“El sol sortí quasi de sobte, enorme i vermell com una síndria partida, i vet aquí que a la carretera, molt lluny, gairebé a l’horitzó, jo veia alguna cosa que es movia”, escrivia Joan Sales a Incerta glòria. En rellegeixo alguns capítols abans de posar-me a escriure aquesta peça. És una obra total que vaig descobrir, per recomanació de la meva padrina, quan cursava Periodisme. En selecciono aquesta frase perquè la conversa, que de seguida intentaré reproduir, va ser plena de llum. Un diàleg amè, honest, sincer. En què els pensaments i les reflexions analitzen el present, però dibuixen l’horitzó més proper de l’univers editorial en llengua catalana.

Trepitjar la casa on va viure Sales, al barri del Carmel de Barcelona, significa endinsar-se en el món que ell va crear el 1959, l’editorial Club Editor. La seva neta, Maria Bohigas, ens obre les portes i entrem, en un tres i no res, en una hipnòtica dialèctica de pregunta-resposta. I decideixo començar des del principi. Quan i per què ella decideix donar continuïtat al projecte familiar? “Fins als 38 anys pràcticament no vaig tenir relació amb l’editorial. Em vaig dedicar a la traducció literària. Per tant, no és una trajectòria familiar, d’una generació que intenta transmetre-la a l’altra. Ho van intentar, potser, però jo vaig sortir per la tangent. I, al cap dels anys, vaig decidir tornar”, comenta acompanyant cada paraula amb les mans. Gesticula amb una força que sembla innata. Va decidir tornar. El clic. El moment. L’instant que ho canvia tot.

“S’obre una bretxa i tinc l’oportunitat de recuperar l’editorial. Havia de decidir «sí» o «no». I escullo. Perquè és un catàleg preciós que estava completament mort. Em vaig veure amb cor de fer-lo tornar a viure i vaig fer el cop de cap”

Era el 2005. “Per motius que jo mateixa no et sabria explicar, s’obre una bretxa i tinc l’oportunitat de recuperar l’editorial. Havia de decidir «sí» o «no». I escullo. Perquè és un catàleg preciós que estava completament mort. Em vaig veure amb cor de fer-lo tornar a viure i vaig fer el cop de cap”, comenta. Un cop de cap que canvia el rumb de la seva vida. Confessa que, en aquell moment, ni ella n’era del tot conscient. Per què prens aquesta decisió? Per convicció familiar?, m’apresso a preguntar. “És molt difícil dir-te què hi ha darrere de l’acte d’una persona. Hi ha una suma de coses. Lleialtat, sentiments, projectes. I hi havia, sense cap mena de dubte, les ganes d’obrir una nova etapa. Soc incapaç de respondre’t.” Sense voler-ho ja ho ha fet. Amb les seves paraules ha deixat entreveure un compromís i un convenciment, personal i familiar. I encara hi afegeix que, probablement, tenia ganes de deixar de fer feina “sola”.

La traducció l’havia portat, durant anys, a treballar de manera individual i solitària. La feina d’editora tot ho capgira, tot ho transforma. “L’edició és ultrasocial. És un pretext d’or per anar a veure qui et doni la gana i sentir què li preocupa, quines coses treballa, quin és el seu camp, quina és la seva dèria. I fer-te la pregunta de si allà hi ha o no un llibre. Publicar és també això”, diu amb un to de veu serè. Aquell que una mostra quan se sent satisfeta d’allò que fa. I segueix puntualitzant que l’edició és una feina de “col·laboració” amb autors, traductors, correctors, dissenyadors o periodistes. Diferents protagonistes que, units, en teixeixen el resultat final: una obra. Viu, ara, envoltada de persones que expliquen la seva feina, però també la seva vida.

“Som l’artesà al servei d’unes mans que són les que realment han fet l’obra”

I li pregunto pels autors, ells escriuen de manera solitària. “Quan creen l’obra sí, però després la promoció els obliga a tenir molta vida social. Han de donar la cara i satisfer l’expectativa i la curiositat del públic”, comenta. Asseguda en una butaca al mig de la sala d’estar, envoltada de prestatgeries de llibres, a poc a poc va explicant què la fascina del món de l’edició: “Intimar amb unes obres. L’editor no és només qui tria, promou i defensa. En aquesta editorial també és qui treballa el text. Ho faig jo, perquè és el que més m’agrada. És el moment en què el llibre encara s’està fent. Tu ajudes a acabar-lo de preparar per enfornar”. Ho explica i els ulls mostren enamorament per un ofici i una manera de treballar. Brillen al mateix compàs que les paraules que entona. I continua: “Fas mil preguntes a l’autor o traductor. Aquelles que faries com a lector. Són molt precises, concretes i, de vegades, tècniques. Preguntes per acabar de perfilar. És ben bé l’artesà al servei d’unes mans que són les que realment han fet l’obra”.

“Cal un lligam de l’editor amb l’obra i el seu propòsit. Cal entendre-la profundament. Cal verificar la tibantor per veure si arriba allà on l’autor la volia dur”

Pel que explica sembla que la connexió amb l’autor o amb el traductor és imprescindible perquè un llibre arribi a port. I no eludeixo la pregunta: aquesta relació és molt important i s’ha de cultivar? “Cal un lligam de l’editor amb l’obra i el seu propòsit. Cal entendre-la profundament. Cal verificar la tibantor per veure si arriba allà on l’autor la volia dur”, assegura. La Maria analitza el text, hi aprofundeix amb l’únic objectiu de polir-lo, amb la voluntat que parli als lectors. I afegeix: “Editors, autors i traductors treballem tots plegats perquè estem al servei de la mateixa cosa, el llibre”.

“Pot passar que t’arribi un llibre que trobes molt bo, però saps que no és a casa teva on naixerà bé. De vegades cal descartar no perquè no valgui la pena, sinó perquè no ets el bon editor”

Ho explica i, sense adonar-se’n, torna a repetir que aquesta és una feina “fascinant”. No amaga la passió i entrega per l’ofici. I és, en aquest moment, quan m’explica què significa rebutjar una proposta editorial. S’aprèn a dir “no”? “S’ha de fer. És bàsic. Fem pocs títols a l’any i, per tant, la tria l’hem d’afinar molt. Fins i tot, pot passar que t’arribi un llibre que trobes molt bo, però saps que no és a casa teva on naixerà bé. De vegades cal descartar no perquè no valgui la pena, sinó perquè no ets el bon editor.” Escollir, triar, apostar. Un procés que necessita experiència i aprenentatges perquè doni els seus fruits.

Perquè per collir, cal haver sembrat. Per vendre, cal abans haver treballat. Això la Maria ho té ben clar: “Aquest és un ofici addictiu, gairebé ludòpata. Quan t’arriba una obra i aquesta et parla, t’enamora, et suggereix tot un món, és un moment preciós. Descobreixes el cap d’algú convertit en una història. Allà on no hi havia res, de cop i volta hi ha un univers”. Aquesta és, segons indica, la primera fase. Però després n’arriba una altra que és també imprescindible: promocionar i vendre. “L’autor espera de tu que l’obra sigui estimada pels lectors. Has de ser un bon comerciant, no perquè estimis molt el comerç, sinó perquè estimes molt l’obra”, afirma convençuda. Ella té clar que aquesta és una de les responsabilitats que ha d’assumir com a editora. Sap que és una manera més de demostrar als autors la seva passió i entrega per un llibre.

“Hem de ser capaços de convèncer la gent que val la pena que interrompin tot allò que feien per ocupar-se d’aquell llibre. I per fer-ho, hem de tenir un motiu poderós. Quin? El plaer”

Se la veu una dona de fortes conviccions, reflexiva i vital. Sentir-la parlar és magnètic. Cada frase que diu té valor i cap es pot deixar escapar. “Hem de ser capaços de convèncer la gent que val la pena que interrompin tot allò que feien per ocupar-se d’aquell llibre. I per fer-ho, hem de tenir un motiu poderós. Quin? El plaer. Un llibre ha de causar plaer!”, afirma. I segueix explicant el secret o la recomanació que fa arribar als seus autors: “Sigues esplèndid amb el llenguatge. Has de ser un artista, has de ser el flautista d’Hamelín; si no, els lectors no vindran”.

“Molts editors som rivals i amics a la vegada. I això fa que tots tinguem la consciència d’estar treballant a la mateixa pedrera i amb l’objectiu de diversificar la literatura en català”

L’acompanyament del públic, dels lectors, és essencial. Sense aquesta connexió, les obres perden sentit, força. Però per aconseguir-ho cal també tenir un sector editorial potent, creatiu. “Tinc la sensació que és una època agradable en el món de l’edició a Catalunya. Molts editors som rivals i amics a la vegada. Hi ha una forma de solidaritat, no només de competència. I això fa que tots tinguem la consciència d’estar treballant a la mateixa pedrera i amb l’objectiu de diversificar la literatura en català. Sabem que no només hem de fer llibres per vendre’ls, sinó que hem de fer una literatura que valgui la pena.”

“M’agradaria fer un llibre que fos l’aventura d’un any. Que no deixés res, material i immaterial, sense explorar-ho a fons”

Ella ja fa més d’una dècada que treballa amb aquesta exigència i assegura que no es veuria fent cap altra feina. Només demanaria una cosa: més temps. “M’agradaria fer un llibre que fos l’aventura d’un any. Que no deixés res, material i immaterial, sense explorar-ho a fons”, diu amb un somriure murri, perquè sap que, en aquests moments, l’afirmació es quedarà en desig. Fa gairebé cinquanta minuts que conversem i formulo el dubte següent: Club Editor és Maria Bohigas? I s’accelera a respondre: “De portes enfora ho sembla, perquè cal fer molta feina de comunicació. Però a l’editorial hi ha un conjunt de persones que prenem decisions juntes. A més, l’objectiu és que s’emancipi cada vegada més de la meva persona. És un catàleg tan estimulant que pot acollir gent molt diversa. De fet, si les coses han sortit bé crec que és, precisament, per l’hospitalitat d’aquesta casa. Hi conviuen autors molt diversos amb lectors molt diferents; això és la gràcia i la feina”.

Parla d’hospitalitat i, realment, una té la sensació que, en entrar a aquesta casa, s’ha sentit ben acollida pels mots, les reflexions, la conversa. Maria Bohigas entén l’edició com un procés singular, artesanal, únic i, sens dubte, fascinant. Perquè el món de la literatura sedueix, captiva, atrapa, enamora. Joan Sales escrivia que “no sabem res de nosaltres mateixos; estem plens per dins de coses que ni sospitem. És per a nosaltres mateixos que som més incomprensibles”. Però les paraules ens ajuden a comprendre, a entendre, a pensar. Per això, la fascinació de la Maria, com també ens demostren els llibres, és eterna, infinita, immortal.