“20 de maig de 1922… Hi ha una cosa, en aquest jorn, que atrau irresistiblement, que fa bategar els cors d’un goig indefinible… El nou camp del «Barcelona», el temple esportiu tan desitjat, tan somiat per les multituds  futbolístiques… «Aquí el teniu», ens diu el Club predilecte de la Ciutat. I hom admira l’obra superba que l’amor de tots ha bastit i, sense voler, com si una màgica idea ens desvetllés el pensament, la data del 20 de maig ens apareix com un símbol”, presagia Catalunya Gràfica.

El nou terreny de les Corts substitueix el del carrer Indústria, on el Barcelona ha hostatjat els seus partits des de 1909

Molt abans de l’hora del partit, l’afició barcelonista va arribant al seu destí en tramvia, cotxes i motos. L’estretor de les vies que condueixen al camp provoca que el trànsit es congestioni, així que molts vehicles han d’aparcar més lluny del que voldrien, i fins els tramvies paren abans, engrossint la massa dels qui hi van a peu.

El nou terreny de les Corts substitueix el del carrer Indústria, on el Barcelona ha hostatjat els seus partits des de 1909. La força blaugrana es projecta al nou camp, que acull uns 20.000 espectadors, amb una nodrida representació de dones. Més de la meitat de l’afició pot seure còmodament. Aviat, quan les obres hagin finalitzat, podrà seure-hi tothom, fins a 30.000 persones. Les dimensions del terreny de joc són de 101 metres per 62, amb una tribuna bella i majestuosa de 50 metres, habilitada per a 1.500 persones, llotges plenes de gent, i graderies de formigó inacabades, que envolten el camp.

“Totes les autoritats van poder amb la seva presència concedir la importància que veritablement té l’obertura d’aquest camp que cal qualificar de catedral del futbol català i que, com l’Estadi, constituirà un motiu d’orgull davant dels estrangers”

A la tribuna presidencial hi ha l’alcalde de la ciutat, marquès d’Alella; el capità general de Catalunya; el president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch; el governador civil i els diputats provincials Marquès i Vidal de Llobatera, més dotze regidors. El president del club, Joan Gamper, s’asseu a l’estrada presidencial, amb personalitats destacades del món dels esports. “Totes les autoritats van poder amb la seva presència concedir la importància que veritablement té l’obertura d’aquest camp que cal qualificar de catedral del futbol català i que, com l’Estadi, constituirà un motiu d’orgull davant dels estrangers”, valora El Mundo Deportivo.

Els jugadors del Barcelona entren en escena. La rebuda del públic és entusiasta, els aplaudiments són ensordidors, ressonen i s’amplifiquen per tot el camp. Només fa uns dies que els jugadors del Barcelona han aconseguit la victòria del Campionat d’Espanya

Al centre del camp i dins del cercle, llueix l’escut del Futbol Club Barcelona amb serradura de colors. Els jugadors de l’equip entren en escena. La rebuda del públic és entusiasta, els aplaudiments són ensordidors, ressonen i s’amplifiquen per tot el camp. Només fa uns dies que han aconseguit la victòria del Campionat d’Espanya a Vigo. La moral està alta. L’èpica del triomf marca els seus passos. Tot seguit, surten al camp els contrincants, els jugadors de l’equip de la primera divisió professional escocesa Saint Mirren, saludats amb efusivitat, però amb menys intensitat d’aplaudiments. Els fotògrafs es mouen àgils per capturar el moment per a la posteritat. Són les cinc de la tarda. Mr. Edwards, convidat pel Barcelona per arbitrar diversos partits, es disposa a alinear els equips. Juguen al Saint Mirren: Bradford, Hamilton, Birrell, Clunas, Barclay, Duff, Lawson, Gillies, Walker, Stevenson i Thomson. El joc del Barcelona el protagonitzen el porter Zamora; els defenses Planas i Martínez Surroca; el migcampista Sancho, i els davanters Torralba, Samitier, Piera, Martínez (Vicenç), Gràcia, Alcántara i Sagi Barba.

Directe com una fletxa, l’alcalde de Barcelona travessa el camp per donar el primer cop de peu a la pilota del partit inaugural, amb vestit impol·lut i barret a la mà. El públic el saluda amb aplaudiments, incessants fins que l’alcalde torna a seure a la llotja. Comença el matx.

Tot d’una, Planas fa una passada llarga a Piera, que la passa a Torralba, i aquest a Gràcia. Alcántara, “ràpid i oportuníssim”, s’apodera de la pilota i marca gol, el primer del Futbol Club Barcelona al camp de les Corts

El joc es presenta interessant. Al final de la primera part, Thomson, del Saint Mirren, amb una gran precisió, llança un xut esbiaixat, que marca el primer gol de la tarda. Els barcelonistes arrenquen la segona part amb força. Gràcia fa una passada de pilota a Alcántara, que xuta fluix i bombat. La defensa va cap a la porta. La pilota, impulsada pel defensa visitant Birrell, entra en el marc: autogol. Els dos equips empaten. A banda i banda ataquen per inclinar la balança a favor seu. Tot d’una, Planas fa una passada llarga a Piera, que la passa a Torralba, i aquest a Gràcia. Alcántara, “ràpid i oportuníssim”, s’apodera de la pilota i marca gol, el primer del Futbol Club Barcelona al camp de les Corts. L’afició, agraïda, li ret una ovació majúscula.

“Samitier va ser l’heroi de la jornada, i Torralba, a la callada, va demostrar la importància que exerceix l’equip. Les defenses bones, molt bones, ja que van haver de sostenir rudes trobades amb els seus adversaris, i Zamora es va comportar d’acord amb la seva condició de porteràs indiscutible”

“Els nostres no van donar de si tot el que poden. La línia d’atac va fluixejar, excepció feta de Piera, que va estar superior com a davanter i com a defensa. La de mitjans, les ales immillorables. Samitier va ser l’heroi de la jornada, i Torralba, a la callada, va demostrar la importància que exerceix l’equip. Les defenses bones, molt bones, ja que van haver de sostenir rudes trobades amb els seus adversaris, i Zamora es va comportar d’acord amb la seva condició de porteràs indiscutible”, apunta La Vanguardia. Els escocesos juguen fort, exhibint un gran domini sobre el terreny de joc: “Es van llençar diversos córners contra la nostra porta, i gràcies a l’empenta de Samitier, Planas i Martínez Surroca i Zamora, ens vam deslliurar d’una derrota que ens va poder correspondre d’acord a dret, però hi ha una Providència que va determinar que el Barcelona guanyés per 2 a 1 el primer partit jugat al camp nou de les Corts”.

“Avui el «Barcelona», pel seu propi esforç, ha pogut aixecar un dels millors camps del continent que pot resistir la comparació amb els grans camps anglesos”

Carregada de simbolisme, la victòria del 20 de maig assenyala “la data inicial de l’absoluta maduresa per al futbol català”: “Avui el «Barcelona», pel seu propi esforç, ha pogut aixecar un dels millors camps del continent que pot resistir la comparació amb els grans camps anglesos i els nostres jugadors han aconseguit batre netament, en aquest mateix terreny que treu tota sospita de validesa a la victòria, un equip professional escocès de la vàlua del Saint Mirren”, reivindica El Mundo Deportivo.

“El segon partit encara va agradar més, i això que solament es va fer un gol en tota la tarda. En Gràcia va ésser qui, en un rebombori de mil diables, la va col·locar”

L’endemà, diumenge de calor sufocant, es juga el segon dels partits concertats amb el Saint Mirren. Alcántara entrega la copa del Campionat d’Espanya a la junta directiva del Barcelona perquè la custodiï. Gamper i Alcántara interaccionen amablement mentre l’afició aplaudeix. Després, s’inicia el joc. “El segon partit encara va agradar més, i això que solament es va fer un gol en tota la tarda. En Gràcia va ésser qui, en un rebombori de mil diables, la va col·locar”, recull Papitu.

“En el brindis va parlar tothom, des d’en Gamper a mossèn Lluís, i fins a l’Ormaechea, el president de la Nacional, que de què que se’ns torna més català que en Gamper, va dir-ne tres o quatre de les seves. Va haver-hi rialles, plors, «Segadors»”

A la nit, per celebrar la inauguració del camp, es fa un banquet al restaurant del parc de la Ciutadella presidit per Joan Gamper. Molts socis es veuen obligats a sopar en un altre lloc: s’han despatxat més tiquets dels que permet el local. El Diluvio explica que, “en retirar-nos, vam veure a través de les finestres que els cambrers servien un arròs en diminutes fonts, que ens van fer la sensació de la parquedat de l’àpat”. “En el brindis va parlar tothom, des d’en Gamper a mossèn Lluís, i fins a l’Ormaechea, el president de la Nacional, que de què que se’ns torna més català que en Gamper, va dir-ne tres o quatre de les seves. Va haver-hi rialles, plors, «Segadors»”, afegeix Papitu. Els jugadors blaugranes assisteixen, més tard, a una funció de gala en honor seu al teatre Tívoli.

El diumenge 19 de febrer de 1922, el Futbol Club Barcelona celebrava la cerimònia de la benedicció i col·locació de la primera pedra del futur camp de les Corts. Reunits al camp vell, una comitiva formada per autoritats, la junta directiva del club, personalitats i afició, encapçalada per municipals a cavall, avançava cap al nou camp. Mossèn Lluís Sabater, assistit pel rector de les Corts, en beneïa la primera pedra.

I quan vingui el mes de maig, quan el primer partit enceti el joc, “tot això farà goig. Els professionals anglesos, de tornada a llur país, seran els primers que espargiran per Europa la impressió de magnificència del nostre camp d’esports”

“En aquest camp, conquerit a força de treball i d’amor, hi plantarem arrels. Recordant les victòries passades, en aquest clos beneït hi floriran les victòries futures. Amunt els cors, que ja tenim camp nou!”, proclamava Gamper. I quan vingui el mes de maig, quan el primer partit enceti el joc, “tot això farà goig. Els professionals anglesos, de tornada a llur país, seran els primers que espargiran per Europa la impressió de magnificència del nostre camp d’esports”.

“Treballem, doncs, cadascú a llur lloc; coronem dignament la nostra obra: fem Pàtria! Fem esport! I, per damunt de tot, que visqui el «Barcelona»!”

“Val més manya que força!”, els cridaran els nostres jugadors, d’un tros lluny, amb el braç alt, com a senyal de victòria. “Tot això, ple de sol, enlluernador, curull de gràcia. Treballem, doncs, cadascú a llur lloc; coronem dignament la nostra obra: fem Pàtria! Fem esport! I, per damunt de tot, que visqui el «Barcelona»!”