No és que el Golden Gate de San Francisco no hagués existit de totes maneres o que la revolta gai de Harvey Milk no hagués desfilat pels carrers del districte de Castro. Segurament sí, però els carrers haurien estats uns altres si no hagués existit Eusebi Molera i Bros (Vic, 1846 – San Francisco, 1932). La ciutat californiana, assentada sobre les missions que 100 anys abans havien fundat el balaguerí Gaspar de Portolà i el franciscà mallorquí Juníper Serra, li deu moltes coses. Tant com renéixer a l’estil del fènix després que la falla de San Andreas es torni boja i provoqui del terratrèmol de 7,9 graus l’any 1906. Uns 3.000 morts i més de 200.000 persones sense casa sobre una població de 400.000 habitants. En definitiva un 80% de la ciutat totalment devastada.

Qui s’aixeca en un desastre com aquest? Doncs molta gent. Cal refer i refer-se i Molera s’hi posa citant l’exemple de com els barcelonins han reconstruït el Gran Teatre del Liceu incendiat el 1861. I ho fa com a regidor d’Urbanisme a les ordres de l’alcalde Edward Robeson Taylor. Però si Califòrnia se sacseja no és només pels terratrèmols. Molera és un sacsejador professional en si mateix. Inquiet i emprenedor, la seva empremta va molt més enllà de refer una ciutat.

Eusebi Molera acaba coordinant la construcció de dos de cada tres fars de la costa californiana i de les dels estats d’Oregon i Washington

Reculem a mitjan anys 50 del segle XIX. Eusebi Molera mostra la seva afició pel dibuix de ben petit i per això n’aprèn a l’Escola Municipal de Dibuix i després passa pel Seminari de Vic. La seva vida sembla ja definida i qui li ha fet l’esbós és el seu pare, Andreu Molera i Duran, general defensor de Puigcerdà durant la segona guerra carlista. Amb només 14 anys, Eusebi sembla inclinar-se per l’enginyeria civil. Enginyer? D’acord. Civil? Parlem-ne. I és així com gràcies a la intervenció del general Prim, amic del seu pare, acaba cursant estudis d’enginyeria militar a partir de l’any 1862.

Però la vocació civil venç la indicació militar i el 1869, juntament amb el seu company a l’acadèmia militar de Madrid i Guadalajara, Juan Cebrián, fill de mare catalana, emprèn l’aventura americana cap a San Francisco on comença a treballar al Departament de Ports i Rius de Califòrnia. Hi ha una feinada i Molera no se l’acaba. Que si el projecte per remodelar el port de San Francisco, que si el mapa hidrogràfic de la badia o els mapes dels rius Sacramento, Columbia i Williamette. Llestos. Més encàrrecs. I venen cinc anys molt intensos i il·luminats. El 1871 Molera passa al Departament de Fars on s’ocupa de gairebé tota la costa californiana i de les dels estats d’Oregon i Washington. En resum, l’enginyer de Vic acaba coordinant la construcció de dos de cada tres dels fars. I aprèn moltes coses, allò que ara en diuen know-how, i bé prou que l’aplicarà.

El 1875 es casa amb Amelia Cooper, filla del propietari del Rancho El Sur de Monterrey, amb qui tindrà dos fills, Andrew i Frances Molera. Vida nova, feina nova. Eusebi decideix treballar per compte propi i l’esperit emprenedor que avui dia trobem a Silicon Valley ja emergeix en la figura del vigatà. Juntament amb Cebrián es posen a inventar de tot: una càmera fotogràfica de butxaca, bombes d’extracció d’aigua, motors accionats per fluids, sistemes de refrigeració, models de megàfon i barògraf... Innovar, innovar i innovar.

“Important descobriment! Divisió pràctica de la llum elèctrica. ¡Edison eclipsat!”, adverteix La Llumanera de Nova York en saber-se la invenció de Molera per il·luminar ciutats i edificis

I innoven tant que fins i tot posen en perill la glòria universal de Thomas Alva Edison i la seva bombeta incandescent. En parla clar i català La Llumanera de Nova York: “Important descobriment! Divisió pràctica de la llum elèctrica. ¡Edison eclipsat! Lo gran problema resolt per dos catalans: Molera i Cebrián.” I algú pot dir que home, que no s'hi val, que la Llumanera sempre juga a favor dels de casa. Segur que sí, però és que també ho deixa clar la prestigiosa revista científica novaiorquesa Scientific American amb el seu reportatge titulat “Practical Divisibility of the Electric Light”: “L’excitació que fa sis mesos causà la qüestió de la llum elèctrica està esmorteïda, sense veure realitzades les promeses que es feren aleshores, i el públic escolta avui amb indiferència les afirmacions de Mr. Edison que la seva última làmpada funciona perfectament. El món espera amb paciència veure el que en resultarà. Després de tot és possible que ‘la llum del futur’ que fa anys indicà el Scientific American i que acaben de posar en pràctica els Srs. Molera i Cebrián, sigui la solució final al problema.”

Sense marxar de San Francisco el diari The Morning Call, rebla el clau: “El dimecres passat demostraren els Srs. Molera i Cebrián la practicabilitat del seu sistema d’il·luminació elèctrica, en l’edifici núm. 412 de Market Street, davant d’un gran nombre de persones científiques. Els raigs de llum subdividida es dirigeixen en diverses direccions del carrer, i no obstant haver-hi una gran boira, es podien veure clarament els objectes a més d’una milla de distància, i fins llegir alguns rètols i reconèixer les persones que anaven en els cotxes del tramvia. Les lents i els reflectors estan fets de manera que, dins d’una casa o edifici, il·luminen totes les cambres i racons, sense deixar-ne cap de fosc, i són tan fàcils de manipular com els encenedors de gas. El cost d’il·luminació elèctrica per aquest sistema és molt més econòmic que el del gas, ja que sols ve a costar una setena part del que costa el gas.”

Qui genera doncs la llum del futur? Edison genera llum, sí, però no té la manera d’expandir-la i el sistema liderat per Molera la converteix en un vertader Sol, una llum esplendorosa i blanca, diametralment oposada a la llum de gas existent fins al moment, provocadora d’incendis, més pobra, groguenca i ambientalment tòxica. Tot plegat, doncs, el sistema de Molera i Cebrián, és més barat, més segur i més sa. Edison divideix l’electricitat, sí, però Molera i Cebrián divideixen la llum per mitjans òptics dins de canonades que arriben, si cal, a tota la trama urbana i a l’interior dels edificis. Divisió de tot, dues tendències, dos fronts, dues tecnologies, dues patents i dues cues d’inversors tot darrera amb avidesa pecuniària d’alt voltatge.

La Llumanera de Nova York continua amb la seva eufòria: “Mentrestant d’en Edison no s’en torna a parlar més, puig lo seu sistema ha fracassat per ara, lo qual ensenya que no s’ha de dir blat fins que sia al sach, y encara ben lligat”. Però el cert és que el sistema de Molera i Cebrián mai s’acaba implantant del tot i avui, Edison, sabem que va tenir el blat i ben lligat després de perfeccionar la seva bombeta que segueix brillant a les pàgines de la història. Com a premi de consolació sempre queden les felicitacions per la manera com Molera i Cebrián impressionen amb la il·luminació del 20 de setembre de 1879 durant la desfilada del president dels Estats Units, Ulysses S. Grant, a San Francisco.

Molera organitza el 1909 els actes del 140è aniversari de la fundació de Califòrnia pel balaguerí Gaspar de Portolà. El vermell i el groc de la senyera decoren San Francisco

Tres anys després del gran terratrèmol de 1906 San Francisco diu “adéu desgràcia, hola alegria”. El 1909 Eusebi Molera és l’encarregat d’organitzar els actes del 140è aniversari de la fundació de Califòrnia per part del compatriota català Gaspar de Portolà i publica el llibre The March of Portolà and the Discovery of the Bay of San Francisco (1909).També es preocupa que al bell mig del Golden Gate Park, el parc públic més gran dels Estats Units i que ha promogut en el marc de la reconstrucció de la ciutat, hi hagi un monument a Juníper Serra.

Durant cinc dies la ciutat sembla que aculli els Jocs Olímpics i l’Exposició Universal alhora. És la seva manera de dir “tornem a ser nosaltres”. El vermell i el groc de la senyera originària de Portolà són els colors oficials de la festa que decoren la ciutat. Concerts, competicions esportives, desfilades i la recreació de l’arribada de Portolà amb la flota de la Marina dels Estats Units ancorada a la badia fan que fins i tot les plaques tectòniques restin com a meres espectadores.

Home de ciències, Molera esdevé membre d’un reguitzell d’entitats relacionades amb l’enginyeria, l’arquitectura i la història. Arriba a ser, per exemple, president de l’Acadèmia de Ciències de Califòrnia, entre 1905 i 1907 malgrat que sempre guarda racons de la seva inquietud intel·lectual dedicats a difondre la història de Catalunya. El 1909 com a membre de l’elitista Chit-Chat Club, una societat cultural que només té 25 membres d’entre la flor i nata californiana i que es reuneix cada segon dilluns de mes per escoltar les dissertacions d’un dels seus privilegiats, Molera pronuncia una conferència parlant de les arrels catalanes de Califòrnia, de les gestes de la marina catalana a l’expedició d’Orient o els Consolats de Mar.

A partir de 1912 l’emprenedor polifacètic enfila el darrer tram de la seva intensa carrera centrant-se en els negocis familiars vinculats a mines de Mèxic il·luminades amb el seu sistema, la ramaderia de búfals i l’agricultura. De fet, el seu fill Andrew és responsable de la introducció del cultiu de la carxofa a Califòrnia a partir de 1922 i d’aquí que en senyal d’homenatge hi hagi la Molera Road. Nogensmenys l’àrea de Molera Road s’ha convertit en el principal productor mundial de carxofes.

Eusebi Molera manté lligams amb Vic tota la vida, tant amb excompanys d’estudis com amb entitats culturals com ara l’Esbart de Vic o el Círcol Literari. Alhora exerceix de mecenes d’activitats culturals i educatives de la capital d’Osona on torna en diverses ocasions per abraçar Mossèn Cinto Verdaguer a qui ha proveït de documentació científica per tal que escrigui L’Atlàntida. Tres anys abans de morir encara visita l’Exposició Universal de Barcelona de 1929.

La família Molera acaba deixant a Califòrnia un llegat al servei dels ciutadans que reforça encara més la petjada catalana. El rancho El Sur s’acabarà convertint en el parc natural Andrew Molera State Park, a la regió del Big Sur, i la casa dels Molera, la finca Cooper Molera Adobe de Monterrey, és oberta al públic com a patrimoni nacional dels Estats Units. La vida d’Eusebi Molera, plena sens dubte, es veu finalment truncada per la mort en accident del seu fill Andrew poc temps abans de morir. Morera s’apaga el 1932 i els catalans encara no l’hem encès.