És la darrera festa al país de l’home os. Arles, Prats de Molló i... Sant Llorenç de Cerdans. La Festa de l’Os tanca el carnaval de Sant Llorenç (Alt Vallespir, Catalunya Nord). La història ve de molt lluny, com l’os, com la vida. L’animal es desperta de l’hivern i baixa de les muntanyes. Té gana, set, tota mena d’apetits carnals... I, clar, espanta la població. Per això a la Festa de l’Os de Sant Llorenç ens trobem tota classe de personatges que volen caçar la bèstia, però també a nosaltres mateixos. Mireu...

Hi ha els Manaires, que són aquells individus reals que anaven antany per les fires i pobles fent ballar els ossos. Aquí fan de propagandistes, van predicant pels carrers i places que ells són els cridats, els professionals per caçar l’os. I per això criden els joves de la població per atrapar l’animal. Així, els xicots autòctons maduren, fan un ritu de pas i esdevenen Caçaires. Però això és una festa, una victòria, una lliçó de fermesa i fer-se gran per a tothom. I van apareixent criatures que ens acompanyen pel laberint del poble i de la vida...

Guaiteu els Botifarrons... Una parella d’homes, vestits de blanc i amb la cara enfarinada, que duen un cubell ple de vi amarant-hi un botifarró que van fregant per la cara de les noies. Ep, mireu ara la Monaca, ésser bifacial que va deambulant i donant bufetades i que ens remet a la paraula occitana que defineix les nines de drap de la infantesa. Però ja creixen les Figueretes, xicotes vestides de morat que van esclafant figues seques, banyades amb moscatell, a la cara dels xicots. Broten el Vell i la Vella, dos homes amb màscares que cremen pèls de porc pudents i els refreguen entre les cames de les noies. I tot s’ho mira, sense dir ni ase ni bèstia, el Gamarús, un mussol que apareix i desapareix. Però tots acaben veient el mateix...

L’os és caçat i en dansa l’arrosseguem fins al final: el ball de l’afaitat. Aquí se’l mata amb un cop de destral, tornat a terra i a la terra. I de les pells mortes en surt el noi-os viu. Es desvesteix per vestir-se per a la nova vida, la nova resurrecció, la nova oportunitat. I s’integra al poble, a la humanitat. Comença el ball de la vida. L’obre, l’enceta, el noi-os amb la seva xicota, o amb la xicota que li faci eriçar els pèls de la pell... El futur en l’aire, el demà ja s’albira. Sempre la música zigzagueja com una corda que fa estirar feliçment la bèstia i l’home. Els artistes són Els Tirons. Els músics que posen la banda sonora de l’os i de l’existència amb melodies ancestrals, antigues, que continuen zigzaguejant per tots els pobles, camins i muntanyes de la Catalunya Nord, com olor de mel per a l’os, com dolç per assaborir les estones. 

El demà es veu a la Festa de l’Os de Sant Llorenç de Cerdans, on persones de totes les edats i condicions s’uneixen, es reuneixen, per caçar l’os i per alliberar-nos de tot i abraçar-nos conjuntament. Aquesta és la força del nosaltres: pujar un graó més a les escales dels dies. Es diu poble, ànima, vida i eternitat.