En efecte, un català amb nom de muntanya, de serralada tan sagrada per als catalans com ho pot ser la tibetana per als budistes, Antoni de Montserrat (Vic 1536 – Salsette 1600). De Vic al Tibet en ple segle XVI. Això sí, sense jet-lag. Tot xino-xano sobre el llom d’un elefant. I si bé en el cas del jesuïta vigatà la diferència horària no emboira, impressiona l’esperit viatger a qui devem l’honor de llegar per a la posteritat de la Humanitat un tresor cartogràfic de les zones més mitificades i trepitjades pel muntanyisme mundial.

Antoni de Montserrat, fill d’una família noble de la capital d’Osona, resta inquiet i fascinat. Inquiet per ser missioner, i fascinat per la figura d’Ignasi de Loiola. Estudia a Barcelona i tot seguit a Coimbra. El 1558 entra a estudiar a la Companyia de Jesús i el 1561 és ordenat sacerdot. A Lisboa és nomenat vicerector del col·legi de Sant Antoni i prefecte de Sant Roc, a banda de fundar el convent de les òrfenes de Santa Marta i esdevenir preceptor del rei Sebastià I. 

De Montserrat és cridat per l'emperador mogol Akbar per entendre què predica exactament el cristianisme

Ja només li toca omplir els baguls i a veure món i predicar. Però encara ha d’esperar. El moment arriba el 1574 quan és enviat a una missió a Goa, actualment Índia, aleshores colònia portuguesa. Marco Polo fa temps que és història i ara la història la fa Antoni de Montserrat. L’emperador Akbar, tercer monarca de la dinastia de l’imperi mogol que ja abasta el que entenem si fa no fa per Índia, Pakistan i zones d’Iran, el Tibet, Nepal, Bhutan, Bangla Desh i Afganistan ha fet construir la ciutat de Fatehpur Sikri que durant una quinzena d’anys esdevindrà la capital. Akbar, a qui el propi Antoni de Montserrat descriu en un altre dels dos únics escrits que es conserven del monjo català, Relaçam do Equebar, rei dos mogores, és analfabet però de ment oberta. Vol saber, vol conèixer i vol llegar una gran aportació cultural en forma d’art, arquitectura i coneixement. Per això vol tenir clar què prediquen les diferents confessions i el 1579 fa cridar els jesuïtes per saber de què van els cristians més enllà de la fe musulmana.

Akbar no pensa convertir-se al cristianisme, però té clar que Antoni de Montserrat serà un gran ‘xerpa’ per educar el seu segon fill Murâd

Un dels cridats a satisfer la seva inquietud és el germà Montserrat. No hi ha pressa, tothom ha de poder dir-hi la seva amb calma i detall. No es tracta tant de determinar quina és la millor religió sinó conèixer, comparar, entendre, i respectar. Tot sota el patrocini del gran mogol. Tots demanen torn de paraula. Cristians, budistes, islamistes, hinduistes....Fatehpur Sikri, l’autèntic fòrum de les cultures.

L’emperador Akbar observa, fita i queda corprès per la personalitat del germà Montserrat. No pensa convertir-se al cristianisme, però té clar que Antoni de Montserrat serà un gran xerpa per educar el seu segon fill Murâd. La voluntat d’integració de Montserrat es demostra aprenent la llengua de la cort, el persa, entre conversa i conversa per determinar les qualitats de cada Déu. El germanastre de l’emperador i virrei de Kabul, Mirzâ Hakim, es rebel·la a Bengala i Akbar empren una campanya militar per l’imperi per tal de sufocar la revolta i es fa acompanyar per Murâd i pel jesuïta català fins que el 1582 torna a Goa.

El xoc cultural a voltes el meravella i a voltes l’indigna o, pel cap baix, el desconcerta i ho deixa palès a una joia de la literatura de viatges, el Mongolicae Legationis Commentarius

I que bé s'hi està a Goa. Els hippies ho descobriran a finals del segle XX. Si uns ballen col·locats a la platja escoltant música electrònica i leviten, el pare Antoni de Montserrat levita escrivint tot allò que ha vist des de dalt d’un elefant. Ha viscut una experiència que molts dels seus contemporanis catalans no es creurien. Les impressions són fortes, el xoc cultural a voltes el meravella i a voltes l’indigna o, pel cap baix, el desconcerta. Ha d’abocar sobre el paper tot allò que memoritza al cap, reté als ulls i li farceix el pap. Per això escriu un diari que ens regala una de les grans publicacions de la història dins del gènere de la literatura de viatges, el Mongolicae Legationis Commentarius, on explica el seu pas pels territoris imperials i que li permet dibuixar el mític Mapa de l’Himàlaia amb més de 200 topònims per situar a tot color rius, llacs, ciutats, muntanyes amb les seves latituds i longituds i que perdurarà fins bona part del segle XIX quan els geògrafs de l’Imperi britànic finalment s’arromanguen per actualitzar-lo.

Alguns dels relats d’Antoni de Montserrat són impagables. Certament n’hi ha llogar-hi cadires, trones i tamborets. Veiem, si no, el paper dels elefants mascles com a arma de destrucció massiva. Ni Quentin Tarantino s'hauria plantejat una seqüència com aquesta. “Després d’enxampar els enemics, els llencen sota les potes amb la trompa per trepitjar-los i no paren d’atonyinar-los fins que no deixen el pobre desgraciat completament destrossat i esmicolat. A vegades, els llencen a l’aire per deixar-los caure a terra morts; en altres casos parteixen les seves víctimes en dos, posant una pota sobre la cama, mentre amb la trompa estiren amb violència l’altra cama amunt.”

El mític Mapa de l’Himàlaia d'Antoni de Montserrat és considerat una joia de la cartografia universal que es va utilitzar fins ben entrat el segle XIX

O aquesta altra perla d’una candidesa poètica, preciosa, de part de qui la protagonitza, els bhutanesos. En arribar a Buthan, a l’Himàlaia, Antoni de Montserrat resta sobtat de com aquell poble és poc procliu a rentar-se. “Mai no es renten les mans, la cara o els peus. No ho fan perquè creuen que és un sacrilegi embrutar un element tan pur i preciós com l’aigua, amb la qual calmen la set.” És clar que l’imperi és ampli i cada terra fa sa guerra i tants caps, tants turbants. El sacerdot para atenció en com els bramans –sacerdots nobles hindús– forcen les vídues a ser cremades en la mateixa cerimònia d’incineració dels seus esposos difunts. Si cal, drogant-les, i si no a cops de bastó. Antoni de Montserrat, horroritzat, no s’està de retreure-ho al rei. Per contra, el jesuïta diu a l’emperador que haurien de cremar els bergants de la cor imperial que van vestits de dona. El monarca es posa a riure. Dones no, transvestits sí. Cada moral fa sa guerra, també.

Però el 1588 el rei Felip II de Castella i I de Portugal trenca les oracions i les sessions d’escriptura al jesuïta de Vic i li ordena anar a Etiòpia a aproximar els cristians coptes a l’ortodòxia catòlica. Antoni de Montserrat deixa la ploma i agafa el farcell per emprendre un llarg camí que voreja el costat salvatge de la vida disfressat de mercader armeni per travessar l’Imperi turc. I tant el voreja que abans d’arribar a la terra que inspiraria els rastafaris, és capturat al Iemen, empresonat fins al 1595 pel soldà de Hadhramaut i posteriorment condemnat a galeres al port de Mokha, al Mar Roig fins que al 1596 és alliberat gràcies al rescat de 500 ducats que paga el monarca hispanoportuguès. Però les galeres no perdonen. Maseguen fins a deixar-te exhaust sense ganes de viure. Antoni de Montserrat no n’és cap excepció i quatre anys després en un convent jesuïta a Salsette (Índia) pica la porta del cel, el seu Everest particular.