“Aquesta setmana els diaris han anat plens de detalls del pànic financer de Wall Street, però en cap d’ells no s’ha fet menció de les hores d’angoixa que també ací s’han passat en les sales del Casino Mercantil i sota les majestuoses naus de la Llotja. Dilluns passat, sobretot, dia de la davallada màxima dels valors cotitzats a la nostra borsa, també hi hagueren els petits drames íntims, desproveïts de la truculència i de l’aparatositat amb què ens els presenten els telegrames de l’Amèrica del Nord, però no menys susceptibles de crear serioses complicacions econòmiques”. No sols a Wall Street… És l’escenari que descriu Mirador un dijous 21 de novembre de 1929, gairebé un mes després dels efectes del crac de la Borsa de Nova York, com a resultat de les constants batzegades que pateix la borsa des de fa cinc o sis setmanes.

“El drama és el que hagi pogut passar aquest pobre diable de botiguer, que no presta atenció als quefers de la tenda, del comptable que oblida massa els llibres que porta, del modest rendista enlluernat també pels fabulosos negocis que se li presenten”

Els drames del diner tenen noms i rostre: “El drama d’aquests dies no és pas el que hagi pogut passar l’especulador d’ofici, que en general ja compta amb reserves. El drama és el que hagi pogut passar aquest pobre diable de botiguer, que no presta atenció als quefers de la tenda, del comptable que oblida massa els llibres que porta, del modest rendista enlluernat també pels fabulosos negocis que se li presenten. Parlen massa dels jaciments de Veneçuela, del sucre de Filipines, del preu del fluid a Buenos Aires, del pressupost extraordinari, de l’estatut ferroviari, de la potassa de Cardona… de tantes coses que es fan un garbuix i ni ells mateixos no saben de què es tracta”. I així, després d’encertar-ne una, d’encertar-ne dues i tres, sense la preparació necessària ni l’assessorament dels corredors de borsa, “sense un control eficaç de la banca, s’han trobat ara que a la primera patacada seriosa han perdut tots els guanys que els havien costat tantes suors”. Per això, el setmanari defensa que “exigir a tots plegats una tutela moral sobre l’incaut seria una obra, a més d’humanitària, de bon govern”. Perquè “és als modestos a qui cal protegir, i, ja que no és possible evitar-los la golafreria d’una riquesa ràpida, almenys que no es contribueixi a facilitar-los aquestes il·lusions”.

Sovint, la Borsa de Barcelona ofereix l’aspecte de “cercles curulls de gent sense recursos o amb garanties insuficients, i entre la qual és fàcil d’endevinar xòfers, porters i carnisseres que, desenganyats de la rifa de la desena, s’entesten a considerar la Borsa com una loteria a l’engròs”

En aquest mateix sentit s’expressa La Gaseta de Sitges quan afirma que sovint la Borsa de Barcelona ofereix l’aspecte de “cercles curulls de gent sense recursos o amb garanties insuficients, i entre la qual és fàcil d’endevinar xòfers, porters i carnisseres que, desenganyats de la rifa de la desena, s’entesten a considerar la Borsa com una loteria a l’engròs”. La crònica sitgetana recull que l’esfondrament de Wall Street “ha exacerbat les converses i alguns han preferit llegir L’Information que el Xut”, setmanari esportiu de referència. “Això es pot veure al tren, cada dia, i, els diumenges, als bancs de la Ribera. En comptes de goal i penalty, hom pronuncia, amb la més gran naturalitat del món, Chades, Petrolis, Rif, Nords, Alacants, Brazilian Traction, Photomaton, Primitiva Gas, Columbia, General Motors…”.

“El terror de la pobresa fulminant i la urgència de la necessitat desencauaven els tresors de les caixes blindades, i els diamants, les perles, eren oferts a preus irrisoris, amb mans tremoloses, per gent amb ulls desorbitats per l’esglai”

Les informacions dels reporters i corresponsals estrangers descriuen l’agitació esfereïdora de la gent, “igual que en una catàstrofe sísmica”, descriu Carles Capdevila a La Publicitat. “Fortunes i milions es desplomaven en un instant, i soterraven en la misèria l’expotentat del dia abans. El terror de la pobresa fulminant i la urgència de la necessitat desencauaven els tresors de les caixes blindades, i els diamants, les perles, eren oferts a preus irrisoris, amb mans tremoloses, per gent amb ulls desorbitats per l’esglai. Les obres d’art catalogades en col·leccions particulars eren desallotjades dels palaus a cap preu; tothom ha passat hores d’angúnia mortals”, constata. Mentre això passa, Catalunya viu plenament immersa en la Segona Exposició Internacional.

“Els agents i llurs empleats, proveïts solament d’una llibreta i un llapis, cridaven estentòriament oferint llurs valors o vociferant als qui volien comprar. El conjunt produïa la impressió que tots els boigs del món s’havien reunit en aquell indret”

La Gaseta Comarcal, diari independent editat a Manresa, publica una crònica des de Nova York del 12 de novembre, signada per Rodamon, sobre els “jocs” de Wall Street. El cronista comenta que la Borsa de Nova York compta amb un miler d’agents oficials, i “com que amb els mil agents no n’hi ha prou per a tot l’enorme negoci, fa molts anys s’establí el costum de reunir-se en ple carrer els agents no oficials per efectuar lliurement llurs comptes i vendes de valors”. Des de les deu del matí fins a les quatre de la tarda, a les rodalies de Wall Street, narra, “els agents i llurs empleats, proveïts solament d’una llibreta i un llapis, cridaven estentòriament oferint llurs valors o vociferant els que volien comprar. El conjunt produïa la impressió que tots els boigs del món s’havien reunit en aquell indret”, impossibilitant, al seu torn, la circulació de carruatges. L’edifici del New York Exchange, on actuen el miler d’agents oficials, i el del New York Club Market, on operen uns dos mil agents lliures i que va fer construir vuit anys enrere Smith, alcalde de la ciutat, per “acabar aquell abús dels agents lliures —puix cada dia s’estenien més i amenaçaven envair el famós Broadway— i aturar la circulació de l’artèria més important de la populosa urbs”, no són suficients “per contenir tots els traficants de valors que exigeix l’actual volum de negocis”. Per això, Wall Street es torna a veure “envaït pels vociferadors de valors”.

“Jo li vaig respondre que era estranger i que no m’interessaven els seus valors. I completament agressiu, em diu, sense pensar-s’hi gaire: ‘Veneu-vos els valors que tingueu i compreu-me els meus’”

La “febre” regna en l’especulació de valors. Rodamon explica com, en un trajecte de tren de Nova Orleans a Nova York, un viatger li ofereix accions de l’empresa on treballa, la Commercial Investiment and Trust Corporation. “Jo li vaig respondre que era estranger i que no m’interessaven els seus valors. I completament agressiu, em diu, sense pensar-s’hi gaire: ‘Veneu-vos els valors que tingueu i compreu-me els meus’”. “I no ha estat aquesta sola vegada que al tren m’han ofert accions”, remarca. De camí a Los Angeles, relata, “vaig haver d’aguantar els atacs d’un individu que pretenia vendre’m bons de la United States Securities Corporation. Això que ha succeït darrerament és una conseqüència fatal d’aquest estat especulatiu. El mercat de valors de Nova York havia estat “brau” massa temps”.

Jaume Carrera, des de La Veu de Catalunya, recorda que d’ençà de 1924 la Borsa de Nova York “no ha cessat d’empènyer l’especulació sobre la riquesa vers límits perillosos”. I exposa els fets: “Fins al dia 3 de setembre, la cotització de la Borsa de Nova York fou netament alcista. L’endemà començà la corba descendent”. El 23 d’octubre s’intueix el primer senyal d’alarma, “puix en aquella sessió es negociaren 6.360.000 títols, contra els 4.102.000 el dia anterior”. L’endemà, dijous 24, dijous negre, “hi hagué el primer pànic fort, com ho mostra el fet de negociar-se 12.894.000 títols, la qual cosa motivà que la borsa hagués de plegar quatre hores més tard”. Es tanquen les borses de Chicago, Baltimore i Filadèlfia per evitar una davallada general. Els valors més ben cotitzats pateixen pèrdues de 5 a 25 enters. Un gran enrenou i pànic s’estenen entre borsistes i compradors. El públic amenaça d’assaltar les oficines dels corredors.

Autos blindats romanen estacionats a la comissaria d’Old Split. Els alarmistes recorren els despatxos dels corredors de Wall Street i els carrers del voltant difonent notícies que tot seguit són desmentides, com ara el rumor que la Borsa seria closa

El dia 25, divendres, la policia protegeix els voltants de Wall Street, en previsió de “possibles tumults”. Autos blindats romanen estacionats a la comissaria d’Old Split. Els alarmistes recorren els despatxos dels corredors de Wall Street i els carrers del voltant difonent notícies que tot seguit són desmentides, com ara el rumor que la Borsa seria closa, “fonamentant-se en el fet que els curiosos que s’aplegaven a les portes de l’establiment comercial havien estat expulsats de l’edifici”. Es refereix que “al barri de la Borsa s’ha registrat una efervescència semblant a la produïda en declarar-se la guerra entre els Estats Units i Alemanya”. Amb tot, divendres “s’aconseguí calmar bon xic l’ambient borsístic, i la cotització fou tancada amb més guanys que no pas pèrdues”.

“Totes les mesures previsores i tots els optimismes” s’ensorren el dimarts 29, dimarts negre. La crisi es fa més crua. Els valors cauen a un ritme vertiginós

Però amb l’arribada del dia 28, dilluns negre, “es va perdre tot el terreny guanyat divendres. Les negociacions arribaren a 9.200.000 títols, i les cotitzacions, si bé quedaren millor que el dia 24, perderen molt en relació amb abans del pànic. Els banquers es reuniren i jutjaren la situació amb bons ulls, ja que creien que els valors tindrien les cotitzacions intrínseques, la qual cosa permetria estabilitzar el mercat”. Tanmateix, “totes les mesures previsores i tots els optimismes” s’ensorren el dimarts 29, dimarts negre. La crisi es fa més crua. Els valors cauen a un ritme vertiginós: “La borsa negocià l’enorme xifra de 16.149.000 títols, i els principals grups de la cotització experimentaren baixes de 20 i 30 punts, en relació amb la setmana prèvia. Les importants compres dels bancs quedaren engolides per l’onada baixista”.  

“Una colla de subjectes han sortit als carrers d’algunes ciutats americanes amb un rètol penjat a l’automòbil, oferint-lo per cent dòlars per poder comprar pa. Amb poc esforç s’han donat aires d’exmilionari”

El 30 d’octubre “millorà molt la tònica del mercat” i “molts guanyaren part del terreny perdut” a causa de “la campanya oficial per tranquil·litzar l’opinió i a les fortes compres fetes pels “trusts” de finançament i les companyies d’assegurances”. L’agència de notícies United Press, en informacions recollides per La Vanguardia, detalla que s’han posat a la venda nombrosos cotxes de la casa Rolls Royce, també joies de platí i brillants. Pertanyen a alguns milionaris que han vist com la seva fortuna es fonia dràsticament. Mirador també explica que “una colla de subjectes han sortit als carrers d’algunes ciutats americanes amb un rètol penjat a l’automòbil, oferint-lo per cent dòlars per poder comprar pa. Amb poc esforç s’han donat aires d’exmilionari”. David Korn, empresari del carbó, ha atemptat contra la seva vida. Anthony Schneider, dirigent de la indústria tabaquera, s’ha precipitat des d’un desè pis de Nova York.

“Els Estats Units, segurament, sortiran bé de la prova, però la lliçó per a ells ha estat duríssima i, per a tots els altres països, d’una severíssima exemplaritat”

I així, després d’una setmana negra, setmana de pànic i tragèdies personals i col·lectives, la premsa catalana fa balanç dels moments de sisme que assolen Amèrica: “Aquesta convulsió, fet i fet, pot voler dir només que els americans, en aquest ordre, havien estirat més el braç que la màniga, que tenien un concepte massa falaguer de la seva aptitud de conformar la realitat a la ficció i no han pogut suportar la bombolla colossal que havien inflat damunt de la seva realitat veritable”. Però també demostrarà, com raona La Publicitat, “que les fallides de l’especulació afecten els individus, però no destrueixen ni una engruna de la riquesa positiva, real, creada per la intel·ligència i el treball de l’home”. Per això, com indica el setmanari Catalunya Social, “els Estats Units, segurament, sortiran bé de la prova, però la lliçó per a ells ha estat duríssima i, per a tots els altres països, d’una severíssima exemplaritat”.