Els seus passos són lleugers, eteris. Sota els peus, el so de la terra i de les pedretes ens acompanyen. Parlem en un to baix, vigilant de no molestar. En aquesta ciutat els veïns són silenciosos, tranquils. Viuen sota la llum corba del Mediterrani, entre fileres de xiprers i obres d’art. Passegen entre els records dels qui un dia van ser banquers, navegants, industrials. Es veu pel llegat que han deixat en els seus panteons, hipogeus i nínxols llorejats.

No parlen, però es comuniquen amb nosaltres a través de l’art. Per això soc aquí amb ella, que es mou sigil·losa entre la terra i el regne d’Hades. Sota el seu vestit llarg hi amaga una pell de marbre, blanca, com les escultures que ens envolten. Ella és Maria Garganté (Sanaüja, 1975), la professora i historiadora de l’art que m’ha citat al cementiri d’Arenys de Mar.

Aquest no només és un dels cementiris més literaris que tenim, on reposa Salvador Espriu, que el va fer visible a través del poemari Cementiri de Sinera, sinó que també és on descansen moltes de les famílies d’indians que van fer fortuna a les Amèriques. I és precisament per això que a les seves places i carrers es pot admirar una bona mostra d’art funerari produït entre mitjans del segle XIX i principis del XX.

Amb Garganté iniciem un recorregut que ens conduirà per diferents estils i obres artístics, des d’escultures de Josep Llimona, Venanci Vallmitjana i Frederic Marès, passant per panteons d’estil modernista, historicista o eclèctic. La llibertat, la fantasia i les ganes de mostrar al món la riquesa de cada família no tenen límits en el món dels morts.

Això sí, no tot el cementiri d’Arenys, inaugurat el 1868, està habitat per persones il·lustres del poble. En realitat, està estructurat en tres grans replans. Els dos primers, propers a l’entrada que dona al mar infinit, estan travessats per un passeig de xiprers i s’hi troben nínxols més humils. És al tercer replà on es poden admirar els panteons i les obres més fastuoses. És la zona alta, on habiten les famílies benestants.

“El cementiri reflecteix la prosperitat de la vila, on van viure moltes famílies industrials i navilieres que van fer fortuna a Amèrica”

“D’alguna manera, el cementiri reflecteix la prosperitat de la vila, on van viure moltes famílies industrials i navilieres que van fer fortuna a Amèrica”, m’explica Garganté. Eren persones que, en tornar, es dedicaven a fer obres de beneficència. Grans filantrops que volien mostrar la seva generositat i, de passada, aconseguir l’admiració de la resta d’habitants. Edificis com l’Hospital Xifré o l’Asil Torrent són part del patrimoni de l’època.

“S’inspiraven molt en els moviments artístics europeus del moment, i París n’era l’epicentre”, diu la historiadora, que remarca que a la costa catalana hi ha molts altres cementiris d’indians, com el de Lloret de Mar, el Masnou, el Garraf, Sitges o Vilanova i la Geltrú.

Conscients del seu pas efímer pel món dels vius, aquests indians procuraven passar a la posteritat construint un bon habitatge al cementiri, on descansarien durant tota l’eternitat. D’aquesta manera, amb la seva mort passaven a formar part d’una nova ciutat, amb els seus carrers i avingudes, amb les seves diferències socials, però en aquest cas, habitades per espectres.

Un d’aquests xalets és el panteó del banquer Iu Bosch, que s’alça imponent davant nostre. En vida, Bosch va impulsar la construcció d’una línia de ferrocarril al sud de la Península. En la mort, viu en una petita capella neogòtica del 1917 atribuïda a Enric Sagnier i Eusebi Arnau. A la teulada, una creu de quatre braços en remarca el poder dins del cementiri.

“La de Josep Llimona és una figura molt repetida als cementiris i evoca una meditació al voltant de la mort i del record dels morts”

Si les hores li passen lentes, sempre pot anar a fer una visita a l’hipogeu de la família d’indians de Francesc Massaguer i Campins, datada del 1922 i que compta amb una escultura de Josep Llimona. Amb un marcat aire noucentista, és la representació d’una figura femenina asseguda sobre graons i recolzada en un sarcòfag en forma de banyera. “És una figura molt repetida als cementiris i evoca una meditació al voltant de la mort i del record dels morts”, explica Garganté.

Cementiris com el d’Arenys de Mar van ser construïts a principis del segle XIX, moment en què una cèdula del rei Carles III prohibeix fer sepultures en esglésies o en els seus fossars més pròxims. Són unes noves idees higienistes que propicien que els cementiris es trobin a fora de les viles i hi hagi més espai per construir panteons i hipogeus plens d’ornamentació.

Com el de l’indià Andreu Lloveras i Riera. Una gran escultura de marbre i pedra de Josep Maria Barnadas que mostra un Crist ressuscitant damunt d’una columna d’inspiració egípcia. En una mena de triomf sobre la mort, ens recorda que aquí hi perviu aquest home, que, després de fer fortuna a Amèrica, va fer construir el Balneari Lloveras, tot un punt de trobada de la classe benestant d’Arenys.

L’escultor Joan Barrera remarca els símbols de la fe, l’esperança i la caritat

Segurament una família assídua d’aquest balneari eren els Mollfulleda, que tenen el seu hipogeu prou a prop per passar a saludar. Potser fins i tot poden brindar amb un Calisay, perquè se’ls coneix per ser els fundadors de la destil·leria d’aquest licor, del qual van obtenir la fórmula en un dels seus viatges a ultramar. Això sí, la tomba és de caràcter estrictament religiós: una creu rústica sobre un monticle rocallós a manera de calvari, amb heura, una àncora i un cor. L’escultor Joan Barrera remarca així els símbols de la fe, l’esperança i la caritat.

“La concepció de la mort de les famílies benestants era cristiana, però no en el sentit més humil: volien passar a la posteritat”, m’explica Garganté mentre resseguim els camins del cementiri. D’aquesta manera, la pietat no estava renyida amb l’orgull de classe ni amb la seva voluntat de deixar un llegat, igual que passava amb les obres de beneficència que deixaven en vida.

És aquesta voluntat de deixar constància el que fa que, entre xiprers i ocells que alcen el vol, s’hi erigeixin hipogeus com el dels consorts Fontcuberta Jubany. Projectat per l’arquitecte Cèsar Martinell, el sepulcre del notari de llinatge noble Carles Fontcuberta i de la seva dona té una escultura de Frederic Marès d’un Crist de bronze, flanquejat per l’alfa i l’omega, símbol del principi i la fi de totes les coses.

A pas lent, arribem a l’hipogeu de la família Mundet, on hi ha una altra escultura femenina de Josep Llimona. Feta amb bronze i pedra de Montjuïc el 1901, l’escultor la va titular Record dels morts i és una de les obres cabdals de l’art funerari modernista. Una jove esvelta, d’estètica simbolista i amb la mirada perduda, que vetlla pels habitants de la ciutat mortuòria. Del seu pensament, sembla que surin els versos d’Espriu: “Ai, la barca negra, que ve pel meu somni del mar de Sinera!”.

Escoltant la cançó de marbre, la dama observa els veïns. De lluny, una pietat de Venanci Vallmitjana corona el sepulcre de la família Solà Vinardell. Maria abraça el cos de Crist amb marbre blanc i pedra nummulítica des del 1905. El mateix artista també intervé en l’hipogeu de Josep Arnau Presas, una escultura depurada de realisme de la Santíssima Trinitat que s’alça sobre un núvol sostingut per petits àngels, el pare, el colom de l’Esperit Sant i el cos del fill.

I, més enllà, la història d’amor impossible. Aquella en què una arenyenca i un cubà s’enamoren i mai es poden casar. De la tragèdia del seu desamor en queda com a testimoni un sepulcre envoltat de nínxols. És una creu que s’alça darrere una escultura de marbre blanc d’Auguste Maillard, que representa el bust de la noia que hi reposa: Emília de Rovira i Preses.

Explica la història que aquesta arenyenca es va enamorar del cubà Rafael Martínez Ortiz quan estudiava Medicina a Barcelona. Del seu amor en sorgeix la promesa d’un casament, que els pares d’ella mai accepten. Ell marxa a Cuba desesperançat, però mai l’oblida. Ella li resta fidel, però mor de tuberculosi als 33 anys. Quan en Rafael, amb un bon càrrec de ministre al seu país, torna a buscar-la, s’assabenta de la desgràcia i decideix construir-li aquest sepulcre. Els familiars de la noia es neguen a dipositar-hi les despulles. No és fins a l’any 2000 que, per iniciativa d’alguns arenyencs, les seves restes per fi hi poden reposar.

Amb aquesta obra toca alçar el vol i dirigir-nos cap al cementiri d’un poble veí, Canet de Mar. La seva creació, l’any 1830, coincideix amb la tornada dels canetencs que s’han enriquit a les Amèriques. I ho volen demostrar. “Sovint, el mateix arquitecte que els construïa la casa també els feia el panteó familiar”, assegura Garganté. I els dissenys són molt variats: hi ha teulades neogòtiques, d’altres de més medievalitzants, neobizantines, trencadores o modernes. “Depenia del gust de cada família”, explica Garganté mentre caminem per aquests petits carrers plens de panteons.

“Sovint, el mateix arquitecte que els construïa la casa també els feia el panteó familiar”

“Abans, passejar pel cementiri era com passejar pel poble, i de la mateixa que hi ha les zones riques, també hi ha les pobres”, torna a remarcar. Eren temps en què la mort estava molt més naturalitzada que ara, i era molt habitual perdre molts membres de la família, fins i tot nens o nadons durant el part. “Hi havia aquesta continuïtat natural del pas de la vida a la mort. Ha estat en la nostra més estricta contemporaneïtat que ens n’hem allunyat”, continua Garganté.

La representació d’un crani envoltat de cucs sota la creu d’Adam és un símbol que ens diu que el sacrifici i la sang de Crist és el que redimeix l’home del pecat original

Un dels primers panteons que ens trobem és el de la família Busquets, construït per l’arquitecte Eduard Ferrés i Puig. Aquesta família d’indians va fer fortuna amb negocis petroliers i també va ser la creadora de l’insecticida Flit. D’estil modernista, el panteó té una planta de creu grega amb una cúpula rebaixada a sobre d’un gran tambor circular. Cada element està carregat de simbolisme, com la representació a l’entrada d’un crani envoltat de cucs sota la creu d’Adam. “És un símbol que ens diu que el sacrifici i la sang de Crist és el que redimeix l’home del pecat original”, explica la historiadora.

Ben a prop, s’alça majestuós el panteó de l’americano Pau Font. D’estil neoclàssic, la seva obra s’atribueix a Josep Cabruja i Feliu. A la seva capella, de forma cúbica, hi destaca la figura de l’àngel del judici final, feta per l’escultor Francesc Pagès i Serratosa. Amb una mà aguanta la trompeta i amb l’altra assenyala el cel. A Canet es coneix com l’“Àngel de la FAI”, perquè durant la Guerra Civil els anarquistes li van prendre la trompeta i el dit admonitori.

Resseguim aquesta ciutat dels morts fins a arribar al panteó de Ricard de Capmany, dissenyat pel seu oncle, l’arquitecte canetenc Lluís Domènech i Montaner. Un espai obert on ressalta un camafeu de marbre blanc i un relleu de Crist, en una creu envoltada per un marc floral. Una escultura feta per Josep Llimona, però que va ser mutilada durant la Guerra Civil. Ni la guerra deixa en pau els morts.

Uns raigs de sol a l’entrada d’un panteó representen l’eucaristia com a sacrifici de Crist i com a eternitat

Pel camí, ens fixem en detalls que sovint passen inadvertits en molts panteons, com la figura d’un mussol. “Una au nocturna vinculada amb la mort”, explica Garganté. O uns raigs de sol que coronen l’entrada d’un altre panteó: “Representa la custòdia, la sagrada forma. És una referència a l’eucaristia com a sacrifici de Crist, però també és l’eternitat”, continua.

A poc a poc, toca anar marxant d’aquesta ciutat d’espectres, d’aquest bressol d’art i mort que ens acull. Una última ullada ens fa observar el panteó de la família Font Montaner, naviliera i terratinent, que n’encarrega la construcció també a Domènech i Montaner. D’estil modernista, compta amb una cúpula semiesfèrica decorada amb un trencadís de peces de ceràmica multicolor. A les façanes laterals hi ha escultures de grans dimensions que representen els quatre evangelistes, fetes per Pau Gargallo. I, a l’interior, mosaics modernistes il·luminen el descans etern.

Enrere deixem els panteons de Magdalena de Casals i Roura, amb les seves gàrgoles esculpides com si fossin monstres amb forma d’àliga i cap de xai. O el panteó de la família Santiñà, amb la figura de tall clàssic d’una dona amb una corona de flors a les mans feta per Josep Viladomat. La seva mirada, melancòlica, ens diu adeu. Ja és hora de tornar al món dels vius.

I és així, amb el mateix pas sigil·lós amb què hem entrat, que marxem d’aquest bosc de nínxols, panteons i xiprers. Enrere ens queda, tal com deixava escrit Espriu, el lent record dels dies que són passats per sempre. Només l’art en deixa testimoni.