Conta Pau Tomàs que, una nit en què estaven descarregant a la costa, es varen apagar els llums de Palma degut a una pana elèctrica. Tota la badia es va quedar a les fosques. “Aquella nit hi va haver moltes caigudes. Els homes l’endemà anaven tots nafrats.” Traginar contraban era una feina dura. Els paquets solien fer uns seixanta quilos i havies de pujar per les rossegueres o penyes des de la vorera de la mar. Alguns recorrien distàncies portentoses: de Sóller arribaven a Bunyola, travessant les muntanyes carregats. En zones de costa com es Pil·larí, on viu Pau Tomàs, el cafè del poble quedava buit el dia que hi havia una feina. Solia ser un cop al mes. Es congregaven fins a noranta homes. Cada un feia entre nou i deu viatges. “Un vespre en vaig arribar a fer dotze.” Hi havia feina perquè tot havia d’estar llest abans no sortís el sol. Arribaven a traginar 1.300 sacs, sobretot de cafè i pastilles de tabac, però a través del contraban arribaven a l’illa tota mena de productes, des de rellotges fins a cotxes, peça a peça.

En aquella zona la terra és de marès, el tipus de pedra porosa amb què sempre s’ha construït a l’illa fins a l’arribada dels blocs de ciment. Era fàcil excavar a la roca. Tan fàcil com llenegar rosseguera avall. Tota la zona està corcada de secrets, els forats que les companyies feien a les penyes per amagar-hi el gènere. També n’hi havia a l’interior, més a prop de les zones poblades. “El dia que venia la barca grossa hi havia molta feina. Es Pil·larí quedava buit. Anaves al cafè i no hi havia ningú. La majoria només hi anaven el primer dia, quan es descarregava. Després, els següents quinze o vint dies anàvem buidant els secrets, fent viatges més petits.”

En zones de costa com es Pil·larí, la terra està plena dels forats que les companyies feien a les penyes per amagar-hi el gènere

Pau Tomàs en va fer més de vint. Petites obres mestres d’enginyeria. “Havies de tenir pipella.” Molts continuen ocults, impossibles de detectar si no saps què cerques. “Aquest, per exemple, el vaig trobar per casualitat”, diu Tomàs Mut amb un punt d’orgull. Mut és bomber de professió, un apassionat de la muntanya. La seva afició el va dur a recollir testimonis orals de carboners, garriguers, amos i madones de possessió, trencadors de marès… En algunes d’aquestes converses hi va aparèixer un tema inesperat: el contraban.

Durant dècades el contraban havia estat un tabú, tapat per un silenci difícil de penetrar per una persona externa. Però en els darrers anys aquest silenci ha anat cruiant-se, en gran part perquè aquells que dirigien les operacions ja són morts. En parlen, sobretot, els traginers. Els soldats rasos. Els que treballaven de pagès o d’exsecaiador, com Pau Tomàs, i les nits que tocava fer viatges les passaven sense dormir i travessant penyes carregats com muls, per tornar l’endemà a fer la jornada prevista per no aixecar sospites. Va ser sobretot aquesta gent, a qui Tomàs Mut va començar a entrevistar, i n’extragué una informació que va convertir en llibre.

Durant dècades el contraban havia estat un tabú. Però en els darrers anys aquest silenci ha anat cruiant-se, en gran part perquè aquells que dirigien les operacions ja són morts

Al·lots, avui hi ha festa! (autoeditat, 2017) és el document més extens i minuciós publicat fins ara sobre el contraban a Mallorca. Paradoxalment, no l’ha escrit cap historiador ni cap catedràtic, sinó algú completament aliè, però que potser per això va aconseguir que desenes de persones anònimes li contessin detalls que mai havien estat posats negre sobre blanc.

A partir dels testimonis orals que va anar acumulant, localitzar els secrets es va convertir en un passatemps i en un joc. “N’hi ha de tota mena”, explica Tomàs Mut. “Alguns els feien sota les marjades. També es feien servir coves naturals, falsos fons, les golfes de les cases… Però en aquesta zona sobretot era fàcil picar les parets, perquè és tot marès.”

A Mut se li il·lumina la cara d’orgull quan ens mostra algun dels secrets que té localitzats entre Cap Rocat i la platja de Maioris, una zona de la costa de Llucmajor aferrada al terme de Palma. Si ha triat aquest punt precís per trobar-nos no ha estat perquè sí. La zona era un punt estratègic, per la seva proximitat a Palma.

Moltes entrades als secrets estan exposades als elements i hi pot haver hagut enderrocs que en taponen o dificulten l’accés. Però, així i tot, l’interior de molts es conserva perfectament

Accedir als secrets no és fàcil. Impossible assegurar si ja era així llavors, perquè moltes entrades estan exposades als elements i hi pot haver hagut enderrocs que en taponen o dificulten l’accés. Però, així i tot, l’interior de molts es conserva perfectament. “Aquest secret el tenc molt gelós… A l’estiu venc per aquí amb la barca a nedar i un dia em vaig fixar en l’entrada, que estava esbaldregada.” A dins, hi cabem tots tres (en Tomàs, el fotògraf i jo) perfectament. S’hi entra per un forat fet a la roca i a través d’unes escales perfectament tallades també a la roca. El sostre fa uns dos metres d’alt. “Per fer la feina es triaven dies com el d’avui, amb mala mar.” Així es podia llençar a l’aigua tot el material que anava buidant-se sense sospites. De fet, solien aprofitar per fer-ne un parell a la vegada. “Jo m’estimava més fer secrets petits”, explica Pau Tomàs. “Si tenies un forat gran ple de gènero i te’l trobaven, ho perdies tot.”

En prop d’un quilòmetre de costa, Tomàs Mut ens ensenya un grapat de secrets. Alguns són de difícil accés. Al darrer només ell s’atreveix a entrar-hi: les roques han caigut i hi dificulten l’entrada. És a tocar de la mar, realment moguda aquell dia. Però se n’intueixen les dimensions quan en Tomàs encén els frontals que duu i els dirigeix cap a l’interior. Un exemple més dels perills que suposava traginar contraban. Durant la nostra excursió ens meravellam de la força d’aquells homes, de com aconseguien pujar aquelles rossegueres amb seixanta quilos de tabac, sucre o cafè a l’esquena. També és una prova de l’enginy dels constructors de secrets, com Pau Tomàs. “Jo en vaig aprendre del meu mestre, que havia anat de contraban abans de la guerra. Durant una partida d’anys no se’n feia. Després de la guerra, el varen venir a cercar i ens vàrem posar a fer secrets. Jo tenia setze anys. Amb disset, m’hi vaig posar.”

La història de Pau Tomàs il·lustra perfectament el perfil de molts dels que es dedicaren al contraban: gent humil que amb prou feines subsistia

La història de Pau Tomàs il·lustra perfectament el perfil de molts dels que s’hi dedicaren: gent humil que amb prou feines subsistia. El seu padrí per part de pare va ser assassinat el 36. “Mon pare tenia moltes lletres. Estava de pesador a l’escorxador de Palma. Son pare estava de garriguer a son Prim i l’anaren a cercar i se l’en menaren. El mataren a la carretera d’Andratx. Mon pare va anar al cementeri de Palma i va veure un munt de cadàvers despullats i un altre munt de roba. Allà hi va reconèixer la del seu pare. El que l’havia mort, que era un home de s’Arenal a qui li deien «de ca sa Poblera», duia la pistola a la mà i li va dir: «Que l’has vist, a ton pare? Idò parteix que ara et toca a tu». Mon pare es pensava que li pegarien un tir per l’esquena, però no va ser així.” Quan va tornar a l’escorxador li digueren que ja no tenien feina per a ell. Moriria quatre anys després. Segons en Pau, mai va superar aquella tragèdia.

La família havia tornat as Pil·larí, d’on provenien, una petita població del terme de Palma aferrada a s’Arenal, que acabaria convertint-se en una de les zones turístiques més denses de la capital balear. “A l’altre padrí el varen tancar cinc anys a la presó. Ell feia d’exsecaiador i jo me vaig posar a fer feina amb ell. Això era amb dotze anys.” En una nit de traginar contraban feies el jornal de tot un mes. Tenint en compte que parlam dels anys de la fam, és fàcil comprendre per què els pobles es buidaven el dia que arribava la barca. “Per a segons qui va ser com mal vist”, explica Pau Tomàs. “Avui no aniria bé. Però aquell temps molta gent va viure i va menjar gràcies al contraban.”

Dins l’imaginari col·lectiu, el contraban es considera un crim sense víctimes. Fins i tot, per a alguns, estava ben vist

De fet, dins l’imaginari col·lectiu es considera un crim sense víctimes. Fins i tot, per a alguns, estava ben vist. L’escriptor Antoni Vidal Ferrando explica que el seu pare, que era patró, en va fer tota la vida. “Guanyava 5.000 pessetes cada mes si no feia cap viatge i 5.000 més per cada viatge que feia. Això devia ser a mitjans dels anys cinquanta. Record que hi va haver un mes que va guanyar 20.000 pessetes. Això era una quantitat enorme.” Un cop que el varen agafar, son pare va estar empresonat tres mesos. No va delatar ningú. Els caps de la companyia varen continuar pagant a la família i quan va sortir li varen donar 40.000 pessetes. “Per a molts era un honor, anar de contraban, era un prestigi. Quan venien les barques a descarregar, els cafès quedaven buits. Tots els joves hi eren.”

Antoni Vidal Ferrando és de Santanyí, de nou a la costa sud de l’illa, un poble encara més apartat de Palma i, per tant, més allunyat dels centres de poder i control. Primer els carabiners i després els guàrdies civils s’estimaven més adaptar-se i acceptar els suborns que no posar-se tot el poble en contra. L’historiador Tòfol Miquel Sbert, també santanyiner, recorda una anècdota que ajuda a il·lustrar fins on arribava la connivència entre les forces de l’ordre i els contrabandistes: el dia de les festes del poble, la dona del cap de la Guàrdia Civil duia un vestit confeccionat amb la mateixa tela que la dona del cap de la companyia. Una tela que havia entrat de contraban, clar. Una prova irrefutable d’un fet que, tanmateix, se sabia: que les autoritats estaven comprades i miraven cap a una altra banda. Si els contrabandistes havien de descarregar en una cala, els superiors enviaven els agents a l’altra punta del terme. Alguns testimonis parlen directament de com els mateixos guàrdies feien feines de vigilància per si de cas apareixia la barca dels guardes provinents de Palma.

Primer els carabiners i després els guàrdies civils s’estimaven més adaptar-se i acceptar els suborns que no posar-se tot el poble en contra

I després hi havia les cuades: la competència entre companyies i la necessitat de les autoritats de fer alguna captura esporàdica perquè l’obvietat dels suborns no fos tan escandalosa provocaven que de vegades es delatessin els uns als altres. Però les cuades també eren l’excusa per a un engany encara més pervers: quan algun petit emprenedor posava doblers per finançar un viatge, ho podia perdre tot amb l’excusa que el gènere havia estat interceptat. S’havia perdut tot. Ves tu a encalçar-ne els responsables i a esbrinar si allò era realment cert o t’estaven robant cara alta, perquè, a més, el contraban implicava alguns dels homes més poderosos de Mallorca, alguns d’ells tan importants com el banquer Joan March, una figura inevitable a l’hora de parlar de la història de l’illa, tant de l’oficial com de la subterrània.

El contraban implicava alguns dels homes més poderosos de Mallorca, alguns d’ells tan importants com el banquer Joan March

A prop de Santanyí hi ha un altre punt estratègic: Cabrera. El litoral de l’illa està esquitxat de secrets i coves que els estraperlistes feien servir per amagar contraban. Cabrera també era un punt de fondeig dels vaixells que duien la càrrega. Si feia bona mar, s’acostaven a la costa i els llaüts locals feien viatges més petits fins a la vorera. Les operacions eren de nit. Implicaven un coneixement exacte de la costa, uns coneixements que només tenien els mariners més experimentats. Així i tot, hi havia accidents. El temps podia canviar de sobte. En una ocasió, a prop de la Colònia de Sant Jordi, en aquella mateixa zona, un cop de mar va enviar el llaüt contra les roques, i va engrunar un traginer, que va morir allà mateix.

També al terme, dins ses Salines, hi ha la possessió de sa Vall, que March va comprar al marquès del Palmer en una operació immobiliària que es podria considerar l’epítom del canvi de mans del poder, la propietat i la iniciativa econòmica entre el vell ordre, la casta dels senyors que havien dominat Mallorca durant segles, i un nou tipus d’empresari més adaptat als requisits de la modernitat, sovint sense escrúpols, com March, sense el qual molts dels canvis que vendrien durant la segona meitat del segle XX no haurien tengut lloc, almanco així com els hem vist desenvolupar-se. “La reforma agrària, a Mallorca, no és de tall lliberal”, explica Ivan Murray, doctor en geografia per la UIB, “sinó que va ser impulsada per la crisi de la casta terratinent i pels interessos d’una nova casta d’empresaris, alguns d’ells vinculats al contraban i a les finances, com és el cas de Joan March”. Cal recordar que, cap al 1933, Joan March s’havia convertit en el principal propietari de terres de tot Mallorca.

“La reforma agrària, a Mallorca, va ser impulsada per la crisi de la casta terratinent i pels interessos d’una nova casta d’empresaris, alguns d’ells vinculats al contraban i a les finances, com és el cas de Joan March”

Els efectes que això tendria en la història de l’illa serien determinants: bona part del capital generat pel contraban va servir per a l’adquisició de terres; una altra part els permetia oferir préstecs als pagesos, que, quan no podien satisfer els pagaments, perdien les seves terres. Quan va arribar el turisme a l’illa, no sols es va trobar que les propietats ja no eren el símbol sagrat d’uns estaments sostinguts per la sang i el designi diví, sinó que una part, algunes a la costa, havien estat parcel·lades i estaven en mans d’una classe empresarial amb muntanyes de diners negres que volien fer emergir.

Murray va estudiar, en la seva tesi doctoral, els lligams entre contraban i boom turístic i, si bé és complicat establir percentatges concrets, ningú posa en dubte que una part del capital, tant material com econòmic, que va permetre el boom provenia d’una activitat il·lícita que acabava de viure alguns dels seus anys de major expansió i rendibilitat. Citant directament la seva tesi: “Si hom analitza els períodes de major vigorositat del procés parcel·lador, s’adona que es correspon als anys que van des de la Primera Guerra Mundial al període anomenat de l’autarquia franquista, més o menys entre el 1915 i el 1950, que correspon amb l’edat daurada de l’estraperlo mallorquí”.  Primer amb el contraban de productes de primera necessitat, després de la Guerra Civil, i després, als anys cinquanta, amb el de licors, tabac i cafè, es varen fer autèntiques fortunes, un capital que aniria filtrant-se cap a negocis legítims. “No només hem de pensar en hotels”, diu Murray. “També es blanquejaran capitals amb restaurants i bars, d’una manera molt semblant al que després haurà fet el contraban de la droga. Però això fa que, després de dècades, ens trobem nissagues del sector turístic, com la família Isern, el capital inicial de les quals prové d’aquesta activitat.” I la família de l’exbatlle de Palma, Mateu Isern, no n’és l’únic exemple. El contraban “va permetre forjar l’acumulació primitiva de capital d’alguns dels que llavors seran els grans empresaris i respectats senyors de negocis de les illes”. Parlam, clar, de Joan March, però també del felanitxer Antoni Fontanet, que durant dècades controlaria la importació de pinsos a través de PIEMA; de Joan Flexas, propietari de sa Dragonera, o d’en Xesc de ses Arenes, l’antic garriguer de la finca que duu aquest nom i que va treballar durant molts d’anys per a la companyia de sa Vall fins que es va establir pel seu compte. Tots ells tenien en comú haver estat socis en algun moment o altre de March, com ho va ser la família Matutes a Eivissa, de nou vinculada, anys després, a l’expansió turística de l’illa.

Molts d’aquests empresaris han mort sense revelar els seus secrets, però la seva vinculació amb el contraban es dona per certa i contrastada

Impossible confirmar res, en aquests escalafons. Molts d’aquests empresaris han mort sense revelar els seus secrets, però la seva vinculació amb el contraban es dona per certa i contrastada. També s’intueix que no hi havia cap vocació criminal al darrere: volien guanyar doblers i els era igual com. El contraban, en tot cas, oferia uns marges de benefici increïblement llaminers (es calcula que del 100% en el cas dels licors, tabac i cafè). Els casos de violència eren esporàdics, però fulminants. El 1916, Rafel Garau mor assassinat per sicaris enviats pel seu antic soci, Joan March. El juny de 1933, Francesc Garau mata Jaume Ramis i Bernat Sureda a Alger. Els germans Ramis havien estat un dels principals socis de March. Però, tot i així, durant anys es va alimentar la idea que Mallorca era “Sicília sense morts”. Al cap i a la fi, l’única condició perquè no hi hagués problemes era mantenir-se fidel a un tret dels més mallorquins que hi ha: el silenci.

I, tot i que en alguns punts de la cadena del contraban el silenci ha deixat de ser tan eixordador, encara continua havent-hi moltes incògnites sobre com funcionava internament un negoci que repartia guanys en moltes direccions: sous per a traginers, mariners, constructors de secrets, i suborns. Fins i tot els pastors de les possessions rebien el seu bocí dels beneficis, després de fer passar les ovelles pels camins que havien fet servir la nit abans els contrabandistes i esborrar-ne les petjades. Què devien guanyar els autèntics impulsors d’aquesta activitat? “Sempre m’he quedat amb ganes de saber què pagaven per carregament”, diu Tomàs Mut, “però mai he aconseguit trobar cap document, cap paper, cap prova”. El mateix Mut admet la dificultat d’investigar l’entrellat del negoci, més enllà de l’escaló més baix. “Era gent que sabia on es ficava i sabia com anava el negoci. Entre altres raons, perquè els podien agafar.”

Tot i que en alguns punts de la cadena del contraban el silenci ha deixat de ser tan eixordador, encara continua havent-hi moltes incògnites sobre com funcionava un negoci que repartia guanys en moltes direccions

“A mi em pagaven trenta duros per tres caixes”, explica Pau Tomàs. “Per un sac de cafè o de pastilles de tabac, 200 pessetes.” Tomàs va fer prou doblers per obrir un petit merendero, el Rancho Bonanza, a les terres que havia comprat el seu padrí. Amb el temps, el Bonanza es convertiria en un dels restaurants més emblemàtics de la zona, s’Arenal de Palma, una antiga zona de dunes i terres rurals que ha esdevingut l’exemple de tots els mals de la turistificació, amb una planta hotelera envellida i una segona línia degradada. De fet, Pau Tomàs és un bon exemple de com una part de Mallorca va aprofitar els pocs recursos que hi havia al seu abast per assegurar-se una forma de vida digna. Si després de la guerra el contraban va significar l’única alternativa a la fam per a una part de les classes populars, amb el boom, el turisme va ser vist per aquestes mateixes classes com l’única via de progrés econòmic possible.

Encara queden centenars, potser milers, de secrets ocults a vora de mar, espargits per tota la costa de Mallorca

Amb 550 quilòmetres de costa, és fàcil endevinar que encara queden centenars, potser milers, de secrets ocults a vora de mar, espargits per tota la costa de Mallorca. De ben segur, a sobre d’alguns s’hi deuen haver construït alguns hotels o xalets, però els secrets continuen allà, corcant l’illa per dins, com una veritat sobre els nostres orígens amb què no ens hem reconciliat.

De fet, Tomàs Mut em recorda una anècdota mig divertida que ho diu tot: en un documental fet per IB3 sobre el contraban, hi apareixia entrevistat un habitant des Pil·larí que assegurava que, en lloc dels blocs de marès que homenatgen els mítics trencadors de la zona, a la rotonda que hi ha a la sortida del poble, s’hi hauria d’haver posat un grapat de sacs de pastilles de tabac. Potser és cert i aquest seria un símbol més honest sobre com es va forjar una part important de la nostra història.