Sempre havia fet de professora de secundària. I quan va arribar el moment de jubilar-se, la Matilde Martínez va decidir tornar a començar. Mai és tard, o això va creure en aquell moment. “Mentre exercia de professora, també feia d’autora de materials didàctics d’espanyol i francès per a estrangers; estava molt implicada en el procés d’edició.” Va abandonar les aules i una idea la perseguia: “Sempre deia: m’agradaria fer una editorial”. I es va deixar endur per l’impuls o pels estímuls del món editorial. Així neix Godall Edicions, el seu projecte. “Tenia clar que no volia fer res que tingués a veure amb la pedagogia o la didàctica, ja ho havia treballat molt. Volia fer literatura, textos bonics”, explica la Matilde, i ho fa amb una il·lusió que és fàcil intuir que és la mateixa des del primer dia.

“A mi em va enganxar el procés de creació d’un llibre, des del manuscrit fins al resultat en paper. És apassionant, estimulant”

Sempre envoltada de llibres. Abans, de text; ara, d’aquells que ella edita. Els anys que va fer de professora s’alimentava de la relació amb els alumnes; ara, de la que manté amb els autors, traductors, correctors o llibreters. Però ella gaudeix de l’evolució, des de les primeres pàgines fins que un llibre arriba a les mans dels lectors: “A mi em va enganxar el procés de creació d’un llibre, des del manuscrit fins al resultat en paper. És apassionant, estimulant”. Parla d’estimulació, d’una sensació que remou i sacseja, que satisfà i emociona. “Són molt interessants les relacions que estableixes, per exemple, amb els autors o altra gent apassionada pel món dels llibres. Aquesta xarxa de complicitats m’aporta coneixements i vida.”

“La gent que treballa molt en solitari, com jo, la defineixo com una d’aquestes deesses hindús que tenen moltes mans. Jo em veig així. Ara en diuen multitasca? Doncs això”

Com explica, és un viatge creatiu que involucra diferents persones, com els llibreters. És difícil trobar un editor que en parli malament, i ella no n’és l’excepció. La seva complicitat i la seva connivència, en el sentit positiu del terme, són imprescindibles. Al final, la Matilde només busca una cosa: “Aquelles persones amb qui puc parlar de llibres i literatura, això és el que m’agrada i em dona plaer”. En canvi, hi ha altres detalls que detesta: “Em passo hores fent factures i correccions, però gaudeixo quan puc parlar del llibre i del seu contingut”. Aquest és un defecte professional que sempre l’ha acompanyat, des de la seva època de professora de llengua fins ara.

Hi ha qualitats o vicis que sempre s’arrosseguen. I que van evolucionant. Però vull que es defineixi com a editora. Formulo la proposta i ràpid troba la resposta: “La gent que treballa molt en solitari, com jo, crec que som com una d’aquestes deesses hindús que tenen moltes mans. Jo em veig així. Ara en diuen multitasca? Doncs això”. Aquest és el seu autoretrat i em pregunto si altres editores es reflecteixen també en aquesta imatge. Però no tinc gaire temps per reflexionar-hi, la Matilde segueix dibuixant àgilment el seu perfil: “A més, sempre em deixo aconsellar. Si una cosa no la veig clara, la descarto ràpid, però si dubto demano consell. I ho faig mentre preparo factures, vaig a fires, parlo amb els llibreters, dono la cara pels llibres que publico o llegeixo coses que no sé si editaré”. Queda clar que toca moltes tecles i que les coordina perquè cap desentoni, perquè tot l’engranatge funcioni, perquè cap detall quedi descuidat.

“No podria fer ni defensar un llibre que no m’agradés com a lectora”

I perquè sigui possible cal eficiència i coherència, o així ho creu i defensa la Matilde. Pregunto amb to ingenu, però buscant una resposta aclaridora, esperant descobrir el secret més ben guardat: quin criteri segueixes per decidir què és un bon llibre? “Que m’agradi com a lectora. No podria fer ni defensar un llibre que no m’agradés com a lectora. Abans de ser editora era una lectora voraç. És un criteri molt personal. Per això hi ha llibres que m’agraden molt i crec que són interessants, però es venen poc.” Amb aquesta afirmació una dedueix que fa referència a la coherència, un concepte que ens va acompanyant al llarg de la conversa. Però és just en aquest moment quan explica què vol dir quan en parla: “Busco una seguretat personal. Jo dono la cara i inverteixo en un llibre; si no me’l crec no el sabré vendre. És tan fàcil i senzill com entendre això”.

“Hi ha molta gent que, de seguida, s’atreveix a enviar coses a les editorials sense haver mirat el seu catàleg o els llibres que publica. Demanaria que la gent s’assessorés bé, no només amb els amics, i es fes una pregunta: «Això és publicable?»”

Entén el seu projecte editorial, Godall Edicions, com un acte de coherència amb el seu estil i gust com a lectora. I fa aquest trajecte descartant tot allò que li genera dubtes o neguits: “Em costa molt dir a una persona: «No t’ho vull publicar, no m’agrada». Un «no» sempre és mal rebut, la gent té un disgust i sap greu”. Però si creu que és el que ha de fer, troba les paraules més encertades possibles; és un gest congruent amb les seves idees i amb els seus plantejaments editorials. Assegura que rep contínuament moltes propostes i aprofita el moment per llençar un desig o una crítica, segons com es vulgui llegir: “A les editorials ens haurien d’arribar els manuscrits en un estat gairebé publicable. Nosaltres podem fer algun canvi o suggeriment, però ja està. Hi ha molta gent que, de seguida, s’atreveix a enviar coses a les editorials sense haver mirat el seu catàleg o els llibres que publica. Demanaria que la gent s’assessorés bé, no només amb els amics, i es fes una pregunta: «Això és publicable?». Ens aniria bé a tots”.

“Hi ha poques editorials que publiquin contes. Hi ha gent que no en compra perquè li sembla que és una literatura de segona categoria. És un gènere que cal reivindicar: fer un bon conte és molt difícil”

Parla amb molta contundència i amb un to que sembla convincent pel seu aplom. I ho fa argumentant per què li agrada publicar contes. “Hi ha poques editorials que publiquin contes perquè no són tan comercials. Hi ha gent que no en compra perquè li sembla que és una literatura de segona categoria. És un gènere que cal reivindicar: fer un bon conte és molt difícil. L’escriptor ha d’anar directe al fons i no es pot perdre en coses secundàries.” Per arribar al “conte contat, ja s’ha acabat”, calen moltes hores de pensaments, edició, correcció i disseny. Tot compta.

“Sense ego no es podria fer bé una feina creativa, però s’ha de portar ben agafat i cal saber-lo dominar”

Com en qualsevol història, hi participen diferents personatges. Alguns amb més afany de protagonisme que d’altres. I la Matilde ho detalla, ho matisa, ho puntualitza: “Hi ha autors que tenen l’ego desbocat. I jo no tinc ganes de fer llibres amb persones així. Al final, la feina dels editors és gestionar egos”. Només els autors tenen ego?, pregunto de manera innocent però sabent que entro en un capítol arriscat. “Els traductors tenen el seu, com els maquetistes, els correctors, els dissenyadors... Cal anar fent sense tocar els egos de ningú”, assegura. I hi insisteixo: els editors teniu ego? “Diria que sí. L’ego dels editors és el catàleg; és la nostra carta de presentació i volem que sigui impecable, preciosa. Sense ego no es podria fer bé una feina creativa, però s’ha de portar ben agafat i cal saber-lo dominar.”

“Hi ha gent que té uns diners i es compra un cotxe, jo vaig decidir crear una editorial. És poc romàntic, però és així”

Les seves paraules i reflexions són precises, però segur que algú s’atreviria a contradir-les. Tot i així, ella segueix parlant amb una seguretat implacable: “Els llibres que fem són la nostra petjada i els nostres diners. Hi ha gent que té uns diners i es compra un cotxe, jo vaig decidir crear una editorial. És poc romàntic, però és així”. I com que en el món de l’edició els càlculs mai són exactes, explica quina és la seva única dèria o objectiu: “Jo un llibre que no es vendrà no el faig. Però intento acompanyar i difondre tots els que publico”. I encara afegeix: “Si algú es vol guanyar la vida, en el món editorial ho té molt difícil. Treballarà molt i guanyarà poc”.

La Matilde es va deixar seduir pel món de l’edició, pel seu olfacte, seleccionant llibres i així ha anat fent créixer el seu projecte. “Els gustos literaris són molt variats, i també depenen del moment i de les circumstàncies”, assegura. Ha viscut diferents etapes vitals, totes envoltades de llibres. Des de l’aula fins a la impremta. Des dels llibres de text fins als contes. De professora a editora. Però sempre perseguint, assaborint el plaer de la lectura. Imprimint, estampant un criteri, una coherència i, també, un ego en cada llibre, en cada col·lecció, en cada lectura. Ella també és els seus llibres.