Si s’hagués de representar Catalunya amb un dibuix, com seria? Quins serien els colors predominants? Seria un traç clar i senzill o un de ben enrevessat, d’aquells que es perden en bucles infinits? La resposta no és fàcil. Tot depèn de la mirada que en tingués l’il·lustrador, del seu bagatge personal i del moment històric en què es trobés. Hi hauria tantes respostes com dibuixants, tantes mirades com tonalitats en una paleta de colors.

La nostra és una terra fèrtil en il·lustradors (i hi ha fires d’èxit, com Encontats, a Balaguer, capital i passarel·la de contes i llibres il·lustrats per al públic familiar), però el fenomen encara va més enllà: repartits per tot el territori hi ha artistes que despunten en el camp del dibuix. Sovint no en coneixem el nom, ni el rostre, però si ens ensenyen una de les seves il·lustracions, la reconeixem. Són imatges que formen part del nostre dia a dia, de la nostra realitat. Línies que defineixen un entorn conegut, encara que moltes vegades no en siguem conscients.

Jordi Calvís és l’autor d’innumerables cartells, samarretes, logotips i marxandatge que s’ha vist en les diades, referèndums i manifestacions de l’última dècada

Com els dibuixos de Jordi Calvís. O, en altres paraules, l’il·lustrador per excel·lència del Procés independentista. Sí, ell és l’autor d’innumerables cartells, samarretes, logotips i marxandatge que s’ha vist en les diades, referèndums i manifestacions de l’última dècada. Això, juntament amb el seu activisme pictòric a les xarxes socials, ha creat escola dins de l’independentisme català. Però, qui és Jordi Calvís?

Nascut a Balaguer el 1977, en Jordi és un dissenyador gràfic i il·lustrador que viu i treballa a les Borges Blanques per a Antaviana, una agència de disseny de pàgines web. Fins aquí, tot normal. El cas és que un dia, cap al 2012, aquest il·lustrador decideix apuntar-se a l’assemblea local de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). L’esperit del Procés s’està engegant a tota màquina i es necessiten voluntaris per fer materials i logotips per a les diferents campanyes locals. La temàtica li agrada i no li ve de nou: el 2005 ja ha participat en el disseny de la campanya “BoiCATeja’m”, en què les mateixes empreses animen els usuaris a fer boicot dels seus propis productes (per tenir el català com a llengua d’ús habitual). Encara és poc conscient de la importància que arribarà a tenir el seu servei altruista per a la independència.

Al principi els dissenys només són per a l’assemblea local, però com que la resta d’assemblees també necessiten materials, es comencen a compartir les seves creacions arreu de Catalunya. El moviment independentista no para de créixer i arriben les grans campanyes, com la de la Via Catalana i “Ara és l’hora”. A més, el seu perfil de Twitter no para de treure fum i es converteix en un autèntic activista virtual. Qualsevol cosa que passa en l’actualitat és una bona excusa per fer-ne un dibuix o una samarreta, com les mítiques “I’m a catalan with a vote and I’m not afraid to use it” (“Soc un català amb un vot i no em fa por usar-lo”), de Josep Maria Ganyet, o “Bueno, pues molt bé, pues adiós”, de Josep Lluís Trapero.

“De seguida m’arribaven alertes al mòbil de gent demanant que fes un dibuix o una samarreta sobre alguna cosa que acabava de passar”

“De seguida m’arribaven alertes al mòbil de gent demanant que fes un dibuix o una samarreta sobre alguna cosa que acabava de passar”, recorda Calvís, que a partir del 2015 i fins al 2018 comença a treballar de tècnic a l’ANC. Però això no vol dir que deixi el seu activisme il·lustrat. Durant aquests anys crea la campanya “Aquí en diem popes”, que anima els usuaris a especificar amb quina paraula es coneix el mot pits a cada zona de Catalunya. El 2016 també il·lustra el llibre Herois indepes. Els veritables impulsors del Procés (Cossetània Edicions). Tot plegat, un gran volum d’il·lustracions, moltes sorgides directament del seu activisme a les xarxes socials, que descriuen el panorama del país en clau d’humor.

“L’actualitat catalana és com una sèrie que mai s’acaba. Que si el 9-N, que si l’1-O, que si els presos, els pactes... I penses: «Caram, quin inici o final de temporada!»”

“Als catalans ens agrada riure’ns de nosaltres mateixos”, considera Calvís. I de material no en falta. “L’actualitat catalana és com una sèrie que mai s’acaba. Que si el 9-N, que si l’1-O, que si els presos, els pactes... I penses: «Caram, quin inici o final de temporada!»”, riu l’il·lustrador. Però no sempre és fàcil riure’s d’un mateix. “Afortunadament ja no som al 2018, amb tota la gran hòstia de l’Estat, i amb el temps hem après a «conviure» i «normalitzar-ho» tot per poder tornar a riure’ns de nosaltres. Però jo durant un temps no m’hi atrevia, pensava: «Com puc fer conya d’algú que està tancat a la presó per haver pujat damunt d’un cotxe?»”, lamenta. Des d’aquell moment, l’il·lustrador confessa que es frena més a l’hora de publicar les il·lustracions. “Ja no tant per mi en l’àmbit jurídic, sinó per por a fer mal a la gent represaliada del meu propi país. I al final ve més de gust carregar contra l’adversari que riure’s d’un mateix. Per sort, a poc a poc, ens ho estem tornant a agafar diferent”, considera.

“Als catalans ens agrada riure’ns de nosaltres mateixos”

Tot plegat, amb un estil que va variant. “Soc molt tastaolletes i he tingut temporades de tot, des de tirar per l’humor gràfic fins al dibuix que infantilitza els polítics o els sketches. No sabria com classificar-me”, explica. Des del 2017 és l’autor dels dissenys de les samarretes del programa Preguntes freqüents, on cada setmana reflexiona sobre l’actualitat a través dels dibuixos. Uns dissenys que sovint causen polèmica i que ven al web Vectorisme. “De vegades has de mesurar una mica el missatge i mantenir el to del presentador sense haver de pronunciar-se massa; és un tema d’higiene periodística”, conclou.

Qui està molt acostumat a treballar amb periodistes és Oriol Malet (Martorell, 1975). Des de la seva casa i estudi d’Esparreguera es dedica a fer il·lustracions per a editorials i mitjans de comunicació com Jot Down, Time Out o La Vanguardia. Encara que va estudiar Belles Arts, es considera autodidacte en el món del còmic i la il·lustració. Un món en el qual detecta que, tot i ser molt apreciat i valorat pel públic consumidor, no gaudeix de la mateixa consideració en l’àmbit professional. “Em vaig veure obligat a sortir del país perquè veia que econòmicament la diferència era espectacular”, explica.

“Em vaig veure obligat a sortir del país perquè veia que econòmicament la diferència era espectacular”

Un dels països on es va haver d’“acostumar” a la fama és França: “Per a ells un il·lustrador i autor de còmics gaudeix dels mateixos nivells de popularitat que un cineasta o novel·lista”. Un fet que contrasta amb la “precarietat paupèrrima” dels il·lustradors del nostre país. Per això molts, com ell, viuen aquí en l’anonimat, però les seves obres són aclamades internacionalment. “A França se’ls posa la catifa vermella i aquí no sabem qui són. I viuen i treballen aquí!”, resumeix.

En la il·lustració de premsa, que demana rapidesa mental i professionalitat, es valora que amb un mínim traç es pugui explicar al màxim en què consisteix la temàtica

En tot cas, una de les especialitats d’Oriol Malet és la il·lustració de premsa. Des de fa anys il·lustra la columna d’opinió del periodista John Carlin, en què fa un retrat de la política internacional. “És enriquidor i apassionant, perquè en premsa els timings de treball són molt ajustats. En John em pot passar la columna un divendres al vespre i jo he d’entregar el dibuix com a màxim dissabte al migdia”, explica. Aquesta necessitat de tenir rapidesa mental i professionalitat, segons Malet, no es basa tant a ser un virtuós de la il·lustració, sinó que amb un mínim traç es pugui explicar al màxim en què consisteix la temàtica.

“Molts il·lustradors no en volen ni sentir parlar, de la il·lustració de premsa”, confessa. “A mi sí que m’agrada, i tinc un caràcter adient per fer-ho, perquè treballo millor i soc més resolutiu si estic sota pressió.” Una tensió que l’ajuda a treure’s moltes ruqueries de sobre: “Moltes vegades et penses que has entregat un xurro i resulta que l’endemà té un feedback molt millor per part del públic. En canvi, si et demanen un llibre i tens un any per fer-ho, et penses que estàs entregant una obra mestra i l’editor et diu que ha perdut la seva màgia”.

“Als Estats Units hi ha il·lustradors de premsa que només es dediquen a anar als judicis i fer un esbós de l’ambient que es respira a la sala. Tenen una taula habilitada per a ells i tot”

Al final Oriol Malet és periodista, encara que sigui a través del dibuix. El 2019 publica Judici a la democràcia: frases per a la història (Comanegra), un recull de les il·lustracions que va fer durant el judici als presos polítics catalans. I és arran d’aquesta experiència que comença a reivindicar un tipus d’il·lustració molt coneguda als Estats Units: el courtroom sketch. “Allà hi ha il·lustradors de premsa que només es dediquen a anar als judicis i fer un esbós de l’ambient que es respira a la sala. Tenen una taula habilitada per a ells i tot”, explica. Una situació molt diferent de la que viu ell quan assisteix al judici, on pràcticament ha d’amagar la llibreta. “M’agradaria impulsar aquest tipus d’ofici aquí, ja no per mi, sinó per les noves generacions. Als Estats Units hi ha autèntics cracs en això, cadascun amb el seu propi estil”, s’il·lusiona.

“És molt pendular: de vegades el mercat demana més periodisme i quan se satura demana més ficció”

Malet també fa còmics periodístics, com Mandela i el general (Comanegra), publicat juntament amb John Carlin el 2019, on retraten el moment històric en què Nelson Mandela és alliberat després de 27 anys d’empresonament. El 2021 també treu el còmic periodístic Un món d’art brut (Comanegra), en el qual explica històries de persones que descobreixen la seva vocació artística tard i sense haver estat formades. “Es considera un tipus d’art molt autèntic, perquè està molt poc contaminat”, resumeix. Sigui com sigui, l’il·lustrador creu que els còmics periodístics gaudeixen d’un gran estatus a França, on fins i tot sembla que el mercat està saturat. “És molt pendular: de vegades el mercat demana més periodisme i quan se satura demana més ficció”, reflexiona.

Pendular també és l’obra de Lara Costafreda (Llardecans, 1988): de les marques de luxe més glamuroses als camps de refugiats de Grècia, les seves il·lustracions no deixen ningú indiferent. Formada en disseny de moda i arts plàstiques entre Barcelona, Londres i Rio de Janeiro, la Lara és coneguda per les seves il·lustracions florals, romàntiques i salvatges. Tot un univers surrealista i oníric impregnat de colors mediterranis i ritmes llatinoamericans que des de fa anys té enlluernades firmes com Chanel, Hermès o Givenchy. Com altres il·lustradors, la dissenyadora de seguida veu clar que si es vol guanyar la vida amb aquesta feina, cal mirar a l’exterior. I no li ha anat pas malament.

“Surt més barat fer una il·lustració que una fotografia, per a la qual es necessita llogar un espai, la càmera, el model, la llum, el transport...”

“Quan una persona veu un dibuix, normalment el connecta amb alguna cosa inconscient, de la infància. Té alguna cosa mística”

Pel que fa a la publicitat, Costafreda veu que, arran de la crisi del 2008, les marques de productes i les revistes de moda com Vogue comencen a apostar per les il·lustracions en la seva imatge de marca. “Surt més barat fer una il·lustració que una fotografia, per a la qual es necessita llogar un espai, la càmera, el model, la llum, el transport...”, enumera la dissenyadora. Però també hi ha una part més evocadora i sentimental: “Quan una persona veu un dibuix, normalment el connecta amb alguna cosa inconscient, de la infància. Té alguna cosa mística. En general tothom pot fer una fotografia, però la il·lustració té la màgia de pensar en com ha estat feta”, reflexiona. En l’àmbit publicitari, aquesta connexió és molt buscada, i desitjada, i els dissenys de la Lara compleixen tots els requisits. Però tot i l’èxit, alguna cosa sempre ha bullit a dins de la il·lustradora.

“La il·lustració és una feina que em permet pagar les despeses diàries, però si puc decidir on poso aquests diners, aleshores els destino a l’activisme”

“Des que vaig començar, sempre tenia una llumeta a dins que em feia reflexionar sobre què feia i per a qui. I és una mica pervers, perquè saps que estàs fent una il·lustració d’una bossa que segurament la gent no necessita, i els crees una necessitat que abans no tenien, a banda de l’impacte mediambiental i les empreses que hi ha al darrere”, reflexiona. Per això, sempre ha compaginat la seva feina per a marques, que són les que li donen menjar, amb l’activisme social. “La il·lustració és una feina que em permet pagar les despeses diàries, però si puc decidir on poso aquests diners, aleshores els destino a l’activisme.”

La seva experiència al camp de refugiats de Grècia li ha servit a l’hora d’afrontar la novel·la il·lustrada ‘Ara que estem junts’ (Columna Edicions, 2019), que explica la vida al camp de refugiats d’Argelers

Des del 2016, després de visitar als camps de refugiats de Grècia, i dins de la plataforma Creativity for Social Change, és impulsora i cofundadora de l’entitat sense ànim de lucre Casa Nostra, Casa Vostra, que treballa per a l’acollida de persones refugiades a Catalunya. També ajuda a crear Top Manta, la marca del sindicat de manters de Barcelona, i participa en un projecte creatiu per guarnir d’art la Unitat d’Oncologia de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida. De fet, la seva experiència al camp de refugiats de Grècia també li ha servit a l’hora d’afrontar la novel·la il·lustrada Ara que estem junts(Columna Edicions, 2019), que explica una història sobre l’exili de la Guerra Civil i la vida al camp de refugiats d’Argelers. “Tenia un simbolisme molt especial fer aquest projecte després d’haver anat al camp de refugiats; es nota quan fas un projecte que saps de què va”, explica.

La nostra és una terra fèrtil en il·lustradors, com Jordi Calvís, Oriol Malet o Lara Costafreda, que sovint viuen l’èxit des de l’anonimat. I encara que el seu públic creixi i cada vegada es publiquin més còmics i novel·les il·lustrades, al final el que marca la diferència és el que sempre diu a Malet el seu editor francès: l’èxit d’un país en el món del còmic no depèn de tenir una gran fira del còmic, com a Barcelona, sinó de poder trobar còmics a les llibreries de qualsevol poble, per més remots que siguin. I això arriba: lector a lector, gota a gota, pinzell a pinzell, tecla a tecla. Perquè l’èxit també és que la il·lustració sigui una manera d’explicar, i fer veure, la realitat. D’una altra manera, amb llums i ombres, que moltes vegades l’escriptura o l’audiovisual no veuen, però que els il·lustradors sí. A partir d’aquí, ens il·lustren, ens il·luminen.