vez y os convenceréis.”

No va ser fins al 1928 que la Casa Anónima Martorell Vidal Quadras va ser adquirida per Joan Jordi Ferrer, avi de l’actual propietari

Aquest anunci de 1924 és el primer vestigi de Pintures Jordi que hi ha als arxius. Aquell mateix any, el desembre, també apareixeria a La Veu de Catalunya, a la “guia barcelonina” que elaborava el diari catalanista. El negoci d’Aribau, 88, però, no pertanyia encara a la nissaga dels Jordi. No va ser fins al 1928, quatre anys més tard, que la Casa Anónima Martorell Vidal Quadras va ser adquirida per Joan Jordi Ferrer, avi de l’actual propietari, i Jaume Capdevila i Amigó en una subhasta, i fundaren la Sociedad Capdevila y Jordi, SL.

Joan Jordi Ferrer havia arribat a la Ciutat Comtal amb tan sols tretze anys des de les comarques gironines. Natural de Palafrugell, el 1910 va començar a treballar com a aprenent al número 31 del carrer de Sants, en una pastisseria, drogueria i perfumeria —sí, tot alhora, tal com apareixia en l’anunci de La Vanguardia— regentada per qui seria el seu soci divuit anys més tard, Jaume Capdevila. Ell va obrir la botiga de Sants el 3 de gener de 1907 i, el 1928, associant-se amb Joan Jordi, va ampliar el negoci obrint-ne una sucursal a l’Eixample, a Aribau, 88. És aquest, l’establiment que arriba fins als nostres dies.

El fill del propietari, Joan Jordi Cortés, va seguir les petjades del seu pare en el negoci i va entrar-hi com a aprenent ben aviat

1947. Barcelona de postguerra. Han passat vint anys. La societat impulsada per Jaume Capdevila i Joan Jordi, que es queda la botiga, es dissol. D’aquest trencament en sorgeix Droguerías Jordi, que s’anirà especialitzant cada cop més en les pintures fins a esdevenir tot un referent del sector. La pintura marina i nàutica, resistent a la sal i als batzacs de les onades, esdevindrà un dels seus trets característics, tal com testimonia el timó-rellotge que corona l’entrada i altra ornamentació amb motius marítims. El fill del propietari, Joan Jordi Cortés, va seguir les petjades del seu pare en el negoci i va entrar-hi com a aprenent ben aviat.

“El meu pare em va ensenyar a barrejar els colors. Encara me’n recordo, de les proporcions: un quilo de cola, cinc quilos de guix. I això es feia tot a mà, eh? No hi havia res més”

“Jo vaig entrar a la botiga quan devia tenir uns setze anys, i la meva dona també va entrar-hi d’aprenenta. El meu pare em feia fer de tot: deia que el fill de l’amo ho ha de saber tot igual que ell”, explicava Cortés fa uns anys. “Em va ensenyar a fer i barrejar els colors, com a tots els aprenents. Els pigments amb els vernissos o amb cola. Encara me’n recordo, de les proporcions: un quilo de cola, cinc quilos de guix. I això es feia tot a mà, eh? No hi havia res més. Darrere del taulell, sempre hi havia dues o tres persones fent pintura”, evocava el pare de l’actual propietari, ara difunt.

Els vuit calaixos que queden, encara amb restes de pigments i amb colors incrustats, són gairebé els únics testimonis al local de l’elaboració manual de pintures, que la tecnologia ha substituït

Els vuit calaixos que queden a la part esquerra del taulell, encara amb restes de pigments i amb colors incrustats a les seves parets, són gairebé els únics testimonis al local d’un ofici artesanal, l’elaboració manual de pintures, que la tecnologia ha substituït. Cortés va decidir no restaurar-los per deixar constància d’aquell passat menestral. El taulell, de set metres, però, sí que el va rehabilitar: a sobre s’hi feien les barreges de pigments amb els vernissos i la cola. El gruix de restes de pintures acumulat durant anys de feina era ben gros, de fins a vuit capes. Als anys noranta, es van decapar els diversos nivells d’esmalt i mini de plom que revestien el taulell fins a tornar-lo a la seva forma original: fusta envernissada de l’any 1907.

Quatre rètols ‘vintage’ de fons blau marí i lletres daurades pengen, lluents, dels sostres alts i granes, sostinguts per cadenes. Daten de 1907

A banda dels calaixos i del taulell centenari, que provenia de la botiga desapareguda de Sants, hi ha altres elements del local longeus. Quatre rètols vintage de fons blau marí i lletres daurades pintades sobre vidre pengen, lluents, dels sostres alts i granes, sostinguts per cadenes. També daten de 1907. “Droguería”, “Perfumería”, “Pinturas”, als extrems del taulell. A la part frontal, “1, Barnices, 31”. Rètols que doten l’espai d’una aura gairebé llegendària, que transporta el client cent anys enrere. Igual que el taulell, provenen de l’antic comerç santsenc, tancat el 1985, que era, precisament, a la cantonada entre l’antic carrer Olina, al número 1, i el 31 del carrer de Sants, tal com indiquen els números del rètol.

Un ninot publicitari amb més de cinquanta anys, un anunci de Netol dels anys seixanta, caixes enregistradores centenàries, una balança i un telèfon d’antiquari, pots que es remunten a quan el comerç era una adrogueria on també es venien queviures... Tot plegat ornamenta el negoci, autèntic i emblemàtic, però parcialment escapçat. L’exterior ha canviat molt més que l’interior, després que als anys vuitanta l’Ajuntament obligués a retirar-ne els elements sobreposats. “A fora, l’únic que en queda és la façana i la botiga. Abans hi havia una marquesina enorme amb unes lletres daurades que feien de rètol. Eren enormes, devien fer uns vuitanta centímetres ben bons. També hi havia uns aparadors exteriors de llautó a tocar del xamfrà. Tot això, llençat”, recordava Cortés.

Cap als anys noranta, després de la reforma interior de Pintures Jordi, Joan Jordi Romeu, la tercera generació familiar, va començar a freqüentar el negoci per ajudar el seu pare. “Fa trenta anys que hi soc, des que tenia uns divuit anys. Sempre m’ha agradat la botiga, així que m’hi vaig quedar. El 2000, quan es va jubilar el meu pare, el meu mentor, em vaig començar a fer càrrec del comerç... Fins avui.”

Tot plegat coincidia amb una revolució tecnològica en el sector, que a partir de finals dels anys vuitanta va veure com l’arribada de les màquines tintomètriques, que barrejaven i elaboraven pintura de manera gairebé automàtica, facilitava la feina i estalviava temps i diners. Quan Romeu va començar a tenir responsabilitats al comerç, va substituir el mètode artesanal pels aparells més moderns. Només quedà el record dels calaixos, acolorits i empolsegats d’antics pigments.

“Hi ha alguns colors que venen fets, però la major part els fem amb les màquines. Així t’estalvies estoc, no? És impossible tenir tots els colors que hi ha a la carta”

“El meu pare ho feia tot a ojímetro, manualment. Se sabia les fórmules, però tot era molt aproximat. A més, es tardava molta estona... T’hi podies estar una hora, per barrejar. Ara els colors els fa una màquina que tenim a la rebotiga”, explica Joan Jordi Romeu. “Hi ha alguns colors que venen fets, però la major part de les tonalitats les fem amb les màquines. Així t’estalvies estoc, no? És impossible tenir tots els colors que hi ha a la carta, no tinc ni l’espai ni els diners per guardar tants pots”, reconeix. Els prestatges de la botiga ja estan prou atapeïts de llaunes de pintura per embotir l’espai encara més. Però quin és el procés que se segueix per elaborar un to de color?

“El client ve, mira el Pantone amb les cartes de colors, en tria la tonalitat que més li agrada i al cap de tres minuts pot tenir la pintura que desitja”, aclareix. “La màquina té un ordinador connectat amb el laboratori de Titan, on s’actualitzen totes les fórmules. Quan el client ha triat el color, hi introdueixes el codi del Pantone i el tipus de tint que vols i l’aparell et diu les proporcions de colorant que necessites, et dona la fórmula per fer la barreja i et marca la tarifa que has de cobrar. Tot t’ho fa de manera automàtica, no t’has de preocupar de gairebé res.”

La tecnologia avança, ho simplifica tot, i deixa enrere el fetitxisme de la menestralia, el romanticisme i la tradició

La màquina té colorants líquids dins d’unes tapes, que s’han d’anar omplint, i a partir d’aquí els vessa al pot de pintura, que el programari et demana de col·locar. “Lleves la tapa al pot i ja ho fa l’aparell. Pum, pum, pum. Quan ja hi ha tirat el colorant, el tornes a tapar i el poses a l’altra màquina, que ho remena tot bé. Ja tens el pot fet.” Tot un univers de colors en un tres i no res. Fins a 250.000, entre tonalitats i tipologies de pintura. La tecnologia avança, ho simplifica tot, i deixa enrere el fetitxisme de la menestralia, el romanticisme i la tradició, que ja només és present en l’ornamentació de la botiga. Encara queden anys de negoci?

“Nosaltres continuem aquí, mentre tot el que hi ha al nostre voltant va canviant”

“Sí. Tenim perspectives de futur. Si no, hi hauria aquí un frànkfurt”, assegura. Adaptar-se o morir. Pintures Jordi ho ha sabut fer, fent viable el seu negoci en un barri cada cop menys barri. “Els pots de pintura que tenim són dels últims que hi ha, ens renovem molt. Pots trobar tot el que hi ha en qualsevol gran superfície del sector i estem ben posicionats a Google. L’únic que és antic és l’estètica i la nostra història.” Pintures Jordi s’ha fet seves les paraules de J. V. Foix: els exalta el nou i els enamora el vell, i ho conjuguen a la perfecció. “Mentre tot el que hi ha al nostre voltant va canviant, nosaltres continuem aquí”, assegura amb color d’orgull Joan Jordi Romeu.