Santa Catalina és uns dels barris més emblemàtics de la ciutat de Palma. La seva ubicació, quasi estratègica, ha fet que fos llar i pas per a moltes persones durant segles. Mariners, mestres d’aixa, treballadors, refugiats durant la guerra i, ara, turistes. La proximitat amb la mar i a la vegada amb el nucli antic de la capital mallorquina ha dotat la zona no només d’un clima càlid i arrecerat, sinó també d’una localització molt atractiva. Tan atractiva que l’anomenat Soho de Palma ha exemplificat el fenomen de la gentrificació i ha sigut el punt de mira de fons d’inversió estrangers, que han vist una oportunitat immobiliària en les seves icòniques cases. L’arribada del capital nòrdic ha modificat la idiosincràsia de la barriada, a la vegada que conviu amb alguns, pocs, comerços i veïns de tota la vida. Una d’aquestes botigues fidels és la Merceria Nadal.

El braser, el canterano o la cuina de foc contrasten amb les immobiliàries i les botigues de decoració que hi ha a pocs metres del pis de na Cati

Amb una alegria contagiosa, Catalina Nadal (1938), “na Cati de Ca Don Miquelet” per als veïns del barri, em convida a passar l’horabaixa al seu senzill apartament al nucli de Santa Catalina. El braser, el canterano o la cuina de foc contrasten amb les immobiliàries i les botigues de decoració que fan vida a pocs metres d’aquest pis que manté l’estètica dels anys seixanta. Sorprèn la senzillesa de l’habitatge, pocs mobles, menys quadres i fotos en blanc i negre sense emmarcar. Sens dubte, tota l’atenció recau en una manta de llana de diversos colors que podem intuir que és feta a mà; no és estrany, dins la llar de l’antiga propietària d’una de les merceries més famoses de Mallorca.

A na Cati no fa falta fer-li cap pregunta, és un llibre obert ple d’històries i anècdotes per explicar. Va néixer al barri pescador i obrer de Santa Catalina, el mateix que va veure urbanitzar amb els seus propis ulls. Santa Catalina ha estat sempre la seva seu. Al pis on ens acull s’hi va mudar ja fa un grapat d’anys, quan es va casar, però la seva infantesa va transcórrer a la darreria de la Merceria Nadal, més coneguda com a Ca Don Miquelet. Miquel Nadal, el petit de tres germans —o per la seva condició de menor, Miquelet—, cansat de fer de mariner, va decidir invertir en una petita merceria al seu barri. Podem pensar que al començament de segle XX, als afores de la murada, poc trànsit hi havia, i així era en moltes zones perifèriques, però no a Santa Catalina, on residia una gran quantitat de gent dedicada a la mar, treballadors de fàbrica i servents.

Na Cati va néixer al barri pescador i obrer de Santa Catalina, el mateix que va veure urbanitzar amb els seus propis ulls

Na Cati va néixer dins la botiga, una pràctica freqüent en el temps de la guerra i la postguerra, època en què era mal d’aconseguir matèria primera i les botigues no solien tenir magatzem. És per això que, malgrat que passassin els anys, ella continuava referint-se a les zones del magatzem com a estances d’una llar. “Aquesta llana deu ser a la cuina” o “Ara t’ho duc del rebost”, deia. Era el que quedava d’haver crescut en aquell habitatge que ara tenia una sola funció.

Na Cati no oblida aquell temps, ens recorda fites que ara semblen inversemblants en una ciutat tan massificada com Palma. Ens conta que l’actual passeig marítim, que ara és una de les carreteres més transitades de la capital, era l’antiga platja de la barriada. O que el carrer Gran, actualment anomenat carrer de Sant Magí, i un dels més importants per a l’oci nocturn de la ciutat, era l’antiga carretera d’Andratx, un municipi de la serra de Tramuntana a més de 25 quilòmetres de distància. La relació amb aquest terme no era només gràcies a aquesta via, sinó que Santa Catalina, malgrat els pocs metres que la separaven del nucli antic de Palma, era pertinença d’Andratx. És per això que l’any 1900, quan es va començar a construir i a instaurar una proposta urbanística al barri, van ser els picapedrers andritxols els que eren al capdavant de la construcció dels locals i carrers.

A Santa Catalina s’hi podia trobar qualsevol producte. Tant era així que el barri va ser conegut com el primer polígon de la ciutat

El Teatre Mar i Terra, una institució arquitectònica i cultural que actualment funciona com a teatre municipal, era un menjador social on les dones de la Falange repartien queviures, encara que també va exercir d’escola segregada només per a nins. A Santa Catalina no només hi havia teatre, sinó que s’hi podia trobar qualsevol producte. Tant era així que el barri va ser conegut com el primer polígon de la ciutat. Enfora queda aquella època industrial i comercial, però na Cati rememora les diverses fàbriques punteres del comerç illenc i que envoltaven la merceria, que va heretar del seu pare i amb la qual va continuar fins a la jubilació.

Un dels records que acompanyaran sempre na Cati és la relació amb les clientes. La botiguera ho descriu com un vincle d’amistat. A la merceria s’explicaven coses que no sortien d’aquelles quatre parets, perquè sabien que era un espai gairebé de confessionari. Aquestes històries, que quedaven entre vetes i fils, no només parlaven d’una mateixa, sinó que sovint explicaven la sinergia de la barriada. Històries que es repetien i dotaven de context i tradició la vida quotidiana de Santa Catalina. Avui dia, na Cati es penedeix de no haver escrit algunes d’aquestes anècdotes, però, més enllà del registre, per a ella preval la confiança que hi dipositava cada una de les cosidores que la visitaven sovint. “Moltes clientes me les estimava; quasi totes ja no hi són perquè anam sumant anys, però teníem una relació de confiança. Venien i em contaven la vida i miracles.” Aquest record fa emocionar na Cati, l’enyorança de confiar les teves vivències, o simplement saber el teu nom de pila. Confessa que avui dia no sap qui viu paret per paret. Allò que era tan quotidià com sortir i saludar la veïna d’enfront, o intercanviar quatre paraules amb la del costat, ara li sembla d’allò més estrany. Està envoltada de gent que sovint no coneix ni entén.

Allò que era tan quotidià com sortir i saludar la veïna d’enfront, avui dia li sembla d’allò més estrany. Ara està envoltada de gent que sovint no coneix ni entén

La clientela de la merceria era molt variada; la majoria eren veïnes del barri que anaven a cercar botons o llana, però, a més, també venien a l’engròs i s’hi acostaven botiguers d’altres pobles a cercar-hi mercaderia. “Ens arribava el gènero en carros de cavall, hi havia tan pocs cotxes que quan senties una botzina, malgrat que no fos al carrer on tu fossis, tothom s’arraconava.” Amb l’arribada del turisme, hi va haver un canvi en la venda, i sobretot amb l’arribada dels supermercats. “Noltros, a més del producte típic de merceria, també veníem productes bàsics que avui trobam a grans superfícies, com perfums o productes higiènics.” No es dedicaven directament al turisme, “però sí que el vam viure, servíem molts restaurants i hotels. Els primers hotels tenien la bugaderia dins el mateix edifici, als baixos hi havia una zona de manteniment de roba per cosir, arreglar i planxar”.

Malgrat les fàbriques i els petits comerços, l’epicentre de Santa Catalina va ser i és el mercat. El local era una gran nau, sense portes ni distribucions, on veïnats de diferents gremis venien els seus productes. Sobrassades i llonganisses que s’havien pastat a pocs metres o pollastres que corrien a uns carrers de distància, així com la famosa vaqueria de la plaça Progrés, que abastia el barri de llet que es munyia a la mateixa contrada. El cafè de Ca na Pates era un clàssic de l’establiment, igual que l’actual Cafè Can Frau. Però, sens dubte, els amos del mercat eren els pagesos que proveïen de gastronomia mallorquina les cuines catalineres. Amb l’arribada del cap de setmana, al mercat hi brollava gent i productes de la terra que poc s’assemblen a l’oferta de sushi, ramen o ostres que hi podem trobar avui dia.

L’atractiu del barri sembla que és un fet recent, que són els nòrdics els primers estrangers que trepitgen la zona. Els europeus fan un poc tard a la cita de la tendència. Uns altres estrangers varen visitar amb admiració el barri, o més concretament, certa estrangera. La mateixa Evita Perón va passejar pels carrers cataliners pel bateig de l’actual via Argentina, que separa la Feixina de la resta del raval.

Pareix que Santa Catalina ha estat sempre un reclam i oasi de bon clima, però si qualque cosa agraeix na Cati a l’onada turística és la calma que ha portat davant una època fosca. Als anys vuitanta, la compravenda de droga va tenyir el barri de por i hostilitat. “Va ser un moment crític de la barriada, molta gent va fugir.” Na Cati recorda aquells anys com a molt convulsos, en què fins i tot la gent s’estranyava que volgués seguir vivint-hi per la inseguretat que s’hi palpava. Res a veure amb la demanda que suscita ara un pis en un dels seus carrers. “Al negoci de la droga no li interessava tant d’ordre, i és el que venien a dur els estrangers.”

“Al meu carrer, ja no hi viu ningú de la meva època. Me sent estranya a dins ca meva”

Malgrat tots aquests canvis que la mercera va viure durant el segle passat, no té dubte que el canvi més abismal s’ha produït en els darrers anys. Ni Evita Perón, ni la indústria, ni les èpoques fosques del narcotràfic foren capaces d’esborrar el carisma de la barriada. Una onada freda del nord, freda i rica, es va anar establint a poc a poc al barri de Santa Catalina. En un primer moment, les reaccions foren d’incredulitat i, fins i tot, de satisfacció, després d’una temporada de temeritat, però ni record en queda, d’aquells primers comentaris. Moltes famílies han abandonat el barri a marxes forçades, cosa que ha fet dels originaris una espècie en extinció. “Al meu carrer, ja no hi viu ningú de la meva època. Me sent estranya a dins ca meva.”

Moltes finques del barri tenen piscina i un seguit de serveis que els antics propietaris, treballadors i obrers, no haurien pogut somiar mai

Tot i la gravetat dels fets, na Cati no perd l'humor i, entre rialles, assenyala el focus del problema: “No has de voler governar de mort”. A poc a poc, la gent gran del barri parteix amb una herència repartida entre molts, i la solució de la majoria és vendre al millor postor, que, casualment, és sempre un fons d’inversió estranger. Na Cati obre les persianes i, sense anar més enfora, ens parla de la finca del davant: “Això era ca na Pajarito i antigament hi vivia una família per planta”. Actualment, aquest edifici de nom ornitològic s’ha convertit en pisos de lloguer, on na Cati ha passat de veure créixer els infants any rere any a veure cares noves cada setmana. A més, malgrat que sembli que els nòrdics cerquen una vida urbanita, cap forà pot entendre habitar l’illa sense complir certs requisits. Però això, encara que sorprengui per les característiques arquitectòniques de la barriada, ca na Pajarito i moltes altres finques tenen piscina i un seguit de serveis que els antics propietaris, treballadors i obrers, no haurien pogut somiar mai.

També és bona coneixedora de l’evolució del barri Paquita Planas, una de les veïnes més icòniques de la barriada. “Soc catalinera de pro”, afirma. Va néixer el 1932 en un dels carrers principals de la zona, el carrer Fàbrica, i, en casar-se, va tenir clar que seguiria vivint a la contrada. Per això, es va mudar a poques travesseres, on resideix fins avui amb més de noranta anys.

Si qualque gremi destacava per damunt de la resta entre la població de cataliners era sens dubte el del món de la mar

Na Paquita ha estat sempre fidel a Santa Catalina per una qüestió d’orígens, però també per raons laborals. El seu marit, Manolo Gómez, formava part de l’extens gruix de pescadors que s’establiren al nucli de Santa Catalina. Si qualque gremi destacava per damunt de la resta entre la població de cataliners era sens dubte el del món de la mar. Mestres d’aixa, pescadors, mariners, xarxaires i tripulants de tota casta triaven Santa Catalina per establir-s’hi a causa de la proximitat amb el port i el gran nombre de comerços i serveis que hi havia. “Era un barri pescador, a quasi cada casa hi havia algú que tenia relació amb el mar, fins i tot amb titulació de capità. Enfront de casa nostra hi havia cinc germans que tots feien feina de mariners.”

Na Paquita té el record de veure com el seu marit partia en fosca per anar a fer el jornal a la mar, mentre ella es quedava al càrrec dels fills i de la casa. A banda de les feines de la llar, ha estat coneguda a la barriada per la seva implicació en la vida veïnal i en les tasques de la parròquia. També ha estat, fins fa pocs anys, una de les millors cosidores de la contrada, que, com no podia ser d’altra manera, anava a proveir-se a la Merceria Nadal.

“Quan era petita, a Santa Catalina teníem sereno, mestre Tomeu. Mos coneixia a tots, guardava el barri i si tenies un compromís d’hora, l’avisaves i te venia a despertar”

Encara que els anys empenyen, na Paquita guarda un record nítid de la seva infantesa. Un abisme ens separa dels costums i les dinàmiques de fa quasi cent anys, però l’estima que sent pel seu barri resta intacta. “Vaig anar a escola només de petita, fins dos anys després de fer la comunió. Anava a un col·legi de monges franciscanes, al carrer de Sant Magí, i hi teníem classe de dilluns a dissabte. Quan acabàvem la setmana, fèiem la neteja de l’escola i havíem de fregar l’aula per tornar-hi dilluns.”

L’escolarització és un dels canvis més significatius, i les monges, una de les figures cabdals de la barriada, però no només. El sereno era imprescindible en el temps de la postguerra, tripulava pels carrers de la zona cada vespre i era el que donava el “sus” de partida cada matí. “En aquells anys, quan era petita, a Santa Catalina teníem sereno, mestre Tomeu. Mos coneixia a tots, guardava el barri i si tenies un compromís d’hora, l’avisaves i te venia a despertar a ca teva.”

Sant Magí no només donava nom al carrer de l’escola de na Paquita, sinó també a la parròquia; era el sant de la barriada i una figura molt important per als cataliners. “La festa de Sant Magí era molt distingida, es vestia tot el barri. Nadal també era especialment important per als nins. Compràvem un gall dindi viu i el teníem uns dies al balcó, l’alimentàvem amb faves i el trèiem a passejar fins que ens el menjàvem el dia de Nadal.” En general, i com era costum de l’època, l’Església tenia un paper molt important. “A l’església hi vivien sempre un grapat de capellans i n’hi havia un que sempre dormia a la sagristia per si l’havies de mester. Ara diríem que estava de guàrdia.”

Créixer a Santa Catalina era envoltar-se de serenitat i d’esbarjo, i així va ser fins a l’esclat de la Guerra Civil

Sembla que créixer a Santa Catalina era envoltar-se de serenitat i d’esbarjo, i així va ser fins a l’esclat de la Guerra Civil. “Els primers dies no podíem sortir, i guaitàvem pel mig de les persianes. Només veies militars passar, perquè els carrers estaven deserts.” La família de na Paquita, així com moltes altres, varen anar a refugiar-se a les zones rurals durant els primers mesos. “Vàrem passar una temporada a Son Serra, a ca uns parents. A prop d’on vivíem hi havia un mur on van afusellar gent i des del menjador sentíem tronar les escopetes.” Quan van tornar a la barriada, els refugis antiaeris ja estaven molt instaurats. “Sonaven les alarmes i les famílies corrien als baixos dels locals fins que ens tornaven a donar l’avís. Van ser uns anys d’esperar molt: esperàvem per sortir i, fins i tot, per poder menjar. Fèiem cues per les cartilles de racionament, inclús pel tabac de mon pare, o per bocins de xocolata.”

Na Paquita continua fent vida al barri, cada cop més limitada per l’edat, però també per la incompatibilitat amb l’estil de vida cap al qual ha derivat la zona. El mercat que trepitjava diàriament fa estona que no el transita. D’una banda, perquè cada dia són manco els establiments de pagesos en contra de la restauració, i de l’altra, perquè aquests s’han adaptat als preus forans. Les veïnes de tota la vida tampoc ja no hi són, i poques en queden amb qui intercanviar quatre paraules en la seva llengua materna.

Santa Catalina és el viu exemple de com el temps pot fer un torcebraç amb els vells costums i, fins i tot, amb els vells habitants

Els anys passen i el testimoni d’aquestes dues dones ens recorda que no es pot donar res per establert. Allò que pareixia tan sòlid i durador —tradicions, locals, llengua o carismes— pot trontollar en qualsevol moment. Establiments que s’havien mantingut forts al pas del temps han estat els primers a caure davant una guerra freda, subtil i colonial, que, més que matar, deshabita. Santa Catalina és el viu exemple de com el temps pot fer un torcebraç amb els vells costums i, fins i tot, amb els vells habitants.