Els focs d’aquest Sant Joan

Ja les podeu fer ben altes
les fogueres d’aquest any:
cal que brillin lluny y’s vegin
els focs d’aquest Sant Joan.

Cal que’s vegin de València,
de Ponent y de Llevant…
y en fareu també en la Serra
perquè’s vegin més enllà.

(…) Tots la passarem en vetlla
al voltant dels focs més alts,
perquè’s parlin uns ab altres
com llengües de l’Esprit Sant.

Parlaran de serra en serra,
y de la més alta als plans…
¡Pirineu, si resplendisses
tot encès de mar a mar,
remembrant als fills en vetlla
les memòries del passat,
les fianses del pervindre
y’ls misteris d’eix atzar
que fa que’ls fills d’una mare,
que’ls homes d’un sol parlar
tingan els brassos enlaire
tots alhora brassejant;
y’l crit d’una sola llengua
s’alsi dels llocs més distants
omplint els aires encesos
d’un clamor de Llibertat!

Joan Maragall. El Poble Català, 23 de juny de 1907.

Revetlla de Sant Joan de 1906. Barcelona. Nit brillant. Nit festiva i plena de vida després d’una jornada de forta xafogor i aire encalmat; tant és així que alguns dels carrers estrets de la ciutat semblen autèntics forns. A boca de fosc, les parades de floristes de la Rambla desprenen una perfumada flaire d’alfàbregues, les quals juntament amb les hortènsies, plantes de la Nit de Sant Joan, omplen de llarg a llarg i a una i altra banda la Rambla de les Flors. Els llocs de venda de coques han venut molt. Però menys que l’any anterior. La fira de coques de plaça de Catalunya es veu molt concorreguda. Nit ensucrada. Les fogueres cremen i les llengües de foc s’enlairen a molts xamfrans de l’Eixample fins entrada la matinada. Els tramvies que condueixen als afores i el funicular del Tibidabo van replets de viatgers, amb un anar i venir constant de trànsit humà que s’allarga tota la nit.

“Sant Joan és festa gran. A cavall de les escombres van les bruixes cavalcant, nit de flames, nit d’infern: Sant Joan ha d’ésser etern”

Havent sopat, Carles de Rocafort surt al balcó de casa. Enmig del carrer, comença a cremar una foguera. Les flames s’aviven i la claror rogenca inunda els carrers, al mateix temps que les cases del carrer adquireixen una variada gamma de colors infernals. El nostre personatge pot sentir com li bull el rostre però, tot i així, decideix romandre al balcó, contemplant el joc del magnífic foc. Observa una casa i després l’altra. Un balcó, i després un altre. L’alegria es contagia als balcons, plens de cares enceses que, aquí i allà, deixen anar sorolloses rialles. “Y al bell mitg del carrer, l’alta foguera continuava cremant… Extenia’ls seus dits de llargues ungles, brandava heroicament sa cabellera y aixecava’ls brassos com hossannes”, escriu Marcel Mata a la plana literària d’El Poble Català. A l’entorn de la formosa foguera la mainada balla: “Dansa bojament, alegrement, cridant en un deliri d’entusiasme, saltant joiosament folla de vida”. Del balcó estant, Carles de Rocafort dibuixa una mitja rialla mentre recita baixet:

Sant Joan és festa gran.
A cavall de les escombres
van les bruixes cavalcant,
nit de flames, nit d’infern:
Sant Joan ha d’ésser etern.

“Y al veure al davant seu ballar els nens y parlar les parelles amoroses, s’omplí d’un gran desitg de passejar, d’enfonzarse en la gola de la nit, de gaudir com tothom, de l’alta vetlla…”. I emprèn la marxa pels carrers de Barcelona sota el cel vermellós.

La foguera del Coll

La nit esclata, també, a molts dels cims dels turons i muntanyes veïnes, atraient a molts revetllers que celebren amb gran animació la diada. A tres quarts de 10 del vespre, una colla de joves, la majoria dels quals pertanyents a l’Associació de Lectura Catalana, fanalet en mà, surten des de la plaça dels Josepets de Barcelona i enfilen muntanyes amunt. Havent arribat al cim, contemplen les espurnes d’una foguera en una petita esplanada: la foguera del Coll. Quietud. La llenya crema. Sota l’enlluernament de les vermelles flames, a peu dret, entonen l’himne d’Els Segadors. “Aquella foguera era un símbol”, assegura Ramon Bonet, cronista d’El Poble Català, el 1906. “Y les planuries se esbadellaven; una celistia com mai clara, feia llum a les valls, y poblats, camps, mar y torrenteres contestaven a les montanyes que donaven el crit d’alerta, coronats llurs fronts de resplandors gegantines”. Reciten una poesia referent a l’acte. “Tot donava sa música al gran càntic: la revolta dels sentiments que esbotava al cor, la emoció intensa que portava la contemplació de la ciutat, de riu a riu la visió de nostra grandesa que pampalleguejava als ulls”.

El 2 de juny de 1906, els redactors del diari local ‘La Veu de Capellades’ han proposat encendre focs a tots els cims catalans la nit de Sant Joan en senyal de germanor i com a forma de protesta

Aquella nit s’encenen nombroses fogueres que imposen per la seva grandor. Al Coll i a Sant Pere Màrtir. Els catalanistes de Valls les encenen al turó de Miramar. Els de Solivella, a les serres del Tallat. Els de Tarragona, al Llorito. Els de Priorat, al Montsant. Els de Tortosa, al coll de l’Alba. El 2 de juny de 1906, els redactors del diari local La Veu de Capellades han proposat encendre focs a tots els cims catalans la nit de Sant Joan en senyal de germanor i com a forma de protesta. La crida del periòdic capelladí es produeix 10 dies després de la multitudinària manifestació celebrada a la plaça de Catalunya per retre homenatge als diputats que s’havien oposat a la Ley para los delitos contra la Patria y el Ejército, coneguda com la Llei de jurisdiccions. La llei sotmet a jurisdicció militar qualsevol ofensa oral o escrita a la unitat de la pàtria o a l’exèrcit, i s’aprova com a conseqüència dels fets del Cu-Cut, quan oficials de la guarnició de Barcelona assalten les redaccions del setmanari satíric de La Veu de Catalunya per la publicació de diversos acudits del dibuixant Joan G. Junceda amb al·lusions a la derrota de 1898.

“Aquest any ha estat la festa una provatura. Anys a venir ha de pendre proporcions majors. No hi ha d’haver turó ni turonet ont no hi flamegi una foguera. Focs ben grans, ben alterosos… fulles, no més que per abrandar-se, lo demés, boscalls que deixin caliu. Siguem foc potent, viu, abrasador… que no’s digui que’ls amors nostres són focs d’encenalls”, clou Bonet.

“La Festa de Sant Joan, de familiar qu’era, enguany s’ha fet patriótica; de particular que havia vingut essent, s’es tornada colectiva”

Un any més tard, la iniciativa de les anomenades “Foguerades Patriòtiques” endegada el 1906 continua. “Aquest any, el cel devindrà roig; serà una nit-dia. (…) Mil llengües de foch s’alsarán de la terra. Una sardana de fochs, mil cadenes de guspires”, vaticina el periòdic catalanista de Badalona Gent Nova. El 1907, com explica L’Esquella de la Torratxa, “la Festa de Sant Joan, de familiar qu’era, enguany s’ha fet patriótica; de particular que havia vingut essent, s’es tornada colectiva. Ja no son sols las familias y els vehinats els que abrandan las fogueras en las eras de las masías y en las plassas dels pobles, vilas y ciutats”, sinó que és Catalunya “la que escalant las més altas montanyas las corona d’un cimall de flamaradas”.

Les cròniques del 1907 descriuen grans fogueres als Eixamples dret i esquerra de Barcelona, nombrosos focs a les barriades, especialment a Gràcia, on es llancen també molts coets. A la barriada de Sant Antoni, i sobretot al Paral·lel, hi ha una afluència de públic molt notòria fins a hores ben avançades de la matinada. Molta gent, també, omple els restaurants i cases de menjar de la muntanya de Montjuïc, i grans colles d’amics consoliden la tradició de passar la nit a l’aire lliure per les fonts. Al Saló de Sant Joan, actual passeig de Lluís Companys, s’encenen moltes fogueres, i a les places de l’Arc del Triomf, Reial i de Tetuan se celebren balls i sardanes al carrer. També es fan balls a Sant Gervasi, als carrers i a l’interior i jardins de moltes torres. La Rambla, la plaça de Catalunya i el passeig de Gràcia es veuen molt animats fins ben entrada la matinada.

El foc de Puig Major de Mallorca des del cim del Tibidabo

Els tramvies del Tibidabo van a vessar, ja que, com recull La Veu de Catalunya, “enguany s’hi afegia l’atractiu de veureshi d’allí dalt les fogueres patriòtiques enceses a diferents punts de la regió catalana; y sobretot, hi havia la gran curiositat de veure si s’ovirava la foguera del Puig Major de Mallorca”. El cim del Tibidabo s’omple de gent a les nou del vespre. Enmig d’una atmosfera emboirada, els punts lluminosos dels cims llunyans sovint es fonen entre nuvolades. Però “l’afirmació és certa; podem assegurar-la. El foc de Puig Major de Mallorca sigué vist des de les serralades del Tibidabo. Altres de més aprop del cantó de terra no varen distingirse y en cambi aquella, par esser la boira menys espessa a la banda de mar y per la disposició que afectava en aquells moments la lluna, va poder descobrirse ab intermitencies, més per bona estona”, certifica El Poble Català.

El 1908, com cada any tot Barcelona es llença al carrer per Sant Joan amb devoció i entusiasme. Tot i la prohibició d’engegar coets i petards, “aquests se deixaren sentir, si bé, cal dirho, en menys intensitat que’ls demés anys”, remarca El Poble Català. El 1909, de nou malgrat el vet de l’autoritat, “no hi ha mancat l’espectacle de coets y piules, lo qual sería reprobable si no’s tractés de la gent menuda que és la que desobeeix generalment aitals disposicions, més per ignorància que per altra cosa”, refereix La Veu de Catalunya. D’acord amb les ordenances municipals, com documenta el llibre La nit de Sant Joan a Barcelona, només es poden fer fogueres en places i carrers sense llambordes prèvia autorització.

Com és d’habitud cada any, la nit de Sant Joan comença la temporada de banys i les Golondrines fan els seus passeigs il·luminats pels ports i l’avantport

Al Tibidabo i Vallvidrera, i fins enllà cap a la Rabassada, una cobla interpreta sardanes al llarg de la nit, obtenint una extraordinària concurrència, que omple els restaurants de la zona. La barriada d’Horta i la muntanya de Montjuïc, i els seus restaurants, també molt concorreguts. Com és d’habitud cada any, la nit de Sant Joan comença la temporada de banys i les Golondrines fan els seus passeigs il·luminats pels ports i l’avantport. Però el temps no convida gaire a inaugurar els banys, per això també la concurrència a la platja de la Barceloneta és minsa. Al Club Lawn Tennis del Turó, a la Bonanova, parelles de jovincels i elegants damiseles valsegen al ritme de l’orquestra. Al Parc Güell, com referencia La Veu de Catalunya, s’organitza un festival a benefici de la Creu Roja, “una festa magnífica y extraordinariament concorreguda, y era d’un alt efecte artístich veure alçarse les hermoses construccions den Gaudí, sobre’l devassall de fantàstiques clarors artificials que il·luminaven el parch, y els sardanistes que alegrement formaven ses anelles als acorts armónichs de la nostra dança”.

“Amb tot, es disparen petards i els agents de l’autoritat en requisen a la mainada i a les botigues que en venen”

L’any 1915, El Poble Català recorda l’èxit fulgurant de les fogueres patriòtiques de 1906 i lamenta que “aquest any, com el passat, com l’altre encara, les cimes solitàries de les muntanyes pairals no s’encendran amb clarors de glòria”. Una nit de revetlla, la de 1915, marcada pel mal temps, amb llamps i trons i pluja intensa: “Malogrà tots aquests balls que s’organitzen per carrers plens de bullanga i totes aquelles altes fogueres patriòtiques. La nostra gent que, rendint tribut a la tradició, s’havia llençat pels carrers, hagué d’entornar-se’n a casa, amb pena”. Amb tot, es disparen petards i els agents de l’autoritat en requisen a la mainada i a les botigues que en venen.

De 1919 a l’Exposició Internacional de 1929

La nit de Sant Joan de 1919, al festival del Frontó Bernatallada organitzat per l’Ateneu Montgrí, els infants salten i brinquen al voltant del foc. Fent rotllana. La gent va entrant al local. El cronista del periòdic quinzenal Emporión, de Torroella de Montgrí, es confessa sobtat per “l’encís d’aquell jardí misteriós il·luminat a la veneciana, amb una mitja claror pròpia d’un jardí encantat”. La bandera catalana corona la celebració d’un local completament ple. Cau un curt ruixat i la gent es dispersa momentàniament, cercant aixopluc, però la pluja cessa. Comencen a afinar-se els instruments, sona una sardana. Els montgrins ballen, tothom punteja la dansa. “Entretant els coets no paren de creuar l’espai i els globus pugen, pugen com si anessin a demanar a Sant Joan que la nit fos ben serena”. S’acaba la sardana i les parelles d’enamorats s’enretiren cercant un moment de calma i intimitat. I sona l’última sardana, unint de nou totes les parelles, que es donen les mans. Desfetes les sardanes, ressona el cant dels Segadors. La festa ha finit.

“Gent i més gent a tot arreu: aquesta va ser, com cada any, la característica de la revetlla de Sant Joan. Gent cap a les muntanyes veïnes, gent cap a la vora del mar, gent als llocs d’espectacles, gent als passeigs...”

“Gent i més gent a tot arreu: aquesta va ser, com cada any, la característica de la revetlla de Sant Joan. Gent cap a les muntanyes veïnes, gent cap a la vora del mar, gent als llocs d’espectacles, gent als passeigs, gent per la dreta, per l’esquerra i per totes parts”, relata La Veu de Catalunya el 1919. Per anar d’un indret a l’altre, només és possible a peu, els tramvies de totes les línies van al límit de la seva capacitat: “Els vagons del tren elèctric de Les Planes semblava que haguessin d’esclatar, de tanta gent que duien”. Al bullici habitual de la diada, s’hi sumen els petards. De 10 a 12, “hi hagué a tot arreu un tiroteig com en plena guerra, i els que encenien petards no se n’amagaven pas”, tot i les advertències del governador civil, que n’havia prohibit l’ús taxativament.

L’afició pels explosius es manté intacta amb el pas dels anys: “Ni las disposiciones gubernativas, ni los bandos, ni el celo de las autoridades, han podido evitarlo radicalmente”

“Aneu allà on vulgueu de nostra terra i la revetlla de l’amor, de la gràcia i del misteri, és altament lloada i celebrada amb gran entusiasme”, afirma F. Salvador i Roses a La Publicidad el 1922. “Sant Joan és la gran festa barcelonina”, precisa. Animació arreu: al Tibidabo, Vallvidrera, Montjuïc, Les Planes. La multitud en festa es congrega als parcs, al port, als banys i als carrers cèntrics. Revetlles molt concorregudes en cases particulars de l’artistocràcia. També, a l’hotel Ritz. Al Majestic. L’afició pels explosius es manté intacta amb el pas dels anys: “Ni las disposiciones gubernativas, ni los bandos, ni el celo de las autoridades, han podido evitarlo radicalmente”, alerta la premsa.

El 1928, el Gran Casino dels Banys de Sant Sebastià organitza un sopar de gala amb més de 500 comensals. El ball en la gran sala es queda petit per acollir el volum d’assistents, que dansen fins a la matinada als acords de l’Orquestrina Royal i de la prestigiosa orquestra argentina Bianco-Bachicha. Mentre això passa, es ballen sardanes al Passeig de Colom i al Paral·lel, els teatres omplen. En un teatre, l’empresa reparteix coques a tots els espectadors. L’aspecte de la Barceloneta impressiona: grans gernacions ocupen el passeig Nacional, l’escullera del port. El Tibidabo, Les Planes, Vallvidrera, el Turó Park i Montjuïc són escenaris predilectes de la revetlla. Pels voltants de Sants i Les Corts també hi ha gran concurrència. Moltes famílies sopen a les fonts dels afores. Per tot arreu hi ha taules parades i sonen les músiques. Es veu gent sopant als terrats mentre les altes fogueres cremen i els coets travessen el cel de la ciutat. A mitja nit, riuades de gent caminen per les Rambles. Parades de coques arreu: a les Rondes, al carrer Pelai, a la Porta de la Pau i la Barceloneta, i als punts cèntrics de les barriades.

I, l’any següent, arriba l’Exposició Internacional de 1929. Nit de revetlla a l’Exposició. El periodista Josep Maria Planes sopa a la terrassa de l’Hostal del Sol. El senyor Pere Coromines presideix una gran taula familiar. Unes taules enllà, la senyora Isabel Llorac apareix acompanyada de quatre esmòquings i tres mantons de Manila.

–Afanyeu-vos, que no veurem els focs artificials…, insisteix de tant en tant el senyor Coromines.

Coets i castells de focs, cascades de colors. “I tot l’aire vibrant de crits, de llums, de músiques, de lluna i de rialles. I el xotis del manubri barrejant-se amb la sardana de la cobla, i el pas-doble de la xaranga amb el blues del jazz… I tots els cafès, quioscos i restaurants plens de gent que mengen, beuen, criden i ballen…”

“Mentrestant, arribava fins a nosaltres el soroll somort que feia la multitud envaint la muntanya; una mena d’udol, fantàstic, que anava augmentant cada vegada més”, descriu Planes. A les deu, s’encenen les llums del Palau Nacional. Comença la funció. Coets i castells de focs, cascades de colors. “I tot l’aire vibrant de crits, de llums, de músiques, de lluna i de rialles. I el xotis del manubri barrejant-se amb la sardana de la cobla, i el pas-doble de la xaranga amb el blues del jazz… I tots els cafès, quioscos i restaurants plens de gent que mengen, beuen, criden i ballen… I tots els camins empantanegats de cotxes que no poden anar ni endavant ni endarrera… I tot això igual, seguit, des de la Plaça d’Espanya fins a la terrassa de Miramar. Sembla que la muntanya s’hagi tornat boja”, sentencia. Al restaurant de Miramar, 800 sopars. A l’Ambassadeurs i La Rosaleda fan ple; el restaurant La Pèrgola, acabat d’inaugurar, també; el Popular sobrepassa els 2.000 comensals a l’hora de sopar. L’afluència de gent a l’Exposició la nit de la revetlla és excepcionalment massiva.

De l’any 30 a la primera ‘verbena de la Victoria’

El 1930, un dels llocs més elegits dels barcelonins per passar la revetlla continua sent la Barceloneta. Als banys no hi cap ningú, a l’escullera tampoc. Molta gent consumeix la tradicional coca a la platja. Altres destins concorreguts la nit de revetlla són el Tibidabo, la Font del Lleó, Vallvidrera, Les Planes i Bellaterra. Moltes ballades de sardanes i balls populars arreu. Els veïns de la Ronda de Sant Antoni, en col·laboració amb la Casa de València, munten una artística “falla” que representa el problema dels canvis. Ho fan davant de l’edifici dels magatzems El Barato.

L’any 31, per Sant Joan el Patronat de la Rambla de les Flors convoca un concurs d’hortènsies i alfàbregues, presidit pel regidor de l’Ajuntament Joaquim Ventalló. Nombroses parades exhibeixen els seus testos amb les plantes típiques de la revetlla a la Rambla de les Flors. Es reparteixen un primer premi de 100 pessetes, dos de 50 i quatre de 24 pessetes als punts de venda que es distingeixen per les més belles exhibicions i ornamentacions. Per Sant Joan de 1932, la tradició del premi continua.

Al Poble Espanyol, se celebra l’exhibició de la típica “Patum” de Berga, acollida amb gran èxit. Al Teatre Grec, l’Esbart de Dansaires Barcino fa una exhibició i es ballen sardanes, i els Diables de l’Arbós ballen el seu “Ball del foc”

L’any 32, al parc de Montjuïc, amb les fonts lluminoses funcionant tota la nit, hi ha una gran animació. Al Poble Espanyol, se celebra l’exhibició de la típica “Patum” de Berga, acollida amb gran èxit. Al Teatre Grec, l’Esbart de Dansaires Barcino fa una exhibició i es ballen sardanes, i els Diables de l’Arbós ballen el seu “Ball del foc”. Al Palau número 1 es fa un “Ball de revetlla”, i a mitjanit la revetlla s’il·lumina amb un castell de focs artificials de la plaça Sant Jordi. A la plaça del gran brollador, els cors de Clavé ofereixen un gran concert, i en aquest mateix indret, a les dues de la matinada, un altre castell de focs artificials posa punt final a la festa. La premsa informa d’un incident transcorregut durant el matí: uns infants que tiraven petards a la vorera del carrer Pelai, xamfrà a la Ronda de la Universitat, han introduït un d’encès pel forat d’una tapa de ferro de la Companyia del Gas, causant el salt de la tapa en explotar i ferint un noi de nou anys a la regió frontal amb commoció cerebral.

La revetlla de 1934 destaca per les moltes fogueres que s’encenen, “cosa que feia molts anys que no hem vist”, diu La Humanitat; “des de la clàssica falla valenciana, fins a la fogarada de la cruïlla del barri, que ha estat feta amb els mobles vells que els noiets han anat recollint de pis en pis i de casa en casa”.

Sant Joan de 1936 arriba amb calor. Els veïns baixen a menjar la coca al carrer. Molta gent baixa al moll i a l’escullera, a la matinada, per veure la sortida del sol tot esmorzant

L’any 36, Sant Joan coincideix amb la vaga del ram mercantil: “hom no notava aquella alegria característica de les nostres revetlles; els conflictes socials tenen un pes específic important i forçosament deixen rastre en l’ànim popular”, constata Costa i Deu a La Veu de Catalunya. A mitja tarda, l’esclat dels coets de la mainada ja es fa sentir pels carrers. Als barris, la mainada s’ha passat el dia visitant tots els pisos del veïnat per recollir el fustam necessari per aconseguir la pira més alta del carrer. Sant Joan de 1936 arriba amb calor. Els veïns baixen a menjar la coca al carrer. Molta gent baixa al moll i a l’escullera, a la matinada, per veure la sortida del sol tot esmorzant. L’Associació de la Premsa Diària organitza una de les revetlles més lluïdes a la ciutat. A mitja nit, crema d’un castell de focs darrere del Palau Nacional. A la plaça Major del Poble Espanyol, festa de balls i cants populars. Molta gent. Hi assisteixen l’alcalde Pi i Sunyer i el conseller de Governació. Al barri andalús del Poble Espanyol, es fa “cante jondo” i ballades flamenques “a tot drap”, com diu La Humanitat. Poc després, arrenca una nova festa al Palau Nacional, amb un concorregut ball que s’enardeix a partir de les tres de la matinada.

“Tal dia com avui, els proletaris de coll d’“òpera” i camisa planxada ens incorporàvem al treball, de bon matí, sense haver aclucat els ulls, lliurats a la tasca de dansar i fer tabola. Perquè encara que no ho sembli hem passat la revetlla de Sant Joan”

I esclata la guerra. El 24 de juny de l’any 37, el periodista Josep M. Francès sent nostàlgia d’altres temps en què, “tal dia com avui, els proletaris de coll d’“òpera” i camisa planxada ens incorporàvem al treball, de bon matí, sense haver aclucat els ulls, lliurats a la tasca de dansar i fer tabola. Perquè encara que no ho sembli hem passat la revetlla de Sant Joan”. Abans, diu, allò que no abundava al Poble Sec, una popular barriada que conserva el record de revetlles molt difererents a la de 1937, era la claror. “I veieu?”, continua. “En l’actualitat –en aquest Sant Joan tenebrós i irritat– em diuen que al Poble Sec hi ha massa llum”.

L’any 39, se celebra la primera “verbena de la Victoria”, com s’hi refereix la premsa de l’època, amb una festa a El Poble Espanyol, en què es representa “La verbena de la Paloma”.

La Flama d’un poble a l’altre

En ple franquisme, l’any 1955 sorgeix una iniciativa de la Catalunya Nord que pretén vincular la tradició de les fogueres de Sant Joan amb la muntanya del Canigó. Francesc Pujade, veí d’Arles de Tec (Vallespir) i president del Centre Excursionista d’Arles, convenç un grup de joves excursionistes per tal que, transportant cadascun d’ells un petit feix de llenya a l’esquena, la nit de Sant Joan es pugui encendre una gran foguera al cim del Canigó.

En aquell moment, decideixen repetir l’ascensió cada any i emprenen una campanya per encoratjar noves persones a participar-hi i proposar que s’encenguin fogueres a tots els pobles del voltant tan bon punt vegin cremar la foguera del Canigó

En aquell moment, decideixen repetir l’ascensió cada any i emprenen una campanya per encoratjar noves persones a participar-hi i proposar que s’encenguin fogueres a tots els pobles del voltant tan bon punt vegin cremar la foguera del Canigó. D’aquesta manera, “Pujade i el seu grup varen obtenir més ràpidament del que es creien el seu objectiu principal: remoure les cendres que colgaven una catalanitat encara no morta, però de molts anys adormida, i fer que el seu caliu li tornés la vitalitat perduda”. Així s’explica el llibre Flama del Canigó. Focs de Sant Joan.

“Tots els pobles pels quals passava la comitiva de la flama li feien una gran acollida i no solament encenien la seva foguera, sinó que, amb llanternes pròpies, se la traspassaven d’un poble a l’altre”

Entre els primers que se sumen a l’acció s’hi compta Joan Iglesis, president del Centre de Joves de Perpinyà: “A ell es deu també la iniciativa de baixar una flama del foc que s’encenia al cim del Canigó i amb ella encendre la resta de focs del país”. Aquest segon procediment s’instaura a partir de 1963, inicialment només en els pobles de la Catalunya Nord, amb el pretext que hi ha pobles des dels quals no es veu el cim del Canigó i del mal temps, ja que alguns anys condicions atmosfèriques com la boira o el mal temps han dificultat la visibilitat de la foguera. Amb aquest objectiu, ja el 1963 s’inicia el costum de baixar una flama del Canigó en llanternes protegides. Així neix la tradició de la Flama del Canigó: “Tots els pobles pels quals passava la comitiva de la flama li feien una gran acollida i no solament encenien la seva foguera, sinó que, amb llanternes pròpies, se la traspassaven d’un poble a l’altre”. L’any següent, 1964, a dos quarts d’11 de la nit, prop de 5.000 fogueres cremen amb la Flama del Canigó.

“Al començament de la Flama del Canigó i dels Focs de Sant Joan, a Catalunya eren temps de clandestinitat. No va ser fins l’any 1966 que la Flama del Canigó va travessar la duana per arribar fins a Vic”

El 1966, la flama canigonenca traspassa fronteres per primera vegada, de la Catalunya Nord a la Catalunya Sud per la frontera del Coll d’Ares: “Al començament de la Flama del Canigó i dels Focs de Sant Joan, a Catalunya eren temps de clandestinitat. No va ser fins l’any 1966 que la Flama del Canigó va travessar la duana per arribar fins a Vic”, exposa Joan Grau i Martí a La nit de Sant Joan. L'any 1967, la Flama arriba a Barcelona i és rebuda per l’alcalde José María Porcioles. Tanmateix, va ser un fet aïllat, que no es tornarà a veure fins a l’arribada dels ajuntaments democràtics.