El sol del Palau de la Música està apagat. El que il·lumina l’escenari són uns focus de llum freda, com la de la lluna. El públic apaga els mòbils, els posa en mode d’avió o en silenci. Una nena es treu les cuetes que li molesten, puja a sobre de la butaca vermella i mira l’escenari imponent, construït entre 1905 i 1908 per l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner. Ella no sap la història del lloc on està asseguda, però els seus ulls ametllats observen amb admiració les muses, les fades, els colors i els músics preparats. Kristian Bezuidenhout té les mans a sobre d’un piano de cua de Steinway & Sons, acompanyat de la veu del baríton Benjamin Appl.

Els ulls clars i afilats del pianista es claven en la partitura. Però té les mans al teclat i els peus als pedals. No en pot passar les pàgines. La nena se n’adona i es preocupa. Què farà, el pobre home? Com tocarà sense llegir? Quan està a punt de pujar les escales per ajudar-lo, s’atura i fa un zoom amb els ulls: al cantó de Bezuidenhout hi ha una dona de cabells, ulls i roba foscos. Les perles que li decoren les orelles són l’únic punt de llum que revela el seu camuflatge. Amb una discreció absoluta, passa les pàgines amb cura. Gràcies a ella, el forte-piano sud-africà toca tot el concert sense interrupcions i tothom s’aixeca a aplaudir quan s’acaba l’espectacle, però ningú del públic s’ha adonat que hi és, només la nena de les trenes desfetes.

“Sempre s’és girafulls de piano, perquè els instrumentistes es passen les pàgines ells sols”

Aquesta dona invisible als ulls és la Mireia Capdevila Candell (Barcelona, 1980). És la girafulls del Palau de la Música Catalana, encara que ella es refereix a l’emblemàtic edifici com a “Palau”. Estem assegudes en un dels miradors, i unes vidrieres ens rodegen completament. Veiem el pati i el carrer de Sant Pere Més Baix des del llarguíssim sofà. Ella hi seu amb comoditat, com si fos casa seva. De fet, és com si ho fos, ja que fa més de vint anys que ajuda els pianistes a no perdre’s entre els pentagrames. “Sempre s’és girafulls de piano, perquè els instrumentistes es passen les pàgines ells sols”, apunta amb precisió. “Tu no deixes d’estar a l’escenari. Tu visualment hi ets, però els qui tenen el protagonisme són els músics. Jo estic en un segon o tercer pla, i el meu objectiu és fer el mínim soroll i el mínim gest possibles. Fer-ho amb l’absoluta discreció i amb la cura que requereix”, descriu la músic i historiadora d’ulls dolços i cabells arrissats.

“Ella anava als camerinos i jo me n’anava a la butaca de platea a escoltar els concerts”

La primera vegada que assisteix un músic té entre 26 i 27 anys. Ella estudia música (piano, al Conservatori de Barcelona, i flauta travessera, al Conservatori de Barcelona i al de Sabadell), però a les nits va a concerts. “El Palau de la Música és molt habitual en els meus vespres de jove”, detalla amb la mirada brillant. Hi va de públic amb una de les seves mestres de flauta travessera, la Montserrat Badal, que és la girafulls del moment. “Ella anava als camerinos i jo me n’anava a la butaca de platea a escoltar els concerts”, relata. “Un dia la Montserrat no va poder baixar i em va dir: ‘Escolta, per què no em substitueixes tu?’”, recorda. I és així com canvia la platea per l’escenari. 

“És molt diferent viure el concert des de darrere: saps les corredisses, si entre els músics hi ha bon rotllo, si no, si han assajat molt, si s’estan dient coses fins a l’últim moment…”

“Com estaves, aquell dia?”, li pregunto. “Imagina-t’ho! Quina responsabilitat! Pensar que pujaria a aquest escenari, que per a mi està absolutament idealitzat... El Palau és el bressol. És l’escenari més imponent musicalment de Barcelona, fora de l’Auditori”, respon amb emoció, com si tornés enrere en el temps i en l’espai. Recorda molts nervis: es prepara molt bé el programa amb la Montserrat, busca les partitures, se les llegeix diverses vegades i va al Palau duent-les sota el braç. “Va ser absolutament màgic per a mi. Poca gent n’és conscient, de la responsabilitat que comporta aquesta tasca. Quan no passes inadvertida és quan es nota que hi ets. Si ho fas professionalment bé, ningú ha de notar que hi ets. No hi has de ser”, apunta. El que més la fascina és veure el concert des de darrere per primer cop. “És molt diferent viure el concert des de darrere: saps les corredisses, si entre els músics hi ha bon rotllo, si no, si arriben enfadats, si han assajat molt, si no, si s’estan dient coses fins a l'últim moment... Allà veus moltes coses”, afegeix amb un somriure entremaliat.

Amb aquesta discreció i fent feina de formigueta, la Mireia ha assistit més de 140 concerts des de 2008 fins a 2019. No només al Palau de la Música, sinó també a l’Auditori, al Liceu i a festivals d’estiu. Dels anys anteriors no en té una llista, però ha recollit els noms de tots els artistes amb els quals ha col·laborat, entre els quals Maria João Pires, Martha Argerich, Vladimir Ashkenazy, Yuja Wang, Paul Lewis, Mitsuko Uchida, Helmut Deutsch i Julius Drake. Veure l’ordre i l’organització de la llista sorprèn, però no molt. Per la manera en la qual parla de la seva feina, perceps que Capdevila és apassionada i metòdica a la vegada. És en aquesta dualitat que s’ha format en la música i en la recerca de la història i la memòria històrica. Perquè la música també és història i memòria.

“Jo porto aquest doble món entre la memòria històrica, la història, i la música. Sovint em trobo en la situació d’‘Ets la dels nazis o ets la del Palau?’”

Capdevila és la coordinadora de l’arxiu històric de la Fundació Carles Pi i Sunyer i una de les autores del llibre Nazis a Barcelona: l’esplendor feixista de postguerra (1939-1945). Durant la recerca, topa amb una de les imatges més fosques del Palau de la Música: esvàstiques i Hitler a la sala de concerts. Un dels capítols més dolorosos de la història de la humanitat taca la memòria de l’edifici modernista. “Quan vaig fer el llibre dels nazis, jo venia aquí al Palau, i furgar aquelles fotos... em va suposar una doble història. És el Palau amb les esvàstiques. Em fotia un mal al cor pensar que era el meu Palau…”, assevera amb la mà al pit. “Jo porto aquest doble món entre la memòria històrica, la història, i la música. Sovint em trobo en la situació d’‘Ets la dels nazis o ets la del Palau?’”, explica amb una riallada al final de la frase. 

Historiadora de dia, girafulls de nit. Una doble vida que construeix des de petita. El seu vincle amb la música comença a les Escoles Virtèlia, on el setè art era un element troncal en l’educació. Feien música a les estones del pati i als migdies. Com que la música estava integrada dins de l’escola des de la primària, molts alumnes feien la tria de l’instrument des de petits. “Des de sempre la música ha tingut molta força en mi i, encara que vaig començar a fer música a l’escola, vaig continuar fora”, apunta. És des d’aquesta força que escull el piano com a primer instrument als set o vuit anys i la flauta travessera, com a segon, als dotze.

“Els concerts que requereixen girafulls són de cambra, recitals de veu i tot el que és cambra acompanyada de piano”

Així doncs, el vincle de la Mireia amb el piano és gairebé de sang. Una relació que s’inicia a la infància i que l’ha portat a ser l’assistent de pianistes d’altíssim reconeixement. “Cada concert és diferent”, sentencia en primer lloc. Quan comença a treballar de girafulls, la Mireia es prepara molt els concerts. “Preparar-los vol dir mirar-te el programa, conèixer-ne les peces, escoltar-te-les, buscar-ne la partitura, llegir-te-les, escoltar-les llegint la partitura”, desenvolupa. Ara ja no ho fa, perquè es coneix bastant bé tant les obres com els músics. Ara bé, ella no surt a tots els concerts del Palau. “Els concerts que requereixen girafulls són de cambra, recitals de veu i tot el que és cambra acompanyada de piano. Per tant, el piano pren el paper no d’absolut protagonista, sinó d’un acompanyant”, especifica. El piano es converteix en l’assistent, i la Mireia, en l’assistent de l’assistent.

“Jo estic llegint tres, quatre, cinc pentagrames a la vegada. Això quadruplica el perill i la feina. Tu llegeixes tot el que paral·lelament estàs escoltant”

Però els assistents són fonamentals. I és que la partitura del piano, anomenada “màster”, no és la mateixa que tenen els instrumentistes. És molt més complexa. A la partitura del pianista hi ha escrits els dos pentagrames (la mà dreta i la mà esquerra), però a sobre hi té els dels altres músics. “Això què vol dir? Que jo estic llegint tres, quatre, cinc pentagrames a la vegada. Això quadruplica el perill i la feina. Tu llegeixes tot el que paral·lelament estàs escoltant. Jo llegeixo el piano perquè és el que assisteixo, però a la vegada estic escoltant la resta d’instruments que estan tocant, perquè jo els tinc allà a la partitura”, narra. 

“Jo estic una mica infiltrada. Els músics són realment conscients que tinc un paper molt arriscat, i la veritat és que tothom ha estat molt agraït amb mi”

És invisible però és essencial. “Jo estic una mica infiltrada. Els músics són realment conscients que tinc un paper molt arriscat, i la veritat és que tothom ha estat molt agraït amb mi. Hi ha gent que ve al Palau i directament em demana a mi, perquè són molts anys fent-ho”, afegeix amb dolçor. Tot i l’experiència, la Mireia encara fa una feina prèvia abans d’entrar a l’escenari. “Hi arribo una estona abans del concert, parlo amb el músic; si és una star, hi ha mànagers pel mig, però si no, són tots molt assequibles. Jo pregunto (avui en dia tots, en anglès) com volen que passi fulls, si esgoten fins a l’últim compàs... Tot són manies. El món està ple de maniàtics”, explica. “Quines són les manies més rares amb què et trobes?”, li pregunto. La Mireia bufa i comença a enumerar: “Un que em vol superenganxada; per tant, haig d’estar absolutament asseguda i molt enganxada a ell; altres que volen molt espai i, per tant, te n’has d’allunyar molt, de manera que encara llegeixes més lluny; els que volen llegir fins a l’última nota i, per tant, has de passar pàgina a l’últim compàs; uns que esgoten fins a l’última línia i els altres que ho volen abans…”, desenvolupa. Una de les preguntes que més formula és si fan repeticions. Ha d’estar avisada per tirar pàgines enrere.

A més a més de les exigències musicals, Capdevila ha vist rareses de tots colors. “Des d’aquella a qui has de donar aigua, a aquell a qui hem hagut de cosir el vestit a última hora, aquella a la qual li ha hagut de venir la perruquera, el que s’ha deixat el vestit i s’ha hagut d’anar corrents a comprar-li una cosa, els maniàtics que volen dolç i salat, el que no toca si no té dos plàtans… Hi ha de tot”, conclou arronsant les espatlles. Remarca que n’hi ha que són molt afables i que la tracten molt bé, uns altres són molt distants i molt secs, i que això ho nota de seguida. No només llegeix les partitures, sinó que ha après a llegir-ne els intèrprets. 

“A vegades he de demanar que parin l’aire condicionat perquè se m’aixequen les pàgines”

La tecnologia s’ha colat als concerts, i ara també passa partitures amb la tauleta electrònica, no només en paper. A diferència de les partitures analògiques, amb l’iPad només veus una pàgina. “Si ho veus en paper, en veus dues, de manera que tens un camp de visió més ampli, i si t’has perdut, pots tenir temps de buscar”, especifica. Assenyala que és molt diferent passar fulls d’una partitura en paper original que d’unes fotocòpies folrades, perquè si estan plastificades, els llums de darrere s’hi reflecteixen i no veu res. “I sempre és diferent fotocòpies enganxades amb ‘cel·lo’ que passades a l’aire lliure, cosa que és molt perillosa, perquè si en cau una, tot cau. A vegades he de demanar que parin l’aire condicionat perquè se m’aixequen les pàgines”, reconeix.

“És una tasca que potser se m’acabarà, perquè si tot es digitalitza, s’ho acabaran passant ells”

En canvi, amb el Bluetooth fa la feina a través d’un comandament. En un dels concerts, estava asseguda al cantó del pianista però no es va aixecar en cap moment. “Vaig estar allà, com si jugués a un videojoc, prement botons”, diu mentre simula jugar amb un comandament d’una videoconsola. Amb aquesta mateixa tecnologia, va programar l’iPad per fer-ho des del pedal. “És una tasca que potser se m’acabarà, perquè si tot es digitalitza, s’ho acabaran passant ells”, augura sense dramatisme. Pot ser que sí, que Capdevila deixi d’estar al cantó dels pianistes per guiar-los entre pentagrames i ho faci un aparell a través de Bluetooth, però ara mateix, el paper de la Mireia és clau en la història del Palau. En ella hi habiten centenars de concerts, de música, de memòria. És un pou de saviesa camuflada amb elegància i discreció. Però la nena de les trenes desfetes o els músics que han trepitjat l’escenari saben que, sense ella, el Palau no pot passar pàgina.