Recordo una cançó de Sanjosex titulada “De Girona al Japó” que diu: “He sortit del cine i no sabia on era ni tampoc quina hora era. Tornava cap a casa pensant en tot això, es pot fer una cançó d’aquesta sensació? La pel·li m’ha portat fins al Japó”. Jo, almenys, sé on soc, a Pals (Baix Empordà), i quina hora és, les quatre, i si bé res m’ha portat al Japó, una mica de Japó ha vingut a mi i per moments m’imagino que hi soc. Si no fos pel Montgrí —que m’és massa familiar—, per l’attrezzo i pel personatge, ja hi soc i imaginaré que és el mont Fuji. Experiència immersiva. I el personatge es diu Hidenori Futami (Osaka, 1981).

Quedo amb en Hidenori, i tot i que ens comuniquem com podem, ja veig que té sentit de l’humor. Té la furgoneta ben empolsinada de passar per camins de carro, i als vidres de darrere hi ha escrit uns kanjis (caràcters) en la seva llengua, que evidentment no sé què signifiquen. Potser és una broma i hi diu: “Pallús qui ho llegeixi”. Però no. Aquest pagès nipó em diu que hi diu “Verdures Hidenori”, tot i que la seva empresa es diu Ebio Vegetal.

Quan era adolescent vaig llegir el llibre de Ko Tazawa Catalunya i un japonès. M’atreia molt saber què deien de nosaltres, els catalans, aquella gent que ens havia volgut estimar. En Hidenori em diu que sap dir bon dia, adeu, cap allà i... mitjons. I quan diu mitjons, riu a cor què vols. Els noms de les verdures, com ara pastanaga, cogombre…, també se’ls coneix en català.

“Aquí hi ha el riu Ter, al Japó hi ha molts rius, i les meves verdures necessiten molta aigua, i el clima temperat de prop del mar m’ajuda molt”

En Hidenori va començar a treballar d’agricultor a Kyoto. Tenia clar des dels quinze anys que s’hi volia dedicar, quan ja va veure que no seria jugador professional de futbol. De fet, a banda de restaurants d’alta cuina, els únics clients particulars que té són jugadors japonesos de la Lliga espanyola. Aquest pagès japonès va estudiar jardineria i agricultura a la Universitat de Tòquio i després, amb la seva dona Nami, que també cultiva amb ell, varen muntar un restaurant a Kobe on, entre altres coses, oferien crema catalana i fideuà, m’explica.

Però allò es va acabar i varen decidir emprendre un viatge de tres mesos fa sis anys que els va portar als Països Catalans, ja amb la intenció de quedar-s’hi a cultivar verdures japoneses i a criar-hi els seus dos fills, que ja parlen català. Primer varen passar per Ponent, també per Valls i pel País Valencià, fins a arrelar al Baix Empordà, on van trobar l’ajut inestimable d’Albert Grassot, copropietari d’Arròs de l’Estany de Pals. Però aquesta no va ser l’única raó per quedar-s’hi. I comença a fer clots amb l’aixada, que en japonès, em diu en Hidenori, es diu kuwa. “Aquí hi ha el riu Ter, al Japó hi ha molts rius, i les meves verdures necessiten molta aigua, i el clima temperat de prop del mar m’ajuda molt.”

Quan es va establir a Pals va anar important llavors japoneses, però a la frontera no les hi varen autoritzar totes. Tot i així, cultiva un centenar d’espècies, entre verdures, tubercles i flors comestibles

Jo no sé si passarà com al poble de Coria del Río, a Andalusia, on, després del pas d’una missió comercial japonesa el 1614 encapçalada per Hasekura Tsunenaga, coneguda com l’Ambaixada Keicho, un grapat de nipons es varen establir i varen deixar unes arrels que encara perduren avui dia, fins al punt que molts andalusos de Coria es diuen de cognom Japón. Ves a saber si d’aquí a quatre segles l’Empordanet estarà ple de catalans que es diran Jordi Japó, Laia Japó, Salvador Japó o Arlet Japó a partir de la missió d’en Hidenori.

Aquesta parella cultiva verdures mini i micro: minipastanagues, microcogombres, micronaps... “I aquest estiu, a tot aquest camp d’aquí davant hi plantaré carabassa japonesa, que és verda per fora i més petita i dolça. No faig coses d’aquí, com el carabassó, la ceba de Figueres o les patates. Ja n’hi ha aquí al voltant i són molt bones. Només en faig per a casa, en un hortet.”

Quan es va establir a Pals va anar important llavors japoneses, però a la frontera no les hi varen autoritzar totes. Tot i així, cultiva un centenar d’espècies, entre verdures, tubercles i flors comestibles. Els dilluns, dimarts, dimecres i dijous reparteix exclusivament a restaurants d’alta cuina, com ara El Celler de Can Roca, de Girona; el Bo.Tic, de Corçà; L’Aliança d’Anglès, o l’ABaC, el Gresca i el Koy Shunka, de Barcelona, entre altres.

Entrem als hivernacles. Ell s’ajup, va tallant amb tisores, i m’apunta què és cada cosa i m’ho fa tastar. Pimpinella, shiba (agrella), oxaris (amb una fulla en forma de cor morat molt dolç), caputxina, mitsuba (julivert japonès), mibuna (mostassa salvatge i molt popular a la zona de Kyoto), karashina (mostassa arrissada). M’agrada especialment una mostassa (mizuna) que al Japó escalden i amaneixen amb soja i un fons de dashi, un fumet d’algues. I arribem al kujo negi, el “calçot japonès” em diu en Hidenori, que al Japó se serveix amb fideus udon, sopa ramen o arrebossats en tempura. Recorda l’aspecte d’un all tendre català. I finalment toca el torn del shizo, una alfàbrega japonesa que em posa al palmell de la mà mentre m’explica que s’utilitza molt per fer sushi.

Em regala un manat de ‘mizuna’ (mostassa), ‘kabu’ (naps) i ‘kujo negi’ perquè em faci una amanida aquest vespre a casa. Serà un sopar del tot inesperat

Acabem amb el kabu (nap japonès). “El nap no agrada gaire aquí”, em diu. “Com que no? L’ànec o la vedella amb naps és un dels plats més tradicionals de Catalunya”, reacciono. I és que en Hidenori també va aprenent coses de casa nostra, i els nens, evidentment, fan cagar el tió.

Sortim dels hivernacles. “Mala zona, per la tramuntana. Sort dels hivernacles, i encara”, li dic. “Al Japó estem acostumats als tifons, que són molt més exagerats i humits”, diu.

Em regala un manat de mizuna (mostassa), kabu (naps) i kujo negi perquè em faci una amanida aquest vespre a casa. Serà un sopar del tot inesperat. M’acomiado i ho vull fer a la japonesa, perquè quan ens hem trobat he saludat a la catalana. Inclino el cap amb aire de reverència.

“Què havia de dir, Hidenori, quan he arribat?” “Konnichiwa.” “I ara que marxo?” “Sayonara.” “Coi, és clar!”, i deixo anar el meu “sayonara” fent adeu amb la mà. Em correspon de la mateixa manera i amb un ampli somriure.

No fa gaire vaig aprendre una paraula japonesa, nankurunaisa, que ve a dir que el temps tot ho arregla, que tot es posarà a lloc, i que en moments difícils és bo de recordar. L’hi comento i em diu que aquesta paraula és pròpia de l’illa d’Okinawa. En Hidenori diu que es quedarà a viure tota la vida aquí. Se’l veu feliç i tranquil. Desitjo que no necessiti recórrer a l’esperança de nankurunaisa.